miniatura|Uma, casa comunal tradicional del poble mentawai, a Indonèsia. Una casa és tot edifici destinat a servir d'habitació humana. La casa, formada pel sostre i les parets que tanquen un recinte, ha servit i serveix per refugiar-se de la pluja, el vent, el fred i la calor o altres inclemències meteorològiques, així com de possibles intrusos humans o animals.
Els sinònims: habitatge, habitació,Per castellanisme per calc s'usa en sentit de cambra, tal com el barbarisme vivenda habitança,DCVB s'apliquen en el dret, l'economia i, en l'arquitectura i l'urbanisme, ja que concreten el caràcter excessivament genèric i extensiu del mot casa, tot assimilant-lo al paradigma mes estès de la casa actual que no és altre que la casa urbana familiar, segons el principi d'una casa per a una família en una ciutat, vila o poble. Aquest tipus de casa, la que es construeix majoritàriament en els barris i polígons de les ciutats actuals, en forma d'habitatges o apartaments en edificis plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, sorgida en resposta a la crítica que els moviments higienistes des del formularen respecte a les condicions dels habitatges del proletariat urbà a les ciutats d'Europa, quan diverses famílies s'acumulaven, en la més absoluta promiscuïtat, convivint amb poc espai, en habitatges insans sense vàterPer a la definició de «Cambra higiènica» veure: Decret 141/2012 sobre condicions mínimes d'habitabilitat dels habitatges i la cèdula d'habitabilitat: Habitatges de nova construcció: annex 1, apt. 3.11 i Habitatges usats o preexistents: annex 2, punt 6.4 a Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. ni ventilació.
La casa urbana familiar es compon de les següents dependències o habitacions: la sala d'estar com a espai o cambra principal, que habitualment fa també les funcions de menjador, on els membres de la família es reuneixen i s'hi fan les activitats pròpies de la vida en comú així com rebre visites dels amics, fer celebracions, etc.; el conjunt dels dormitoris dels membres de la família o parents, convidats, etc.; i es completa amb els espais per als serveis que són la cuina i la cambra de bany. Aquest tipus de casa pot ser més o menys extensa, tenir més o menys dependències, fins i tot altres dependències com: despatx, biblioteca, sala de jocs, estudi, etc.; adoptar diverses formes o tipus com: d'apartament o pis en un sol pla, o pis «dúplex», o casa adossada unifamiliar o xalet unifamiliar, etc.
La casa urbana familiar és un tipus edificatori molt adaptable, ja que un cop establertes les seves característiques basades en la composició d'una família típica formada una parella i els seus fills, pot ser adoptada sense dificultats pels diferents tipus de família, compartida per grups de persones en estades llargues, mitjanes i fins i tot per estades curtes o de cap de setmana com les del turisme de tipus «home sharing» que s'ha estès recentment per gairebé tot Europa.
Altre adaptació de la casa urbana familiar és per a usos terciaris com oficines de petites empreses, despatxos professionals o, estudis, cases d'hostes i d'acollida etc. L'ús terciari s'ha estès en gran part dels habitatges grans de les finques urbanes construïdes abans del 1950 als Eixamples de Barcelona i València, Palma i altres ciutats.
Les característiques i paràmetres que defineixen la casa urbana familiar o l'habitatge, es regulen en la legislació específica sobre habitatge,A Catalunya, veure: Decret 141/2012 sobre condicions mínimes d'habitabilitat dels habitatges i la cèdula d'habitabilitat a: Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. en la normativa urbanística i, en el seu cas, en les Ordenances Municipals. La superfície de la casa urbana familiar és força variable, des d'un mínim d'uns 20 m² que admeten les Ordenances fins a un màxim legalment no limitat, si bé les superfícies compreses entre 55 o 140 m² són les més freqüents en les promocions actuals. Aquest tipus d'habitatge és la base de l'urbanisme actual, constitueix un índex estadístic fonamental per a la planificació del creixement urbà; és la base de la indústria de la construcció i del sector econòmic corresponent (fàbriques de material de construcció, agències immobiliàries o botigues de parament de la llar, etc., entre d'altres.
Però, per damunt de tot, la casa és la llar, el lloc de la vida familiar, en conseqüència, reflecteix les formes de vida i d'organització social. La casa aglutina el conjunt de significats i significants més ampli de la vida privada. És en aquest sentit que molts autors veuen la casa com el resultat històric d'un procés cultural i el reflex d'una societat determinada. Per exemple, luma que il·lustra aquest article és la casa comunal tradicional del poble mentawai, a Indonèsia, i reflecteix un esquema organitzatiu local propi d'una cultura molt diferent de la nostra. D'altra banda, la casa japonesa, la iurta dels pobles siberians o el tipi dels indis de les praderes dels Estats Units d'Amèrica reflecteixen les cultures corresponents, tant com la casa de cos catalana, la casa pinariega de les províncies de Burgos i Sòria, o la casa extremenya, reflecteixen les de les nostres contrades, amb matisos i diferències, fins i tot, en l'àmbit regional.
