La història de la Unió Soviètica des de 1985 fins a 1991 és la història de la seva desaparició com a estat. El col·lapse de la Unió Soviètica, que la portà a dissoldre's en una munió d'estats, començà a inicis de 1985. Després de dècades de desenvolupament militar soviètic, assolit en detriment del desenvolupament de l'economia domèstica, el creixement econòmic es trobava en un punt mort. Els fracassats intents reformistes, una economia estancada i la guerra de l'Afganistan havien portat al país cap a un sentiment general de descontentament, especialment a les Repúbliques Bàltiques i a l'Europa de l'Est. Les reformes polítiques i socials més profundes, portades a terme pel darrer líder de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov, anomenades perestroika i glasnost, crearen una atmosfera de crítica oberta cap al règim de Moscou. La dramàtica caiguda del preu del petroli el 1985 i 1986 i la consegüent mancança de divises (que havien d'usar-se en la compra de gra durant els següents anys) influí profundament a l'actuació dels líders soviètics.

Es considera que la dissolució de la Unió Soviètica va iniciar-se amb la Guerra afganosoviètica i la posterior pèrdua del control sobre el territori amb les vagues a les mines de carbó d'Ucraïna i Sibèria i les inestabilitats a les Repúbliques Socialistes Soviètiques no russes del Bàltic i el Caucas, que començaren a resistir-se al poder central de Moscou, i l'increment de la democratització comportà al seu afebliment. La balança comercial buidava progressivament les arques de la Unió, apropant-se perillosament a una possible situació de fallida. La Unió Soviètica acabaria col·lapsada el 1991, amb l'arribada de Borís Ieltsin al poder després d'un fallit cop d'estat que tractava de derrocar a Gorbatxov i donar marxa enrere a les seves reformes.

L'ascens de Gorbatxov miniatura|Mikhaïl Gorbatxov Després d'anys d'estancament en les reformes soviètiques, entre 1969 i 1987, el nou pensament dels apparatchiks comunistes més joves començà a prendre importància. Després de la mort de Konstantín Txernenko, el Politburó escollí a pel càrrec de Secretari General del PCUS al març de 1985, marcant l'ascens d'una nova generació al poder. Sota Gorbatxov, els tecnòcrates relativament joves, favorables a la reforma, i que havien iniciat les seves carreres durant el procés de desestalinització de Nikita Khrusxov (1953-1964), ràpidament consolidaren el seu poder dins del PCUS. Així, proporcionaren una nova empenta necessària per a la liberalització política i econòmica, així com que es cultivessin unes relacions polítiques i comercials més càlides amb l'oest.

El President americà Jimmy Carter havia finalitzat oficialment amb la política de détente, ajudant militarment al president del Pakistan, Muhammad Zia-ul-Haq, el qual, pel seu costat, recolzava financerament al moviment Mujahidí anti-soviètic a l'Afganistan, després de la invasió soviètica en aquell país. Les tenses relacions entre ambdues superpotències s'agreujaren quan Carter decidí embargar comercialment a l'URSS declarant que la invasió soviètica era "l'amenaça més seriosa per a la pau des de la Segona Guerra Mundial". La tensió seguí en augment durant el primer període del mandat del President Ronald Reagan (1981-85), arribant a nivell que no s'havien vist des de la Crisi dels míssils de Cuba. Reagan va adoptar una postura de línia dura contra la Unió Soviètica, etiquetant-la com un imperi del mal, que seria relegat a la pila de cendres de la història. Amenaçà de desenvolupar un sistema de defensa contra míssils balístics (també conegut com a "Guerra de les Galàxies", contra el que els soviètics no serien capaços de competir.

