Josep Bartolí i Guiu (Barcelona, 30 de juny de 1910 o 1911 — Nova York, 3 de desembre de 1995) fou un pintor, escenògraf i dibuixant català. Exiliat a conseqüència de la Guerra Civil espanyola, es consagrà com a dibuixant als Estats Units amb la revista Hollyday, feu d'escenògraf per pel·lícules de Hollywood i formà part del grup 10th Street, amb Willem de Kooning, Franz Kline, Jackson Pollock i Mark Rothko.Canyameras, Jaume: Conversa amb Bartolí. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990 p. 97
El 1973 rebé el premi Mark Rothko d'Arts Plàstiques.Josep Bartolí. Un creador a l'exili. Barcelona, Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona. (2003). Il·lustrà diversos llibres, com Calibán (1971), The black man in America (1975) i Campos de concentración (Mèxic, 1943), el qual, amb textos de Narcís Molins i Fàbregas, recull la seva crua experiència un cop acabada la guerra civil.Aquí es pot comprar o descarregar el pdf de l'edició moderna d'ACVF: Molins i Fàbrega, N., Bartolí, J. Campos de Concentración. Madrid: ACVF, 2006
Biografia Un noi de carrer Josep Bartolí fou fill del músic i professor de música Salvador Bartolí i Soler i de la seva esposa, Ramona Guiu i Mas. Josep va quedar orfe de mare de molt jove. El seu pare tingué força dificultats econòmiques per a tirar endavant la família i encara més dificultats per posar ordre entre els seus fills. Especialment complicat li devia resultar amb el Joaquim i el Josep, que passaven la major part del dia i de la nit fora de casa. Josep Bartolí era, doncs, un noi de carrer, fet al carrer. Aquesta «vida de carrer» seguirà fins que s'incorpora amb 17 anys al servei militar al Castell de Montjuïc i que acaba després de l'Exposició Internacional de Barcelona.
Anys de formació i aprenentatge Als quinze o setze anys el seu pare el matriculà a la Llotja i també va anar d'oient a la Facultat de Cirurgia i Medicina per assistir a les classes d'anatomia, que ell anomenava científica i que era superior a l'anatomia elemental que impartien a la Llotja. D'aquest període n'ha quedat una col·lecció d'un centenar de dibuixos que conformen una Història del vestit que li serví per a l'accés a la Llotja i que, segons ell, li havia de donar glòria. De fet és una excel·lent col·lecció de vestits i personatges de diverses èpoques, la qual ha arribat fins als nostres dies per la curiosa cura de Bartolí de preservar en el temps els seus treballs.
L'Acadèmia Baixes va ser també un dels altres llocs on va assistir regularment durant algun temps. El cert és que combinava els estudis teòrics amb treballs més o menys relacionats amb el dibuix, els quals l'ajudaven a sobreviure. Generalment era en tallers vinculats amb el món del teatre com era el cas del taller d'en Pere Escanelles, o col·laborant amb el seu germà Joaquim esdevingut posteriorment escenògraf.
Primeres col·laboracions en premsa La Veu de Catalunya, Papitu, L'Esquella de la Torratxa i L'Opinió van ser alguns dels diaris en els quals va col·laborar assíduament durant el període 1933-1936.
El pare intentava encarrilar el seu fill dins un estil de vida en el qual l'estil i el treball fossin fites importants a assolir. Tasca no gens fàcil, ja que la seva feina de músic i la prematura mort de la mare feia que la relació familiar fos escassa, tenint en compte, a més, que Bartolí feia vida de saltataulells. Vivia en pensions que abandonava quan hi devia més del compte, dormia en els mateixos tallers on esporàdicament treballava i, quan no tenia altra solució, anava a casa de la seva germana Rosita.
Les col·laboracions als diaris eren d'un ritme semblant. Bé perquè no li publicaven els dibuixos que havia entregat, bé perquè no li pagaven el que ell creia que li corresponia, al final acabava abandonant la redacció, moltes vegades de mala manera.
