Lluís XIV (Saint-Germain-en-Laye, 5 de setembre de 1638 – Palau de Versalles, 1 de setembre de 1715) va regnar com a rei de França i rei de Navarra, el tercer de la Casa de Borbó (dins la dinastia Capeta), des del 14 de maig de 1643 fins a la seva mort. També va ostentar els títols de comte de Barcelona (1643-52) com a Lluís II, el de comte de Santa Coloma i baró de Queralt (durant el mateix període) i copríncep d'Andorra. Va heretar la corona amb quatre anys, però no va assumir cap control del govern en persona fins a la mort del seu primer ministre, el Cardenal Mazzarino, el 1661.
Lluís XIV va adquirir el sobrenom de Rei Sol (Le Roi Soleil en francès) arran de la seua actuació en el Ballet de la Nuit (estrenat el 23 de febrer de 1653), als catorze anys, on, entre altres personatges, encarnava el déu Apol·lo, en al·legoria del sol llevant. El seu carisma, com el seu entusiasme i admiració cap al ballet, el van caracteritzar.Danse baroque, le retour aux sources, de Corinne Hyafil, article publicat a Ballroom, revue de danse, nº4, hivern de 2014, pàg. 20-25. Un altre renom que tingué és Lluís el Gran (en francès Louis le Grand), perquè regnà a França durant setanta-dos anys: el regnat més llarg de la història dels monarques francesos i de cap monarca d'un altre país europeu "major". Lluís tractà d'incrementar el poder francès a Europa, fent entrar el país en quatre grans guerres: la Guerra de Devolució, la Guerra francoholandesa, la Guerra dels Nou Anys i la Guerra de Successió Espanyola. Va treballar amb èxit per tal de crear un estat centralitzat i absolutista; molts historiadors sovint el citen com a exemple del despotisme il·lustrat.
Lluís XIV va esdevenir l'arquetip de monarca absolutista. Se li atribueix la frase "L'État, c'est moi" ("L'Estat soc jo"), tot i que els historiadors consideren que es tracta d'un mite, i que és més probable que la frase li hagi estat atribuïda pels seus oponents polítics com una forma de palesar l'estereotip de l'absolutisme que representava. Ben al contrari el Duc de Saint-Simon testimonia el que Lluís XIV va dir al seu llit de mort: "Je m'en vais, mais l'État demeurera toujours" ("Jo me'n vaig, però l'Estat romandrà sempre").
Infantesa i joventut El seu naixement a Saint-Germain-en-Laye el 1638, els seus pares, Lluís XIII de França i de la infanta Anna d'Àustria, que havien estat sense fills durant vint-i-tres anys, el van considerar un regal diví (històricament, aquest fet ha sembrat de dubtes la legitimitat de la paternitat de Lluís XIII). El van batejar "Louis-Dieudonné" (Lluís el Déu-donat), i va rebre els títols Premier fils de France ("Primer Fill de França") i el més tradicional de Delfí de Viennois.
Lluís XIII i Anna van tenir un segon fill, Felip d'Orleans, el 1640. Lluís XIII no es refiava de la seva dona i va mirar d'evitar que guanyés poder quan ell morís. Tot i això, quan Lluís XIII va morir, un nen de quatre anys anomenat Lluís XIV va pujar al tron el 14 de maig de 1643, i Anna esdevingué regent. Va cedir tot el poder al seu primer ministre, l'italià Cardenal Mazzarino, a qui la major part dels cercles polítics francesos menyspreaven, en part pel fet que no era francès.
Al mateix temps que la Guerra dels Trenta Anys acabava el 1648, s'inicià una guerra civil francesa, coneguda com la Fronde. El Cardenal Mazzarino va continuar amb la centralització de polítiques iniciada pel seu antecessor, el Cardenal Richelieu. Va intentar augmentar el poder de la Corona a expenses de la noblesa. El 1648, va imposar una taxa als membres del parlament, format principalment per la noblesa i l'alt clergat. Aquests, no només van refusar de pagar-lo, sinó que van declarar nuls tots els anteriors edictes financers del Cardenal Mazzarino. Quan el Cardenal va fer empresonar els membres del Parlament, París es va revoltar. Lluís i la seva cort van haver de fugir de la ciutat. Poc després, la signatura de la Pau de Westfàlia el 1648, va permetre a l'exèrcit francès, sota les ordres de Lluís de Borbó-Condé, retornar en ajut de Lluís i la Cort Reial. El gener de 1649, el Príncep de Condé va assetjar París. La posterior Pau de Rueil va cloure el conflicte temporalment.
miniatura|esquerra|Europa després de la Pau de Westfàlia, any 1648 Més enllà de la Pau de Westfàlia, França havia continuat la guerra contra la Monarquia Hispànica. Els francesos van rebre ajut d'Anglaterra, llavors governada pel dictador Oliver Cromwell. L'aliança anglofrancesa esdevingué victoriosa el 1658 a la Batalla de les Dunes que li va permetre prendre Dunkerque, on va caure greument malalt. El posterior Tractat dels Pirineus (1659) va fixar la frontera entre les dues monarquies als Pirineus. D'ençà d'aleshores, Catalunya resta dividida en Catalunya del Nord (Estat francès) i Catalunya del Sud (Estat espanyol). Pel mateix tractat, Lluís XIV adquiria el compromís de contraure matrimoni amb la filla de Felip IV de Castella (Felip III a Catalunya), Maria Teresa d'Àustria (Marie Thérèse), tot i que Lluís XIV i Maria Teresa d'Àustria eren cosins per partida doble, atès que ambdós tenien els mateixos quatre avis: Enric IV de França i Maria de Mèdici, i Felip III de Castella i Margarida d'Àustria. El casament es va dur a terme el 1660 a l'església de Saint Jean-Baptiste de Donibane Lohizune, al País Basc. També sota els acords del tractat, Maria va renunciar a tots els seus drets sobre la Monarquia Hispànica. L'enorme quantitat de 50.000 escuts d'or en concepte de dot -acordats al tractat- no van ser pagats mai del tot per Felip IV.
Primers anys de regnat miniatura|esquerra|El jove Rei, vencedor de guerres i de cors, pintat per Charles Le Brun Oficialment, la regència de la mare de Lluís va finalitzar quan ell va complir els tretze anys el 1651. Lluís XIV va continuar permetent que el Cardinal Mazzarino controlés els afers d'estat. Quan aquest morí el 1661, els cercles polítics esperaven el seu relleu per Nicolas Fouquet, marquès de Belle-Isle, el Ministre de Finances. Tanmateix, Fouquet va ésser cessat i empresonat a causa del fracàs en la gestió de les finances nacionals. Lluís va anunciar que no nomenaria cap primer ministre més, i que seria ell qui governaria el regne. Els seus consellers de confiança, els membres del conseil d'en haut (Alt Consell), incloïen els ministres més influents: Jean-Baptiste Colbert (d'interior), Hugues de Lionne (d'afers estrangers), i François Michel Le Tellier, marquès de Louvois (de la guerra). El rei va excloure l'alta noblesa del consell, cosa que va fer que el cronista de l'aristocràcia Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, es referís al regne com el "regne dels burgesos de baixa estirp."
El tresor francès estava en fallida quan Lluís XIV va assumir el poder el 1661. El rei va resultar ser un malgastador extravagant, fent donacions d'elevades sumes de diners per tal de finançar la cort reial. Va ésser un mecenes de les arts, finançant figures literàries i culturals com Molière, Charles Le Brun, i Jean Baptiste Lully. També va posar l'Acadèmia Francesa sota el seu control, i esdevingué el seu "Protector". Va gastar diners millorant el Museu del Louvre.
Jean-Baptiste Colbert va ser nomenat interventor general el 1665. Va reduir el deute nacional amb una més eficaç política d'impostos. La nova política d'impostos va incloure les aides, les duanes, la gabelle, i la taille. Les aides i duanes eren drets de duana, la gabelle un impost sobre la sal, i la taille un impost sobre les terres. Colbert, tanmateix, no va abolir l'exempció d'impostos reclamada per la noblesa i el clergat. Va perfeccionar els mètodes de recaptació d'impostos de l'època. Jean-Baptiste Colbert també tenia plans per millorar el comerç francès. La seva administració va ordenar noves indústries i encoratjà empresaris i inventors. També va millorar la Marina, tant al mar com als canals navegables de França. Figura com un dels pares de l'escola de pensament sobre comerç coneguda com a mercantilisme; de fet, a França el mercantilisme és conegut com a colbertisme.
