Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 14 de gener de 1859 - Montjuïc (Barcelona), 13 d'octubre de 1909) va ser un important pedagog anarquista i lliurepensador català. Va crear l'Escola Moderna (1901-1906) que va significar una posada en pràctica de la seva pedagogia llibertària. També va exposar els seus principis pedagògics escrivint l'obra L'Escola Moderna. Va ser afusellat a Montjuïc després de ser condemnat, sense proves, per un tribunal militar que el va declarar culpable d'haver sigut partidari i principal instigador de la revolta coneguda com a Setmana Tràgica.
Biografia miniatura|Francesc Ferrer detingut i conduït per la Guàrdia Civil a Montjuïc. miniatura|Protesta a París per l'execució de Ferrer i Guàrdia (17 d'octubre de 1909). Malgrat que diverses fonts apunten erròniament al 10 de gener, segons el registre parroquial Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer el 14 de gener de 1859 a Alella (Maresme) a la casa coneguda com Les Hortènsies, situada a l'avinguda Sant Josep de Calassanç, número 25. Fou batejat dos dies després, el 16 de gener, amb els noms de Francesc, Joan i Ramon a l'església de Sant Feliu d'Alella. Els seus pares, Jaume Ferrer i Maria Àngels Guàrdia, eren pagesos benestants, propietaris del Mas Boter (Coma Clara). La família de petits propietaris rurals era molt catòlica i monàrquica. Francesc i el seu germà Josep hi van reaccionar com a anticlericals. Més endavant Francesc va ingressar a la lògia maçònica Veritat de Barcelona.
Quan tenia catorze anys, la seva família el va enviar a treballar al municipi de Sant Martí de Provençals, actualment annexionat a Barcelona, on entrà com a aprenent en un comerç de farines. L'amo del negoci el va inscriure a classes nocturnes i el va iniciar als ideals republicans. Amb aquesta base va continuar una formació autodidàctica. Els anys següents va estudiar a fons la doctrina de Francesc Pi i Margall i les tesis internacionalistes. El 1883 entrà a treballar com a revisor en la línia de ferrocarril Barcelona-Cervera de la Marenda (Rosselló francès) i ho aprofità per exercir d'enllaç amb Ruiz Zorrilla, del Partit Republicà Progressista, del qual es feu militant. El 1886 va donar suport al pronunciament militar del general Villacampa, partidari de Ruiz Zorrilla, la finalitat del qual era proclamar la República. Després que l'intent fracassés, Ferrer i Guàrdia hagué d'exiliar-se a París, on va ser acompanyat per Teresa Sanmartí (Teresina), amb qui va tenir tres fills.
Va subsistir a la capital francesa fent classes d'espanyol mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla fins al 1901, temps que va aprofitar per concebre els conceptes educatius emancipadors d'inspiració anarquista que després aplicaria a Espanya al seu projecte d'Escola Moderna. Fins a la dècada de 1890 va continuar sent republicà, però a partir de llavors començà un viratge cap a l'anarquisme. El 1892 va participar en el Congrés Universal de Lliurepensament (també conegut com a Congrés Lliurepensador Madrid de 1892) organitzat a Madrid per la Federació Internacional de Lliurepensament, que tenia la seu a Brussel·les.
El 1893 se separà de Teresina, la qual, en desacord per la custòdia de les seves dues filles grans, l'intentà matar el 12 de juny de 1894. Ferrer i Guàrdia no li va posar cap denúncia per aquest crim passional.
Del 1895 al 1898 continuà impartint classes al liceu L'Espagnol Practique. El 1899 es casà amb Leopoldine Bonnard, mestra lliurepensadora, amb la qual va recórrer Europa. Va aprofitar aquest temps per elaborar els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en els seus projectes, i va conèixer un grup d'anarquistes i anarcosindicalistes (Jean Grave, Jean Jaurès, Federico Urales o Anselmo Lorenzo), que l'influïren decisivament en el seu pensament.
