miniatura|L'imperi alemany de 1871-1918. Com que la part germanòfona del plurinacional Imperi austríac va ser exclosa, aquesta construcció geogràfica va representar una solució anomenada Alemanya petita (Kleindeutsch). miniatura|Assemblea de 1849 amb l'oferiment del títol d'Emperador a Frederic Guillem IV La unificació alemanya fou un procés polític endegat al que va portar a l'agrupació en un únic estat dels diversos estats alemanys, esdevenint l'Imperi Alemany. Va ser el procés de construcció del primer estat nació per a alemanys amb característiques federals basat en el concepte de Petita Alemanya (una sense l'Àustria multiètnica dels Habsburg ni la seva part germanòfona). Va començar el 18 d'agost de 1866 amb l'adopció del Tractat de la Confederació Alemanya del Nord que establia la Confederació Alemanya del Nord, inicialment una aliança militar de facto dominada per Prússia que posteriorment es va aprofundir amb l'adopció de la Constitució Alemanya del Nord.
Abans de la formació d'un Estat nacional unificat, el territori d'Alemanya estava dividit en un mosaic polític de 39 Estats. Entre ells destacaven, per la seva importància econòmica i política, l'Imperi austríac i el Regne de Prússia.
El procés va concloure simbòlicament quan la majoria dels estats del sud d'Alemanya es van unir a la Confederació d'Alemanya del Nord amb la proclamació cerimonial de l'Imperi Alemany, és a dir, el Reich alemany amb 25 estats membres i liderat pel Regne de Prússia dels Hohenzollern, el 18 de gener de 1871; l'esdeveniment se celebrava típicament com la data de la fundació de l'Imperi Alemany, tot i que els esdeveniments jurídicament significatius rellevants per a la finalització de la unificació van tenir lloc l'1 de gener de 1871 (adhesió dels estats del sud d'Alemanya i adopció constitucional del nom "Imperi Alemany"), el 4 de maig de 1871 (entrada en vigor de la Constitució permanent de l'Imperi Alemany) i el 10 de maig de 1871 (Tractat de Frankfurt i reconeixement de l'Imperi per la Tercera República Francesa).
Malgrat la disrupció legal, administrativa i política causada per la dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic el 1806, el poble de parla alemanya de l'antic Imperi tenia una tradició lingüística, cultural i jurídica comuna. El liberalisme europeu oferia una base intel·lectual per a la unificació desafiant els models dinàstics i absolutistes d'organització social i política; la seva manifestació alemanya emfatitzava la importància de la tradició, l'educació i la unitat lingüística. Econòmicament, la creació del Zollverein prussià (unió duanera) el 1818, i la seva posterior expansió per incloure altres estats de la Confederació Germànica liderada per Àustria (sota l'Imperi Austríac), van reduir la competència entre i dins dels estats. Els mitjans de transport emergents van facilitar els viatges comercials i recreatius, cosa que va provocar contactes i, de vegades, conflictes entre els parlants d'alemany de tota l'Europa central. El model d'esferes d'influència diplomàtica resultant del Congrés de Viena de 1814-1815 després de les guerres napoleòniques va avalar el domini austríac a l'Europa central a través del lideratge de la Dinastia dels Habsburg de la Confederació Alemanya, dissenyat per substituir el Sacre Imperi Romanogermànic. Els negociadors de Viena van subestimar la creixent força interna de Prússia i es van negar a crear una segona coalició dels estats alemanys sota la influència de Prússia, i per tant no van preveure que Prússia (Regne de Prússia) s'aixecaria per desafiar Àustria pel lideratge dels pobles alemanys. Aquest dualisme alemany presentava dues solucions al problema de la unificació: Petita Alemanya, la solució de la petita Alemanya (Alemanya sense Àustria), o la solució de la Gran Alemanya (Alemanya amb Àustria o la seva part germanòfona), finalment es va decidir a favor de la primera solució a la Pau de Praga.
Els historiadors debaten si Otto von Bismarck, ministre president de Prússia, tenia un pla mestre per expandir la Confederació Alemanya del Nord de 1866 per incloure els estats alemanys independents restants en una sola entitat o simplement que planejava expandir el poder del Regne de Prússia. Conclouen que factors diferents de la força de Realpolitik de Bismarck va liderar un conjunt de grups polítics de principis de l'època moderna per reorganitzar les seves relacions polítiques, econòmiques, militars i diplomàtiques al segle XIX. La reacció al nacionalisme danès i francès va provocar expressions d'unitat alemanya. Els èxits militars —especialment els de Prússia— en tres guerres regionals van generar entusiasme i orgull que els polítics van poder aprofitar per promoure la unificació. Aquesta experiència va fer ressò del record dels èxits mutus a les guerres napoleòniques, particularment a la Sisena Coalició de 1813-1814. En establir una Alemanya sense una Àustria multiètnica (sota l'Imperi Austrohongarès) ni la seva part germanòfona, la unificació política i administrativa de 1871 va evitar, almenys temporalment, el problema del dualisme.
Malgrat haver patit en els darrers anys diversos canvis de nom i fronteres, revisions del seu sistema constitucional, períodes de sobirania limitada i unitat interrompuda del seu territori o govern, i malgrat la dissolució del seu estat federat fundador dominant, el sistema polític resultant del procés d'unificació continua avui dia, sobrevivent com a República Federal d'Alemanya.
