De l'antiguitat al els exèrcits combatien amb indumentària civil, només que combinada amb armes i amb equipament defensiu (cascos, escuts, cuirasses…).
Tan sols en conflictes entre pobles prou distants culturalment (mesopotàmics contra egipcis o hitites, grecs contra perses, cristians contra àrabs) es produeix un efecte similar a la uniformitat, però com a resultant mecànica de les divergències indumentàries entre aquests pobles.
Un precedent més autèntic de la uniformitat es donà en cossos que combatien amb equip molt estandarditzat (Falange macedònia, Legió romana, exèrcit xinès dinàstic) o molt característic (almogàvers catalano-aragonesos, geníssers otomans, lansquenets alemanys).
Naixença. Trets generals L'uniforme militar pròpiament dit, oficialment reglamentat i constituït per peces idèntiques confeccionades en sèrie d'acord amb un mínim de planificació, sorgeix en diversos exèrcits, més o menys alhora, en el decurs de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648/59), davant la necessitat d'equipar exèrcits permanents nombrosos.
Des del principi els uniformes foren llampants, multicolors, ostentosos, cosa que responia molt bé a les necessitats militars durant segles, però que resultaria contraproduent ja des de mitjan . Val la pena remarcar que la profunda evolució dels uniformes al llarg del temps (peces de vestir emprades, manera de combinar-les, detalls de disseny) es degué a la necessitat d'adaptar-se a l'evolució mateixa de les armes i de la tècnica bèl·lica, però també, i considerablement, a la interrelació amb els canvis de la indumentària civil.
Fou, també, al quan es posen les bases del que avui s'entén per equipament militar individual, tan íntimament lligat a l'uniforme i a l'armament personal.
Al principi els uniformes eren exclusivament d'unitat i depenien de la voluntat (i la bossa) del comandant respectiu.
Amb la progressiva centralització del poder –primer amb l'absolutisme, després amb el liberalisme— i la dependència estatal directa d'exèrcits cada cop més massius, hom tendí a adoptar un mateix estil dins cada exèrcit, bé que amb variants considerables entre cossos, sobretot pel que fa a l'estil particularment vistós de la cavalleria i de determinats cossos especials (unitats de la guàrdia, etc.).
Alhora –ja cap a finals del segle XVII— tendia a estabilitzar-se un color bàsic comú i característic de cada Estat: el joc de blau i groc de Suècia fou potser el primer de tots, però el seguiren el blanc de França, el roig d'Anglaterra i després del Regne Unit, la combinació de blanc i blau d'Àustria, el blau marí de Prússia, el verd de Rússia...
Almenys des del les unitats s'identificaven pel color de coll, solapes, punys i vora girada del faldó; també hi podien tenir un paper els colors diferencials dels calçons i de les mitges i, més endavant, els vius dels pantalons, etc. Des d'època napoleònica aquests elements o llurs equivalents passaren a representar el cos o arma (infanteria lleugera, granaders, artilleria, etc.), mentre que la unitat passà a ésser indicada per un número dut, generalment, al coll o a la lligadura.
A finals del acaben de configurar-se, a grans trets, les bases de l'actual sistema de graus militars; això propicia el sorgiment dels primers sistemes uniformes de divises, que es duran, bàsicament, a les xarreteres fins al darrer quart del .
Aturem ací l'estudi dels grans trets de l'evolució dels uniformes. La resta de l'article ofereix una panoràmica sintètica de l'aspecte més característic que presentaven els exèrcits en cadascun dels grans períodes uniformològics que hom pot individuar. Les referències a altres canvis substancials, esdevinguts ja en l'Edat Contemporània, es fan al punt cronològic que els correspon.
miniatura|esquerra|100px|Soldat del Regiment de Picardia (1672) Segle Predominen els barrets tipus xamberg, de grans ales i amb una de girada, sovint ornats amb plomes; formes primigènies de casaca, encara llisa, tot i que hom comença a girar el folre per la bocamàniga tot formant punys d'un altre color; calçons amb mitges; i, com a calçat, generalment sabates de sivella, bé que la cavalleria llança les botes de cuixal. Els mosqueters i altres cossos de la guàrdia usen dalmàtica. Els dragons es cofen amb un casquet característic, mena de cucurulla de punta flàccida, imitat pels granaders afegint-hi placa frontal. Els cabells es duen llargs, generalment. Cap a finals del segle apareixen els primers models de tricorn, com a evolució del xamberg, en girar-ne les ales per tres punts.
