Life és una revista estatunidenca amb diverses etapes de desenvolupament. A la primera fou una revista d'humor i informacions generals publicada des del 1883 al 1936. L'any 1936, Henry Luce, el fundador del Time, comprà tots els drets d'aquesta revista únicament per poder adquirir els drets del seu nom, després d'això, passà a ésser una publicació creada per ell, amb gran èmfasi en el fotoperiodisme.
"Life" va aparèixer com a revista setmanal fins al 1972, com a "especials" de manera intermitent fins al 1978; una revista mensual des del 1978 fins al 2000; com un suplement setmanal de diversos periòdics des del 2004 fins al 2007.
Fou fundada el 1883 i era similar a "Puck". Es publicà durant 53 anys com a revista d'interès general i d'oci, amb gran quantitat d'il·lustracions, acudits i comentaris socials. En ella van aparèixer-hi alguns dels grans escriptors, editors i caricaturistes d'aquella època als Estats Units, incloent-hi Charles Dana Gibson, Norman Rockwell i Harry Oliver. Durant els anys següents aquesta revista oferia breus càpsules amb crítiques a l'interior, (semblants a les que hi apareixien al "The New Yorker") de les pel·lícules que s'estrenaven a Nova York, però amb l'innovador toc d'una colorida tipografia per a cada crítica, com si fos un semàfor: color verd per a una crítica positiva, vermell per a una de negativa i groc per a notícies mixtes.
La revista "Life" de Henry Luce fou la primera revista estatunidenca plena de fotografies relacionades amb les notícies i dominà el mercat per més de quaranta anys. La revista venia més de 13,5 milions de còpies per setmana en només un lloc i era tan popular que el president Harry S. Truman, Sir Winston Churchill i el General Douglas MacArthur publicaren llurs memòries en les seves pàgines. Potser una de les imatges més conegudes que han estat impreses a la revista fou la que va agafar Alfred Eisenstaedt d'una infermera en braços del seu marit, captada el 27 d'agost del 1945, quan es festejava la victòria sobre Japó a Nova York. El lloc de la revista dins de la història del fotoperiodisme és considerat el més important degut a la seva contribució i publicació. Luce comprà els drets del nom als editors de la primera versió de "Life", però va vendre la seva llista de subscripcions i aparicions a una altra revista; no va haver-hi continuïtat a l'editorial entre les dues publicacions.
"Life" fou un gran èxit durant dues generacions, però després el seu prestigi fou disminuint per problemes econòmics i nous canvis. Des del 1972, "Life" cessà la seva publicació dues vegades, només per a ser comprada novament pels lectors en diferents ocasions. Time Inc. anuncià el 26 de març del 2007 que cessaria la publicació de "Life" el dia 20 d'abril del 2007, el qual fou l'últim dia de l'edició impresa de "Life". La marca continuarà a Internet, segons explicaria Time Inc. (una secció de Time Warner) en un comunicat.
Primeres dècades miniatura|esquerra|321px|El primer rètol de Life amb cupidos i animalets per John Ames Mitchell. Historieta que representa l'aplicació "de la curació d'aigua" pels soldats de l'exèrcit dels Estats Units sobre un filipí. Al fons els soldats que representen diversos països europeus miren somrient. Els europeus diuen: "Aquests piadosos Yankees ja no ens poden llançar mai més pedres", el que significa que els EUA. ja no té l'autoritat moral per criticar les pràctiques colonials europees. Portada de la revista Life, editada el 22 de maig 1902. Signada per Wm Watkins. Life va néixer el 4 de gener de 1883 en un estudi artístic ubicat el 1155 de Broadway, Nova York com una associació entre John Ames Mitchell i Andrew Miller, amb una participació del 75% per Mitchell i la resta de Miller, que en van mantenir tots dos fins a la seva mort. John Ames Mitchell era un il·lustrador de 37 anys, que amb un capital de 10.000 dòlars va llançar una revista setmanal. Mitchell va crear el primer rètol de Life amb cupidos i animalets; posteriorment va dibuixar un cavaller hissant la seva llança a la part posterior d'un dimoni que escapava. Mitchell es va avançar a l'època amb un revolucionari procés d'impressió fent servir planxes de zinc, amb la qual va millorar la reproducció de les seves il·lustracions i obres d'art. Aquest avantatge va ajudar perquè Life feia competència a les revistes d'humor més venudes en aquest temps, com ara The Judge i Puck, les quals ja estaven establertes amb èxit. Edward Sandford Martin va ser el primer editor literari de Life; acabat de diplomar-se de Harvard va ser el fundador de Harvard Lampoon (El pasquí de Harvard).
