Les serps, serpents (Serpentes) o ofidis (Ophidia) són un subordre de sauròpsids (rèptils) amb el cos molt allargat i mancats de potes. Se les pot distingir de les sargantanes sense potes per la seva manca de parpelles i d'orelles externes. Com tots els escatosos, les serps són vertebrats amniotes ectoterms coberts per escates. Com les sargantanes, de les quals evolucionaren, tenen un crani d'articulació laxa, i la majoria poden dislocar el maxil·lar inferior per tal d'ingerir preses molt més grosses que el seu propi cap. Per tal d'acomodar el seu cos estret, els òrgans parells de les serps (com ara els ronyons) es troben l'un al davant de l'altre en lloc d'estar al costat, i només tenen un pulmó funcional. Algunes espècies conserven una pelvis amb un parell d'urpes vestigials a banda i banda de la cloaca.
Les serps han colonitzat un ampli ventall d'hàbitats de tot el món, excepte a Alaska i el nord del Canadà al continent americà, Groenlàndia, Islàndia, Irlanda i l'extrem nord d'Escandinàvia i Rússia a Euràsia, i l'Antàrtida i Nova Zelanda al sud. Se'n reconeixen quinze famílies, que inclouen 456 gèneres i més de 2.900 espècies.Colubridae species list a la TIGR Reptile Database. Consultat el 4 de desembre del 2008. La seva mida varia des dels 10 cm de llarg de la minúscula Leptotyphlops carlae fins als 7,6 metres de les anacondes i els pitons. Titanoboa, descoberta recentment, fou una serp del Paleocè que assolí una llargada de 13 metres. Es creu que les serps evolucionaren de sargantanes excavadores o aquàtiques durant el període Cretaci (fa uns 150 milions d'anys). La diversitat de serps modernes aparegué durant el Paleocè (entre fa i fa milions d'anys).
La majoria d'espècies no són verinoses, i les que ho són utilitzen el verí més aviat per matar i sotmetre les preses que per autodefensa. Tanmateix, algunes tenen un verí prou potent com per a causar lesions doloroses o, fins i tot, la mort als humans.
Característiques miniatura|Anatomia d'una serp. 1 Esòfag, 2 tràquea, 3 pulmons traqueals, 4 pulmó esquerre rudimentari, 5 pulmó dret, 6 cor, 7 fetge, 8 estómac, 9 sac d'aire, 10 vesícula biliar, 11 pàncrees, 12 melsa, 13 intestí, 14 testicles, 15 ronyons.
Les serps tenen les parpelles soldades i transparents, no tenen timpà, tenen la llengua llarga, bífida i evaginable, la mandíbula està dividida en dues parts unides per un lligament elàstic, i moltes espècies tenen glàndules verinoses i dents adaptades a la inoculació de verí; el crani molt mòbil (cinètic) a causa de la pèrdua o reducció de diversos ossos. Tenen una sola filera d'escates ventrals; tenen un sol pulmó (el dret). Són poiquilotermes, és a dir, no poden regular la temperatura del cos i això fa que aquesta depengui de la del medi.
Pell La pell està recoberta per escates, quan la muden, és dita «camisa», «despullada» o «esquira» de la serp. La major part de les serps utilitzen escates especialitzades de la part ventral per a desplaçar-se, aferrant-s'hi a les superfícies. Les seves parpelles es troben permanentment tancades, però són en realitat escates transparents. Les serps canvien de pell periòdicament. A diferència d'altres rèptils, el canvi o muda de pell és fet en una peça, com si estirés una mitja. Això es fa a mesura que l'animal creix i a més, per reparar ferides i alliberar-se de paràsits externs. La renovació periòdica ha convertit a la serp en un símbol de salut i medicina, com es mostra a la vara d'Asclepi (vegeu Asclepi).
Locomoció La locomoció es realitza mitjançant ondulacions laterals del cos, les escates ventrals eixamplades de moltes serps impedeixen el lliscament. Algunes serps, com certes boes i els escurçons poden desplaçar-se també mitjançant moviments musculars de les escates ventrals amb el seu cos estès gairebé en línia recta.
