Les males herbes de l'arròs són les que creixen en el conreu de l'arròs i constitueixen un grup especial, ja que es tracta d'un conreu que passa gran part del cicle sumergit dins l'aigua.
Importància La competència que fan les herbes adventícies en l'arròs varia segons el tipus de conreu, el mètode de sembra (anys enrere es feia de planter i ara es fa la sembra directa), les varietats d'arròs i les tècniques de conreu, ja que hi influeix la preparació del terreny, la densitat de la sembra, l'adobat, etc.
En el període que va des de la inundació dels camps (abril-maig) fins a la collita (setembre-octubre) es poden trobar entre 40 i 45 espècies de males herbes en el conreu de l'arròs.
Classificació de les males herbes Segons com vegeten en els camps d'arròs Emergides o amfíbies, que són la majoria i les més problemàtiques Flotants i /o submergides.
Segons classificació botànica Gramínies: Echinochloa crus galli i altres espècies del mateix gènere (panissoles). És la mala herba més important en el conreu de l'arròs i n'afecta molt el rendiment. Germina escalonadament i per això calen tractaments repetits per controlar-la.
Altres gramínies adventícies són dels gèneres Leptochloa, Leersia, Paspalum, Phragmites, Glyceria, Alisma i Heteranthera (aquesta darrera va venir a partir del 1995 des dels arrossars d'Itàlia).
També és una gramínia larròs salvatge o silvestre; és un cas especial i també un dels principals problemes. Es tracta de la mateixa espècie que l'arròs conreat, però que ha tingut genèticament una regressió cap a les característiques de l'espècie silvestre, és més robust i més verd i es desgrana molt fàcilment. Es distingeix del conreat per tenir el pericarpi de la llavor vermellós. El control químic resulta complicat, ja que, com passa amb la cugula que es troba entre els cereals, és molt semblant a l'espècie (en aquest cas la varietat) conreada
Ciperàcies: males herbes pertanyents als gèneres Cyperus i Scirpus.
Dicotiledònies (o Magnoliopsida) o males herbes de fulla ampla dels gèneres Ammannia, Bergia, Lindernia, Bidens.
Algues: En les condicions inundades i adobades en les quals creix l'arròs són nombroses. Les algues són competidores per la llum i l'oxigen, i impedeixen l'eficàcia dels herbicides, ja que també cobreixen les males herbes. Les espècies més perjudicials pertanyen al grup de les algues verdes o clorofícies dels gèneres Oedogonium, Vaucheria, Hydrodictylon, Spirogyra i Cladophora.
Control És molt important que, ja des del principi, les males herbes no facin competència a l'arròs; en cas contrari, el rendiment final pot baixar fins a la meitat.
En temps antics, els mètodes mecànics eren els únics que s'empraven per mirar d'eliminar les herbes infestants i s'aplicaven a mà, cosa que comportava una feina molt feixuga. Consistia primer a birbar, que era arrencar les herbes; posteriorment, el que es feia era segar les vores del camp, i, finalment, esmillar traient les males herbes amb l'arròs ja espigat.
També s'actuava, i se segueix fent actualment, controlant la capa d'aigua d'inundació, amb què eliminen determinats tipus de males herbes que no suporten aquestes condicions, i, en canvi, l'arròs, sí.
Actualment, l'ús d'herbicides està molt estès i, pel que fa a les algues, es combaten aplicant productes alguicides en les llavors de sembra i també en l'aigua.
Encara que la lluita química té molta eficàcia, constitueix un focus de primer ordre en la contaminació i, més especialment, quan els arrossars estan en zones de natura protegida, com el Parc Natural de l'Albufera de València, el Delta de l'Ebre o el Parc de Doñana.
Categoria:Males herbes Categoria:Arròs