Clement Richard Attlee (Londres, Regne Unit, 3 de gener de 1883 – 8 d'octubre de 1967) fou un polític britànic, membre del Partit Laborista i primer ministre del Regne Unit entre 1945 i 1951. Fou distingit amb els títols de primer comte Attlee, primer vescomte Prestwood, cavaller de l'Orde de la Lligacama, l'Orde del Mèrit i l'Orde dels Companys d'Honor formà part del Consell Privat del Regne Unit i soci de la Royal Society.
Fou el líder del Partit Laborista de 1935 a 1955. El 1940, Attlee va entrar al govern de coalició de guerra i sota el lideratge de Winston Churchill, convertint-se, el 1942, en la primera persona que ocupava el càrrec de viceprimer ministre del Regne Unit. Va dirigir el Partit Laborista a una victòria inesperada en les eleccions generals de 1945; formant el primer govern laborista amb majoria absoluta de la història i amb un mandat per implementar les reformes de postguerra. El marge de vots del 12 per cent respecte als conservadors segueix sent el més gran aconseguit per qualsevol partit en una elecció general de la història electoral britànica. El seu govern va aplicar una política keynesiana basada en l'esforç per assolir la plena ocupació i establir un sistema universal de serveis socials. En aquest context, el govern nacionalitzà grans empreses industrials, serveis públics i establí el Servei Nacional de Salut. Aquest programa va ser àmpliament acceptat (consens de postguerra) fins que Margaret Thatcher fou nomenada primera ministra britànica. Durant el mandat d'Attlee, una part de l'Imperi Britànic va assolir la independència: l'Índia, el Pakistan, Birmània, Sri Lanka, Jordània i Israel.
Va ser reelegit amb una majoria estreta en les eleccions generals de 1950. L'any següent, Attlee va convocar eleccions generals, esperant augmentar la seva majoria parlamentària. No obstant això, va ser derrotat pels conservadors sota la direcció de Winston Churchill, tot i guanyar en nombre de vots.
En públic, Attlee es mostrava modest i sense pretensions, ineficaç en les relacions públiques i amb una certa manca de carisma. Els seus punts forts es trobaven darrere dels escenaris, especialment en els comitès on la seva profunditat de coneixement, comportament tranquil, objectivitat i pragmatisme van resultar sovint decisius. Es veia a si mateix com a portaveu de tot el partit i va mantenir amb èxit la pau entre les seves múltiples faccions. Attlee és constantment classificat per acadèmics, crítics i el públic com un dels més importants primers ministres britànics,Ipsos MORI: Rating British Prime Ministers. Rànquing de primers ministres britànics www.ipsos-mori.com gràcies al fet d'haver liderat el govern que va establir el modern estat del benestar al Regne Unit i que reconstruí el país després de la Segona Guerra Mundial.
Inicis Primera Guerra Mundial miniatura|esquerra|Attlee (al centre) el 1916 amb 33 anys, servint a Mesopotàmia El 1914 refusà les prerrogatives que, com a universitari, la llei li atorgava i va sol·licitar l'adhesió a l'exèrcit britànic. Inicialment, la seva sol·licitud va ser rebutjada, ja que als 31 anys se'l considerava massa vell; no obstant això, finalment se li va permetre d'unir-s'shi al setembre, amb el rang de capità en el 6è Batalló, Regiment de South Lancashire, part de la 38a Brigada de la 13a Divisió Occidental, i va ser enviat a combatre a la Batalla de Gal·lípoli, a l'Imperi Otomà. La seva decisió de lluitar va causar una disputa entre ell i el seu germà gran Tom, que, com a objector de consciència, va passar gran part de la guerra a la presó. Tot i caure malalt i patir de primera mà la desfeta britànica de la campanya, sempre cregué que el front de Gal·lípoli era una estratègia encertada que s'hauria d'haver realitzat degudament. Des d'aleshores admirà la capacitat militar de l'home que la va concebre, el Primer Lord de l'Almirallat Winston Churchill, fet que serà fructífer per als anys de la Segona Guerra Mundial.
Posteriorment va servir en la Campanya de Mesopotàmia (l'actual Iraq), on l'abril de 1916 va resultar greument ferit a la cama a causa de la metralla quan atacava una trinxera enemiga durant la batalla de Hanna. Va ser enviat primer a l'Índia i després al Regne Unit per tal de recuperar-se. Al febrer de 1917, va ser promogut al rang de major,London Gazette Issue 30425, publicat l'11 de desembre de 1917 fet que el va dur a ser conegut com a "Major Attlee" durant el període d'entreguerres. Passaria la major part de l'any entrenant soldats en diversos llocs d'Anglaterra. Del 2 al 9 de juliol de 1917, era el comandant temporal (CO) del recentment format Batalló L (després del 10è lloc), el cos de tancs de Bovington Camp, Dorset. A partir del 9 de juliol, va assumir el comandament de la 30a Companyia del mateix batalló però no es va desplegar a França fins al desembre de 1917.
Política local El 1919 inicià l'activitat com a professor de la London School of Economics, en els molls de l'East End.
Attlee va tornar a la política local en el període immediat de la postguerra, convertint-se en alcalde del Districte Metropolità de Stepney, un dels barris més paupèrrims de Londres, el 1919. Durant el seu temps com a alcalde, el consell va emprendre accions per a tractar la qüestió dels llogaters que cobraven lloguers alts però que es negaven a gastar diners en mantenir les seves propietats en condicions habitables. El consistori va fer complir als propietaris les ordenances per reparar la seva propietat. També va nomenar inspectors sanitaris, reduint la taxa de mortalitat infantil i va prendre mesures perquè els aturats trobessin feina.