Mentre que Gorbatxov encapçalava el procés que conduiria al desmantellament de l'economia estalinista soviètica a través dels seus programes de glasnost (obertura política), perestroika (reestructuració econòmica) i uskorenije (accelerament del desenvolupament econòmic) anunciats el 1986, l'economia soviètica patí tant d'una inflació amagada com d'una creixent mancança de subministraments. La situació s'agreujava per l'existència d'un mercat negre cada cop més estes, que minava l'economia oficial. A més, les despeses pròpies de ser una superpotència (despeses militars, el KGB, les subvencions als estats adherits) superaven la capacitat econòmica soviètica. La nova era de la industrialització basada en les tecnologies de la informació deixaria a la Unió Soviètica sense accés a la tecnologia occidental i necessitada de crèdits per a poder respondre i sobreposar-se al seu creixent retard. A propòsit d'això, se li uniren la guerra de l'Afganistan, senyalada habitualment com el "Vietnam soviètic" i el desastre de Txernòbil, que suposaria un greu cop pel prestigi soviètic, a més d'una tragèdia humanitària de proporcions colossals.

Reformes miniatura|esquerra|Mikhaïl Gorbatxov i Ronald Reagan signen el Tractat d'Eliminació de Forces Nuclears Intermèdies (NIF) al 1987La Llei sobre Cooperatives, decretada al maig de 1988 va ser potser la reforma econòmica més radical durant la primera part de l'era Gorbatxov. Per primera vegada des de la Nova Política Econòmica de Lenin, la llei permetia la propietat privada de negocis als serveis, la indústria i sectors del comerç exterior. Tot i que inicialment imposava alts impostos i restriccions a la feina, posteriorment va ser revisada a fi de desalentar les activitats del sector privat. Des d'aquesta nova perspectiva, els restaurants, les botigues i les fàbriques cooperatives privades van anar convertint-se en una part de l'escena soviètica.

Una conferència convocada el 1987 per l'economista soviètic Leonid Abalkin, conseller de Gorbatxov, va concloure afirmant que "les transformacions profundes en la direcció de l'economia no poden ser realitzades sense els corresponents canvis en el sistema polític".Voprosy Ekonomiki (Moscú), núm. 2 (1988), p. 79. És per tant possible que l'objectiu principal de Gorbatxov amb la seva política de la glasnost no fos sinó per pressionar als conservadors que s'oposaven a les seves polítiques de reestructuració econòmica, confiant simultàniament que mitjançant l'obertura, el debat i la participació, el poble soviètic en conjunt recolzés les seves iniciatives reformistes.

La glasnost derivà en unes majors lliberats d'expressió i de premsa, molt menys controlades per l'Estat. Milers de presoners polítics i dissidents van ser alliberats. La ciència soviètica va poder començar a investigar i publicar lliurement sobre molts temes que havien estat prohibits, arribant-se fins i tot a realitzar-se enquestes públiques d'opinió. Es fundà el Centre de la Unió per a la Investigació de l'Opinió Pública (VCIOM), la més destacada de les organitzacions de votació fundades en aquest període. Els arxius estatals es convertiren en més accessibles, i algunes estadístiques en temes sensibles com la disparitat d'ingressos, delictes, suïcidis, avortaments i mortaldat infantil, que havien estat guardats en secret, veieren la llum. El primer centre per a estudis d'aquest tipus va ser obert dins del recent format Institut per a l'Estudi Socio-Econòmic de la Població Humana.

El gener de 1987, Gorbatxov cridà a la democratització: s'inclogueren elements democràtics en el procés polític, com les eleccions amb diversitat de candidats. El juny de 1988, a la XIX Conferència del PCUS, Gorbatxov impulsà reformes radicals, destinades a reduir el control del Partit sobre el govern. El desembre de 1988, el Soviet Suprem aprovà la fundació d'un Congrés dels Diputats del Poble, que les esmenes constitucionals havien establert com un nou cos legislatiu de la Unió Soviètica. Les eleccions al Congrés van celebrar-se per tota l'URSS al març i a l'abril de 1989. El 15 de març de 1990, Gorbatxov va ser elegir primer President de la Unió Soviètica.

