El Partit del Treball (neerlandès Partij van de Arbeid, PvdA) va ser un partit polític neerlandès fundat el 9 de febrer de 1946 per la unió de tres partits: el Partit Socialdemòcrata, la Lliga Democràtica de Lliure Pensament (VBD) i la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), social protestant. Se li van unir personalitats individuals dels resistents catòlics Christofoor i dels partits protestants Unió Cristiana Històrica i Partit Antirevolucionari.

El 13 de juny de 2026 va culminar la seva aliança històrica amb l'esquerra verda de GroenLinks, fusionant-se amb aquest per donar pas a Països Baixos Progressistes (Progressief Nederland).

Història Fundació Els seus fundadors volien fer un partit que combinés socialisme amb liberalisme i idees religioses i humanistes, lluny del dogmatisme ideològic dels anys 30, cosa que provocà la fugida dels elements socialistes més recalcitrants a altres partits a l'esquerra. Alhora, el 1948 alguns elements procedents del VBD protagonitzaren una escissió liberal, i juntament amb el Partit de la Llibertat, formaren el Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia  (VVD).

Primers anys Entre 1946 i 1958 va formar part dels governs de coalició amb el Partit Popular Catòlic (KVP), el VVD, ARP i CHU, on el primer ministre fou el socialista Willem Drees. Sota el seu lideratge el país es recuperà de la Segona Guerra Mundial, construí l'estat del benestar i Indonèsia s'independitzà. Després de la crisi de 1958 el PvdA fou substituït en el govern pel VVD i va romandre a l'oposició fins al 1965. El seu suport electoral va decaure.

1965-1989 El 1965 el govern de coalició KVP-ARP-VVD-CHU entrà en conflicte i cridaren novament al PvdA, però no es posaren d'acord en política financera i el govern de Jo Cals finalment va caure. Simultàniament, el partit començà a ser controlat per elements joves del sector anomenat Nova Esquerra (Jan Nagel, Andre van der Louw, Bram Peper) que pretenia reformar el PvdA, orientant-lo vers als nous moviments socials, com l'alliberament de la dona, la defensa del medi ambient i el desenvolupament del tercer món. Tanmateix, molts s'enfrontaren a la vella guàrdia del partit i el 1970 el deixaren i fundaren Socialistes Democràtics 70.

Sota el comandament de Nova Esquerra cercaren una majoria progressista al Parlament amb Demòcrates 66 i el Partit Polític dels Radicals (acord progressista, PAK) el 1971, i a les eleccions de 1972 es presentaren amb un programa progressista comú, però fou incapaç d'obtenir la majoria, i els DS '70 formaren part del govern Bisheuvel. Ni ells ni el KVP van aconseguir la majoria, de manera que van fer un govern de concentració presidit pel socialista Joop den Uyl, però les seves relacions amb van Agt eren problemàtiques, i després de caure govern convocaren les eleccions de 1977 que guanyà el PvdA, però l'enfrontament amb el KVP provocà que formessin govern la CDA i el VVD i passà a l'oposició. A les eleccions de 1981 la coalició va perdre la majoria i hagueren de col·laborar amb el PvdA i D66; den Uyl fou nomenat viceprimer ministre, però tornaren a enfrontar-se personalment amb van Agt i es convocaren les eleccions de 1982. El CDA i la VVD obtingueren la majoria i la mantingueren a les eleccions de 1986, deixant al PvdA a l'oposició. Den Uyl deixà la política i fou nomenat cap del partit Wim Kok.

Després de les eleccions de 1989 Wim Kok formà part del govern de Ruud Lubbers, i acceptà algunes reformes com la privatització d'empreses estatals i la reforma de l'estat del benestar, cosa que provocà protestes dels sindicats i conflicte intern.

Dels anys 1990 al 2020 A les eleccions de 1994 la coalició amb la CDA va perdre la majoria, però el PvdA fou el partit més votat i formà govern amb D66 i els neoliberals VVD (govern porpra), per primer cop des de 1918 sense democristians. Va fer reformes econòmiques de caràcter progressista que li donaren molta popularitat, i fou renovat a les eleccions de 1998, i augmentà vots a costa de D66.

A les eleccions de 2002 Kok deixà la política i nou líder Ad Melkert, però es va veure sacsejat per l'arribada a la política de Pim Fortuyn, amb el seu discurs sobre immigració i integració; perdé les eleccions i passa de 45 a 23 escons. Melkert dimití, fou escollida cap del partit l'expresidenta de la cambra baixa del parlament, Jeltje van Nieuwenhoven, i passaren a l'oposició.

Poc després fou escollit nou cap Wouter Bos, antic sotssecretari, i amb Jouke de Vries reorganitzen i democratitzen el partit. A les eleccions de 2003 recupera bona part dels vots i queda segon a poca distància del CDA, però nous conflictes entre Wouter i el nou cap CDA, Jan Peter Balkenende, impediren la seva participació en govern de coalició i en queda fora. A les eleccions locals de 2006 fou el partit més votat, però a les legislatives de 2006 va perdre molts vots davant el Partit Socialista i obté només 33 escons. Tot i això, forma part del govern de coalició i Wouters és nomenat ministre d'economia.

miniatura|Diederik Samsom, líder del partit en 2012 El 16 de març de 2012 Diederik Samsom va ser elegit com a líder del partit, i el partit va arribar als 38 escons en les eleccions legislatives neerlandeses de 2012 entrant al govern de coalició liderat per Mark Rutte del Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD), però davant d'unes enquestes que pronosticaven una caiguda molt important en el suport electoral, el desembre de 2016, Samsom va ser derrotat per Lodewijk Asscher en unes eleccions a la direcció del partit.