Segle miniatura|Soldat britànic del 37è regiment d'infanteria (1742) La lligadura dominant és el tricorn, que a les darreries del segle serà substituït pel bicorn. Alguns cossos duen morrió –introduït pels hússars--, morrió de pell o casquet de granader. Aquest, evolució del model del , és una lligadura semiesfèrica poc consistent i amb una placa triangular curvilínia sobre el front, molt ornada, que domina el conjunt, sovint fins a atènyer l'alçada d'un morrió. Des dels volts del 1740 els cabells es duen llargs, empolvorats i recollits en cua, i la perruca és de rigor per a l'oficialitat. A les acaballes del segle apareixen els primers casquets de caserna, de bossa o màniga penjant, molt usats pels artillers. miniatura|esquerra|100px|Exèrcit rus (1756-1762), incloent-hi un granader amb el casquet característic Al tronc es duu casaca sobre armilla i camisa i entre tota mena de randes. La casaca de l'època és la de tipus clàssic: té coll dret i dur, més o menys elevat segons els períodes; el folre –que és de color diferent del frontal— es duu girat i botonat vora el coll (naixença de les solapes), als punys i als faldons.
Es duen calçons fins al genoll, combinats amb mitges.
El calçat pot consistir –segons l'exèrcit, el cos o arma, la moda i la disponibilitat— en sabates de sivella, botines, botes altes o botes de cuixal; el calçat més baix pot combinar-se amb polaines.
miniatura|General, oficial i soldat de l'exèrcit revolucionari francès, cap a 1795 A finals del segle, amb la Revolució Francesa, s'imposa tendencialment un nou model d'exèrcit nacional-burgès fundat en la lleva massiva (levée en masse) i, aviat, en el servei militar obligatori. La revolució s'imposa també en la vestimenta, incloent-hi la militar: l'exèrcit francès adopta el blau marí en substitució del blanc borbònic, els pantalons en comptes dels calçons, desestima pols, cues, perruques i randes, i simplifica i modernitza el disseny de l'uniforme.
Primera meitat del En els primers anys del segle les noves tendències franceses ja apuntades s'imposen pertot, alhora que el bicorn és desplaçat pel xacó napoleònic. Amb els calçons s'extingeixen la pols, la cua (fora del cas dels hússars), les perruques i les randes. L'oficialitat duu bicorn o xacó. Determinats cossos resten fidels a les lligadures que els són tradicionals: morrió de feltre, colbac; el casquet de granader és substituït pel morrió de granader (de pell, amb placa frontal). Sorgeix el casc de dragó i de cuirasser i es popularitza la czapka dels ulans. En servei diari el més habitual és el casquet de caserna, que adoptarà la forma moderna als anys vint; a Rússia i Prússia, emperò, en fa les funcions la gorra de plat, entre els oficials, i el casquet de plat, entre la tropa, mentre que l'exèrcit britànic tendeix al casquet circular. Es popularitza el capot per a hivern. miniatura|Soldats francesos del període napoleònic
La casaca és una versió modernitzada i simplificada de la del segle anterior. A partir dels anys quaranta serà desplaçada per la guerrera, recta, de faldons curts i amb coll dret (com les peces antecessores), la qual a voltes pren forma de levita, recta i amb llargs faldons, i sovint creuada.
Els pantalons es duen per sobre de sabates o, al pas de les dècades, més sovint botines, que hom pot combinar amb polaines. També és habitual dur botes altes, amb els pantalons per dins.
