Ledifici del Reichstag (en alemany , abreujat ) és al barri del Tiergarten, al districte Mitte de Berlín, capital d'Alemanya. Va ser la seu del Reichstag en temps del II Imperi Alemany (1871-1918) i més tard del parlament de la República de Weimar (1919-1933). Des de 1994 s'hi reuneix cada cinc anys la Convenció Federal (Bundesversammlung) per a elegir el president d'Alemanya (Bundespräsident) i des de 1999 és el lloc de reunió del parlament alemany (Bundestag). La seua denominació oficial és Plenarbereich Reichstagsgebäude, que significa «recinte de plens de l'edifici del Reichstag». http://www.bundestag.de/geschichte/parlhist/schauplaetze/reise12.html
L'edifici en estil neorenaixentista, dissenyat per Paul Wallot, va ser estrenat el 1894. El 1933 va ser víctima d'un incendi provocat l'autoria del qual no va arribar a esclarir-se del tot. Al final de la Segona Guerra Mundial, durant la batalla de Berlín, va ser escenari de cruents combats i va ser seriosament danyat. En la dècada dels 1960 s'hi van realitzar les reformes més urgents. L'aspecte que té en l'actualitat el va adquirir durant unes obres en els anys 90 responsabilitat de l'arquitecte britànic Norman Foster.
Història Antecedents Instal·lacions provisionals miniatura|Parlament provisional al carrer Leipziger Straße 3. El primer punt de reunió d'un Reichstag (parlament) a Berlín fou el Preußisches Herrenhaus ("Cambra Alta de Prússia"), al número 3 de la Leipziger Straße. Allí es reunia des de 1867 el Reichstag de la Federació Alemanya del Nord, dominada per Prússia. Després de la fundació de l'Imperi Alemany en 1871 es van unir a aquesta assemblea els representants dels estats del sud d'Alemanya, el que va fer necessari un lloc de reunió més ampli. Es va resoldre traslladar als diputats al 75 del mateix carrer, un edifici anomenat Preußisches Abgeordnetenhaus ("Casa dels Diputats de Prússia"). Així tot, prompte va quedar palès que aquest lloc tampoc era prou gran. El Reichstag va aprovar el 19 d'abril de 1871 una moció en la qual es deia textualment:
Una altra moció, redactada amb un estil profundament nacionalista inspirat per la victòria obtinguda poc abans contra França, així com per l'esdeveniment històric que va suposar la fundació de l'Imperi, no va obtenir majoria suficient.
Es va formar una comissió que seria responsable dels preparatius per a l'edificació d'aqueix parlament "digne". Es tractava de concretar el lloc de l'obra, desenvolupar un pla de treball, convocar un concurs per a triar a l'arquitecte i proveir una transició adequada. Ràpidament es va triar un edifici substitutiu. En només setanta dies es va condicionar el 4 de Leipziger Straßi, per aquell temps seu d'una manufactura de porcellana, perquè fóra apte per a poder acollir als parlamentaris. Es calculava que el trasllat al nou Reichstag duraria entre cinc i sis anys. En realitat en va durar vint-i-tres.
1881-1884: Planificació Al desembre de 1881 el Reichstag va prendre la decisió d'adquirir uns terrenys per ubicar el nou edifici. Va tenir lloc un intens debat públic sobre si s'havia d'assignar l'obra directament a Ludwig Bohnstedt sense repetir el concurs i donar-li l'oportunitat que modifiqués i materialitzés el seu projecte de 1872.
Al febrer de 1882 es va convocar un nou concurs en què només podien participar a arquitectes alemanys, una condició que l'Associació d'Enginyers i Arquitectes d'Alemanya havia imposat. D'entre les 189 candidatures anònimes rebudes es van triar els dissenys de Paul Wallot, de Frankfurt, i Friedrich von Thiersch, de Múnic, que van obtenir el primer premi ex aequo. No obstant això, el de Wallot havia rebut dos vots més —21 contra 19—i doncs va ser elegit.