Al llarg de la història de la humanitat, des de la prehistòria fins als temps actuals, la casa o habitat humà es pot classificar en dos tipus bàsics relacionats amb l'estructura familiar inserida en els fonaments de la cultura corresponent, aquests tipus són : : segons el principi citat d', la qual pot ser més o menys extensa, abastar altres persones com, esclaus, servents, aprenents, etc. sempre sota la primacia de l'estructura familiar. : Fou el primer tipus d'habitatge, acollia en coves o cabanyes a grups d'un nombre variable de membres, lligats o no per llaços de parentiu o altres. Actualment hi ha encara pobles primitius l'hàbitat dels quals és una llar comunal, si bé és molt més freqüent i estès el tipus de el qual acull diverses famílies o nuclis familiars en un únic edifici, amb separacions funcionals i/o físiques que delimiten espais individuals per a cada nucli així com els espais comuns. La casa llarga de l'Amazònia, on conviuen diverses famílies en construccions allargassades (d'aquí el seu nom) és un exemple d'aquest tipus.
En la secció «La casa en la història», es descriu l'evolució dels tipus i principals sub-tipus de cases al llarg de la història. Des de fa centenars d'anys, el dret a l'habitatge ha anat incorporant-se progressivament a la legislació de les societats com un dret de la persona, o dret humà.
Ambivalència i ús social del mot En l'àmbit de la civilització occidental (i en altres àmbits culturals també), la casa és el lloc on resideixen les persones que pertanyen a la mateixa família. Així, diem la casa dels Maragall o can Pujol, tot posant el cognom de la família com a nom propi d'una casa determinada. També diem casa meva per referir-nos a la casa de la pròpia família. De la mateixa manera, els noms de pila dels amics o dels coneguts designen una casa determinada (la casa de l'Angeleta, can Pere, etc.). L'ús dels renoms o malnoms, així com dels noms dels oficis, fou (i en poblacions o indrets rurals encara és) habitual per referir-se a una casa determinada, com per exemple: ca la Sisca, cal Nyeu, cal fideuaire, cal fuster, etc.
L'ús social dels renoms i, sobretot, l'ús del nom dels oficis, ha ampliat el concepte de casa per designar el lloc de residència d'altres col·lectius diferents de la família com, per exemple, la casa dels Canonges o la seu d'institucions com ara: l'casa de la Vila, la casa de la Caritat, la casa de les Amèriques, etc.
En molts casos el terme casa s'empra per definir l'habitacle dels animals (la caseta del gos, la dels pingüins del zoològic de Londres (the pinguin house)), la de les plantes (la maison des tulipes, l'''Orangerie, etc.), o objectes inanimats com la casa de la Campana de Praga o la casa de la cascada (The Falling Water) de l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright.
La casa s'associa a la llar, a un lloc segur, motiu pel qual pot aparèixer com a logotip o emblema de marques comercials que cerquin transmetre valors de proximitat o confiança. Atès que és un element conegut pels nens, el dibui de casa es fa servir com a test en psicologia: segons com dibuixin una casa (presència de figures, mida dels elements, finestra, xemeneia…) se'n podrien deduir característiques i detectar problemes. En aquest sentit funciona igual que un altre test de dibuix convencional, el de l'arbre. Val a dir que, per convenció, les cases que es dibuixen tenen sempre sostre a dues aigües, independentment d'on visqui l'infant.
La casa en la història La casa urbana, en un poblat, una ciutat, vila o poble, és el tipus d'edifici més estès en el món, en tots els períodes històrics i en totes les cultures. Deriva de la cabana Paleolítica i el trobem ja evolucionat en els poblats neolítics.
L'arquitecte italià Aldo Rossi (1931-1997), en el seu llibre La arquitectura de la ciudad, va senyalar la importància de la casa o, més específicament, de les tipologies urbanes residencials, les quals es conformarien al llarg de segles i a partir de la consolidació de pràctiques i patrons conseqüents amb les diferents estratègies d'aprofitament del territori portat al llarg de la història per molts variats grups humans. Tal com va dir Viollet-le-Duc:
Les cases de l'arquitectura popular es caracteritzen per la persistència dels model al llarg dels temps, no s'hi cerca originalitat; les diferències són el reflex tant de les diferències culturals com dels factors ambientals o dels materials o tècniques constructives emprades; per exemple en l'habitatge dels esquimals, adaptats tant a una cultura nòmada amb nuclis familiars polígams, com al fet climàtic, on les pells dels ossos o el mateix glaç són els materials de construcció.
En la tradició cultural d'arrel llatina la casa popular és una derivació a casa romana, amb un significat cultural especial per a la vila romana, del qual deriven: la masia, el caseriu basc, la «casa pinariega», o el cortijo andalus, etc. que es torna a trobar en tota l'arquitectura popular peninsular. En aquest sentit, la casa de cos catalana, reprodueix, en forma més petita, l'estructura familiar dominant i l'estructura interna del model consolidat del mas.
La persistència de la forma en els tipus de cases en àmbits culturals molt diferents, o al llarg de la història, o en àmbits geogràfics molt allunyats, com ara Europa o Amèrica, etc., no desdibuixa el significat o vincle de la casa amb la cultura on s'ha inserit, creat o modificat. Com diu Amos Rappoport:
La cabanya miniatura|Cabanya del Paleolític Superior (Cultura ertebol·liana). La cabanya és l'edifici primigeni, del qual derivarien tots els edificis posteriors. Aquesta afirmació ja la fa Vitruvi, quan descriu els primers esforços de la humanitat per construir cabanes o refugis habitables:
La cabanya del Paleolític Superior, generalment de forma oval i amb el sòl excavat respecte al terreny del voltant, era feta amb una estructura de pals o postes ancorats al sòl, recoberta de pells subjectes amb pedres, troncs, ossos o ullals de mamut o ren per tal d'assegurar-les del vent; quan es va inventar l'agulla de cosir i el trenat de tiges per fer cordes, les pells es cosien i s'ancoraven a l'estructura de postes.