Setmana

miniatura|No totes les setmanes tenen set dies. El calendari civil asteca tenia setmanes de cinc dies. La setmana (del llatí septimana) és una unitat de mesura del temps, més gran que un dia i més petita que un mes. A la majoria de calendaris moderns, inclòs el gregorià vigent a la major part del món i establert el 1582 pel papa Gregori XIII, la setmana és un període de set dies consecutius, tot i que aquest nombre no té cap fonament astronòmic. Hi ha agrupacions amb altres nombres de dies equivalents a la setmana en diferents cultures que no usen el nombre set com a base. Tanmateix a Europa hi ha hagut excepcionalment, durant determinats períodes setmanes de sis o cinc dies, com en l'antiga URSS o de 10 com en la França revolucionària.

Els noms dels set dies de la setmana en català són: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

El nombre de dies de la setmana Aquesta divisió de temps, sense cap correspondència aparent amb els mesos i anys, és de les poques que no té un reflex en fenòmens que passen al cel. Altres esdeveniments com el dia (gir de la Terra sobre el seu eix), o l'any (gir de la Terra al voltant del Sol), sí que en tenen. Això ha generat que diferents autors tinguin opinions oposades respecte a la història de la quantitat de dies de la setmana. Tot hi haver diferents variants que van des del calendari dels igbo de Nigèria de 4 dies, els 5 dies del calendari javanès (cicle pasaran), el 8 del calendari romà (molt variable), però la més estesa és la setmana de 7 dies.

En el calendari celta cada setmana tenia 9 nits i 8 dies; també hi havia una mitja setmana de 5 nits i 4 dies. A la Xina de la dinastia Shang (1200-1045 aC) existia un calendari de 10 dies. En el calendari asteca la setmana era de 13 dies.

Hi ha diversos possibles orígens de la setmana de 7 dies:

Les antigues civilitzacions babilòniques ja utilitzaven la setmana de set dies. Cada dia estava dedicat a un déu diferent, el qual estava associat a cadascun dels set cossos celestes visibles a ull nu: el Sol, la Lluna i cinc planetes: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn.

La civilització hindú coneixia el concepte de la setmana de set dies amb diverses referències a la Ramayana, un llibre sagrat escrit en sànscrit als voltants del 300 aC, en el qual es fa menció de Bhanu-vaar que significa diumenge, Soma-vaar que significa dilluns... i així successivament.

Les primeres pàgines de la Bíblia expliquen que Déu va crear el món en sis dies i va descansar el setè.

Altres teories sostenen que el període fix de set dies es deu a la simplificació de la quarta part del mes lunar de 29,5 dies.

Nom dels dies de la setmana

Els dies de la setmana s'han anomenat de diferent manera segons l'època i la cultura. Mentre que els llenguatges mediterranis orientals reflecteixen variacions de la numeració dels dies de la setmana, els llenguatges d'Europa Occidental (excepte el portuguès i, dialectalment, el gallec) reflecteixen noms basats en els noms dels planetes perceptibles a simple vista. Els noms llatins dels déus són simples transliteracions dels noms grecs, els quals eren al seu torn transliteracions dels noms babilònics, els quals es remunten als sumeris.

En català, el nom dels dies de la setmana també té com a origen el nom dels astres. Així, dilluns ve de dies lunis (dia de la lluna), dimarts de dies martis (dia de mart), etc. Pel que fa al dissabte, aquest nom procedeix de la festa hebrea del sàbat, i el diumenge de la paraula llatina domus o domine (dia del senyor).

En català les abreviatures que s'utilitzen per als dies de la setmana sempre són de dues lletres i han de portar un punt final, comencen amb la lletra d que va seguida per la consonant que hi ha després de la i, excepte en el cas del dimarts, el dimecres i el diumenge on s'utilitza una t pel dimarts, una c pel dimecres i una g pel diumenge:0141 reduim els dies de la setmana Optimot, Consultes lingüístiques.Abreviatures , Societat d'Onomàstica

dilluns: dl. dimarts: dt. dimecres: dc. dijous: dj. divendres: dv. dissabte: ds. diumenge: dg.

Ordre dels dies de la setmana La teoria més coneguda sobre l'origen de l'ordre dels dies de la setmana és la següent:

Alguns pobles mediterranis pensaven que cada hora del dia era regida pel Sol, la Lluna o un dels cinc planetes coneguts aleshores (els quals eren presos per déus, i que giraven eternament al voltant de la Terra).