Experiències de la vida barcelonina En acabar el servei militar, Bartolí, independitzat de la família, viu intensament la vida barcelonina. Portava una vida bohèmia i àcrata. Treballà fort, sense prejudicis, en el que podia aconseguir. El seu ímpetu i la seva ingenuïtat donaven una pàtina de joc a tota la seva experiència. A poc a poc, però, es despertà dins d'aquella Barcelona de vida fàcil i irresponsable, de barris bohemis, tavernes i cabarets, i va descobrint-hi amb nous ulls la misèria i la injustícia. No va ser fins a la Guerra Civil que va prendre consciència de les contradiccions socials que viu el país. El compromís fou ferm, prengué el partit pels desvalguts i començà un camí de lluita amb cos i ànima que no abandonarà mai.
Inici de la Guerra Civil El 17 de juliol de 1936, capitanejat pel general Franco, s'inicià al Marroc el que havia de ser un clàssic pronunciamiento militar al qual es van sumant la resta de capitanies de la península. En fracassar, es convertirà en una guerra civil de funest record en què uns i altres prescindiren de l'ordre establert, es produí el caos, l'anarquia i la tirania amb tots els seus efectes. La sort de Barcelona es decidí entre els dies 18 i 20, en els quals una força heterogènia que anava des de la Guàrdia Civil fins als anarquistes reduí els militars sublevats. El 21 de juliol es constituí el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, òrgan de poder paral·lel a la Generalitat, exponent clar del desconcert que la nova situació havia provocat.
Bartolí s'assabentà dels fets del Marroc, que valorà com una infantil atzagaiada militar i se n'anà a dormir tranquil·lament a casa de la seva germana Rosita. Al matí, però, el vingué a buscar el seu amic Farinyes qui li explicà als últims esdeveniments i la conveniència ineludible de participar activament en la revolució proletària que s'ensenyorí al carrer. La primera mesura que prengueren és que ells dos, junt amb Alloza, s'allistaran a una columna que està organitzant Caritat Mercader per sortir ràpidament a alliberar Saragossa. Tot i així, el grup de pintors que constitueixen el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, decidiren constituir-se en el Comitè Revolucionari d'aquest sindicat per a «treballar per la guerra».
Encarreguen a Bartolí que vagi a la Generalitat a veure Ventura Gassol i exigir-li el paper timbrat que era necessari per poder procedir a l'ocupació del palau d'un aristòcrata que consideressin adient per dur a terme les seves activitats revolucionàries. Gassol, en veure'l amb un braçalet roig al braç i una pistola a la cintura, no hi posa cap obstacle. Un cop l'han obtingut, es dirigeixen al Palau Güell del carrer Nou de la Rambla, però ja el troben ocupat pel sindicat dels ferroviaris de la Federació Anarquista Ibèrica. Tot seguit es dirigeixen, amb més sort, al Palau Solterra-Barberà on encara es troben els fills i el servei domèstic, que són desallotjats sense cap problema. Aquesta fou, doncs, la seu del Sindicat de Dibuixants Professionals, des d'on es dissenyaren la major part dels cartells de propaganda durant la Guerra Civil.
Incorporació al front Amb tot, Bartolí, Alloza i Farinyes continuen amb la idea de marxar cap al front, cosa que fan tot seguit. Bartolí i els seus companys formaven part de la improvisada columna de Caritat Mercader, que havia sortit de Barcelona els primers dies de la revolta per alliberar Saragossa, fou fortament castigada i els seus components van fugir en desbandada. Bartolí i els seus companys són detinguts com a desertors i corren perill de ser executats. La intervenció d'un lloctinent de Buenaventura Durruti que coneixia Bartolí els salvà i, posteriorment, un altre amic, Puértolas, els portà a Barcelona on es tornaren a incorporar al Sindicat de Dibuixants Professionals.
Aquest sindicat, dependent de la Unió General de Treballadors, era d'una variada composició d'elements, tendències i interessos. Es feien cartells per a qui els demanava, uns creien que s'havien de cobrar, altres no. Els membres del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) volien manar, altres que no ho eren, també. Dins d'aquest garbell de lluites i contradiccions, Bartolí decidí tornar al front.
