Els irlandesos (gaèlic irlandès Muintir na hÉireann o na hÉireannaigh; escocès de l'Ulster: Airish fowk)Saint Patrick's Journey – Monasteries BBC. Consultat 27 d'octubre de 2011.Tourism Airlan – Corporate Plen 2008–2010 Tourism Ireland. Consultat 27 d'octubre de 2011 són un grup ètnic originari d'Irlanda, una illa del nord-oest d'Europa. Irlanda ha estat poblada des de fa uns 9.000 anys. Els avantpassats més antics del poble irlandès són recollits en llegendes; afirmen ser descendents de grups com els nemedians, fomorians, Fir Bolg, Tuatha Dé Danann i els milesians. El Lebor Gabála Érenn, un llibre de mitologia irlandesa conta que els milesians eren descendents dels escites.M. Virpiranta, Struggles of Sun against Thunder: Development of Druidism and Christianity. Perfect Paperback, 2011.
Els principals grups que han interaccionat amb els irlandesos en l'Edat Mitjana han estat els pictes, escocesos i vikings. A causa d'aquest contacte els islandesos tenen una mica d'ascendència irlandesa. Aproximadament el 40% de la població colonització d'Islàndia originària d'Irlanda o Escòcia.Ann C. Humphrey, “They Accuse Us of Being Descended from Slaves” Settlement History, Cultural Syncretism, and the Foundation of Medieval Icelandic Identity, Rutgers University, 2009 La invasió normanda d'Irlanda de l'Alta Edat Mitjana, les colonitzacions angleses i el domini anglès posterior del país van introduir normands i flamencs a Irlanda. Gal·lesos, pictes, bretons i alguns gals, i fins i tot anglosaxons, s'han establert a Irlanda des de molt temps abans.
Hi ha hagut molts irlandesos notables de la història. El monjo irlandès del segle sisè i missioner Columbà és considerat com un dels "pares d'Europa", seguit per Quilià de Würzburg i Virgili de Salzburg. El científic Robert Boyle és considerat el "pare de la química". Entre els exploradors irlandesos més famosos hi ha Brandan de Clonfert, Robert McClure, Ernest Shackleton i Tom Crean. Segons algunes versions, el primer nadó nascut a Amèrica del Nord era d'ascendència irlandesa per ambdues bandes;Smiley, p 630 i fou un irlandès el primer europeu que va posar el peu a Amèrica en l'expedició de Colom de 1492.MacManus, p 343-344
Hi ha descendents d'irlandesos que viuen a molts països occidentals, particularment als països de parla anglesa. Històricament, l'emigració ha estat causada per la política, la fam i els problemes econòmics. Entre 50 i 80 milions de persones són descendents d'irlandesos, principalment a Gran Bretanya, els Estats Units, Austràlia i el Canadà, també hi ha un nombre menor a l'Argentina, Xile, Mèxic, Jamaica, Barbados, Sud-àfrica, Nova Zelanda, França, Alemanya i Brasil. El major nombre de descendents d'irlandesos viuen als Estats Units. El nombre de persones que viuen a Austràlia que són d'ascendència irlandesa és més gran, com a percentatge de la població total, que la de qualsevol altre país. http://oireachtasdebates.oireachtas.ie/debates%20authoring/DebatesWebPack.nsf/takes/dail1987042900006#N6
Orígens i antecedents En el resum del seu article "Who were the Celts?" el Museu Nacional de Gal·les anota és possible que en el futur els estudis genètics d'ADN humà antic i modern podran ajudar a informar la nostra comprensió del tema, però, els primers estudis han, fins ara, tendit a produir conclusions no pausibles a partir d'un nombre molt petit de persones i l'ús de supòsits obsolets sobre la lingüística i l'arqueologia. L'antropologia del va estudiar les característiques físiques dels irlandesos fins al més mínim detall. http://www.theapricity.com/snpa/chapter-X2.htm
Avantpassats prehistòrics i llegendaris miniatura|esquerra|Tomba de Carrowmore, 6000 aC Durant els últims 8.000 anys d'habitatge, Irlanda ha estat testimoni de l'arribada de molts pobles a les seves costes. Els antics pobles d'Irlanda - com ara els creadors de Céide Fields i Newgrange, són gairebé desconeguts. Ni els idiomes ni els termes que utilitzen per descriure's a si mateixos han sobreviscut. Encara en els segles centrals del mil·lenni I els habitants d'Irlanda no semblen tenir un nom col·lectiu per a si mateixos.
