La Sorbona (en francès La Sorbonne) és un establiment públic d'ensenyament superior, avui dividit en dues universitats (Universitat de París III i de IV). Es troba al centre de París, al cinquè districte, al davant del liceu Louis Le Grand i del Collège de France, a prop del monument El Panteó; (Le Pantheón), de les universitats (París I, II, V, VI) i del Jardin du Luxembourg. En el Rànquing de Xangai de 2021 estava classificada en lloc 35è del mon, i en el QS World University Rankings 2022 estava considerada classificada en el lloc 72è del mon.
Va ser fundada l'any 1257 per Robert de Sorbon amb la intenció de facilitar l'ensenyança de la teologia als alumnes pobres. Tres segles després es va convertir en un espai privilegiat per als debats de la facultat de teologia i va tenir un paper important en les querelles religioses del país, contra els jesuïtes al i contra els janseistes al .
A les seves aules, reconstruïdes completament entre 1885 i 1901, s'ensenyen avui principalment humanitats, història, geografia, dret i llengües.
L'any 1968 fou l'epicentre del maig francès.David Castillo, Revolució sense morts. Avui, 3 de maig de 2008
Origen del nom El nom " Sorbona » ve del nom del seu fundador, Robert de Sorbon, originari de la localitat de Sorbon, a les Ardenes.Larousse universel en 2 volumes : nouveau dictionnaire encyclopédique, Edicions Larousse, 1922. (en francès) L'etimologia del poble és desconeguda.
Els diversos noms que ha rebut l'edifici són: Collège Sorbon (Col·legi Sorbon), Collège de Sorbonne (Col·legi de Sorbona), Maison de Sorbonne (Casa de Sorbona) i Sorbonne (Sorbona), l'última de les quals és la forma més estesa que, a més, té l'origen en les transcripcions llatines que es feien del nom Sorbon, que incloïen una forma femenina Sorbona, la qual va passar al francès com a Sorbonne.Alfred Franklin, La Sorbonne : ses origines, sa bibliothèque, les débuts de l'imprimerie à Paris et la succession de Richelieu, d'après des documents inédits, Llibreria Leon Willem, 1875. (en francès)
El prestigi de l'edifici ha fet que, al llarg del temps, el nom Sorbona es fes servir per a designar diverses facultats i, fins i tot, la Universitat de París en si.Jacques Verger, La fondation du Collège de Sorbonne, 2007. (en francès)
Història De la fundació del col·legi de teòlegs per Robert de Sorbon a la reconstrucció iniciada per Richelieu miniatura|Col·legi de la Sorbona el segle XVI. En un principi, la Sorbona era un col·legi per a estudiants de teologia fundat l'any 1253 al si de la Universitat de París, per Robert de Sorbon, capellà i confessor del rei Lluís IX. Com els altres col·legis de la universitat, havia d'acollir internats pobres que tenien beques, així com estudiants no internats. Com que l'edifici estava dissenyat per a allotjar una vintena d'estudiants, el rei va cedir algunes cases de la rue Coupe-Gueule, davant de l'Hôtel de Cluny, per allotjar els estudiants. Robert de Sorbon, a través de Guillaume de Chartres, va comprar i intercanviar ràpidament tot l'entorn d'aquest carrer; l'any 1260, la major part del lloc actual estava en mans del col·legi. Aleshores és una col·lecció dispersa de diversos edificis, cases, graners, etc. disposat en un jardí. Una gran senzillesa de l'edifici la manté deliberadament el fundador que estableix una regla de vida piadosa i austera. Tot i les compres i construccions posteriors, aquesta relativa austeritat continua sent una de les característiques del col·legi. A principis del XVII XVII segle, encara es presentava com un conjunt d'edificis dispars construïts al llarg de la rue Coupe-Gueule, avui anomenada rue de la Sorbonne, entre el claustre de Saint-Benoît al nord i el col·legi de Calvi al sud. Inclou una capella construïda al XIV . segle la façana del qual donava al carrer.Palémon Glorieux, Aux origines de la Sorbonne t 1, Robert de Sorbon, Paris, Vrin, 1966, ppes 35 & sqq El Col·legi de la Sorbona esdevingué la seu de les assemblees de la facultat de teologia de la Universitat de París.
