miniatura|

La crisi de finals de la dècada del 2000 es va produir entre 2008-2009, quan la majoria d'economies del món industrialitzat va entrar en una profunda recessió. És la primera vegada que es donava una recessió global simultània en totes les economies avançades - Estats Units, Europa, Àsia - i als països emergents. Fou la pitjor crisi financera des de la Gran Depressió. De fet se l'anomenà sovint la Gran Recessió, tal com la batejà l'economista nord-americà Paul Volcker, per reflectir les similituds amb la Gran Depressió però sense sobrepassar-la.

Segons l'economista estatunidenc Paul Krugman, premi Nobel d'economia 2008, l'economia mundial no entrà en depressió en sentit propi, però si tornà l'economia de la depressió. El tipus de problemes que van caracteritzar l'economia mundial en els anys 30, no vistos des d'aleshores, s'instal·là d'una manera sorprenent, entenent per economia de la depressió que, per primera vegada en dues generacions, les errades de l'economia pel costat de la demanda - despesa privada insuficient per a utilitzar la capacitat productiva - s'han convertit en la limitació de la prosperitat per a gran part del món.

Segons Krugman, aquesta crisi no s'assemblà a cap de les que s'havien vist en el passat, però en canvi fou idèntica a tot el que s'havia observat en el passat, amb la particularitat que, aquesta vegada, tots aquests elements es donaren simultàniament: l'esclat de la bombolla immobiliària comparable al que va succeir al Japó a final dels 80; una successió de pànics bancaris com els que es van donar en els anys 30 -si bé ara el principal afectat fou el sistema bancari a l'ombra i no la banca convencional-; una trampa de liquiditat als Estats Units, que recordava de nou l'esdevingut al Japó; i, posteriorment, una interrupció dels fluxos de capital internacionals i una sèrie de crisi de divises massa similar al que va passar a Àsia a finals dels 90.

La crisi va tenir diverses causes interrelacionades que formaren un complex cercle viciós. Hi va contribuir la pujada continuada del preu del petroli, l'increment del preu dels aliments i l'esfondrament d'una bombolla immobiliària centrada sobretot als Estats Units, que va provocar l'esclat de forma paral·lela d'una crisi financera. Al voltant de tot el món, diversos bancs d'inversió i comercials, grans i ben establerts, varen patir pèrdues massives que en alguns casos arribaren a la fallida.

El Fons Monetari Internacional (FMI) va revisar de nou a la baixa les previsions de creixement i estimà al mes d'abril de 2009 que el creixement mundial recularia entre el 0,5% i l'1%. Feia seixanta anys que el creixement mundial no reculava. Per a il·lustrar la velocitat del deteriorament de les expectatives, cal recordar que, amb prou feines quatre mesos enrere, la previsió era créixer més del 2%. Cada nova previsió de creixement dels Estats Units i de la zona de l'euro es revisa a la baixa. Darreres previsions del FMI (abril 2009):

PIBIPCAturDèficit exterior2008r2009r2009p2010p2008r2009r2009p2010p2008r2009r2009p2010p2008r2009r2009p2010pEUA 1,1-0,8-2,80,03,8-0,9-0,15,88,910,1-4,7-2,8-2,8Zona euro 0,9-4,2-0,43,30,40,67,610,111,5-0,7-1,1-1,2Alemanya 1,3-6,7L'economia alemanya cau un 3,8%, un descens mai vist des de la reunificació-5,6-1,02,80,1-0,47,39,010,86,42,32,4França 0,7-3,00,43,20,51,07,89,610,3-1,6-0,4-0,9Itàlia -1,0-4,4-0,43,50,70,66,88,910,5-3,2-3,0-3,1Espanya 1,1-2,9-3,0-0,74,1-0,1L'IPC espanyol avançat es manté en negatiu per segon mes consecutiu0,00,911,317,417,719,3-9,6-5,4-4,4Japó -0,6-4,3-6,20,51,4-1,0-0,64,04,65,63,21,51,2Regne Unit 0,7-4,1-0,43,61,50,85,57,49,2-1,7-2,0-1,5

Causes La crisi financera global es va iniciar l'estiu del 2007, i la seva gravetat fa que se la compari amb la famosa crisi produïda després del crac borsari de l'any 1929, però el seu origen es remunta als anys precedents. Es poden destacar quatre factors principals. De fet, no hi va haver una sola crisi, sinó tres: la financera, amb repercussions sobre els sectors immobiliari i bancari; l'energètica, causada per la pujada del preu del petroli; i l'alimentària, deguda a l'encariment dels aliments.

