El motocròs és una modalitat de motociclisme que consisteix a disputar curses de velocitat en un circuit de terreny accidentat a camp obert i en la qual diferents participants disputen una cursa amb l'objectiu d'arribar primer a la meta. Els obstacles són formats normalment per desnivells, rampes, camins empedregats, passos de riu, etc., i es procura que només una desena part del recorregut sigui transitable òptimament. Els pilots fan servir motocicletes especials, amb manillar alt, parafangs molt separats de les rodes i rodes amb tacs de goma per tal d'aconseguir més adherència al terreny.
Història
miniatura|Cursa internacional de motocròs als Països Baixos, l'estiu de 1959 La manca de recerca històrica envers aquest esport no permet indicar un lloc i data d'aparició concreta; els historiadors i estudiosos del motociclisme tendeixen a assumir, a causa de la denominació Motocròs, que l'esport s'originà en territori francès, però tot sembla indicar que el seu origen fou anglès: fruit de l'evolució del Scott Trial, el 1924 s'organitzà la primera cursa d'allò que acabaria esdevenint motocròs a la població de Camberley (comtat de Surrey),Egea 2000: «Historia del motocross» p. 33 la «Southern Scott Scramble», nascuda fruit de la rivalitat entre els pilots anglesos. Es tractà d'una cursa camp a través de 2,5 milles on l'únic factor que es tindria en compte seria la velocitat (no l'habilitat, com al trial). Aquesta nova versió s'anomenà scramble.
L'historiador Bryan Stealey ha escrit a Racer X Illustrated: «LScrambling va ser ràpidament reconegut com el pròxim gran repte en ambdós costats del Canal de la Mànega. Els francesos van adoptar la nova forma de motociclisme i li varen donar un lleuger canvi d'imatge: l'escurçament de les pistes i l'addició de voltes i un seguit d'obstacle artificials (com ara salts i altres). També li varen canviar el nom a 'Moto-Cross' - una combinació de "moto" i "cross-country"».
miniatura|esquerra|Bryan Goss amb la Husqvarna en una cursa a Anglaterra el 1965 Durant la dècada de 1930 l'esport adquirí gran popularitat a Anglaterra. Els fabricants anglesos, com ara BSA (Birmingham Small Arms Company), Norton, Matchless, New Imperial, Rudge i AJS hi esmerçaren molts esforços, essent BSA la marca que aconseguí més èxits. La dècada de 1930 és considerada l'època d'or del motocròs a Anglaterra.
Inicialment, les motocicletes emprades diferien molt poc de les de carretera. L'activitat competitiva facilità la incorporació de millores tècniques: els xassissos rígids varen donar lloc a la suspensió en la dècada de 1930, i la forquilla basculant posterior s'incorporà durant la dècada de 1950 (força anys abans que fos incorporada en la majoria de motos de carretera).
Després de l'aturada que suposà la Segona Guerra Mundial, el motocròs seguí augmentant la seva popularitat. Durant la dècada de 1940, la competició fou dominada per la companyia anglesa BSA (la qual es convertí en el principal fabricant mundial de motocicletes) i els seus pilots.
El 1947, la federació nacional de motociclisme dels Països Baixos decidí d'organitzar una competició per als diferents equips nacionals. Només tres països varen participar-hi: Holanda, Bèlgica i el Regne Unit (que en resultà guanyador tot superant els pilots belgues per tan sols nou segons). Aquest va ser el començament del Motocròs de les Nacions. La popularitat del motocròs es demostra clarament en la seva segona edició a La Fraineuse (Bèlgica), on 30.000 espectadors van assistir a veure les estrelles internacionals.
miniatura|Broc Glover durant la Trans-AMA de 1977 El , la FIM organitzà el primer campionat Europeu, el qual es convertiria en Campionat mundial el . Noves marques s'incorporarien a la competició, com ara les europees Husqvarna (Suècia), ČZ (Txecoslovàquia) o Greeves (Regne Unit). Els motors de dos temps desplaçarien la tecnologia dels quatre temps durant la dècada de 1960, al final de la qual les marques japoneses, encapçalades per Suzuki, començaren a competir a nivell internacional. Paral·lelament al que s'esdevenia a Europa, al continent americà el motocròs també gaudia de gran popularitat: l'any 1972 al Los Angeles Memorial Coliseum (Los Angeles, Estats Units d'Amèrica) s'organitzà el primer motocròs en un estadi, originant-se així el supercross.