Reconstruccions i ampliacions sota la direcció de Richelieu miniatura|Alçat de la capella de Richelieu. El cardenal Richelieu, que havia estat estudiant al col·legi de la Sorbona entre els anys 1606 i 1607, es va convertir en el director el 29 d'agost de 1622 després de la mort del cardenal Harley. Davant del mal estat de l'edifici, va emprendre un ambiciós programa de renovació del col·legi. Els edificis, que eren especialment incòmodes, havien esdevingut també massa petits. El paper de les universitats havia evolucionat des d'un simple allotjament per a una vintena d'estudiants a la seu d'una important biblioteca i lloc d'ensenyament, a la vegada que la compra de terrenys i rendes s'havia aconseguit augmentar el nombre d'estudiants. Amb aquesta finalitat, va combinar dos col·legis veïns, els de Calvi i el dels Divuit, i va fer reconstruir els edificis d'estil clàssic.
Richelieu va encarregar a l'arquitecte Jacques Lemercier la reconstrucció del conjunt per tal de satisfer els requisits i el gust de l'època. El primer projecte va consistir a enderrocar els edificis gòtics del col·legi i el de Calvi, però tot conservant la capella, que va ser modernitzada i ampliada i serviria de separació entre dos patis d'igual mida. Les obres de demolició van començar el 1629 quan Richelieu, reforçat en el seu càrrec de primer ministre després del Dia dels Dupes, va fer reelaborar el projecte en una direcció més ambiciosa.
Es va abandonar el sistema de patis bessons a favor d'un gran pati únic que ocuparia la cara nord de la nova capella i que acabaria abastant tot el terreny de l'antic col·legi de Calvi. Els treballs de reconstrucció van començar el maig de 1635 i els treballs estructurals estaven gairebé acabats quan el cardenal va morir el 1642. Només la capella, avui considerada l'obra mestra de Lemercier i de l'arquitectura clàssica parisenca, va romandre inacabada. La duquessa d'Aiguillon, hereva de Richelieu i executora del seu testament, va dirigir la finalització de l'obra.
Amb aquestes obres, la superfície que abastava el col·legi es va multiplicar per dos i també es va dotar d'una gran capella destinada a allotjar-hi la tomba del cardenal. A més d'aquestes disposicions, el cardenal va cedir en testament part de la seva biblioteca i fortuna personals a la institució universitària.
La Revolució Francesa Durant la Revolució Francesa, els edificis van ser tancats als estudiants a partir del 1791 i la societat sorbònica es va dissoldre al mateix temps que les universitats de París i de les províncies, com a conseqüència de la llei Le Chapelier que suprimia els cossos intermediaris. La capella, en desús i transformada en temple de la deessa Raó, fou saquejada el desembre de 1794 i les tombes, profanades. Diversos plans desenvolupats per utilitzar els edificis del Col·legi van fallar. Sota el Consolat, Napoleó Bonaparte va transformar el lloc en tallers d'artistes, sota el nom de "Museu d'Artistes" (Any VIII-1822).Christian Hottin, « Naissance d'une architecture spécifique », dans Christian Hottin (dir.), Universités et grandes écoles à Paris : les palais de la science, Paris, Action artistique de la ville de Paris, 1999 , p. 37-44, spécialement p. 38.
La Sorbona al , seu de les facultats de ciència, lletres i teologia de París miniatura|La plaça de la Sorbona a principis del segle XIX. A partir de 1806, Napoleó va reorganitzar tot el sistema educatiu francès i va fundar la Universitat Imperial. Va reunir tots els nivells educatius i va incloure en els seus nivells més alts escoles i facultats especials de cinc tipus: Facultat de Ciències, Facultat de Lletres, Facultat de Teologia, Facultat de Dret i Facultat de Medicina. Les dues últimes es van moure a edificis de l'Antic Règim de la plaça del Panteó i del carrer de l'escola de Medecina, mentre que les altres tres es van instal·lar als edificis de l'antic Collège du Plessis, i el 1821 a l'antiga Sorbona de Richelieu. L'edifici esdevingué també la seu del rectorat de l'Acadèmia de París.