Però els orígens els hem d'anar a buscar al 2001, quan Alan Greenspan, per evitar el col·lapse de la borsa després del fiasco de les punt.com, va reduir els tipus d'interès des de 6,5% al 2,5% en menys d'un any. Amb aquests tipus tan baixos, els bancs van buscar la rendibilitat en les famílies amb pocs ingressos i amb una alta probabilitat de no poder tornar la hipoteca, famílies anomenades subprime. En tenir un risc superior, aquestes famílies pagaven un interès més alt. Els bancs van pensar que el perill quedava mitigat pel fet que el preu dels habitatges estava pujant: si algun dia tenien problemes, van pensar, les famílies podrien vendre la casa a un preu superior al de la hipoteca, cosa que els permetria tornar els diners.

Els marges dels bancs en aquestes operacions eren tants petits que el volum s'havia de multiplicar per obtenir rendibilitat. Com que el nombre d'hipoteques estava limitat per la regulació de Basilea, els bancs van crear uns fons d'inversió paral·lels anomenats conduits que compraven les hipoteques als bancs i aquests recuperaven els diners. Al seu torn, les empaquetaven i reempaquetaven de manera tan complexa que aconseguien ràtings d'AAA, que indiquen risc mínim, i les venien a bancs d'inversió, retroalimentant el sistema com una bola de neu. Però per molt sofisticats que fossin, la darrera garantia era la hipoteca suprime que, al seu torn, estava basat en el fet que la pujada del preu de l'habitatge era infinita.

Hipoteques subprime

Les hipoteques subprime als Estats Units fou l'instrument financer que va actuar d'espoleta. Es tracta d'un crèdit hipotecari concedit a clients de baixa solvència, els quals, conseqüentment, presenten un risc elevat d'impagament. La qualificació de subprime s'aplica quan es concedeixen a persones amb un historial de crèdit problemàtic o que no aporten tota la documentació necessària (per exemple, sobre les fonts d'ingressos). També es considera que la hipoteca és subprime si la seva quantia representa més del 85% del preu de l'habitatge finançat o si el pagament mensual supera el 55% dels ingressos disponibles. En ser més arriscades, els clients han de pagar un diferencial sobre el tipus de referència entre el 2% i el 3% superior al d'una hipoteca estàndard o prime.Convulsió en el sistema financer

Ni el Banc Central ni cap altre regulador havien dissenyat una regulació mínima per evitar abusos en la concessió d'aquest tipus d'hipoteques. Els comercials de les institucions de crèdit tenien el salari vinculat al volum que aconseguien col·locar, i el que menys importava era si el risc era assumible per part del banc o de la caixa. És a dir, sense valorar si la probabilitat que el client pogués tornar el préstec era raonable.

Però aquests crèdits tòxics es van escampar per tot el món. La majoria de les hipoteques de baixa qualitat van ser atorgades per entitats financeres no prenedores de dipòsits, que es desprenien d'aquestes hipoteques i les venien a bancs comercials o bancs d'inversió, els quals, al seu torn, «empaquetaven» les hipoteques barrejades en blocs i emetien bons de titulització de deute que utilitzaven les hipoteques subprime originals com a garantia o col·lateral. I aquests nous bons van ser distribuïts a tot tipus d'inversors institucionals –fons d'inversió, companyies d'assegurances, tresoreries d'institucions de crèdit– en una multitud de països.