El domini de pilots europeus deixà pas, a inici de la dècada de 1980, al domini de pilots nord-americans. Cap a final del segle XX els fabricants tornaren a la tecnologia de quatre temps i, així mateix, el domini de les darreres dècades protagonitzat pels fabricants japonesos es veié posat en dubte pel ressorgiment de marques europees, com ara Husqvarna, Husaberg i KTM.
Darrerament l'esport del motocròs ha evolucionat fins a donar pas a diferents subdisciplines, com ara les competicions d'estadi (Supercròs), el Motocròs Freestyle (FMX) -en els quals els pilots són jutjats pels seus salts i habilitats acrobàtiques aèries- o el Supermoto, on es combina el fora d'asfalt amb l'asfalt. Cal esmentar també el sidecarcross, modalitat caracteritzada per l'ús de sidecar que gaudeix de força acceptació a diversos països europeus.
Els Circuits miniatura|Circuit de Hawkstone, Anglaterra miniatura|Cursa de motocròs a Tankersley (Anglaterra) el 2008 Característiques principals El reglament de la Federació Internacional de Motociclisme (FIM) especifica, i detalla, les característiques dels circuits.
Quant a la pista on transcorre la cursa indica: Els materials utilitzats en el curs han de ser naturals (sorra, brutícia, etc.). La composició i la preparació de la superfície del recorregut ha d'ésser capaç de retenir l'aigua, per tal de facilitat el manteniment i atorgar una bona tracció. El curs no ha de creuar un tram d'aigües profundes i no ha de ser molt rocosa o pedregosa (i parant especial atenció a l'eliminació de pedres). L'ús de formigó o superfícies pavimentades en el recorregut està prohibit. La longitud del recorregut oscil·la entre els 1.600 i 4.800 metres,Egea 2000: «Las carreras de motocross» p. 37 existint un límit màxim de 1.750 m per a determinades categories. Quant a l'amplada d'aquest es marca un mínim de 5 metres (tot recomanant 8 metres d'amplada).
La graella de sortida La graella de sortida ha de tenir una barra transversal d'un mínim de 50 cm d'alt, que cau al senyal de sortida. L'amplada de la graella ha de permetre sortir un mínim de 30 pilots individuals o 15 sidecars, l'un al costat de l'altre (les motos ocupen aproximadament un metre d'ample, mentre que els sidecars n'ocupen dos). A la graella, els pilots es col·loquen a lloc amb el motor en marxa i, quan correspon, l'oficial aixeca el cartell indicant que falten 15 segons per a la sortida, i després un altre indicant que en falten 5. Les sortides nul·les s'assenyalen amb un llum vermell.
Circuits destacats Entre els circuits de motocròs internacionals més famosos hi destaquen els de Namur (Bèlgica) -seu durant decennis del Gran Premi de Bèlgica de 500cc-, Sint Anthonis (Països Baixos) -on durant anys se celebrà el Motocross der Azen-, Farleigh Castle i Hawkstone Park (Regne Unit), Wohlen (Suïssa), Ettelbruck (Luxemburg), Carlsbad i Unadilla (EUA), Gaildorf (Alemanya), Imola i Maggiora (Itàlia) i Bellpuig (Catalunya, on durant anys hi hagué també el Circuit del Vallès per als GP de 250 cc i el de Montgai per als de 125 cc).
Les motocicletes
Característiques dels vehicles miniatura|Les KTM austríaques El reglament de la Federació Internacional de Motociclisme (FIM) especifica, i detalla, les característiques dels vehicles.