Per als arquitectes començava un treball lent i fatigós ple de desavinences constants amb diferents instàncies implicades. Una resolució de 1880 dictaminava que, en cas de construir un nou edifici parlamentari, l'Acadèmia d'Enginyeria Civil hi havia d'intervenir obligatòriament com a assessora. Desafortunadament, molts dels membres de l'Acadèmia havien presentat les seves pròpies candidatures al concurs i encara que no se'ls va poder provar cap conducta incorrecta per llurs pedants crítiques al treball de Wallot van mostrar seriosos dubtes sobre la seva objectivitat.
El departament de construcció del Ministeri d'Obres Públiques prussià, com a segona instància encarregada del peritatge, també va exigir una munió de canvis a Wallot. Aquest es va mostrar sempre pacient en públic i només va manifestar el seu malestar en la seva correspondència privada. En el transcurs d'uns pocs mesos se li va demanar una vegada i una altra lliurar nous esbossos de la distribució dels interiors i de la decoració de la façana. Al final, un observador independent amb prou feines hauria pogut reconèixer el disseny que va guanyar el concurs.
El 9 de juny de 1884 es va poder posar per fi la primera pedra, en una cerimònia amb més militars que polítics i deslluïda per la pluja. Tres Hohenzollern van ser els protagonistes: l'emperador Guillem I, el seu fill i el seu net (futurs Frederic III i Guillem II). Quan Guillem I va clavar el cop de martell, símbol del començament de l'obra, l'eina es va trencar en trossos.
1884-1918: Construcció i condicionament miniatura|El Reichstag en construcció (1888). miniatura|Edifici del Reichstag el 1900. Durant la construcció, la cúpula va ser especialment problemàtica. Pressions diverses van obligar Wallot de moure'l de la posició central sobre la sala de plens cap al vestíbul d'entrada, prop de la façana occidental. Es va començar a construir la cúpula en aquesta lloc. Segons avançaven les obres, l'arquitecte estava cada vegada més convençut que aquesta modificació forçosa hauria de ser desfeta en el futur. Després d'intenses negociacions es va acabar donant suport a la posició de Wallot, però per llavors ja s'havien aixecat les parets de la sala de plens i aquestes eren ara massa febles per a sostenir la cúpula. El 1889 l'enginyer Hermann Zimmermann va trobar una solució. Va reduir l'alçada de la cúpula de 85m a 75m i va proposar substituir la pedra per una ambiciosa estructura d'acer i vidre, relativament lleugera. Aquesta nova cúpula, a través de la qual la llum del sol il·luminava la sala de plens, va ser un digne colofó per a la nova seu del parlament i va esdevenir l'orgull de l'enginyeria alemanya.
Guillem II, emperador des del 1888, va ser satisfet amb el resultat de les obres quan va veure l'edifici. Havia donat suport a Wallot en l'assumpte de l'emplaçament de la cúpula, tot i que al principi la idea mateixa de la cúpula no li va agradarli perquè simbolitzava el poder del parlament (entitat que no era del seu grat) i a més era més alta que la del Palau Reial de Berlín (67 metres). No obstant això, des del 1892 es va començar a percebre una creixent antipatia de l'emperador cap a l'edifici, que va qualificar com «súmmum del mal gust» i «creació totalment fallida». En privat en parlava com el Reichsaffenhaus (casa de micos de l'imperi).
L'edifici era apte per complir la funció de seu parlamentària. L'enginyeria era a l'avantguarda de la seva època. Tenia un equip de generació elèctrica pròpia. Disposava de calefacció central amb sensors tèrmics, ventiladors elèctrics, finestres dobles, telèfons, escusats amb cisterna,... A més de les sales de reunió per als parlamentaris i el Bundesrat hi havia sales de conferències, una sala de lectura, una altra on se servien refrescs, guarda-robes, bugaderies i vestidors, etc. La biblioteca tenia uns 90.000 volums a la inauguració i espai lliure per 230.000 més (el 1927 ja tenia 260.000 volums). A l'arxiu del Reichstag es van conservar aviat milions de notes manuscrites que podien ser enviades a la sala de lectura mitjançant un enginyós sistema pneumàtic.