Els bons hipotecaris subprime no cotitzaven en mercats organitzats i la seva complexitat era molt alta, per això se solien utilitzar models matemàtics sofisticats per calcular-ne el preu. Tanmateix, l'increment de la morositat hipotecària va obligar a reconèixer que alguns dels productes financers no podrien recuperar el capital invertit. Aquesta incertesa sobre el valor real d'aquests actius es va transformar en una crisi de confiança que es va difondre per tots els mercats financers. El mercat interbancari, on els bancs es presten diners, va començar a patir fortes tensions, en créixer la desconfiança sobre la capacitat dels participants d'afrontar les obligacions financeres.

Bombolla immobiliària L'increment del preu de l'habitatge durant els anys anteriors a l'esclat de la crisi va ser espectacular, i s'inflà una enorme bombolla especulativa dels actius immobiliaris sobretot als Estats Units. Fins al punt que les famílies solien ampliar les hipoteques per finançar despeses corrents, com les vacances o la compra d'automòbils. La garantia era el valor de l'habitatge, sempre a l'alça.

Diversos països desenvolupats van veure com durant el decenni del 2000 el sector immobiliari es convertia en un dels motors de la seva economia, ja que va marcar taxes de creixement rècord any rere any i va impulsar el creixement de l'economia en general. A Espanya, els EUA i el Regne Unit, per exemple, els llocs de treball generats en el sector de la construcció entre el 2000 i el 2007 van representar, respectivament, el 20%, el 14% i el 17% del total de llocs de treball generats. Un dels factors principals que va impulsar el creixement del sector immobiliari en la majoria de països va ser el baix nivell dels tipus d'interès reals. Això va reduir considerablement el cost de finançament i, en conseqüència, va impulsar tant l'oferta com la demanda. A l'estat espanyol, per exemple, els tipus d'interès reals van ser negatius la major part del temps entre el 2002 i el 2006. L'augment de la població i l'efecte de la generació del baby boom van constituir dos factors addicionals que hi van impulsar la demanda. La desacceleració del sector és evident sense cap mena de dubte. Als EUA, el preu de l'habitatge fins al setembre del 2008 va caure un 26% en termes nominals des dels nivells màxims del 2006, i la inversió residencial un 40%. A Espanya, la desacceleració va començar una mica més tard. El preu de l'habitatge va caure un 1,5%, i la inversió residencial un 13%.

Les hipoteques se solien fer amb interès variable. Quan el tipus d'interès es va disparar a partir del 2006, va començar a ser impossible per a milions de persones de classe mitjana i mitjana alta seguir amb els pagaments. Això va provocar que moltes propietats anessin a parar als bancs i el desinflament sobtat del mercat immobiliari.

Encariment del preu del petroli i dels aliments S'ha sostingut que els augments enormes en els preus de les mercaderies venien com a conseqüència d'un període estès de crèdit fàcilment disponible i que la causa primària de la caiguda era excepcionalment financera. Això va portar a un increment important de l'atur així com a altres senyals de recessió global.

Entre altres coses, l'encariment del petroli s'explica per la feblesa del dòlar, la proliferació d'especuladors, la inestabilitat política dels països productors i el pes creixent de potències emergents com la Xina i l'Índia. L'especulació i la incorporació al mercat mundial de les potències emergents també és causa de l'increment del preu dels aliments, igual que la producció de biocombustibles (obtinguts de plantes com el gira-sol, la colza, els cereals…) i l'augment de la població. http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=2934945

La crisi mundial d'aliments va provocar revoltes en diferents punts del planeta. El comerç mundial d'aliments es va veure afectat per la inestabilitat. La causa, principalment, fou l'auge de la indústria dels biocombustibles. La producció extensiva de cereals per a produir biocombustibles, com el blat de moro, en va disparar el preu. Així, el preu del blat i de l'arròs va pujar l'any 2007 un 130% i un 120% respectivament, i milions de persones en tot el món en van patir els efectes: fam i pobresa. El volum de blat de moro consumit pels vehicles dels Estats Units cobriria les necessitats alimentàries de 82 estats.

Efectes