En la introducció d'aquest s'especifica una definició de motocicleta: «El Terme motocicleta s'aplica a tots els vehicles de, en principi, menys de quatre rodes, propulsats per un motor i dissenyats essencialment per al transport d'una o més persones de les quals un és el conductor del vehicle. Les rodes han de, normalment, mantenir contacte amb el terra, excepte momentàniament o en determinades circumstàncies excepcionals. A més, per tal de travessar certes superfícies d'una o totes les rodes poden ser substituïdes per esquís, rodets o cadenes.». Partint d'aquesta definició la FIM divideix les motocicletes en diferents grups: Categoria I : motocicletes propulsades per una roda Grup A1 - (Només Motos) Vehicles de dues rodes que marquen tan sols una traça (o pista) sobre el terreny. Grup B1 - Vehicles de tres rodes, que marquen dues pistes sobre el terreny, que consisteix en una la fabricació d'una motocicleta d'una pista i un sidecar per a un passatger. Grup B2 - Vehicles de tres rodes, marcant dues o tres pistes a terra, amb un sidecar fixat de manera permanent, formant una unitat integral completa. Si es fan tres pistes, el centre de la línia de les dues empremtes de les rodes no ha de ser superior a 75 mm de separació. Categoria II : Vehicles especials propulsats per una o més rodes no inclosos en la categoria I Grup C - motocicletes amb dues rodes de tracció Grup D - Vehicles de tres rodes impulsats per dues d'elles Grup E - Motos de neu Grup F - Sprinters i Dragsters
Així mateix es defineix una Tercera categoria que inclou els vehicles elèctrics.
Cada categoria és subdividida en diferents categories atenent principalment al cubicatge i el cicle dels motors de propulsió.
Principals fabricants Algunes de les principals empreses que fabriquen o han fabricat motocicletes de motocròs:
País Empreses fabricants Empreses que ja no en fabriquen - - , Norton, , BSA,AJS, Matchless, Greeves, - Maico, Zündapp - ČZ, Jawa Cagiva Ancillotti, SWM, Gilera, Beta Gas Gas Bultaco, Montesa, OSSA, KTM Puch HusqvarnaHusaberg Lito, Hedlund, Monark HondaKawasakiSuzukiYamaha Hodaka
Galeria d'imatges de models
Equipament dels pilots
L'equipament dels pilots és essencial per garantir la seguretat d'aquests. El reglament de la Federació Internacional de Motociclisme (FIM) especifica, i detalla, les característiques principals d'aquest.
El conductor, i el passatger si s'escau, ha de portar pantalons i guants d'un material resistent de qualitats, com a mínim, equivalents a peces confeccionades en pell de vaca d'1,5 cm de gruix. Els pilots han de dur botes de cuir, o un material equivalent, amb una alçada de fins a sota genoll. Per tal de prevenir les abrasions, en cas d'accident, els braços dels pilots i passatgers han de ser totalment coberts per una peça de protecció d'un material adequat. És obligatori per a tots els participants que han pres part en els entrenaments i les carreres portar un casc de protecció. El casc ha d'estar ben subjectat i en bones condicions i ha de tenir sistema de retenció de tipus "corretja de barbeta ". L'ús d'ulleres protectores és permès. A la pràctica tots aquests elements són emprats junt amb altres:
Botes, proporcionen una protecció essencial contra pedres "llançades" per altres participants o caigudes. Genolleres, solen ser integrades en els pantalons i tenen per funció evitar lesions en la zona Faixa, normalment els pilots s'equipen amb una faixa per tal de protegir els ronyons i la zona lumbar dels sotracs a què sotmeten el seu cos. La zona de l'esquena d'aquesta faixa sol ser rígida per tal de mirar de mantenir l'esquena en una posició correcta. Cuirassa, protegeix la part superior del cos (pit, esquena, espatlles i colzes). Casc, és essencial per a aquest tipus de pràctiques, de vegades incorporen un coll ortopèdic, o un tros d'escuma, per tal d'evitar la fractura de les vèrtebres durant una caiguda. El casc té una forma diferent d'un casc de carretera: el mentó és més prominent i l'absència de la cimera requereix ulleres o màscara adequada.
Esports derivats El motocròs ha originat diverses modalitats esportives, practicades tant amb motocicleta com amb altres mitjans de transport. En destaquen aquestes: Amb motocicleta: