miniatura|Diables en una actuació El ball de diables és una tradició arrelada inicialment a Catalunya, i posteriorment al País Valencià i a les Illes Balears. Participen en les cercaviles, processons i correfocs i s'han convertit en una part essencial de les festes majors de molts pobles i ciutats.Salvador Palomar, «Diable sóc d'aquest ball, notes per a la història dels Balls de Diables» a: Caramella, Juliol-desembre 2000 Amb arrels en les manifestacions teatrals medievals, els diables o balls de diables formen part dels anomenats balls parlats. Segons Joan Amades, la primera data registrada d'aquesta representació és el 1150, quan va ser escenificat com un entremès en el banquet de noces de Berenguer IV amb Peronella d'Aragó. Però les fonts documentals més abundants i explícites són les que ens informen de les processons de Corpus, que ens ofereixen una representació recurrent del bé i del mal, normalment un combat entre àngels i dimonis.
No fou fins a l'arribada de la democràcia i la recuperació del carrer com a espai festiu que a Barcelona aparegueren colles de diables de nova creació. Aquests grups, a diferència dels històrics que havien sobreviscut, s'allunyen de les evolucions tradicionals, per influència del correfoc sorgit quasi espontàniament a Barcelona com un joc entre el diable, el foc de la carretilla i el públic. En tot aquest procés evolutiu, més recentment, en part degut als canvis normatius aplicats, cal observar l'impuls i dinamisme que han adquirit les colles infantils.
Les colles de diables acostumen a organitzar-se com a entitats sense afany de lucre o bé com a seccions d'unes altres entitats que els donen cobertura. El nombre de colles que hi ha als Països Catalans és molt abundant, i això és un bon indicador de l'arrelament i l'acceptació d'aquesta manifestació foguera. Per aquest motiu, s'han creat diferents coordinadores que agrupen gran part de les colles de ball de diables existents, les coordinadores o federacions són la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, la Coordinadora de Diables de Barcelona, la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals de Catalunya, la Federació de Dimonis i Diables del País Valencià i la Federació de Dimonis, Diables i bèsties de foc de les Illes Balears.
Història Inicis miniatura|Diables cremant en un ball de diables L'origen dels balls parlats és incert i arriscat de precisar, però sembla que deriva del teatre medieval de carrer. Bàsicament, la via de transmissió del ball popular (balls parlats o amb parlaments, danses, etc.) ha estat la via oral. Així doncs, és lògic que en aquest traspàs hagin arribat alterats respecte a la seva versió original.
Pel que fa al ball de diables, malgrat que se'l reconeix popularment com a «ball», cal considerar-lo un entremès, ja que aquest tipus d'actuació es feia entre plat i plat en els àpats de la noblesa a l'edat mitjana. Pertany a aquells balls que s'anomenen «parlats», que tenen tots un contingut dramatúrgic.
La síntesi del ball de diables és una representació teatral de la lluita del bé contra el mal. El seu context escènic també va ser utilitzat, principalment per les festes de Corpus, a les processons religioses com a acompanyament per donar un aspecte més cerimoniós i espectacular. Els diables, diablots o dimonis desfilaven capdavanters a la comitiva per anunciar la seva arribada amb aldarulls de tota mena. De forma estrepitosa i sorollosa apartaven el públic assistent obrint pas a la processó. A la Patum de Berga, per exemple, el ball de diables perviu en el que ara s'anomena Salt de maces.
De tota manera apareix la figura del diable o diablot en l'origen de tots els balls parlats. És un personatge que no té a veure amb l'obra que es representa, però que es posa pel mig i fa riure amb les seves cabrioles. Al final de l'obra diu uns versots satírics relacionats amb la vida política o pública de la població on es representa, i que tothom espera amb delit.
Aquest podria haver estat l'origen del ball de diables. Partint d'un personatge que cada cop va prendre més protagonisme i que va arribar a superar l'expectativa de l'obra original, quedà la part del diable com la més popular.
A Igualada, en la processó del Corpus de 1404 es té constància que va participar una víbria construïda com una que ja hi havia a Barcelona. Altre cop a Barcelona, amb motiu de l'arribada del duc de Calàbria el setembre de 1467, s'organitzen unes festes on els diables també van ser presents. A principis del , a les processons del Corpus de Barcelona es clausurava la comitiva amb un entremès, format per una colla d'àngels i una altra de diables.
Segons Joan Amades, la primera notícia escrita sobre un ball de diables data de l'any 1150. L'acte segons Amades va ésser representat en el banquet del casament del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV amb princesa Peronella, filla del rei d'Aragó. La crònica ens diu que representava la lluita d'uns dimonis, dirigits per Llucifer, contra l'arcàngel sant Miquel i una colla d'àngels. Els estudiosos del folklore posteriors sempre havien pres aquesta com a primera referència escrita del ball de diables. Però Àngel Vallverdú, Daniel Vilarrúbias i Pau Plana desmenteixen aquesta primera referència en un article publicat al portal festes.org. Els autors exposen que l'obra de Joan Amades va fer que a partir de mitjan , dominés la creença que el primer document escrit sobre els balls de bastons, els balls de diables i les danses i festes de moros i cristians fos el de les noces esmentades; i remarquen que, al seu parer, la interpretació del folklorista es basava en una font secundària que no es podia corroborar.
Evolució miniatura|Una bèstia crema enmig d'un ball de diables En la tradició del ball de diables es poden diferenciar tres èpoques. En un primer període, des de principi del fins a la fi de la invasió francesa l'any 1814, el ball tenia un marc eclesiàstic, ja fossin processons, diades o festivals de Corpus, o en actuacions polítics o estatals.