La mateixa Irlanda era coneguda amb noms diferents, com ara Banba, Fodla, Ériu pels illencs, Iouerne and Hiverne pels grecs i Hibèrnia pels romans.
Escòcia pren el seu nom dels scoti/scotti (singular scotus/scottus), que és el nom romà per als habitants cèltics de Caledònia (Escòcia) i Hibèrnia (Irlanda). Altres noms llatins per a la gent d'Irlanda en les fonts clàssiques i medievals inclouen attacotti i gaels. Aquesta última paraula, derivada de la gal·lès antic gwyddel "invasors", va ser finalment adoptada pels irlandesos per denominar-se a si mateixos. Tanmateix és un terme que està més associat als vikings, ja que descriu una activitat (assalt, pirateria) i qui la practiva, no les seves afiliacions ètniques reals.
Els termes irlandès i Irlanda deriven de la deessa Ériu.Erin a l'edició de 1911 de l'Enciclopèdia Britànica Una gran varietat de grups ètnics històrics han habitat l'illa, incloent-hi els Airgialla, Fir Ol nEchmacht, Delbhna, Fir Bolg, Érainn, Eóganachta, Mairtine, Conmaicne, Soghain, i Ulaid. En els casos dels Conmaicne, Delbhna, i potser Érainn, es pot demostrar que la tribu va prendre el seu nom de la seva deïtat principal, o en el cas dels Ciannachta, Eóganachta, i possiblement els Soghain, d'un ancestre divinitzat. Aquesta pràctica té el seu paral·lel a les reclamacions de les dinasties anglosaxones de tenir origen en Wotan, a través dels seus fills Wecta, Baeldaeg, Casere i Wihtlaeg.
El mitògraf grec Evemer va originar el concepte d'evemerisme, que tracta relats mitològics com a reflex dels esdeveniments històrics reals modelats per la transmissió oral i la tradició. En el , el bard i historiador islandès Snorri Sturluson va proposar que els déus nòrdics havien estat originàriament líders i reis i que més tard es van convertir en figures de culte, i amb el temps establerts en la societat com a déus. Aquest punt de vista està d'acord amb la d'historiadors irlandesos com T. F. O'Rahilly i Francis John Byrne, els primers capítols dels seus respectius llibres, Early Irish history and mythology (reeditat el 2004) i Irish Kings and High-Kings (3a edició revisada, 2001), tracten a fons els orígens i l'estat de moltes deïtats ancestrals irlandeses.
Una llegenda afirma que els irlandesos són descendents de Míl Espáine, els fills del qual suposadament conqueriren Irlanda cap al 1000 aC o més tard.Mac Manus, p 1 & 7 El personatge és gairebé segur una simple personificació d'una suposada migració d'un grup o grups d'Iberia a Irlanda. És per això que els irlandesos eren, encara en la dècada de 1800, conegut popularment com a "milesians".MacManus, p 1 Els historiadors medievals irlandesos en el transcurs dels segles, van crear el dogma genealògic que tots els irlandesos eren descendents de Míl, ignorant el fet que les seves pròpies obres demostraven que Irlanda era habitada abans de la seva suposada arribada.
Aquesta doctrina va ser adaptat entre els segles i , com es demostra en els treballs d'Eochaidh Ua Floinn (936–1004); Flann Mainistrech (mort el 25 de novembre de 1056); Tanaide (mort c. 1075) i Gilla Cómáin mac Gilla Samthainde (fl. 1072). Moltes de les seves composicions van ser incorporades al compendi Lebor Gabála Érenn.