Malgrat tot, aviat va quedar de manifest una carència: no hi havia prou sales de treball per als diputats. En comparació amb altres parlaments europeus, amb 138 × 96 m el Reichstag era relativament petit. Una publicació de l'època va descriure aquesta mancança de la següent manera: «De què li serveixen […], els delicats panells de fusta, la inigualable vista de la Königsplatz […], si no pot trobar una cadira buida i una taula lliure per llegir i escriure tranquil·lament?».
Amb les successives reformes no hi va haver prou per a resoldre el problema, que fins i tot es va exacerbar quan el nombre de diputats va pujar de 397 a més de 600 quan es va instaurar el sistema de representació plena de la República de Weimar. Cap al final de la dècada de 1920 hi va haver plans per ampliar el Reichstag pel nord, però mai van arribar a bon port.
La majoria dels locals, fins i tot la sala de juntes principal, eren revestides amb fusta de roure, freixe, pi envernissat i fusta tropical. Es va fer servir fusta per la qualitat acústica i també al fet que era més barata que la pedra. A més responia a motius estètics: Wallot va dissenyar els interiors (mobiliari inclòs) imitant l'estil del Renaixement alemany dels segles i . Els revestiments de fusta de les parets i els tallats ornamentals —frontons amb adorns en les rosasses, obeliscs, columnes helicoidals, fistons i figures al·legòriques— solien abundar als edificis renaixentistes, com ara els ajuntaments d'unes ciutats adinerades, i conferien ara al Reichstag un aspecte similar. Aquest desplegament de luxe va ser considerat típicament alemany i en realitat amb aquesta intenció s'havia pensat: com a complement i contrapunt de l'exterior, que tenia un cert aire neorenaixentista que no es diferenciava de l'utilitzat a l'època en molts països.
Decoració i iconografia miniatura|esquerra|Els escuts de diversos estats de l'Imperi a l'interior del Reichstag Es volia que la decoració evoqués la formació de l'Imperi Alemany el 1871, quan els estats alemanys es van unir liderats pel rei de Prússia, coronat com kàiser. L'escut imperial en el frontó sobre l'entrada principal i la corona imperial en el punt més alt de la cúpula simbolitzaven la meta aconseguida de la unió nacional, igual que l'al·legoria de la nació alemanya de Reinhold Begues a la part alta del portal principal. Per tot el Reichstag hi havien adorns al·lusius als diferents estats i regnes que formaven el Reich, fora amb els seus escuts, la representació de les seves ciutats o la personificació dels rius Rin i Vístula. S'hi van unir alguns motius populars en l'època, com les setze figures en les torres que són als extrems de l'edifici: l'Art, la Ciència, l'Ensenyament, el Sosteniment del Poble, etc. Per fer èmfasi al sentiment d'unitat i evitar enveges nacionalistes, treballadors vinguts de tot arreu d'Alemanya van participar en les obres de decoració.
miniatura|Frontó del Reichstag amb el lema Dem Deutschen Volke, "al poble alemany". Wallot tenia clar que volia dedicar l'edifici «al poble alemany». S'esperava que aquesta inscripció (en alemany: Dem Deutschen Volke) fóra instal·lada al frontispici occidental no més tard del dia de la inauguració. No obstant això, el lloc que li era reservat va romandre buit més de vint anys. Ja llavors es va començar a sospitar que l'emperador actuava per impedir que s'hi posés el text, encara que no n'hi ha proves irrefutables. L'omissió no es va reparar fins el Nadal de 1916, en plena Gran Guerra. En la literatura se solen citar dos motius principals per explicar aquest canvi: un és que el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya havia votat a favor de l'emissió de bons de guerra i el kàiser es volia mostrar reconciliador, l'altre, que es tractava d'un gest per pujar la moral de la població, esgotada per la guerra. El metall de les lletres, de 60 centímetres d'alt, procedeix de dos canons capturats als francesos durant les anomenades «guerres d'alliberament» (1813-1815).
Wallot, cansat de patir contínues discussions, va acceptar una càtedra a Dresden. Fins a la seva mort el 1912 se li va seguir demanant la seva opinió pel que fa a la decoració artística del Reichstag.