Surt al front amb el Batalló Thälmann, compost per internacionals que havien vingut a Barcelona per a celebrar l'Olimpíada Popular com a resposta als Jocs Olímpics d'Estiu de 1936 que s'havien de celebrar a Berlín. Per tant, era la primera Brigada Internacional, la majoria eren alemanys i també italians, sota les ordres de Hans Beimler, conegut militant del Partit Comunista d'Alemanya.
És pràcticament impossible fer un seguiment mínimament plausible de les anades i vingudes de Bartolí durant els tres anys que durà la Guerra Civil i, menys encara, treure conclusions del perquè de la seva actitud personal: antimilitarista i anarquista de pensaments i de fets, s'allistà voluntari a la Columna Carles Marx del PSUC. Durant els Fets de maig del 1937 es trobà a Barcelona defensant La Pedrera.
El seu esperit llibertari i inquiet el feu anar d'una banda a l'altra. Canvia de brigades i divisions, les quals també varien la seva composició segons els atacs i fronts que han de cobrir. Tot i ser uns moments tràgics, continua pesant en ell l'esperit aventurer, l'afany de viure i conèixer profundament la condició humana que en una guerra es posa en evidència: ambicions, egoismes, pors o bé sacrificis, generositats i solidaritats.
Exili a França (1939-1942) L'Exèrcit de la República, derrotat i famolenc, travessà el Pirineu i entra a França, on fou rebut amb por, recel i odi. Les vexacions i les humiliacions foren constants. La gendarmeria els agrupà en camps de concentració improvisats a l'espera d'un futur incert i dolorós que, en aquells moments, no es poden ni imaginar. És l'inici d'un exili, per a molts, sense retorn. Bartolí és un de tants. Travessà la frontera per la Menera i va passar per un seguit de camps. Entra, surt, s'escapa, torna a entrar. Argelers, Sant Cebrià, després Perpinyà, Bordeus i París, que haurà d'abandonar en direcció a Marsella en el moment de l'ocupació pels nazis.
Novament detingut, és internat al camp de refugiats de Bram. Un amic del consolat de Colòmbia l'ajudà a sortir i s'instal·là al poblet de Valrans on passà quasi tres anys fent les feines més inversemblants. Posteriorment, Bartolí, junt amb Farinyes, Costa i Quiles és traslladat al Camp del Barcarès. Les condicions eren infrahumanes. Bartolí caigué malalt i, després de passar uns dies a la infermeria del campa, se'l traslladà a l'antic hospital militar de Perpinyà, on les condicions sanitàries no eren pas millors que les del camp.
Ja més refet, amb els diners que li havia enviat des de París el seu germà Joaquim, i amb l'ajut d'un amic comú a Perpinyà que fa d'intermediari, René Sidrove, s'escapà de l'hospital. Junt amb Farinyes fugen en tren cap a París, on els espera Joaquim a l'estació de Quai d'Orsay. També allà han de burlar i trampejar la gendarmeria fins a poder agafar un taxi i endinsar-se dins la ciutat. No tenien diners i viure a París era difícil. Amb el seu germà Joaquim feien dibuixos i figurins que la dona de Joaquim intentava vendre. Amb motiu d'això van conèixer Max Weldi, qui els encarregà els decorats per a un espectacle del circ estatunidenc Ringling Brothers and Barnum & Bailey Circus, sobre l'arribada de Marco Polo a Venècia. La situació es feia insostenible, i més encara quan per la ràdio van donar la notícia de la invasió de Polònia per les forces del Tercer Reich. No es podia fer un pas sense que els demanessin la documentació.
Cercaren la manera d'abandonar França: primer a Chartres, a casa de Shum, Orleans, Le Ferté i finalment Bordeus, on amb documentació falsa que els havia facilitat el vicecònsol de Colòmbia, González Salgar, pretenien embarcar. Els van retornar al Camp de Bram i Valrans, on el seu germà Salvador feia de forner. Després, Lió i Marsella.