Aquesta tradició es va millorar i es va incloure en la dels historiadors successius com Dubsúilech Ó Maolconaire (mort en 1270), Seán Mór Ó Dubhagáin (m. 1372); Giolla Íosa Mór Mac Fir Bhisigh (fl. 1390–1418); Pilip Ballach Ó Duibhgeannáin (fl. 1579–1590) i Flann Mac Aodhagáin (viu 1640). El primer historiador irlandès que va posar en dubte la fiabilitat d'aquestes històries fou Dubhaltach Mac Fhirbhisigh (assassinat en 1671).
Genètica La investigació genètica mostra una gran semblança entre el cromosoma Y haplotip dels homes del nord-oest d'Espanya i Portugal i els homes irlandesos amb cognoms gaèlics. La freqüència de l'haplogrup R1b del cromosoma Y (l'haplogrup més freqüent a Europa) és major en la població de l'Europa Atlàntica i, a causa de l'emigració europea, al nord d'Amèrica, Amèrica del Sud i Austràlia. A Irlanda i al País Basc la seva freqüència supera el 90% i s'acosta al 100% a l'Oest d'Irlanda. La incidència de R1b és del 70% o més a les regions celtes - Cúmbria i Cornualla (Gran Bretanya), la regió cèltica de Calheça a Portugal (Douro, Minhão (Braga i Viana do Castelo) i Trás-os-Montes), el nord d'Espanya (Galícia, Astúries, Lleó, Cantàbria i País Basc), l'oest de França (Bearn, Gascunya, Guiana, Saintonge, Angoumois, Aunis, Poitou, Turena, Anjou i la Bretanya), i els països cèltics de Gran Bretanya (Gal·les i Escòcia). La incidència de R1b disminueix gradualment en aquestes àrees amb la distància, però encara és comú en les àrees centrals d'Europa. R1b és l'haplogrup més freqüent a Alemanya i als Països Baixos, i és comú al sud d'Escandinàvia i al nord i centre d'Itàlia. Això va portar als escriptors Stephen Oppenheimer i Bryan Sykes a la conclusió que la majoria dels irlandesos (i de fet tots els nadius de les illes Britàniques) descendeixen principalment d'un "refugi ibèric" coll d'ampolla poblacional que es remunta a l'última glaciació.Stephen Oppenheimer, The Origins of the British – A Genetic Detective Story, 2006, Constable and Robinson,
No obstant això, ara alguns creuen que aquest haplogrup es va originar fa més de 12.000 anys, més recentment del que es pensava. D'això es dedueix que els irlandesos i molts altres subclades del R1b seran considerablement més joves que l'edat màxima de 18.000 anys. Les estimacions prèvies, basades en mètodes de datació imprecises (30000 + anys BP), fets R1b i els seus subclades semblen ser els indicadors més útils de les poblacions de l'era paleolítica d'Europa occidental del que actualment són. Segons els últims estudis de 2009 per Bramanti i altres i Malmström i altres l'ADN mitocondrial, poblacions relacionades d'Europa occidental semblen ser en gran part del Neolític i no del Paleolític, com es pensava. Hi va haver discontinuïtat entre el Mesolític d'Europa central i les poblacions europees modernes, principalment a causa d'una molt alta freqüència de tipus d'haplogrup U (particularment U5) en establiments mesolítics d'Europa central.
Que hi ha una especialment forta associació genètica entre els irlandesos i els bascos, més propera que entre la resta dels europeus occidentals, va ser proposada per primera vegada el 2005 i el 2007 els científics van començar a buscar la possibilitat d'una versió més recent de l'entrada de R1b a Europa pel Mesolític (o fins i tot al Neolític). Un nou estudi publicat el 2010 per Balaresque i altres implica o bé una entrada en el Mesolític o Neolític (no Paleolític) de R1b a Europa. Tanmateix tots aquests estudis genètics estan d'acord que irlandesos i bascos (juntament amb gal·lesos) comparteixen el major percentatge de població R1b. Encara els gal·lesos tenen una major presumpta entrada neolític que els irlandesos i els bascos Els marcadors genètics mitjanes tenen un percentatge de R1b 83-89% entre el gal·lesos.
Irlandesos negres