LIlkanat va ser un kanat mongol establert a Pèrsia al , fruit de les campanyes de Genguis Kan a Coràsmia durant els anys 1219-1224. Va ser fundat pel seu net Hulagu en els territoris del que avui comprenen la major part de l'Iran, l'Iraq, l'Afganistan, el Turkmenistan, Armènia, l'Azerbaidjan, Geòrgia, Turquia i l'oest del Pakistan. A l'inici, l'Ilkanat va ser particularment receptiu al budisme i el cristianisme, i va buscar una aliança francomongola amb els croats per a la conquesta de Palestina. A partir del 1295, però, Mahmud Ghazan i els kans següents van abraçar l'islam tot independitzant-se de l'Imperi Mongol. El seu govern va suposar una època de prosperitat econòmica i un gran desenvolupament cultural i artístic.
Història política En 1252 el Gran Khan Möngke va concedir el govern de Pèrsia a Hülegü i li va encarregar una campanya contra els nizaris i el califat abbàssida per establir un nou khanat a la regió: l'Ilkhanat. El seu títol fou «ilkan» que vol dir 'kan subordinat' (al gran kan) i fins al temps de Ghazan Khan van regnar nominalment en nom del kagan de Mongòlia i després de la Xina.
Hülegü Hülegü va arribar a Pèrsia el 1256 i els petits sobirans locals, els atabegs, se li van sotmetre. Va derrotar els ismaïlites i els va arrabassar la major part de les seves fortaleses sense gaires problemes. El 1258 va assetjar i conquerir Bagdad on va entrar el 10 de febrer. Va anar cap a Síria el 1260 i va conquerir Alep i avançant per la Síria musulmana l'1 de març de 1260 entra Damasc., i van caure Hama, Baalbek, al-Subayba, i Ajlun però va haver de tornar a Pèrsia en conèixer la mort de Mongke (produïda el 1259), i l'exèrcit que va deixar a Síria va patir la primera gran derrota contra els mamelucs a la batalla d'Ayn Jalut a Galilea, que va fixar les fronteres definitives per aquesta banda amb la part occidental de la vall de l'Eufrates com a límit, i amb el regne de la Petita Armènia i el Soldanat de Rum com a vassalls. Amb la caiguda del Califat Abbàssida de Bagdad i la dinastia aiúbida de Damasc, el centre del poder islàmic es va traslladar a la capital del Soldanat Mameluc, el Caire.
L'any 1260 va esclatar la Guerra Civil Toluida entre Khublai Khan i Ariq Boke, nets de Genguis Khan. Els mamelucs es van aliar a Berke, kan de l'Horda d'Or (1261) i aliat de Ariq Boke que disputava el Caucas a l'ilkan Hülegü, aliat de Khublai Khan i es va lliurar una guerra a aquesta regió que de fet va durar fins al 1265, mentre Khublai Khan resultava vencedor en la successió com a Gran Kan debilitant molt l'autoritat del gran khan sobre la totalitat de l'Imperi mongol. L'imperi es va fracturar en quatre khanats: l'Horda d'Or a l'Europa de l'Est, el kanat de Txagatai a l'Àsia Central, l'Ilkhanat a l'Iran i la dinastia Yuan a la Xina amb seu a l'actual Beijing, encara que els emperadors Yuan tenien el títol nominal de khagan de l'imperi.
El domini d'Hulegu anava entre l'Oxus i quasi la Mediterrània i entre el Caucas i l'oceà Índic, incloent l'Al-Jazira, el Kurdistan, Armènia, Geòrgia i l'Àsia Menor. L'Oxus marcava el límit amb el kanat de Txagatai; més al sud a la regió d'Herat, els kurt (kart) van formar un estat vassall i encara més al sud la regió de Makran era una terra de domini indefinit que separava els ilkans dels principats balutxis i del Panjab. L'illa d'Ormuz i altres illes formaven l'estat comercial d'aquest nom; a l'interior de Pèrsia i havia principats àmpliament autònoms al Gilan, Mazanderan, Fars i Luristan, i altres de sobirania limitada. Hulegu va morir el 8 de febrer de 1265 i el va succeir el seu fill Abaqa.
