La Cartoixa d'Aracristi, també Ara Christi i la Nostra Senyora d'Ara Christi, és un monestir cartoixà fundat el 1272 a la planura que s'estén cap a ponent entre els dos turons que acullen el nucli urbà del Puig i les suaus pendents de la Serra Calderona, a l'Horta Nord, País Valencià.
Història La història d'Aracristi comença el 2 de novembre de 1582 quan Elena Roig, viuda del cavaller de València Gaspar Artés, davant el notari Jaume Cristòfol Ferrer i dels preveres de València, Pere Marco, Marc Didago i Maties Rene, manifesta trobar-se indisposta, però amb bon seny i paraula i, alhora que revoca i anul·la tots els testaments, codicils i altres darreres voluntats fetes abans, i redacta el seu últim testament segons el seu desig, testament que és la causa de la construcció de la nova cartoixa.
De trenta clàusules que en total tenia el testament, destaca per la seua futura transcendència la segona i la quinzena. Aquestes fan referència al lloc triat per a la seua sepultura (junt amb la del seu germà) a la cartoixa de Valldecrist, a més llega a l'esmentat cenobi l'alqueria situada prop del Puig, anomenada vulgarment de mossén Roig, que inclou totes les terres i un molí fariner, a més de les pertinences que allí s'hi troben.
Elena Roig, filla de Tomàs Roig i germana de Cristòfol i Joaquim Roig, sembla que venia d'una família acomodada de la ciutat de València. Segurament quan fa el testament els seus parents directes (pares, germans i espòs amb qui no havia tingut descendència) ja havien mort, acumulant Elena tots els seus béns. Aquesta veient que el seu traspàs estava pròxim pensà a deixar la seua gran herència a la resta de família, personal de servei, religiosos, parròquies, convents, etc., tot exposat minuciosament a les clàusules del testament. De totes maneres, la donació de l'alqueria a Valldecrist és la particularitat que més destaca, així com les condicions imposades per la testadora i l'ordre de prioritats a l'hora d'heretar la hisenda en cas de renúncia dels cartoixans.
Tot indica que Elena Roig tenia una vinculació especial amb aquests monjos, suposadament per influència del seu germà Cristòfol, que era inquisidor apostòlic a Saragossa i cabiscol de la catedral de València.
Però l'heretat mai no passà als frares, ni la pietosa dama va ser soterrada a la cartoixa d'Altura, perquè el 19 d'agost de 1584, davant el notari de València Joan Miquel feu un codicil al testament, que afectava a aquestes dues clàusules:
"Primerament revoque la clàusula o clàusules que en lo testament que yo tinch fet e rebut per Jaume Cristòfol Ferrer, notari de València, té en son poder, dich la clàusula del llegat que de la mia alqueria feya al convent de Valldechrist, axí de dita alqueria com de soterrament que està en dit testament. És ma voluntat que sobri dit llegat de l'alqueria, que direm per nom Nostra Señora de Arachristi, sia fundada casa de cartuxos perquè allí sia fundat monestir que se alabe lo nom de Nostre Señor Déu per a tots los temps. Més és ma voluntat que los pares que la fundara dita casa de Nostra Señora de Arachristi no sien subiectes a ningun convent de dita cartoxa. Més és ma voluntat que dita alqueria la poseheixquen en tots aquells càrrechs que la dexava en lo meu testament ya dit, rebut per Jaume Christòfol Ferrer, com per lo més llargament se dirà. Més és ma voluntat que si al temps de la mia mort esta casa no estara en lo aparell ques pogués fer, fos portat lo meu cos y acomanat en Sant Agostí, en la mia capellade sant Pere, fins que en dit monestir de Nostra Señora de Arachristi se puga portar, lo qual supplique molt a mos marmesors que estan en dit testament, rebut per lo sobredit noatri, es donen tota la presa possible"
Suposadament, aquesta dama de profunda religiositat estaria relacionada estretament amb alguns dels personatges que apareixen de manera freqüent a la documentació i bibliografia referits a la fundació, contactes que influirien en els canvis qualitatius del testament. Aquest cercle d'amistats el formarien l'ermità Pere Muñoz, el franciscà Jaume Sachis, el dominic fra Doménec Anadón o el jesuïta Martí Alberro, entre d'altres, i influïrien l'ànim de Cristòfol, el seu germà, a l'hora de suggerir en el seu últim testament la cessió de les propietats a Valldecrist, i especialment d'Elena Roig, a l'hora de respectar la possible idea del religiós i després canviar de parer.