Esquelet miniatura|Esquelet d'una serp L'esquelet té moltes vèrtebres, 200 en l'escurçó i 400 en els pitons. El crani està molt modificat respecte al model bàsic diàpsid. Els ossos de la mandíbula superior estan feblement units a la resta del crani i el quadrat es pot moure lliurement i posseeix potents músculs refractors, el que permet una enorme obertura de les mandíbules i la deglució de grans preses senceres. Les dents són agudes i corbades cap enrere i s'implanten tant al paladar com en el maxil·lar i el dental. Les boes i els pitons posseeixen rudiments de les extremitats posteriors i de les seves cintures; en aquestes serps es poden veure unes arpes en la part externa i a cada costat de la cloaca que tenen un cert paper en el coit.
Dentadura miniatura|Una serp amb dents proteròglifes. Crani de la cobra reial (Ophiophagus hannah) Hi ha diversos tipus de dents, segons l'os sobre el qual s'implantin: maxil·lars, pterigoides, palatins, dentari i premaxil·lars. Les dents maxil·lars són les més variades i les úniques que poden estar associades a glàndules verinoses, es poden distingir quatre tipus principals:
Àglif Són dents massisses, prènsils, corbades cap enrere per subjectar la presa i no estan dissenyades per inocular verí. És el cas de molts colúbrids, boids i pitònids. En general són serps inofensives per l'home, amb excepció de les grans constrictores (pitons, anacondes).
Opistòglif Són dents acanalades situades a la part posterior de la mandíbula i connectades amb glàndules de verí, constituint un sistema d'inoculació primitiu. Atès que per injectar el verí ha de mossegar amb la part posterior de la boca, normalment són poc perilloses per a l'home. Aquest és el cas de la serp verda (Malpolon monspessulanus). No obstant això, les espècies de gran mida poden produir greus mossegades i fins i tot la mort, com Dispholidus typus, de l'Àfrica subsahariana.
Proteròglif Són dents petites i fixeos situades en la part davantera de la boca, amb un canal més o menys tancat. Les cobres i les mambes posseeixen aquestes dents. Algunes espècies, com la cobra escopidora (Naja nigricollis), els tenen modificats per escopir el verí a més de quatre metres de distància.
Solenòglif Es tracta de dos llargs ullals mòbils en la part anterior de la mandíbula, són buits amb un canal interior tancat i connectat amb glàndules verinoses. Els ullals es pleguen sobre el paladar superior quan l'animal tanca la boca i es redrecen ràpidament quan l'obre. És el sistema d'inoculació més eficaç. Aquest tipus de dentadura és característic dels vipèrids.
Òrgans interns miniatura|Fletxes vermelles: òrgans receptors d'infrarojos, fletxes negres: orificis nasals. A dalt, una Pitó; a baix, una Serp de Cascavell L'aparell respiratori i les vísceres estan molt modificats, ja que el cos tubular de la serp requereix que tots els òrgans siguin allargats i prims. La glotis pot projectar-se cap endavant per mantenir obert el conducte respiratori durant la ingestió de la presa i, en algunes espècies una part de la tràquea està especialitzada en la respiració, constituint un pulmó traqueal. El pulmó esquerre sol estar reduït o de vegades -fins i tot- pot faltar, i les altres vísceres parelles solen situar-se a diferents nivells en cada costat. Posseeixen una parella d'òrgans reproductors.
Oïda A causa de les seves característiques anatòmiques, s'ha considerat sovint que les serps són sordes. Les darreres investigacions dels herpetòlegs han demostrat que les serps tenen una capacitat auditiva comparable a la de les sargantanes.
Les serps tenen unes estructures situades a cada costat del cap que els permet sentir-hi. La pell i un teixit muscular a cada banda del cap, protegeixen un osset mòbil, anomenat columel·la, el qual fa petits desplaçaments com a resposta a les ones sonores. El moviment de la columel·la és transferit a través d'estructures intermèdies a la còclea, en la qual es produeixen uns senyals elèctrics en les seves cèl·lules piloses que es corresponen amb les ones de so, relatives al rang de freqüència determinada, que permet percebre el seu sistema auditiu, i transferides al cervell.