Història miniatura|Mapa del Sacre Imperi Romanogermànic (HRE) dirigit per la monarquia austríaca dels Habsburg el 1789. Els dos territoris més grans de l'HRE eren la part de parla alemanya de l'Imperi Austríac (taronja) i la part de parla alemanya de Prússia (blau), a més d'un gran nombre de petits estats (molts d'ells massa petits per ser mostrats al mapa).
Antecedents Els romans donaren el nom de germànics a unes tribus situades a la riba esquerra del riu Rin que parlaven una llengua indoeuropea, tenien tendències nòmades i practicaven una economia ramadera.
Els alemanys van sorgir a l'època medieval entre els descendents dels pobles germànics romanitzats a la zona de l'actual Alemanya occidental, entre els rius Rin i Elba, en particular els francs, frisis, saxons, turingis, alamans i baiuvaris. La regió es va dividir en divisions de llarga durada, o "ducats radicals", basades en aquestes designacions ètniques, sota el domini dels francs occidentals començant per Clovis I, que va establir el control de la població romanitzada i franca de la Gàl·lia al , i va iniciar un nou procés de conquesta dels pobles a l'est del Rin. En els segles següents, el poder dels francs va créixer considerablement.
A principis del , grans parts d'Europa s'havien unificat sota el govern del líder franc Carlemany, que va expandir l'Imperi Carolingi (França) en diverses direccions, inclosa l'est del Rin, on va conquerir saxons i frisis. Un regne confederat de principats alemanys, juntament amb algunes terres adjacents, havia existit durant més de mil anys; data del Tractat de Verdun, és a dir, l'establiment de la Frància Oriental a partir de l'Imperi Franc oriental a l'est del Rin el 843, especialment quan la dinastia otoniana va prendre el poder per governar la Frància Oriental el 919.
El regne, més tard l'any 962, va constituir el nucli del Sacre Imperi Romanogermànic, que de vegades incloïa més de 1.000 entitats i es va anomenar el "Sacre Imperi Romanogermànic de la Nació Alemanya" a partir de 1512 amb la Dieta Imperial de Colònia (el nou títol es va adoptar en part perquè l'Imperi va perdre la majoria dels seus territoris a Itàlia i Borgonya al sud i a l'oest a finals del , però també per emfatitzar la nova importància dels Estats Imperials Alemanys en el govern de l'Imperi a causa de la Reforma Imperial). Els estats del Sacre Imperi Romanogermànic variaven en mida des dels petits i complexos territoris de les branques principesques de la família Hohenlohe fins a territoris considerables i ben definits com l'Electorat de Baviera, el Marcgraviat de Brandenburg o el Regne de Bohèmia. El seu govern variava: incloïen ciutats imperials lliures, també de diferents mides, com la poderosa Augsburg i la minúscula Weil der Stadt; territoris eclesiàstics, també de diferents mides i influència, com la rica abadia de Reichenau i el poderós arquebisbat de Colònia, i estats dinàstics com Württemberg.
Primera època moderna i segle XVIII Des del , amb poques excepcions, els prínceps electors de l'Imperi havien escollit successius caps de la Dinastia dels Habsburg del Ducat d'Àustria per ostentar el títol de Sacre emperador romanogermànic. Tot i que inicialment van intentar restaurar el poder imperial central, preservar un Imperi feble i fragmentat va ser convenient per a França i Suècia i, per tant, la seva intervenció posterior va conduir a la Pau de Westfàlia, que va impedir efectivament qualsevol intent seriós de reforçar l'autoritat central imperial i va petrificar la fragmentació, donant lloc a l'existència de més de 300 entitats polítiques de parla alemanya, la majoria de les quals formaven part del Sacre Imperi Romanogermànic, a l'inici de les Guerres Napoleòniques. Tot i això, parts de l'extens Imperi Habsburg (exclusivament els seus grans territoris no germanòfons: Terres de la Corona de Sant Esteve i la partició austríaca de la Mancomunitat de Polònia i Lituània) o del Regne de Prússia dels Hohenzollern (tant l'antic Ducat de Prússia, de parla alemanya, com tot el territori no germanòfon de la partició prussiana de la Mancomunitat de Polònia i Lituània), així com els cantons suïssos germanòfons, estaven fora de les fronteres imperials. Això es va conèixer com la pràctica de Kleinstaaterei ("estat petit") Com a conseqüència addicional, no hi havia una identitat nacional alemanya típica fins al 1800, principalment a causa de la naturalesa altament autònoma o semiindependent dels estats principescos; la majoria dels habitants del Sacre Imperi Romanogermànic, fora dels governats directament per l'emperador, s'identificaven principalment amb el seu príncep en lloc d'amb l'Imperi o la nació en conjunt. No obstant això, al , les millores en el transport i les comunicacions van començar a apropar aquestes regions.
Dissolució de l'Antic Imperi Encara que aquest imperi va durar formalment fins a la seva dissolució per Napoleó el 1806, la seva existència real va acabar el 1648, quan el tractat de Westfàlia va dividir l'imperi en 350 petits estats molt autònoms i amb l'autoritat imperial pràcticament nul·la a la major part del territori.