Una segona fase abastaria des de finals de la Guerra del Francès fins a mitjans del . En aquest segon moment, els balls de diables amplien les seves sortides a esdeveniments civils com festes majors i carnestoltes, tot i que continuen assistint als actes politicoreligiosos que els donaren origen. Aquests actes civils, es poden veure paganament, amb els coneguts versots de diables, que es mofaven de la situació política de la seva regió o inclús de la mateixa gent que els envoltava.
Durant aquest període hi ha antecedents de l'aparició de grups o colles de diables com: el 1815 a Vilafranca del Penedès, el 1850 a Terrassa, el 1861 a Riudoms, el 1865 a Hostafrancs i el 1869 a Porrera. Amb el curs del temps algunes d'aquestes colles s'han mantingut amb la mateixa estructura, altres s'han esvaït per sempre i d'altres han reaparegut després de més d'un segle d'eclipsi des de la seva formació. miniatura|Colla de diables al correfoc de la Mercè 2017 a Barcelona. Des del fins al els diables apareixen majoritàriament en actes religiosos, la qual cosa augmenta cap al . Durant els anys que segueixen i fins a les primeres recuperacions que culminen cap a 1978, cal parlar de dos moments:
En un primer moment que aniria de la dècada de 1920 fins a la Guerra Civil, la tradició del ball de diables es va conservar per inèrcia i a poc a poc va anar decaient. En acabar la guerra, i malgrat els antagonismes, ja fossin personals, polítics o religiosos, s'inicià una reposició del ball dins la recuperació global de les festes a finals de la dècada de 1970.
Un tercer període s'inicia en la dècada de 1980 i coincideix amb l'època de reivindicació i recuperació de les antigues festes populars, arreu de Catalunya.
En finalitzar la dictadura franquista, els balls de diables i els correfocs es van recuperar, tal com va passar amb altres símbols de la cultura catalana, com ara els castells, els balls de bastons, els trabucaires o els gegants.
L'ànim en la recerca i l'estudi de les tradicions popular, afavorida per les administracions locals, fomenta la creació de nous grups dinamitzadors, que donen a la festa pública de carrer un protagonisme cultural i social gairebé perdut fins aleshores.
L'organització del correfoc per la festa major de la Mercè a Barcelona, dugué a la cercavila de la ciutat nombroses colles tradicionals de diables. Per a una part del públic, va ésser un record complaent i entranyable; per a molts d'altres fou un esdeveniment nou, fantàstic i engrescador. Tot plegat un succés suficientment incitador i encoratjador per forjar nous grups.
miniatura|Un correfoc a Mallorca
D'altra banda, la iniciativa per part d'una històrica colla del ball de diables, la de l'Arboç del Penedès, en organitzar la primera Trobada de Diables de Catalunya, per Sant Joan de 1981, és un altre motiu que contribueix a fomentar noves colles.
En aquest i ja últim període, que es pot considerar una època pletòrica pel que fa al ball de diables, apareixen arreu de Catalunya un nombre força important de noves colles de diables i altres elements de foc amb una clara inspiració en els models històrics. Avui dia pot ser que en una mateixa localitat hi hagi més d'una colla de diables, dracs i d'altre bestiari.
Pel que fa a les característiques dels grups de ball de diables, hi ha dues variants amb una configuració i una dinàmica ben diferenciades. Per una banda hi ha un model amb estructura teatral. És el cas del ball de diables amb parlaments, característic del Penedès, Garraf i el Camp de Tarragona, en què hi ha una personificació dramàtica representant la rivalitat del bé i del mal amb uns personatges ben definits com a Llucifer, la Diablessa, l'arcàngel sant Miquel i altres diables que només reciten arengues crítiques i versots satírics dels esdeveniments socials i polítics contemporanis de la localitat. A aquest model s'hi ha afegit algunes de les colles de recent formació.
D'altra banda hi ha el ball de diables sense parlaments com el del Baix CampSalvador Palomar i Abadia, El ball de diables al Baix Camp, Reus, Ed. Centre de Documentació sobre Cultura Popular Carrutxa, 1987, 146 pàgines i el del Priorat. Els caracteritza l'absència per complet d'una representació de ball parlat, i també d'un nombre estable i concret dels seus components. El seu àmbit preferent és el de les celebracions cíviques, alguna processó religiosa o també en els solemnes trasllats d'algunes Mares de Déu, com la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus o bé la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp.
Actualment hi ha com a mínim una colla de diables a cada comarca catalana. On hi ha més colles de diables és per la zona del litoral i prelitoral català.
Descripció dels balls de diables miniatura|Pluja de guspires sortint de les carretilles dels dimonis El foc, com a símbol remot, sempre ha estat un element universal i estrany que ha suscitat inquietud. També és extraordinari perquè genera esverament, i així mateix és insòlit, ja que produeix il·lusió en un món quimèric.
El foc ha format part des de temps immemorials de la cultura catalana. Hi ha focs diversos i ben diferents. Alguns són de caràcter esotèric; el foc purificador (el del purgatori), el castigador (el de l'infern). D'altres, menys repressius i censurables, encara que igual d'incandescents, resulten però molt més fantàstics, populars i divertits. Són els Focs Festius. Aquests tipus de focs són un exponent protagonista en la projecció de mites, creences i rituals de nombroses llegendes folklòriques. Arreu de Catalunya hi ha diversitat de festes populars i tradicionals on el foc assoleix el protagonisme expressiu de la celebració.
La pólvora, invent xinès que data del , portada a Europa pels àrabs, és el suport pirotècnic dels focs d'artifici. Aquests, concebuts inicialment per celebrar qualsevol motiu solemne, donaven, i encara donen, un caire majestuós i espectacular a tot faïment, acte o festivitat, que es vulgui commemorar.