Si es disposen els planetes d'acord amb el coneixement erroni que els antics tenien de les seves respectives distàncies a la Terra, l'ordre (de més llunyà a més proper) era: Saturn, Júpiter, Mart, Sol, Venus, Mercuri i Lluna. Assignant aquests planetes a cada hora del dia, i fent la llista contínua, de manera que la primera hora de l'endemà pren el valor consecutiu del planeta que ocupa la darrera posició del dia en curs, es té la següent taula:

Si s'observen els planetes assignats a la primera hora de cada dia (puix el dia rebia el nom de la seva primera hora), es pot veure que venen en aquest ordre: Saturn, Sol, Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter i Venus, que és exactament l'ordre dels dies de la setmana associats a aquests planetes: dissabte, diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres.

Perspectiva històrica miniatura|Un heptagrama representant els set dies de la setmana. Els set planetes coneguts a Caldea i assignats a cada dia de la setmana ocupen les puntes d'una estrella de set puntes seguint aquest ordre: Saturn (), Júpiter (), Mart (), Sol (), Venus (), Mercuri () i la Lluna (). En el seu assaig El temps (Nova York, 1966, pàg. 24), Samuel A. Goudsmit prova que els egipcis dividien cada un dels 12 mesos de 30 dies (del seu any de 360 dies) en tres setmanes de 10 dies. El mateix feien els grecs de l'antiguitat. No se sap en quin moment van canviar aquest calendari per l'adoració dels planetes, però ha d'haver estat fa uns 2.500 anys, ja que Heròdot, a La història (2.82), va escriure: «Aquestes són algunes de les troballes dels egipcis. Van descobrir que […] cada dia li pertany a un déu »

Stephen Herbert Langdon, a La mitologia de totes les races, en el capítol «Semítica» (Nova York, 1964, pàg. 154) prova que els seguidors del culte de Sin (a Harran), a qui els escriptors àrabs i sirians coneixien com arranians o sabeans els havien posat els noms dels planetes als seus dies. Com els hebreus i altres pobles, consideraven que el dia dedicat a Saturn era el setè dia, així que començaven la setmana amb un dia dedicat al Sol. Per a la resta dels dies utilitzaven el mateix ordre que els egipcis.

Steven L. Renshaw, a El sistema solar i els noms dels dies, demostra que aquests mateixos astres del sistema solar, i en la mateixa seqüència, es van usar per anomenar els dies a l'antiga Índia, Tibet i Birmània. També passa el mateix amb el Japó, però aquest costum s'ha pogut rastrejar fins fa només mil anys.

Els soldats romans estacionats a Egipte es van acostumar a la setmana pagana de set dies i la van començar a introduir al seu país, reemplaçant la setmana oficial de vuit dies. Octavi (Cèsar August) i els següents governants romans van tolerar aquesta pràctica, que es va oficialitzar amb l'emperador Constantí I el Gran a 321 de la nostra era.

D'acord amb el que s'ha comentat amb anterioritat, la teoria més coneguda sobre l'origen de l'ordre dels planetes és el de la taula anterior. Si es disposen els planetes d'acord amb el coneixement erroni que els antics tenien de les seves respectives distàncies a la Terra, l'ordre (de llunyà a prop) seria: Saturn, Júpiter, Mart, Sol, Venus, Mercuri, i Lluna.

Alguns pobles mediterranis pensaven que cada hora del dia era regida pel Sol, la Lluna o un dels cinc planetes coneguts aleshores (els quals es creien que eren déus, i que giraven eternament al voltant de la Terra). La seqüència en què ells creien que es governaven corresponia a l'ordre invers de la distància que ells creien que aquests astres distaven de la Terra.

Segons Michael Macron, en el seu llibre Per Júpiter! (1992), en aquesta època els egipcis pensaven que el planeta més distant era Saturn. Per tant, creien que la primera hora era regida per Saturn, la segona hora per Júpiter, i així per l'estil. També creien que després que passaven les primeres set hores (regides pels set astres coneguts) el compte es repetia.

Segons lEnciclopèdia catòlica, a l'article «Diumenge», els antics egipcis creien que el planeta que regia la primera hora també regia el període complet de 24 hores, i donava el seu nom a aquest dia.

Elias Joseph Bickerman, a Cronologia del món antic (Universitat de Cornell, 1968) afirma que Cels havia escrit que aquesta mateixa doctrina formava part de la cosmogonia persa.

Fa 600 anys, Chaucer va descriure aquestes mateixes creences (que ell creia d'origen grec) en el seu Tractat sobre l'astrolabi (en el capítol «Special declaracioun of the hour of planetes» o Declaració especial sobre les hores dels planetes). El text de Chaucer és una traducció d'un manuscrit grec molt més antic.

Setmana

Źródło i licencja