Una antiga alumna, Ernestina Meunier, el va fer hereu d'una generosa herència d'un milió de francs. Aquests diners van fer possible que portés a terme el seu projecte educatiu a la ciutat de Barcelona, on l'agost de 1901 inaugurà l'Escola Moderna. Aquest projecte pràctic de pedagogia llibertària va comportar-li l'enemistat amb els sectors conservadors i amb l'Església catòlica, que veien en aquestes escoles laiques una amenaça als seus interessos.
A l'Escola Moderna hi treballà, entre d'altres, la pedagoga francesa Clémence Jacquinet, que fou companya sentimental de Ferrer i Guàrdia entre 1901 i 1904. L'Escola Moderna va funcionar intermitentment a Barcelona entre el 1901 i el 1909, període en el qual va ser clausurada diverses vegades per la persecució dels sectors polítics i religiosos més conservadors de la ciutat. Va tenir escolaritzats més d'un centenar de nens d'ambdós sexes, que practicaven així la coeducació, una pràctica inèdita en aquells temps, que es completava amb la publicació d'un butlletí, xerrades, recitals, teatre i la direcció de la Universitat Popular per als adults.
A les seves aules no s'impartien ensenyaments religiosos però sí científics i humanistes, i s'hi fomentava la no-competitivitat, el pensament lliure i individual (és a dir, no condicionat), l'excursionisme al camp i el desenvolupament integral de l'infant. Durant tot el primer terç del , desenes d'escoles, ateneus llibertaris i universitats populars seguirien els plantejaments ferrerians de l'Escola Moderna. En paral·lel, i com una dimensió més del seu internacionalisme, Ferrer i Guàrdia va tenir contactes amb l'esperantisme. Paul Berthelot va ser deixeble seu.
Gran partidari de la vaga com a arma revolucionària, va editar a càrrec seu el periòdic La Vaga General, fins que el 1906 Mateu Morral, traductor i bibliotecari del seu centre educatiu, va perpetrar l'atemptat frustrat contra Alfons XIII. Com a conseqüència, Ferrer i Guàrdia va ser empresonat diversos mesos acusat de complicitat, al terme dels quals va ser absolt. Va intentar tornar a obrir l'Escola Moderna, però no li va ser possible i l'any següent es va traslladar a França i a Bèlgica, on va fundar la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, el president honorari de la qual va ser Anatole France. El 1908 edità la revista de la Lliga a Brussel·les L'École Renovée, però posteriorment la traslladà a París, on va reprendre l'activitat de la seva editorial i continuà editant el butlletí de l'Escola Moderna.
Francesc Ferrer i Guàrdia ha sigut i és una de les figures més polèmiques en la història catalana i espanyola de principis del . El seu afusellament després d'un procés en el qual va ser condemnat sense proves com a cap de la rebel·lió barcelonina de juliol de 1909, la Setmana Tràgica, el va convertir en un màrtir de les esquerres i va desencadenar una intensa campanya de protestes en diversos països, que va demostrar per primera vegada el pes que podia tenir l'opinió pública internacional i va provocar la caiguda del govern d'Antonio Maura.
El procés judicial El juny de 1909 torna d'Anglaterra a Catalunya per veure la seva cunyada i la seva neboda, que eren malaltes a Montgat. Estant a Barcelona és detingut pel Sometent. Ferrer i Guàrdia afirma que s'havia de reunir amb uns amics per anar tots junts al congrés universal d'esperanto, que començava al cap de pocs dies a Barcelona. L'acusen, però, d'haver estat l'instigador de la Setmana Tràgica, una violenta revolta anticlerical. Ferrer i Guàrdia, per les poques amistats estratègiques que tenia i per la seva antiga vinculació amb Mateu Morral, va ser declarat culpable per un tribunal militar presidit pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. A les 9 del matí del 13 d'octubre de 1909, va ser afusellat al fossat de Santa Amàlia, a la presó del castell de Montjuïc. És ben sabut, i ja ho era en el seu moment, que Ferrer i Guàrdia no va tenir cap relació amb els fets i que els tribunals militars el van acusar i condemnar amb proves insuficients i falses. La seva companya, Soledad Villafranca, fou desterrada a Alcanyís.