El 1920, mentre exercia d'alcalde, va escriure el seu primer llibre, The Social Worker ("El Treballador Social"), on va exposar molts dels principis que conformaven la seva filosofia política i que en els quals s'havien de basar les accions del seu govern en anys posteriors. El llibre va atacar la idea que tenir cura dels pobres s'havia de deixar a la caritat.The Social Worker Attlee archive.org
Situat políticament En les eleccions generals de 1922, Attlee es va convertir en diputat del Parlament per la circumscripció de Limehouse a Stepney. En aquells moments admirava James Ramsay MacDonald i el va ajudar a ser elegit com a líder del Partit Laborista en les eleccions internes de 1922. Va servir com a secretari privat parlamentari de MacDonald per al breu parlament de 1922. El seu debut en una oficina ministerial es va produir el 1924, quan va exercir com a Sots secretari d'Estat per a la Guerra en el primer govern laborista de curta durada, liderat per MacDonald, per llurs ja notables dots d'organitzador.
Fou un dels membres de la Comissió Simon, la qual havia d'estudiar la possibilitat d'atorgar autogovern a l'Índia, i romangué en el gabinet "d'Unió Nacional", que havia de fer front a la crisi econòmica de 1929, es retirà a la vida de partit i parlamentària, convertint-se en el virtual líder de l'oposició.
miniatura|Attlee com a Lord del Segell Privat, visitant una fàbrica de municions el 1941 El 1935 arribà a ser el cap del Partit Laborista, càrrec que ostentaria durant els següents vint anys. En els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, s'oposà a l'esperit apaivagador del Primer Ministre Neville Chamberlain enfront del creixement feixisme continental; defensà la causa de la República durant la Guerra Civil espanyola, essent un ferm crític de la política de no intervenció que promovia el govern britànic. Va viatjar a Espanya a finals de 1937, visitant el Batalló Britànic de les Brigades Internacionals. Una de les companyies del batalló fou batejada "Major Clement Attlee" en el seu honor.
Ocupava encara el càrrec de líder de l'oposició quan va esclatar la guerra contra l'Alemanya nazi. El desastre que suposà la campanya de Noruega portà a una moció de censura contra Chamberlain el qual, tot i guanyar-la, va quedar políticament qüestionat, i tot indicava que un govern de coalició amb el Partit Laborista era inevitable. Chamberlain resignà del càrrec i, en formar-se el gabinet d'Unió nacional presidit pel nou Primer Ministre, Winston Churchill, Attlee entrà al govern, primer com a Lord del Segell Privat i després, l'any 1942, com a Vice-Primer ministre, càrrec creat expressament. Així mateix, entrà a formar part del Gabinet de Guerra presidit pel Primer Ministre i que incloïa, a banda d'Attlee i de Churchill, dos conservadors i un laborista.
Attlee va mantenir un perfil generalment baix però clau en el govern de guerra, treballant rere els escenaris i en comitès per assegurar el bon funcionament del govern. En el govern de coalició, tres comitès interconnectats van dirigir el país amb eficàcia. Churchill va presidir els dos primers, el Gabinet de Guerra i el Comitè de Defensa, i Attlee el substituïa en aquests i responia al Parlament en nom del govern durant les absències de Churchill. El mateix Attlee va instituir, i posteriorment va presidir, el tercer òrgan, el Comitè del Lord President, que era el responsable de supervisar els afers interns. Com Churchill estava més centrat en supervisar l'esforç de guerra, aquest acord va resultar adequat pels dos homes. Attlee mateix fou en gran manera el responsable de crear aquests òrgans amb el suport de Churchill, per tal d'agilitzar la maquinària del govern i poder abolir moltes comissions. També va actuar com a conciliador al govern, suavitzant les tensions que sovint van anar sorgint entre els ministres laboristes i conservadors.
Primer Ministre miniatura|Attlee amb Jordi VI, reunits després del triomf laborista a les eleccions de 1945 El gabinet d'Unió Nacional va durar fins a la derrota de l'Alemanya Nazi el 8 de maig de 1945. Tot i les intencions de Churchill i Attlee de fer-lo durar fins a la derrota del Japó, el dirigent laborista Herbert Morrisson va deixar clar que això no seria possible, convocant-se eleccions.
Els laboristes van fer una campanya amb el tema "Enfrontem el futur", posicionant-se com el partit millor capacitat per reconstruir la Gran Bretanya de postguerra emprant un to de campanya positiu, mentre que la campanya del Partit Conservador es va centrar gairebé completament en la figura de Churchill. Malgrat que les enquestes d'opinió indicaven una notable remuntada laborista, les enquestes d'opinió encara eren considerades una novetat que no havien pogut demostrar la seva validesa, i la majoria de comentaristes preveien que el prestigi i la condició d'heroi de guerra d'en Churchill asseguressin una còmoda victòria conservadora. El dia anterior a la votació, The Manchester Guardian va comentar que "les possibilitats que els laboristes arrasin i obtinguin una majoria clara […] són força remotes".
Com a resultat de les eleccions del 5 de juliol de 1945, que donaren un triomf força inesperat al Partit Laborista amb un 47,7% dels vots versus el 36% dels conservadors,R. C. Whiting, "Attlee, Clement Richard, first Earl Attlee (1883–1967)", Oxford Dictionary of National Biography, 2004. Attlee substituí en Churchill al capdavant del Govern, en uns moments que, tot i la victòria dels Aliats a Europa, es presentaven com a realment difícils per l'economia i la societat del país.
miniatura|Attle amb el president estatunidenc Harry Truman i el líder soviètic Iòsif Stalin a la Conferència de Potsdam, 1945