A les eleccions legislatives neerlandeses de 2017, el PvdA va patir la derrota més gran de la història electoral neerlandesa, rebent només el 5,7% dels vots i perdent 29 dels seus 38 escons. Asscher no va dimitir del seu càrrec, al·legant que la derrota va ser responsabilitat del seu predecessor. El partit va experimentar un cert renaixement el 2019, obtenint la majoria de vots a les eleccions al Parlament Europeu d'aquell any. Aquesta va ser la primera vegada que el PvdA va acabar primer en unes eleccions nacionals des del 1998. Asscher va ser escollit inicialment com a candidat principal per a les eleccions legislatives neerlandeses de 2021 del març, però es va retirar el 14 de gener de 2021 per la seva responsabilitat en un escàndol de les prestacions per a la cura dels fills quan era ministre del govern de Rutte, que també va dimitir com a Primer Ministre.

miniatura|Lilianne Ploumen, líder del partit de gener de 2021 a abril de 2022 Després de la dimissió de Lilianne Ploumen, Attje Kuiken va ser elegida líder del Partit Laborista pel congrés nacional laborista en 22 d'abril de 2022.

Col·laboració amb GroenLinks Després de les eleccions al Senat de 2023, el 30 de maig de 2023, PvdA i Esquerra Verda (GroenLinks) van aprofundir la seva cooperació formant un grup parlamentari conjunt al Senat, convertint-se en el segon grup més gran darrere del Moviment Ciutadans-Pagesos. El 17 de juliol de 2023, el PvdA i Esquerra Verda van anunciar que es presentarien a les eleccions legislatives neerlandeses de 2023 amb un programa polític comú i una llista electoral conjunta. Amb Frans Timmermans com nou líder del partit substituint Attje Kuiken i candidat principal de la coalició, el grup parlamentari conjunt es va convertir en el segon més gran amb 25 escons, però no va formar part de la coalició de govern. El 12 de juny de 2025, els membres del PvdA van votar a favor d'una altra llista conjunta per a les eleccions legislatives neerlandeses de 2025, així com d'una fusió amb GroenLinks en un nou partit el 2026.

Després de la publicació dels mals resultats de les enquestes a peu d'urna a les eleccions legislatives neerlandeses de 2025 Timmermans va anunciar la seva dimissió com a líder de la coalició i fou rellevat per Jesse Klaver. El 13 de juny de l'any següent es va formalitzar i presentar la fusió amb l'Esquerra Verda, anomenat Països Baixos Progressistes (Progressief Nederland).

Resultats electorals Cambra de Representants Any"Verkiezingsuitslagen Tweede Kamer 1918 – heden " (in Dutch), Kiesraad. Retrieved 24 March 2017.LíderVots %Escons+/–Govern1946Willem Drees1,347,94028.31 (#2)Nou 19481,262,88825.61 (#2) 2 19521,545,84428.97 (#1) 3 19561,872,20132.69 (#1) 20 1959Jaap Burger1,821,28530.36 (#2) 2 1963Anne Vondeling1,753,02528.01 (#2) 5 1967Joop den Uyl1,620,44723.55 (#2) 6 19711,554,73324.60 (#1) 2 19722,021,45427.34 (#1) 4 19772,813,79333.83 (#1) 10 19812,458,45228.29 (#2) 9 19822,503,51730.40 (#1) 3 19863,051,67833.23 (#2) 5 1989Wim Kok2,832,73931.91 (#2) 3 19942,153,13523.97 (#1) 12 19982,494,55528.98 (#1) 8 2002Ad Melkert1,436,02315.11 (#4) 22 2003Wouter Bos2,631,36327.26 (#2) 19 20062,085,07721.19 (#2) 9 2010Job Cohen1,848,80519.63 (#2) 3 2012Diederik Samsom2,340,75024.84 (#2) 8 2017"Lodewijk Asscher599,6995.70 (#7) 29 2021Lilianne Ploumen595,7995.73 (#6) 2023Frans TimmermansCoalició GL-PvdA 3 2025 1

Senat AnyVots %Escons+/–1946Nou1948195119521955Jun 1956 1Oct 1956 71960 11963 21966 31969 21971 21974 31977 41980 11981 21983 1119861987 91991 101995 2199930.97619.7 1200340,613"Verkiezingsuitslagen Eerste Kamer 1918 – heden " (in Dutch), Kiesraad. Retrieved 24 March 2017.25.12 4200731,03219.03 5201130.07818.76201517,65111.05 6201914,9218.62 2202315,8628.86 1

Parlament Europeu miniatura|300x300px|Paul Tang, líder al Parlament Europeu des del 2014 AnyVots %Escons+/–Notes19791,722,24030.39 (#2)Nou19841,785,16533.70 (#1)19891,609,62630.70 (#2) 11994945,86922.88 (#2)1999712,92920.11 (#2) 220041,124,54923.60 (#2) 12009548,69112.05 (#3) 42014446,7639.40 (#6)20191,045,27419.01 (#1) 32024Coalició GL-PvdA 2

Referències

Enllaços externs Partij van de Arbeid

Categoria:Partits polítics dels Països Baixos Països Baixos