L'orgue de la capella va ser encarregat a Pierre François Dallery (1764-1833) després de la restauració de la capella funerària de Richelieu el 1825 i va ser construït a partir d'elements força heterogenis per Louis Paul Dallery (1797-1875), fill de Pierre François. L'instrument va ser inaugurat el 10 de juliol de 1825 i va ser utilitzat per a audicions realitzades durant la Restauració per Alexandre Choron amb l'ajuda d'estudiants de la Institució Reial de Música Religiosa. Després de la reobertura de la capella l'any 1852, en temps de Napoleó III, el nou mestre, Félix Clément, expert oficial en orgue, va fer restaurar l'instrument pel mateix Louis Paul Dallery. Félix Clément va dimitir l'any 1859, i l'orgue va ser posteriorment silenciat.
Durant la Restauració, el duc de Richelieu, primer ministre de Lluís XVIII, va voler honorar la memòria del cardenal i va fer restaurar de dalt a baix l'edifici de la Sorbona, tot construint-hi un amfiteatre amb . Malgrat aquestes millores, els antics edificis del segle XVII havien quedat ja massa deteriorats. La concentració en aquest únic col·legi d'estudiants de literatura, ciències i teologia de tota l'acadèmia de París va obligar a ampliar l'edifici un cop més. Léon Vaudoyer se'n va encarregar i va dissenyar un palau amb una gran façana al carrer Saint-Jacques i una torre d'astronomia. La primera pedra es va col·locar l' any 1855 però el projecte no va arribar a bon port.Christian Hottin, « Naissance d'une architecture spécifique »…, p. 39.
La nova Sorbona d'Henri-Paul Nénot esquerra|miniatura|Henri-Paul Nénot arquitecte de la Sorbona Fou ja en temps de la III república Francesa, que el 1880 es va obrir un nou concurs d'arquitectura, presidit per Charles Garnier, en el qual va guanyar el seu deixeble Henri-Paul Nénot, que va reprendre la idea de Léon Vaudoyer de construir un palau de la ciència i les lletres. Henri-Paul Nénot es va distanciar de les tendències neogòtiques de la Gran Bretanya i Bèlgica i es va acabar decantant pel classicisme haussmannià. Va declarar: "La universitat no pot prescindir de la tradició de l'arquitectura llatina i necessita proporcions i normes en els seus edificis".Cité par Pierre Vaisse, "Hyppolite Fortoul", Écrire l'histoire de l'art, France-Allemagne, 1750-1920, Revue germanique internationale, 13/2000, p. 141-154
L'enderrocament dels edificis, llevat de la capella, va durar deu anys, del 1884 al 1894, mentre que la primera pedra del nou edifici es va col·locar el 1885.Christian Hottin, « La Sorbonne, lieu de mémoires », dans Christian Hottin (dir.), Universités et grandes écoles à Paris... , p. 125-131, spécialement p. 125. El president Sadi Carnot va poder inaugurar la primera part del complex, al nord, l'any 1889, per al centenari de la Revolució Francesa. Les obres es van donar per acabades el 1901.
El projecte de Paul Nénot va ampliar l'edifici en forma de bloc llarg entre les rues Saint-Jacques, Cujas, les Écoles i la Sorbona. Va conservar la capella, convertida en monument històric al centre del recinte. Nénot va delimitar tres grups que realment permeten considerar el seu edifici com un conjunt que reuneix diversos monuments, separats per carrers transversals interiors, les galeries Robert de Sorbon i Jean de Gerson:
miniatura|La nova Sorbona de Nénot, entrada principal, des de la rue des Écoles. al nord, a la rue des Écoles, va crear un vast palau acadèmic, destinat a acollir l'administració del rectorat, la cancelleria de la universitat i les secretaries de les dues facultats que havien d'ocupar el solar; al sud, un conjunt d'ales força baixes, organitzades al voltant de nombrosos i convertibles patis, destinades a acollir els laboratoris de la facultat de ciències. Cada departament disposava d'uns locals especialment adaptats a la seva disciplina;