Sobretot foren els consells del jesuïta i confessor de la testadora, expressats en forma de somnis, i també la persuasió de la seua amiga Isabel Joan Amigó (germana del futur prior d'Aracristi, fra Joaquim Amigó), els que capgiraren el desig original d'Elena, partidària després de fer donació d'aquests béns a una nova fundació, Nostra Senyora dAra Christi. De l'últim codicil citat a dalt es desprèn que encara que no entraria en vigor fins després de la seua mort (que finalment ocorregué l'1 d'abril de 1585), que la voluntat del llegat ja era coneguda pels monjos, quan aquests s'encarreguen de sol·licitar a les autoritats les llicències per a la fundació del nou monestir.
Finalment, el 7 d'abril de 1585 fra Sanxo Anyó, fra Joaquim Amigó i fra Miquel de Vera (primer prior) prenen possessió de la hisenda davant el notari de València Joan Miquel. Aquest acte quedà refrendat pel capítol General de l'Orde el mateix any, un any després, el 20 d'abril de 1586 ho feia l'arquebisbe Joan de Ribera.
A partir d'aleshores comença la vida del nou monestir, no sense complicacions, ja que la falta d'aportacions econòmiques (que possibilitaren estabilitat i creixement de la cartoixa) i la precarietat de les instal·lacions va provocar un període larg de penúries per als monjos. Aquesta situació canvià amb els rectorats de fra Pere Mateo (1600-1611) i sobretot de fra Francesc Almenar (1615-1624). El primer va rebre la considerable herència del bisbe d'Urgell, i antic cartoixà, Andreu Capella, amb què s'adirien les possessions que els germans Lledó tenien enfront del cenobi; i també les generoses donacions del notari Marc Antoni Bernich, amb les quals es construí una part del claustre primitiu. El segon va escometre la planificació i construcció d'un nou monestir, seguint bàsicament el traçat de la cartoixa saragossana d'Auladei, lloc d'on venia Almenar.
A instàncies d'aquesta decisió es convocaren, entre 1619 i 1621, als mestres d'obra Francesc Català, fra Antoni Ortiz, Tomàs Panes, Valer Panes, mossèn Guillem Roca, fra Pere Ruimonte i a l'arquitecte carmelità Gaspar de Sant Martí, perquè traçaren un nou monestir. Després de les pertinents deliberacions, s'iniciaren les obres, començant per l'església el 6 de febrer de 1621, la primera pedra, però, es posà el 4 de març següent.
A partir d'aleshores i superant dificultats, anà completant-se la fàbrica a poc a poc, arribant fins avançada la segona meitat del . Aquesta obra es convertí en una de les més singulars de l'arquitectura religiosa valenciana en l'equador de la centúria en assimilar un ampli repertori constructiu i innovador programa ornamental, reflex dels avanços experimentats per les tècniques i usos edilicis del període.
La vida a la cartoixa d'Aracristi anà transcorrent tranquil·lament, amb excepcions com la Guerra de Successió, on els cartoixans s'alinearen al bàndol austriacista, o la creació de la Congregación Nacional de las Cartujas Españolas, que suposava la separació de l'obediència a la Grande Chartreuse de Grenoble, fets que succeïren durant el .
El segle següent començà amb la primera exclaustració, deguda a la guerra del Francès. Una altra durant el govern del Trienni Liberal i l'última i definitiva provocada per la desamortització de Mendizabal de 1835.
Des de l'any 1999 s'ha mamprès la recuperació de la cartoixa per iniciativa privada, després d'anys d'oblit i desídia, si bé els usos que si li ha donat a l'edifici i algunes restauracions no han estat exemptes de polèmica. En l'actualitat, la cartoixa és de propietat privada (de l'empresa immobiliària Grupo Ciudadela). Aquesta empresa utilitza el monestir com a complex hoteler, esportiu i d'oci.