A Pèrsia la majoria de la població era musulmana però els primers kans van afavorir altres religions. Tant Hulegu com Abaqa eren budistes i van afavorir els interessos dels budistes i cristians nestorians (molts mongols eren nestorians incloent les mares dels primers kans). En l'aspecte exterior, aquesta orientació es traduí per un intent d'apropament amb l'Occident, amb la tramesa d'ambaixades al papa de l'època, Gregori X, i als sobirans europeus (entre d'altres el rei català Jaume I) per tal dur a terme una acció comuna contra les potències musulmanes (en particular els mamelucs de Síria i d'Egipte), però aquestes iniciatives van resultar infructuoses. Abaqa va estar en guerra contra Berke de l'Horda d'Or pel Caucas però a la mort d'aquest va acordar la pau amb el successor, Mengku Timur.
El 1268 els mamelucs del soldà Baybars I van ocupar Antioquia, que era vassalla dels ilkans, però això va quedar sense resposta. El 1269 els mamelucs van envair Armènia Menor, i van fer presoner al príncep hereu Lleó, fill del rei Hatum I, vassall fidel dels ilkans, i tampoc aquesta vegada hi va haver resposta. El 1269 a tot tardar, el Burak Khan de Txagatai, va envair el Gran Khorasan i va derrotar un exèrcit ilkànida. Abaqa va derrotar l'exèrcit de Barak a Herat (22 de juliol de 1270) i Barak va morir poc després. Els kurt o kurtídes d'Herat van donar suport a Barak, i el seu malik (rei) fou enverinat per ordre d'Abaqa el 1278. Abaqa fou reconegut per Khublai Kan, el gran kan que dominava la Xina (1270).
Després de vèncer en la Guerra Civil Toluida, Khublai Khan el 1271 va proclamar la dinastia Yuan i va establir la nova capital a Cambaluc, l'actual Beijing l'any següent. Khublai va prendre va intentar, sense èxit, recuperar el control dels Txagataïdes i Ogodeïdes però la guerra civil juntament amb la guerra Berke-Hulagu i la posterior guerra Kaidu-Kublai havien debilitat molt l'autoritat del gran khan sobre la totalitat de l'Imperi mongol i aquest es va fracturar en quatre khanats separats, cadascun perseguint els seus propis interessos i objectius: el khanat de l'Horda d'Or al nord-oest, el Kanat de Txagatai a l'Àsia central, lIlkanat a l'Iran i la dinastia Yuan a la Xina, amb seu a Cambaluc, l'actual Beijing, encara que els emperadors posteriors de la dinastia Yuan eren considerats els sobirans nominals dels kanats occidentals.
Abaqa va seguir lluitant contra els mamelucs i fou derrotat per Bàybars I a la fortalesa d'al-Rahba mentre Fakhr al-Din al Himsi i Ala al-Din al-Hajj va derrotar-lo a al-Bira i una treva es va establir amb els francs, però en el front oriental va envair el kanat de Txagatai i va saquejar Bukharà (1272/1273).
El 1275 el Soldanat de Rum es va posar sota vassallatge mameluc, i el 23 d'abril de 1277 fou altre cop derrotat per aquests a la batalla d'Elbistan, que van entrar a Kayseri (Cesarea), la capital dels seljúcides però Bàybars I davant la possibilitat de l'atac d'un nou exèrcit mongol estant tan lluny de les seves bases i línia de subministrament i hagué de retornar a Síria i lIlkanat tornà a assumir el control del Soldanat de Rum. El 1281 va enviar contra els mamelucs un potent exèrcit dirigit per Mengku Timur, però aquest fou derrotat greument a Homs el 30 d'octubre de 1281. Hülegü va morir el 1282 a Hamadan d'una borratxera.
Ahmad Tegüder i Arghun Khan Hülegü va deixar dos fills, Arghun i Gaykhatu, que foren ambdós kans ilkànides, però el va succeir el seu germà Tegüder que com que era musulmà va adoptar el nom d'Ahmad. Tot i ser musulmà (convers) no va fer pas una política contrària als cristians, i el seu breu regnat fou de fet una guerra constant amb el seu nebot Arghun Khan, budista, que finalment es va imposar i va fer matar Ahmad i es va proclamar kan (11 d'agost de 1284); la seva entronització es va demorar fins al 7 d'abril de 1286 quan es va rebre el diploma del gran Khublai Kan.
Els mamelucs es van reforçar i el sultà Qalàwun va lluitar contra els croats, vassalls de l'Ilkanat. El Regne Armeni de Cilícia després de dos anys de lluita va demanar la pau i es va signar una treva per deu anys el 1285, pagant els armenis un tribut anual i alliberant a tots els presoners musulmans. El 1285 va trencar la treva amb els croats i va atacar als hospitalers a Margat, que va ocupar després de 38 dies de setge, retirant-se els cavallers a Trípoli del Líban; el comte local Bohemon VII, per congraciar-se amb el sultà li va cedir el castell de Maraclea. El mateix any Margarida de Tir va demanar la pau que li fou atorgada per deu anys però en condicions humiliants. Convertida en la darrera fortalesa de l'extint principat d'Antioquia, i governada des del comtat de Trípoli, el 22 de març de 1287, les defenses de Latakia es van malmetre pels efectes d'un terratrèmol, i Qalàwun va aprofitar l'oportunitat per conquerir-la el 20 d'abril, doncs no estava coberta per les treves amb els llatins.
El 1288 va anar a Shamakhi per rebutjar una invasió de la regió de Derbend per l'Horda d'Or sota el kan Tama Tokta (Tole Buqa), el qual es va retirar quan Arghun s'hi va acostar; el 1290 va lluitar altre cop contra l'Horda d'Or a la riba del Karasu. En política exterior va intentar establir una aliança franco-mongola contra els mamelucs i va arribar a prometre que si Jerusalem era conquerida hi aniria per ser batejat, però els europeus ja no estaven interessats a les croades i les seves propostes no van tenir continuïtat i el 18 de maig de 1291 el darrer reducte important croat, Acre, fou conquerit pels mamelucs.
Gaikhatu i Baydu Va morir el 10 de març de 1291 i fou el pare de Ghazan, Yesu i Timur (Oldjeitu), però el successor immediat fou el seu germà Gaikhatu (o Gaykhatu), especialment favorable als nestorians. El 1292 va fer un atac a l'Àsia Menor però fora d'aquest fet no es va ocupar dels afers de l'estat. Per aturar la ruïna financera de l'estat, el seu ministre de finances (sahib diwan) Sardr al-Din Ahmad ibn Abd al-Razzak Khalidi al-Zandjani (nomenat el 1292) el va aconsellar d'adoptar paper moneda seguint l'exemple de la Xina, però el paper moneda (els bitllets "xao") era llavors desconegut i fou mal acceptat i es va emetre en quantitat superior a les reserves i l'economia es van enfonsar (tardor del 1294). Els emirs van deixar de donar-li suport, i el seu cosí Baydu (net d'Hulegu) es va revoltar a Bagdad. Gaykhatu fou derrotat a Hamadan el 21 de març de 1295 i tres dies després fou fet presoner i executat. Baydu va pujar al tron i el paper moneda fou retirat i tot i ser budista va donar mostres de fortes simpaties cristianes, però després d'un mes de guerra civil es va imposar Ghazan, nebot de Gaykhatu i fill d'Arghun Khan que va pujar al tron.
Ghazan