Neixen peculiaritats de llarga durada: els pantalons roigs de l'exèrcit francès (1829-1914); els pantalons "a la danesa" (duts per sobre de botes altes, però arromangats tot deixant a la vista gran part de la canya)...
Mentre les potències europees continuen la tasca de convertir Àsia, Àfrica i Oceania en continents colonials, l'exèrcit otomà inicia la modernització a l'europea, que inclou l'adopció d'uniformes d'estil europeu --alemany, sobretot--, normalment duts amb fes.
Segona meitat del miniatura|esquerra|100px|Soldats de la Unió durant la Guerra de Secessió; el de la dreta és un zuau A mitjan el xacó és substituït pel quepis semirígid o lligadures similars (xacó baix, ros). En diari es duu casquet de caserna o casquet circular. Es consolida la guerrera, i el capot guanya més presència. Les xarreteres són abandonades a mitjan segle; les substitueixen simples muscleres de roba, en els exèrcits, i pales rígides, en les armades (i en alguns exèrcits com el rus). Les divises adopten l'estil actual, i es col·loquen al coll, a l'espatlla o als braços. Com a indicació de branca, el sistema tradicional de colors constrastants és substituït per vius de color (a coll, muscleres i punys de la guerrera, així com al dors dels pantalons) i/o per aplicacions de coll; els colls de color, però, persistiran encara unes dècades. Els pantalons es duen per sobre de botines o, més sovint, per dins de botes altes. Les botes de cuixal desapareixen.
Els uniformes són encara força acolorits, però ja dins una línia més sòbria i, sobretot, més pràctica: guerrera i pantalons de color diferent; vius de color; punys de casaca simplificats. miniatura|Soldats austrohongaresos (1864); un, amb el capot obert, mostra el Kittel blanc; el de la dreta, assegut, duu casquet de caserna. De perfil, un soldat hongarès, amb els característics pantalons arrapats d'estil hússar Com en segles anteriors, l'estil francès és el model de referència de la majoria d'exèrcits (molt marcadament en l'italià, l'espanyol, el grec, el romanès i el belga, per exemple), tot i que cadascun preserva trets característics o en crea ara, del casquet de caserna serbi (šajkača) a la guerrera-brusa (Kittel) blanca amb pantalons blaus d'Àustria, passant per la stelletta italiana (a partir de 1902 per integrant de les característiques mostrine). miniatura|esquerra|100px|Soldat prussià amb Pickelhaube Relativament al marge de la línia principal, es consoliden altres models alternatius. A Rússia i Prússia es consoliden la gorra de plat per a l'oficialitat i el casquet de plat per a la tropa. Prússia es caracteritza pel casc de punta (Pickelhaube) per a campanya, que es generalitzarà a tot l'Imperi alemany arran de la unificació. Cal dir que el Pickelhaube tindrà força èxit internacionalment a mitjan segle (fins i tot l'adoptarà Rússia durant uns anys, i els EUA per a l'uniforme de gala de l'oficialitat); a l'Alemanya preunitària era típic que els exèrcits d'estats pro-prussians es cofessin amb Pickelhaube, i els pro-austríacs amb xacó baix o amb quepis semirígid, amb Baviera terciant amb un casc de disseny propi. Quant a Rússia, tendeix a emprar casquet de pell a l'hivern, mentre a l'estiu la tropa vesteix una brusa d'estil mugic (guimnastiorka) més aviat que no guerrera; el seu estil serà adoptat per Bulgària en constituir-se en Estat (però amb gorra de plat per a tots els graus).
És també a mitjan quan apareix l'uniforme de l'Armada, d'encuny britànic, que esdevindrà característic universalment i restarà fins avui, amb matisos al llarg del temps: blanc a l'estiu i blau marí a l'hivern; per a l'oficialitat, gorra de plat, jaqueta o guerrera (sovint creuades), pantalons i sabates; per a la marineria, casquet de mariner, brusa amb coll mariner (que sorgeix ara), samarreta de ratlles, pantalons de campana i botes o sabates.