El peix pallasso (Amphiprion ocellaris) és una espècie de peix de la família dels pomacèntrids i de l'ordre dels perciformes.The Taxonomicon És una espècie força popular en aquariofíliaAllen, G.R., 1991. i és criat artificialment a Florida (Estats Units) per al comerç de peixos d'aquari. En estat natural habita des de l'est de l'oceà Índic (incloent-hi les illes Andaman i Nicobar, Tailàndia, Malàisia i el nord-oest d'Austràlia) fins a Singapur, Indonèsia, les Filipines, Taiwan i les illes Ryukyu. Els mascles poden assolir 11 cm de llargària total.FishBase Lieske, E. i R. Myers 1994. Collins Pocket Guide. Coral reef fishes. Indo-Pacific & Caribbean including the Red Sea. Harper Collins Publishers, 400 p. És hermafrodita i monògam.Fricke, H.W. i S. Fricke 1977. Monogamy and sex change by aggressive dominance in coral reef fish. Nature 266:830-832. Viu en zones de clima tropical (46°N-17°S, 92°E-147°E), associat als esculls de corall, a 1-15 m de fondàriaAllen, G.R. 1991. Damselfishes of the world. Mergus Publishers, Melle, Alemanya. 271 p. i en simbiosi amb les anemones Heteractis magnifica, Stichodactyla gigantea i Stichodactyla mertensii.Fautin, D.G. i G.R. Allen 1992. Field guide to anemonefishes and their host sea anemones. Western Australian Museum, Francis Street, Perth.
La reproducció del peix pallasso és complexa. Diversos individus hermafrodites facultatius, viuen junts en la mateixa anemone. L'individu més gran és sempre una femella i el segon en jerarquia, per ordre de grandària, és sempre el mascle reproductor. Tots els altres peixos són mascles en estats diferents de maduresa (fenomen conegut com a protàndria). Si mor la femella, el mascle més agressiu i gran del grup canvia el seu sexe a femella, i el segon peix pallasso més gran i agressiu, es converteix en el mascle alfa o reproductor.
Ús comercial Individus d'aquesta espècie són fàcils d'obtenir en el mercat d'aquariofília marina, és un peix de manteniment senzill. Per això, constitueixen una bona opció per a aquaris marins de principiants. Es tracta d'una espècie depredadora omnívora, que necessita una lleugera aportació vegetal en la seva dieta.
Descripció La coloració del cos és de taronja brillant a marró-vermellós, amb tres franges blanques, que creuen longitudinalment el cos, dividint-lo en tres porcions. Aquestes bandes estan delimitades amb estrets marges negres. La franja del mig, a la part central, té un creixement més gran en direcció al capdavant.
Els exemplars joves tenen el color base del cos més viu i vermellós, del temps que els adults van atenuant aquesta vivesa de coloració, tornant-se més taronja-marró clar.
A. ocellaris té una aleta cabal arrodonida i pot créixer fins a 110 mm de longitud. Posseeix 11 espines en l'aleta dorsal, la qual cosa el distingeix de l'estretament relacionat Amphiprion percula, que en posseeix 10. Compta amb 13-17 radis dorsals suaus, 2 espines anals i de 11-13 radis anals suaus.
Les femelles són més grosses que els mascles d'aquesta especie. Normalment doblen la seva grandària.
Morfologia La coloració del cos és de taronja brillant a marró-vermellós, amb tres franges blanques, que creuen longitudinalment el cos, dividint-lo en tres porcions. Aquestes bandes estan delimitades amb estrets marges negres. La franja del mig, a la part central, té un creixement més gran en direcció al capdavant. Els exemplars joves tenen el color base del cos més viu i vermellós, del temps que els adults van atenuant aquesta vivesa de coloració, tornant-se més taronja-marró clar. L'espècie A. percula és gairebé idèntica, però es pot diferenciar pels seus respectius colors i patrons. En A. ocellaris són en general menys vius, a més que tenen 11 espines de l'aleta dorsal, mentre que A. percula té 10 (de vegades 9). A més, la part espinosa anterior de l'aleta dorsal a A. ocellaris és més alta (l'altura s'ajusta al voltant de 2,1 -2,9 cm a la longitud del cap, en comparació amb 3,1-3,3 cm a A. percula). La majoria dels A. percula tenen un marge negre més gruixut, vorejant les franges blanques dels peixos. Les distribucions d'aquestes dues espècies no se superposen.Froese, Rainer, Daniel Pauly, eds. (200). "Amphiprion ocellaris" en FishBase. Versió d'abril de 2010. També hi ha diferències en la disposició de la coloració en els ulls, els A. percula tenen Martí de color taronja brillant, fent que els seus ulls semblen més petits, mentre que A. ocellaris posseeix una coloració grisa o taronja grisenca, que fa que els ulls semblin més grans.Amphiprion ocellaris (TSN 615174). Integrated Taxonomic Information System. Consultat el 27 d'abril 2010.
Hi ha una rara varietat negra o melànica, en la qual es presenta el fons en negre, en comptes de la tonalitat taronja, amb les ratlles blanques normals. Es troba a les aigües del Territori Nord d'Austràlia, en els esculls al voltant de Darwin. Encara que no és comú en la naturalesa, s'està tornant més i més popular a la aquariofília.
Mucosa superficial Tots els peixos tenen una membrana mucosa que cobreix les seves escates. El moc sol contenir altes quantitats de lípids i glicoproteïnes, però la família Pomacentridae (peix d'anemone) tenen una adaptació especial a la capa mucosa, sent molt més gruixuda i espessa. A diferència d'altres espècies de peixos, la capa de protecció de les espècies del gènere Amphiprion, manca d'una substància específica que desencadena l'atac dels nematocists (les picades d'una anemone), la qual cosa permet la immunitat contra les picades de peixos tòxics. Poc se sap sobre el moc, excepte que la seva secreció es deu a factors genètics, i la naturalesa de la seva composició passa a través de les generacions en cada espècie. En altres famílies de peixos, el moc s'utilitza com a protecció contra els bacteris perjudicials, un regulador osmòtic i també ajuda als peixos en la fabricació del niu. La diferència en el moc ha portat a la trajectòria divergent dels peixos d'anemones i altres espècies.
Filogènia L'espècie peix pallasso es relaciona amb la classe dels osteictis (Osteichthyes), la mateixa que conté els peixos ossis i els peixos d'aletes radiades. A. ocellaris és l'espècie més basal en el gènere Amphiprion, que està estretament relacionat amb el gènere Premnas. L'espècie més estretament relacionada amb un ancestre comú, és el peix pallasso taronja Amphiprion percula. Es creu que A. ocellaris especià ràpidament, divergint poc després de separar-se el gènere Premnas. L'evidència científica confirma que tots els peixos pallasso pertanyents al gènere Amphiprion, en un començament van haver de suportar les picades d'un sol tipus de anemone. A partir d'aquest ancestre en comú, van divergir les 28 diferents espècies de peix pallasso, incloent a A. ocellaris. Aquestes espècies van ser gradualment evolucionant per a ser capaços de resistir les picades verinoses de moltes espècies diferents d'anemones.
Ecologia Hàbitat i distribució El peix pallasso habita en els esculls de corall i llacunes marines protegides per esculls de coral,Myers, R. 1999. Miconesian Reef Fish: A Field Guide for Divers and Aquarists. Barrigada: Territory of Guam: Coral Graphics fins a una profunditat de 15 metres. Més concretament, es troba principalment en, o prop, de les anemones, com a part d'una relació simbiòtica. Es troba en esculls de coral no gaire llunyans de la costa, a no molta profunditat, entre 1 i 15 metres (usualment de 3 a 15 metres). Solen habitar en esquerdes dels esculls de substrat rocós o calcari. Comensal d'anemones. S'alimenta de plantes (34%), invertebrats bentònics (44%), i zooplàncton. Se sol trobar amb anemones, en associació de mutualisme, s'associa principalment a les anemones Heteractis magnifica, Stichodactyla gigantea i Stichodactyla mertensii. La seva distribució comprèn els mars d'Àsia i Austràlia, en l'Indo-Pacífic occidental, a l'est de l'oceà Índic, com illes d'Andaman i Nicobar, Tailàndia, Malàisia, i del nord-oest d'Austràlia al sud-est asiàtic, Singapur, Indonèsia i les Filipines ; limitant el seu rang al nord a Taiwan i les illes Ryukyu.