El procés de Ferrer i Guàrdia va estar ple d'arbitrarietats i irregularitats, que van causar la indefensió de l'acusat. El procés va ser denunciat davant del mateix tribunal amb gran valor pel seu advocat defensor, el capità Francesc Galceran Ferrer. Cap de les declaracions calia i els testimonis sempre parlaven a través de terceres persones que deien haver vist Ferrer dirigint l'incendi d'edificis religiosos, etc. A la instrucció no es va recollir cap testimoni favorable a l'acusat i durant el judici no va poder ser citat cap testimoni de descàrrec (alguns dels familiars i amics de Ferrer havien estat bandejats a Alcanyís), en l'acusació es van incloure fets i accions de vint anys abans, durant l'elaboració del sumari va mancar d'advocat, i quan el va tenir només va disposar de 24 hores per llegir els 600 folis de què constava. D'altra banda, les parts del sumari més desfavorables a Ferrer van ser filtrades als diaris integristes i conservadors (La Vanguardia, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, El Universo o el setmanari Cu-Cut!, proper a la Lliga Regionalista) alimentant així la campanya de premsa que havien iniciat l'endemà de la seva detenció, el 31 d'agost, i que continuaria fins i tot després d'haver estat executat. La seva finalitat era intentar demostrar que Ferrer i Guàrdia havia estat el «director» i «inductor» de la rebel·lió de la Setmana Tràgica, per contrarestar també així el moviment internacional de repulsa contra el processament de Ferrer.
Arran del procés i execució de Ferrer i Guàrdia, The Times va dir: «Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal». Anatole France en carta oberta afirmava: «El seu crim és el de ser republicà, socialista, lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyament laic a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles». I William Archer: «Tota la vida activa de Ferrer hauria fet menys mal al catolicisme espanyol que el que li fa en l'actualitat la mera menció del seu nom».
El procés i l'execució de Ferrer i Guàrdia van provocar la caiguda del govern d'Antonio Maura, la qual cosa va conduir al seu torn a un deteriorament del sistema de torns entre els partits en què s'havia basat fins llavors l'estabilitat de la política espanyola. D'aquesta manera Ferrer va adquirir una estatura simbòlica, convertint-se per a uns en una víctima sacrificada per la intolerància clerical i, per a altres, en un exponent de la conspiració revolucionària en què participaven des dels anarquistes fins als liberals, amb la maçoneria movent els fils en secret. Aquest doble mite es va mantenir durant anys fins que, amb la transició demogràfica, el personatge va deixar de ser central en la discussió pública.
Almenys en dues ocasions, el juliol de 1910 i el març-abril de 1911, es va debatre al Congrés dels Diputats de Madrid la petició de revisió del procés a Ferrer i Guàrdia (i la consegüent rehabilitació), recolzada pels diputats republicans i pel diputat socialista Pablo Iglesias, però en ambdues va ser rebutjada gràcies als vots dels dos partits dinàstics, el conservador i el Liberal, i els de la Lliga Regionalista. El que sí que es va aconseguir va ser que el desembre de 1911 el Consell Suprem de Guerra revoqués la part de la sentència que va determinar la confiscació de tots els béns de Ferrer i Guàrdia, en considerar-lo el «responsable civil» dels incendis i els saquejos de la Setmana Tràgica, i per això van ser retornats als seus hereus.
Poc després de la seva mort, el model de Ferrer i Guàrdia de l'Escola Moderna va ser dut a la pràctica arreu del món i va inspirar, fins avui, les pedagogies més avançades i emancipadores. Una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada el 1911.
Pedagogia llibertària