L'eslògan de la primera edició de Life va ser «Mentre hi ha Vida hi ha esperança » (While there's Life, there's hope). La nova revista va ser tot un èxit i molt aviat va atreure els principals contribuïdors de la indústria gràfica i periodística. Un dels més importants va ser Charles Dana Gibson. Tres anys després de la seva fundació, va vendre la seva primera col·laboració a Life per 4 dòlars: un gos fora de la seva canera udolant a la lluna. Conegut com un editor que era també un artista, Gibson es va incorporar a Life en la seva primera època, al costat d'altres coneguts il·lustradors com Palmer Cox (creador de Brownie (elf)), A. B. Frost, Oliver Herford, i E. W. Kemble. Life va atreure un increïble equip literari també: John Kendrick Bangs, James Whitcomb Riley, i Brander Matthews van escriure a la revista fins a la fi de segle.
Així mateix, Life també va tenir el seu costat fosc. Mitchell va ser acusat diverses vegades d'antisemitisme. Quan la revista va acusar l'equip teatral de Klaw & Erlanger pel terrible incendi de l'Iroquois Theater de Chicago el 1903, un escàndol nacional es va produir. Al crític de teatre de Life, James Stetson Metcalfe, se li va negar l'entrada a 47 teatres de Manhattan controlats per l'anomenat Sindicat Teatral (Theatrical Syndicate). La revista va contraatacar amb terribles caricatures de grotescs jueus amb enormes nassos. miniatura|Primera portada feta per Norman Rockwell, Tain't you, va ser publicada el 10 de maig de 1917. La revista es va transformar en un lloc on es van descobrir nous talents; això era particularment per als il·lustradors. El 1908, Robert Ripley va publicar la seva primera caricatura en Life, 20 anys abans del seu famós «Encara que vostè no ho cregui!» (Believe It or Not!). La primera portada de Life feta per Norman Rockwell, Tain't you, va ser publicada el 10 de maig de 1917. Els dibuixos de Rockwell van aparèixer a la portada de Life 28 vegades entre 1917 i 1924. Rea Irvin, el primer director d'art de The New Yorker i creador d'Eustace Tilley, va començar dibuixant portades per a Life. miniatura|esquerra|Imatge d'una «noia Gibson» Al moment en què les imatges van tenir una major aparició a Life, Charles Dana Gibson va fer realitat la seva més celebrada figura. La seva creació, la «noia Gibson» (Gibson girl), era una dona alta i voluptuosa. Després de les seves primeres aparicions a Life en la dècada de 1890, la «noia Gibson» es va convertir en l'ideal femení de la nació, va ser una sensació dintre de la publicació i es va guanyar un lloc en la història de la moda.