Per tant, al contrari del que es pensa habitualment, les serps tenen oïda per percebre sons transmesos a través de l'aire. El que passa, per una banda, és que no es veuen. Per altra banda, la seva oïda està preparada per percebre sons de baixa freqüència. Aquests sons, segons estudis recents, se situen en una freqüència d'entre 200-300 Hz, mentre que en els humans el seu espectre màxim d'audició se situa d'entre 15-20.000 Hz.
No és, doncs, que siguin sordes sinó que senten sons greus i dins d'un interval molt limitat, 200-300 Hz. Tots els sons que estan per sobre o per sota d'aquesta freqüència no els poden sentir. Segons estudis de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, l'orella de les serps està mancada de part externa, o orella externa. Presenten una orella interna i una orella mitjana sense timpà. Només poden percebre sons de baixa freqüència.
És, possiblement, a causa d'aquesta limitació auditiva, que han desenvolupat un altre sistema a través del qual poden percebre vibracions del terra o de qualsevol objecte amb el qual estiguin en contacte. Les vibracions de terra passen a través dels músculs del ventre a uns receptors especials situats a tot el llarg del llom i són transmeses al cervell.
Verí Moltes espècies utilitzen verí per immobilitzar o matar les seves preses. El verí és una secreció modificada emmagatzemada a les glàndules verinoses i que s'injecta a la pressa gràcies als ullals. L'aparició de la glàndula verinosa es creu que es va produir fa aproximadament 200 milions d'anys durant l'evolució dels rèptils escatosos, però no és fins fa 10-15 milions d'anys que diferents grups de serps van desenvolupar de forma independent mecanismes d'injecció del verí. Així, les serps denominades opistoglifes van desenvolupar en una de les dents posteriors de cada meitat de la mandíbula superior un canal que facilita el pas del verí. Aquest tipus de dentadura és freqüent en els colúbrids. Els protetoglifs (elàpids) posseeixen un o més ullals a la part anterior dels maxil·lars. Finalment, els solenoglifs (vipèrids) posseeixen el sistema d'injecció més elaborat, on l'ullal és una dent molt llarga, el canal d'injecció està tancat en tota la seva extensió i actuen com a veritables agulles hipodèrmiques que es claven profundament i injecten el verí.
El verí de les serps és amb freqüència específic per a les seves preses, i el seu paper com a mecanisme defensiu és secundari. El verí, igual que totes les secrecions salivals, posseeix agents que realitzen una predigestió dels aliments, per tant, fins i tot les serps "no verinoses" poden causar danys en els teixits.
El verí està constituït per una complexa barreja d'unes poques famílies de proteïnes que actuen com neurotoxines (que ataquen el sistema nerviós), hemotoxines (que danyen la sang), citotoxines (danyen els teixits) i moltes altres substàncies que poden afectar l'organisme de diferents maneres. L'abundància relativa d'aquestes proteïnes presenta una elevada variabilitat a nivell de gènere, d'espècie, poblacional i, inclús, una variabilitat relacionada amb l'estadi de desenvolupament de l'organisme (ontogenètica). D'entre les proteïnes que trobem al verí de les serps podem diferenciar aquelles que presenten una activitat enzimàtica i aquelles que no. Pertanyents a aquest darrer grup, gairebé tots els verins de serps posseeixen hialuronat, un enzim que destrueix l'àcid hialurònic, que és el ciment que manté unit el teixit conjuntiu que, per tant es disgrega facilitant així la ràpida difusió del verí.
Austràlia és el lloc del món amb major nombre d'espècies verinoses; però només es produeix una mort per mossegada a l'any de mitjana. En canvi, a l'Índia, es produeixen 250.000 mossegades anuals que produeixen unes 50.000 morts. A Espanya es produeixen l'any 1.500 mossegades d'escurçons, de les quals entre 3 i 5 provoquen la mort de la víctima.
Història natural Dieta miniatura|upright|Una pitó catifa constringeix i consumeix un pollastre.