La guerra afgano-soviètica o invasió soviètica de l'Afganistan va ser el conflicte bèl·lic esdevingut a l'Afganistan entre 1979 i 1989.
Antecedents Caiguda de la monarquia Les relacions entre l'Afganistan i la Unió Soviètica comencen el 1919 amb el govern del rei Amānullāh Khān va ser el primer govern a reconèixer el govern bolxevic establert a Moscou després dels esdeveniments de la revolució d'octubre, rebent a canvi el seu suport i el suport durant la tercera guerra anglo-afganesa, que va resultar en l'alliberament definitiu de l'Afganistan de la influència colonial britànica. Les relacions entre els dos països es van reforçar i el 1921 es va signar un tractat d'amistat en virtut del qual, a canvi de subministraments militars, el govern de Kabul negaria la suport als rebels islàmics Basmatxi actius a les regions de l'Àsia central sota dominació soviètica. La caiguda d'Amānullāh i l'arribada de Mohammed Zahir Shah el 1933 van refredar la coordialitat entre ambdós països, tot i que les relacions diplomàtiques i comercials van continuar sent excel·lents: el 1953 el nou primer ministre Mohammed Dawud Khan va decidir deixar la tradicional línia de neutralitat seguida fins aleshores per l'Afganistan i, després de buscar el suport dels Estats Units sense trobar-lo, va impulsar relacions més estretes amb l'URSS amb la qual va signar un tractat d'amistat i suport el 1956. Els programes de modernització duts a terme de Zahir i Daud durant la dècada de 1950 van gaudir d'un ampli finançament de Moscou, que va assumir la construcció de carreteres, infraestructures i aeroports, així com la formació i l'equipament de l'Armada Reial Afganesa, per un total de gairebé dos mil milions i mig de dòlars entre ajuda militar i civil.
Daud va establir un govern autoritari i personalista sobre l'Afganistan, a més d'exacerbar les tensions amb el veí Pakistan per la definició de la llarga frontera terrestre entre els dos països, establerta durant el període de dominació britànica al llarg de la disputada línia Durand, on l'Afganistan es quedava sense sortida al mar i dependria dels ports pakistanesos per al comerç. L'Afganistan es va enfrontar a una greu crisi econòmica a causa de les seves disputes amb Islamabad, tant que el 1963 Zahir va decidir expulsar Daud del poder i adoptar un paper més actiu al capdavant del país: el 1964 una nova constitució va portar l'Afganistan a un règim de monarquia constitucional, introduint eleccions lliures per sufragi universal i afavorint l'emancipació de les dones.
Gràcies al nou règim constitucional, el 1965 es va fundar el Partit Democràtic Popular de l'Afganistan (PDPA), d'inspiració marxista-leninista i estructurat segons el model del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Tan sols un any després del seu naixement, però, el PDPA es va dividir en dues formacions autònomes, d'ideologia idèntica però discordants sobre el mètode d'acció a seguir: Parcham (Bandera), dirigit per Babrak Karmal, amb l'objectiu de liderar una reforma gradual de la societat semi-feudal afganesa en col·laboració amb el rei, mentre que la facció Khalq (Poble), dirigida per la secretària del partit Nur Mohammad Taraki i la seva mà dreta Hafizullah Amin, més intransigent i maximalista i antimonàrquica.
El 17 de juliol de 1973, aprofitant l'absència de Zahir al país, Daud va dur a terme un cop d'estat sense sang a Kabul, prenent el poder amb el suport dels militars i ambdues ales del PDPA: la Constitució de 1964 va ser abolida i es va fundar la República Democràtica Afganesa, amb el mateix Daud que reunia els càrrecs de cap d'estat i de govern. Tanmateix, les iniciatives polítiques del nou president van resultar infructuoses, aviat el van allunyar de tot el suport que havia gaudit: en la política exterior, Daud va intentar tornar l'Afganistan al camp dels països no alineats, mantenint una equidistància dels dos blocs. També en l'intent de disminuir la influència soviètica sobre la nació, generalitzada tot i que discreta, que inevitablement va costar a Daud el suport del PDPA, que buscava relacions encara més estretes amb Moscou. En la política interna, els programes de modernització duts a terme sota el regnat de Zahir es van dur a terme, encara que amb una més moderació i atenció a les tradicions, però fins i tot d'aquesta manera, les polítiques governamentals van trobar una forta oposició en la societat afganesa encara estructurada segons la lògica tribal a les zones rurals.