Arquitectura miniatura|Vista exterior de la cartoixa miniatura|Porteria miniatura|Interior de l'església miniatura|Cúpula de l'església miniatura|Claustre de llevant miniatura|Claustre major miniatura|Torre del claustre major miniatura|Refectori Durant els primers anys de vida d'Aracristi la precarietat econòmica, l'herència de la fundadora no incloïa cap renda per al manteniment del cenobi i, per tant, l'activitat constructiva escassa, però no nul·la. El 1588 es té constància de treballs a l'església per Joan Casaña. El 1608 s'amplia el recinte amb la compra de terres als germans Lledó i el 1611 comença l'alçament de tàpies i la porteria, així com la construcció d'un claustret nou, hi participaren en aquestes construccions Francesc Años, Pere Conde, Pere Della, fra Antoni Ortiz, Tomàs Panes, Joan Sales o Francesc Sayas entre d'altres.
Però, el període més important per a Aracristi fou el de 1619-1621, temps en què es planifica exprofessor un nou monestir, basat en el traça de la cartoixa d'Aula Dei, propera a Saragossa i construïda entre 1564-67 bàsicament per la voluntat de Ferran d'Aragó. Amb el traçat de Sanmartí, després que els plànols del cartoixà Ruimonte foren reprovats, traslladat a una maqueta de fusta per Joan Baptista Vergara, les obres ja no s'aturaran fins a l'acabament complet de la cartoixa cap a finals del .
Del complex monacal destaquen pel seu valor arquitectònic i la seua transcendència artística les següents dependències:
Porteria: després de recórrer un camí flanquejat d'oliveres, abans hi havia xiprers, s'hi arriba a la porteria. Es compon d'un habitacle de dues crugies amb les corresponents voltes d'aresta, pertanyents a distints períodes. La primera (ca. 1724-1733) és obra del pedrapiquer Josep Montana i correspon a la façana i a la portada principal, el cos següent és anterior (1611-1612) i està precedit per una altra portada, obra de Pere Conde, Antoni Ortiz i Tomàs Panes.
La seua façana es compon d'un frontis de rajola vista, rematada en la cornis amb boles de pedra d'inspiració hererriana, a més d'un portal sense ornamentació de línies molt austeres en els seus dos cossos. Passada aquesta porta apareix una àmplia volta d'aresta que anticipa l'antiga porteria, és una sòbria i esvelta composició de pedra d'arrel vignolesca rematada amb boles i un nínxol en forma de petxina que dona pas a una altra volta d'aresta més modesta.
Al voltant de la porteria s'organitzen una sèrie de dependències auxiliars distribuïdes en una contrafaçana de composició senzilla que dona accés a un pati espaiós, a partir del qual es desenvolupa el recinte eremitisme-cenobític pròpiament dit.
D'aquest pati destaquen la cel·la prioral a la cantonada dreta, l'imponent refectori a l'esquerra i lesglésia a l'eix central.
Església: la seua façana és molt severa, rematada amb pinacles. Té una portada cassetonada molt estilitzada rematada per un nínxol (que no sembla original) i tres finestres per a la il·luminació interior del temple. S'estructura en tres trams, creuer rematat per una cúpula i la capçalera.
La nau central es cobreix per quatre voltes de creueria estrellada i dues simples, on existeixen vint-i-quatre claus de fusta daurades i policromades cap al 1625 per l'escultor aragonès Joan Miquel Orliens, i que se superposen a les claus de pedra. Cada tram de volta queda emmarcat per pilastres corínties coronades per fines cartel·les en el fris, sobres les quals descansa un senzill arquitrau. Han desaparegut els cors dels conventuals i l'altar major, conservant-se la pigmentació original dels paraments.
Com és habitual als monestirs cartoixans les sis capelles laterals estan separades de l'església, i estan unides simètricament entre si per la perforació dels robustos contraforts. Denoten l'estil acadèmic en la seua configuració.
Una espadanya austera de rajola, construïda entre 1639 i 1640, s'alça a la part est del creuer.