Conseqüències involuntàries Els esforços de Gorbatxov per dinamitzar el sistema comunista, tot i que prometedors, van acabar demostrant-se com incontrolables i van causar un torrent de successos que finalment conduirien a la dissolució de la Unió Soviètica. Tot i que en un principi les polítiques de la perestroika i la glasnost estaven previstes com a instruments pel sosteniment de l'economia soviètica, ben aviat comportaren conseqüències involuntàries:

La relaxació que comportà la glasnost causà que el Partit Comunista perdés el seu domini absolut sobre els mitjans. En poc temps, i davant la vergonya de les autoritats, els mitjans començaren a exposar els greus problemes socials i econòmics que regnaven pel país i que el govern soviètic havia negat durant molt de temps, i fins i tot havia amagat activament. Entre els que suscitaven una major atenció s'incloïen la pobresa de l'habitatge, l'alcoholisme, el consum de drogues, la contaminació, les fàbriques antiquades de l'era de Stalin i la corrupció a petita i gran escala. Tots aquests problemes mai no havien aparegut al discurs dels mitjans oficials durant dècades. Els informes dels mitjans també exposaren delictes comesos pel mateix Stalin i pel govern soviètic, com els gulags, els tractats amb Adolf Hitler i les Grans Purgues. A més, la guerra en curs a l'Afganistan i la mala direcció del desastre de Txernòbil de 1986 van danyar la credibilitat del govern.

Així doncs, la visió política de la vida soviètica que havia estat presentada al públic pels mitjans oficials durant dècades estava sent ràpidament desmuntada, i els aspectes negatius de la vida a la Unió Soviètica apareixien al discurs públic. Això minà la fe del poble en el sistema soviètic, i erosionà la base social del Partit Comunista, amenaçant la identitat i la integritat de la mateixa Unió.

A més, aquests aires reformistes també arribaren a la resta dels països del Pacte de Varsòvia, i l'ascens de Lech Wałęsa el 1980 al capdavant del sindicat polonès Solidarność (Solidaritat) mostrà que la Unió Soviètica ja no podia dependre dels seus països satèl·lits a l'Europa Oriental de protecció com a zona para-xocs davant un atac occidental. Cap a 1989, Moscou rebutjà la Doctrina Brejnev a favor de la no-intervenció en els afers interns dels seus aliats del Pacte de Varsòvia i, gradualment, cadascun dels seus membres, va veure com els seus governs comunistes queien en eleccions populars i, en el cas de Romania, mitjançant una revolta popular. Cap al 1991, els governs comunistes de Bulgària, Txecoslovàquia, Alemanya Oriental, Hongria i Romania, tot ells imposats després de la Segona Guerra Mundial, van ser rebaixats quan la revolució escombrà l'Europa de l'Est.

La Unió Soviètica també començà a experimentar l'agitació quan les conseqüències polítiques de la glasnost van escampar-se per tot el país. Tot i els esforços en la contenció, l'agitació de l'Europa Oriental inevitablement s'estengué a les diferents nacionalitats dins de l'URSS. A les eleccions a les assemblees reginals dins de les repúbliques constituents de la Unió Soviètica, els nacionalistes i els reformadors radicals van escombrar. Com que Gorbatxov havia escombrat el sistema de repressió política interna, la capacitat del govern de Moscou per imposar la seva voluntat a les repúbliques havia quedat seriosament minat. Les protestes massives a les Repúbliques Bàltiques, com la Cadena Bàltica i la Revolució Cantada van cridar l'atenció internacional i van sostenir moviments d'independència en diverses regions més. L'ascens del nacionalisme auspiciat per la glasnost va fer que les tensions ètniques tornessin a sorgir en diverses repúbliques soviètiques, desacreditant posteriorment l'ideal d'un únic poble soviètic unificat. Un cas va ocórrer al febrer de 1988, quan el govern de Nagorno-Karabakh, una regió armènia a l'RSS de l'Azerbaidjan passà una resolució demanant la unificació amb l'RSS d'Armènia. La violència contra els azerbaidjans locals va ser relatada per la televisió soviètica, provocant matances d'armenis a la ciutat azerbaiana de Sumgait.