Comportament Amphiprion ocellaris manté una relació simbiòtica no estricta, mutualista, amb les anemones de mar. Aquests peixos depenen de l'anemone per refugiar-se. En aigües obertes aquests peixos són més susceptibles als depredadors, a més de ser dolents nedadors.També les anemones proveeixen protecció als nius. Per la seva banda, en les anemones s'observa que, en general, estan millor amb una espècie hoste, també poden beneficiar-se pel consum de paràsits per part del peix i l'augment en la circulació de l'aigua producte del aleteig.Fautin, D., G. Allen. 1992. Field Guide to Anemonefishes and their Host Sea Anemones. Perth: Western Australian Museum. Els peixos anemone estan protegits contra la picada de l'anemone per la seva mucositat. Tots dos, el peix pallasso i les anemones de mar, poden sobreviure (amb les dificultats abans esmentades), quan se separen l'un de l'altre. No obstant això, curiosament, si la separació dura més d'uns pocs dies o setmanes (depenent de les espècies de peixos i d'anemones), quan els companys es reuneixen, i el peix nada entre els tentacles de l'hospedera, sembla que ja no és immune a la picada de la seva vella anemone. Per tant, s'ha inferit que la immunitat als nematocists de les diferents espècies d'anemones és adquirida. Hi ha evidències d'un període d'aclimatació, que ha d'ocórrer abans que el peix sigui immune a la picada de l'anemone. Això implica un procés en el qual el peix nada al voltant de l'anemone, fregant el seu ventre i les aletes ventrals en els extrems dels tentacles. Un peix picat per la seva anemone retorna a la seva hospedera en diverses ocasions, passant per una complicada i estereotipada dansa de natació, tenint cura de tocar els tentacles en primer lloc només amb les seves aletes ventrals, i després a tot el seu ventre. Finalment, després d'alguns minuts a diverses hores de tal comportament d"aclimatació", és capaç de capbussar-se en ella completament. Addicionalment, un peix que havia estat vivint lluny de les anemones, podria ser sensible als nematocists d'una anemone que no ha rebut peixos pallasso. A mesura que els alevins comencen la recerca d'una anemone, la seva supervivència depèn de trobar una anemone en què residir, però aquest procés és complicat per la dinàmica jeràrquica dins de les anemones ja ocupades per altres peixos pallasso, el peix jove nouvingut entra en el sistema social des de la part inferior i s'exposa a la pitjor agressió i pot ser expulsat. Les bases del sistema jeràrquic es comuniquen a través de l'agressió pels cohabitants majors cap als individus més petits. Els A. ocellaris són capaços de trobar les espècies d'anemones de mar hostes i tornar (si s'allunyen massa) a la seva pròpia Anemona hospedera per pistes olfactives, a causa de la impressió olfactiva, o empremta, que té lloc quan encara estava en el seu niu. Una curiositat sobre el comportament dels A. ocellaris en captivitat, és l"adopció", a falta d'una anemone, del corall tou Sarcophyton o del corall dur Catalaphyllia jardinei. Donada la similitud dels tentacles d'aquests corals amb els d'algunes anemones hostes, aquests peixos pallasso es comporten amb ells com si fossin anemones, mantenint una relació mutualista: tot just se separen del corall, el defensen d'altres espècies o gèneres, i el netegen de residus. S'ha observat que, fins i tot han fixat la posta d'ous en l'esquelet d'un Catalaphyllia jardinei, quedant protegits de possibles predadors pels tentacles d'aquest, ja que els nematocists d'aquesta espècie de corall són dels més potents.
Mutualisme