Lluís XIV va ordenar la construcció del complex conegut com a Hôtel des Invalides, que feia de llar als oficials que havien servit amb lleialtat a l'exèrcit i que, per edat o per ferides de guerra, restaven incapacitats. Lluís va considerar la creació d'aquesta institució una de les fites més importants del seu regnat.
Guerra als Països Baixos Després que el sogre de Lluís, Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó, morís el 1665, el seu fill (de la seva segona dona), un noi malaltís i amb cert retard mental, esdevingué Carles II d'Espanya. Lluís reclamà que Brabant, un territori de la Monarquia Hispànica als Països Baixos, havia de ser tornat a la seva muller, Maria Teresa, mig germana de Carles II d'Espanya. Lluís va argumentar legalment que el costum a Brabant requeria que un fill no patís el que s'esdevingués de les segones noces del seu pare. Ell mateix en persona participà en les batalles de la consegüent Guerra de Devolució, que esclatà el 1667.
miniatura|esquerra|Lluís XIVRei de França i Navarraper Charles Le Brun (1666) Fruit de la guerra amb Anglaterra, les Províncies Unides signaren el tractat de Breda i s'uniren a la Triple Aliança, amb Anglaterra i Suècia, el 1668. Lluís se sentí traït pels holandesos, que havien estat aliats durant un segle. Problemes interns a les Províncies Unides ajudaren els designis de Lluís sobre els Països Baixos. Johan de Witt tingué por que el país caigués sota el poder de Guillem III d'Anglaterra i va creure que es podia permetre una guerra naval amb França, però sabia que una guerra a terra hauria permès intervenir l'exèrcit de Guillem III. França conquerí fàcilment tant Flandes com el Franc Comtat, però enfrontat amb el poder marítim i comercial d'Anglaterra i les Províncies Unides, Lluís acceptà la pau. Pel Tractat d'Aquisgrà (1668), França retenia Flandes, però cedia el Franc Comtat a Espanya.
La triple Aliança no durà gaire. El 1670, Carles II d'Anglaterra va signar en secret el Tractat de Dover, entrant en coalició amb França. Les dues monarquies van declarar la guerra a les Províncies Unides el 1672. Aquesta agressió va forçar la rendició de Johan de Witt i va permetre a Guillem III, Príncep d'Orange, prendre el poder. Guillem III s'alià amb Espanya, forçant la retirada d'Anglaterra el 1674. Guillem fins i tot es va casar amb Maria II d'Anglaterra, la neboda de Carles II d'Anglaterra. La pau s'accelerà, i es va signar el 1678 el Tractat de Nimega. Lluís va guanyar més territoris als Països Baixos, i de nou el Franc Comtat.
El Tractat de Nimega va incrementar encara més la influència de França a Europa, però no va satisfer Lluís XIV. Va fer fora el Ministre d'Afers Exteriors, Simon Arnaud, Marquès de Pomponne, el 1679. Va seguir fent un bon ús del seu exèrcit, però va guanyar més territoris en processos judicials que no pas en militars. Lluís reclamava que els territoris que li eren cedits als tractats, havien de ser cedits conjuntament amb totes les seves dependències i terres que haguessin pertangut a aquells territoris anteriorment, encara que se n'haguessin separat al llarg dels anys. Les "Corts d'Unificació" eren designades per establir quins territoris pertanyien a França, i les tropes franceses els ocupaven posteriorment. L'annexió d'aquests territoris menors, tanmateix, no era l'objectiu principal. El que Lluís volia era obtenir Estrasburg, un important lloc avançat (militarment parlant). Estrasburg era una part de l'Alsàcia que no havia estat cedida amb la resta de l'Alsàcia a la Pau de Westfàlia. Finalment va ser ocupada pels francesos el 1681 sota un nou pretext legal.
El zenit del poder