Aquesta versió de Life parlava de política i assumptes internacionals, i publicava unes editorials amb un ferotge proamericanisme. Mitchell i Gibson es van aïrar quan Alemanya va atacar Bèlgica; el 1914 ells van impulsar una campanya perquè Estats Units ingressés a la guerra. Els set anys que va ser Mitchell en les escoles d'art de París el van fer parcial als francesos; no era una part de la cobertura imparcial de la guerra. Gibson va dibuixar al Kaiser com un malvat home sanguinari, insultant l'«Oncle Sam», insultant soldats invàlids, i fins i tot disparant a infermeres de la Creu Roja. Mitchell va viure una mica més després de veure els resultats de la croada de Life, amb la declaració de guerra dels Estats Units en 1917. Amb la mort de Mitchell el 1918, Gibson va comprar la revista en 1 milió de dòlars. Però el món tenia un lloc diferent per a la publicació de Gibson. Ja no era el 1900 on l'estil de vida familiar prevalia i els vestits de la «noia Gibson» causaven furor. La Primera Guerra Mundial va produir grans canvis en el públic lector de revistes. La línia de Life, plena de diversió, netedat i humor, va donar pas a una nova varietat: crua, sexual i cínica. Life va canviar per competir en els quioscs amb els seus rivals lliures.
El 1920 Gibson va nomenar l'antic membre de l'equip de Vanity Fair, Robert E. Sherwood, perquè fos editor. Estant veterà de la Primera Guerra Mundial i membre de la Taula Rodona d'Algonquin (Algonquin Round Table), Sherwood va tractar d'injectar un humor sofisticat a les pàgines de Life. La revista va publicar acudits, caricatures, i edicions burlesques d'Ivy League. En iniciar la dècada de 1920 va liderar una croada contra la Llei Seca. Per això va trucar els escriptors humorístics, com ara Frank Sullivan, Robert Benchley, Dorothy Parker, Franklin P. Adams i Corey Ford. En aquest moment els il·lustradors i caricaturistes eren Ralph Barton, Percy Crosby, Don Herold, Ellison Hoover, H. T. Webster, Art Young i John Held Jr.
Malgrat els empleats famosos que tenia en el seu equip, la revista va passar de la seva època de glòria, i se'n va anar directament a la ruïna financera. The New Yorker, que va començar el febrer de 1925, i va imitar moltes de les característiques de Life; fins i tot es va endur part del seu editorial i departament d'art. Un altre cop per a la bona circulació de Life va venir de les revistes d'humor com ara Ballyhoo i Hooey. Esquire es va unir també a la competència de Life el 1933. Una mica després de tres anys que comprés Life, Gibson va renunciar i va traspassar la decadent propietat a l'editor Clair Maxwell i al tresorer Henry Richter. Gibson es va retirar a Maine a pintar i va perdre el seu interès actiu en la revista, després de deixar-la sumida en els deutes. Life tenia 250.000 lectors en 1920. Però així com l'època del jazz va fer pas a la Gran Depressió, la revista va perdre diners i subscriptors. Life va haver de canviar la seva publicació de setmanal a mensual.
Per a l'últim número del format original de Life se li va demanar a Edward Sandford Martin, ja de 80 anys, que escrivís l'editorial en forma d'un obituari. Ell va escriure: «Que Life pugui ser passada a les mans de nous propietaris i directors és el més viu interès del petit grup supervivent que la va veure néixer el gener de 1883... Per la meva banda, jo li desitjo tota la bona fortuna; gràcia, misericòrdia i pau a un món distret que no sap que camí prendre ni que passarà. Un nou temps per a una nova veu que necessita ser escoltada!»
Fotoperiodisme miniatura|esquerra|19 West 31st Street seu durant un temps de Life. L'any 1936 l'editor Henry Luce va pagar 92.000 dòlars als propietaris de la revista Life perquè ells tenien el nom de Time Inc. Volent solament l'antic nom Life en la venda, Time Inc. va vendre la llista de subscripcions i aparicions de Life a The Judge. Convençuts que les imatges poden contar una història en lloc de només il·lustrar el text, Luce va llançar Life el 23 de novembre de 1936. La tercera revista publicada per Luce, després de Time el 1923 i Fortune el 1930, Life va fer néixer a les revistes de fotografies als Estats Units, donant molta més importància a les imatges que a les paraules. El primer número de Life, que es venia a 10 centaus de dòlar, contenia 5 pàgines de fotografies d'Alfred Eisenstaedt.