Sota aquest darrer aspecte, les primeres formes d'oposició armada al govern afganès van començar a madurar, trobant ràpidament suport del Pakistan: el govern del primer ministre Zulfiqar Ali Bhutto estava profundament preocupat per la intenció de Daud d'unir les poblacions paixtus a les dues bandes de la frontera en un sol estat (l'anomenat Paixtunistan). En aquest context, doncs, el 1974 agents pakistanesos d'Intel·ligència Inter Serveis (ISI) van aconseguir evacuar a Peshawar dos importants els líders del moviment islàmic de l'Afganistan, Burhanuddin Rabbani i Gulbuddin Hekmatyar, mentre al mateix temps s'organitzaven camps d'entrenament per als rebels afganesos a través de la frontera.
El juny de 1975, els membres del partit islàmic Jamiat-e-Islami va llançar un primer intent d'insurrecció a la vall de Panjshir, però l'acció va ser fàcilment sufocada per les tropes governamentals. El suport pakistanès als moviments islàmics va experimentar un període d'estancament a partir del 1977, quan Bhutto va ser expulsat del poder després d'un cop militar dirigit pel general Muhammad Zia-ul-Haq.
República
A principis de 1978, la impopularitat de Daud va assolir nivells crítics, just després de l'assassinat el 17 d'abril d'un membre important del PDPA, Mir Akbar Khyber. El 27 d'abril de 1978 el Partit Comunista Afganès va promoure un sagnant cop d'estat contra Daud (conegut com a "revolució de Saur" o "revolució d'abril"), que va tenir el suport d'oficials de les forces armades, majoritàriament formats a la Unió Soviètica: el palau presidencial de Kabul va ser assaltat i Daud i diversos de la seva família membres assassinats. El PDPA va proclamar llavors el naixement de la "República Democràtica de l'Afganistan" (RDA)i les seves faccions van compartir el poder, amb Taraki com a president, Karmal com a viceprimer ministre i Amin com a ministre d'Afers Exteriors.
El nou govern va dur a terme els programes de modernització socioeconòmica amb més determinació, abandonant tota precaució i seguint un enfocament socialista: les grans propietats van ser confiscades i redistribuïdes a famílies camperoles pobres, els bancs es van nacionalitzar i es va intentar limitar els preus. En l'àmbit social, es van dur a terme programes d'alfabetització, es van intentar erradicar la pràctica dels matrimonis concertats i la imposició del burca, buscant reafirmar l'emancipació de les dones, se'ls va donar dret a vot a les dones i animant-les a participar activament en la vida política. Després de la signatura d'un nou tractat d'amistat entre les dues nacions el desembre de 1978, els soviètics van ser convidats a col·laborar en programes governamentals afganesos, construint carreteres i infraestructures i llançant projectes d'exploració dels recursos minerals al país.
Tot i que va ser acollida per gairebé tota la població urbana, les polítiques iniciades pel PDPA van ser traumàtiques per als habitants de les zones rurals, la majoria del país. La naturalesa mateixa de les reformes, contràriament als principis tradicionals i religiosos afganesos, i la velocitat amb què es van introduir va generar hostilitat generalitzada cap al govern de Kabul. Les idees del marxisme-leninisme es van imposar en una població predominantment rural i analfabeta, absolutament fidel als preceptes islàmics. D'altra banda, el lideratge del PDPA es va mostrar intransigent a l'hora de dur a terme els seus programes i es va oposar a qualsevol tipus de crítica, que va ser reprimida sistemàticament mitjançant onades de detencions i execucions. La repressió duta a terme pel govern de Kabul va provocar un ressorgiment de l'oposició: mentre que des del Pakistan, els mul·làs i els líders islàmics a l'exili demanaven la gihad contra l'RDA. A partir de finals de 1978 a les zones muntanyenques de Afganistan, les primeres bandes de guerrilles islamistes van començar a fer incursions a territori afganès. Aviat es van canviar el nom a mujahidins ("combatents de la gihad").
La rebel·lió també es va estendre a les forces armades, cada vegada més afectades per desercions i defeccions: el 21 de març de 1979 tota la 17a Divisió d’Infanteria es va amotinar sota la direcció del capità Ismail Khan, prenent possessió de la ciutat d'Herat, on es va necessitar intensos bombardejos aeris abans que les unitats governamentals poguessin recuperar la ciutat i suprimir la insurrecció, deixant entre 3.000 i 5.000 morts, inclosos un centenar de ciutadans soviètics (assessors militars amb les seves famílies), assassinats i mutilats pels insurgents. A mitjans 1979, 25 de les 28 províncies de l'Afganistan estaven en oberta revolta contra el govern.
Forces participants Forces armades afganeses miniatura|Soldat afganès vestit com a Guàrdia d'Honor. En els plans soviètics, les forces armades de l'Afganistan tenien un paper central, ja que se'ls havia d'assignar el major pes dels combats, minimitzant la seva participació (i, en conseqüència, les pèrdues). Des del principi, però, va resultar molt difícil a causa de les contínues desercions que van patir les forces armades afganeses, sobretot les desercions dels lleials a Amin, inclosos molts oficials de l'exèrcit, que va provocar problemes disciplinaris i de cohesió dins les tropes afganeses.
Només l'exèrcit afganès, que el 1978 comptava amb una força de 110.000 homes, es va esfondrar fins a uns 20.000 a finals de 1980 a causa de les desercions. Per tal d'evitar-se es van utilitzar diversos expedients disciplinaris, com el reclutament forçós (talashi) d'homes dels pobles, però fins i tot d'aquesta manera la força mitjana de l'exèrcit no es va poder augmentar a més 35.000 homes el 1986. Les unitats afganeses fins llavors solien només utilitzar la defensa estàtica i escoltar combois, mentre que quan estaven involucrades en grans operacions eren carn de canó davant de les unitats soviètiques. L'exèrcit afganès també incloïa tres brigades i un nombre variable de batallons de comandaments independents: formats amb els millors homes i els més fiables políticament, les unitats de comandament eren considerades les tropes afganeses més fiables i, per tant, s'utilitzaven gairebé constantment com a força de reacció ràpida, al costat de les unitats d'elit soviètica.
Donada la poca fiabilitat de gran part de l'exèrcit, els soviètics van promoure la constitució d'un gran nombre d'unitats armades afganeses sota diferents autoritats. El ministeri de l'Interior afganès, controlat per l'ala Khalq del PDPA, comptava amb uns 70.000 homes dividits entre la policia urbana i la gendarmeria rural (sarnadoy), mentre que el ministeri de les tribus i fronteres controlava les unitats de la Guàrdia Fronterera i una sèrie de milícies tribals, sovint formades per mujahidins que passaven al bàndol comunista, fortament controlat pel KGB soviètic; la policia secreta de l'RDA (Khidamat-i Ettila'at-i Dawlati, KHAD) era un servei totalment independent, amb tendències Parcham, per contrarestar la policia Khalq, composta tant per agents com per informants i unitats paramilitars adscrites a les formacions de l'exèrcit, amb un total d'uns 80.000 homes. També hi havia formacions més petites, com ara els grups armats de membres del PDPA, les unitats juvenils de Khalq i Parcham i autèntics exèrcits provincials independents, com la milícia de 20.000 homes organitzada per l'exdirigent sindical Abdul Rashid Dostum a les zones del nord habitada per uzbeks.