El cargolet eurasiàtic o cargolet (Troglodytes troglodytes), és un ocell passeriforme molt petit de la família dels troglodítds (Troglodytidae). És l'única de les prop de seixanta espècies d'aquesta família que viu al Vell Món. Tan sols és un ocell migrador en les parts nord de la seva distribució.
El nom científic de "troglodytes" vol dir que viu en coves i es refereix a la seva habilitat de perseguir insectes fins al seu cau o esquerdes. Fa de 9 a 10,5 cm i té barres distintives. A les Balears rep el nom de passaforadí i al País Valencià algunes zones del nord de Catalunya també és anomenat popularment sageta, car menja un cuc especial (caragolí del regne Sageeta).
Descripció El cargolet euroasiàtic és un ocell grassonet i robust amb ales arrodonides i una cua curta, que normalment es manté aixecada. L'ocell adult fa de 9 a 10 cm de llargada i té una envergadura de 13 a 17 cm. Pesa uns 10 g. És de color marró vermellós per sobre, més gris per sota i amb franges indistintes de marró fosc i gris, fins i tot a les ales i la cua. El bec és de color marró fosc i les potes són de color marró pàl·lid, els peus tenen urpes fortes i un dit posterior gran. Els ocells joves tenen franges menys clares i les parts inferiors clapejades. El plomatge està subjecte a una variació considerable, i on s'han aïllat poblacions, la variació s'ha fixat en una forma menor o altra.
Distribució i hàbitat El cargolet euroasiàtic és una espècie paleàrtica. La subespècie nominal es reprodueix a Europa fins al nord, fins als 67°N a Noruega i als 64°N a Suècia, Finlàndia i Rússia. El límit sud de l'ocell és el nord de la Península Ibèrica, Itàlia, Sicília i el sud de Rússia. També es reprodueix a l'Àsia occidental fins a Síria. És substituït per altres subespècies a Islàndia, les Illes Fèroe, les Shetland, les Hèbrides i Saint Kilda, i més al sud, al nord-oest d'Àfrica, Península Ibèrica, les Illes Balears, Còrsega, Sardenya, Creta i Xipre. Altres subespècies també es troben al sud de Rússia i el Japó.
Ocupa una gran varietat d'hàbitats, normalment qualsevol tipus de zona cultivada o no cultivada amb arbustos i baixa cobertura vegetal; jardins, bardisses, matolls, plantacions, boscos i canyissars. Habita llocs més oberts amb mates d'esbarzers o ginestes, pastures aspres, erms, vessants escarpats, costes rocoses i penya-segats.
Comportament i ecologia El cargolet euroasiàtic és un ocell sempre actiu, constantment en moviment a la recerca d'insectes, a l'aire lliure o entre vegetació espessa. Es mou amb sacsejades ràpides, explorant esquerdes, examinant maçoneria antiga, saltant sobre troncs caiguts i furgant entre ells. De vegades es mou més amunt a la capçada, però en la major part es manté a prop del terra. De vegades salta per la part inferior dels troncs dels arbres, comportant-se com un pica-soques petit, d'altres s'escapa, els vols curts són ràpids i directes, però no sostinguts, les petites ales rodones brunzeixen mentre vola.
Aquest petit ocell és gairebé tan familiar a Europa com el pit-roig. És semblant a un ratolí, es perd fàcilment de vista quan busca menjar, però es troba a tot arreu des dels cims dels erms més alts fins a la costa. És un ocell de les terres altes fins i tot a l'hivern, desapareixent entre el bruc quan el gruix de neu considerable, un troglodítid de fet. Freqüenta jardins i granges, però és igual d'abundant en boscos espessos i canyissars. A la nit, generalment a l'hivern, sovint descansa fidel al seu nom científic, en refugis foscos, forats acollidors i fins i tot nius vells. Quan fa mal temps, pot fer-ho en grups, formats per la família o per molts individus reunits per escalfar-se.
Reproducció A la major part del nord d'Europa i Àsia, nia principalment en boscos de coníferes, on sovint s'identifica pel cant llarg i exuberant. Tot i que és insectívor, pot romandre en climes moderadament freds i fins i tot nevats buscant insectes en substrats com l'escorça i els troncs caiguts. El mascle construeix diversos nius al seu territori però mai no es folren fins que la femella en tria un per utilitzar. El nombre de nius en un territori influeix en l'elecció de parella de la femella; s'aparella preferentment amb un mascle que hagi construït nombrosos nius. El festeig inclou exhibicions i postures del mascle. Canta amb les ales i la cua mig obertes o caigudes, de vegades amb una ala estesa, o pot aixecar i abaixar les ales diverses vegades en ràpida successió.
El niu té una entrada lateral i està construït amb herba, molsa, líquens i fulles mortes, el que estigui disponible localment. Sovint s'amaga en un forat en una paret o tronc d'arbre o en una esquerda en una roca, però sovint els construeix en esbarzers, un arbust o una tanca, entre heura en un marge, en palla o en nius d'ocell abandonats com els de pardal (Passer domesticus), oreneta, oreneta cuablanca (Delichon urbicum) i la merla d'aigua (Cinclus cinclus). Un cop seleccionat el niu, la femella cobreix el niu generosament amb plomes.
La posta és, de mitjana, de cinc o sis ous (de tres a onze) a partir de l'abril. Fan una mitjana de 16,6 per 12,7 mm i són blancs amb quantitats variables de taques marrons vermelloses, principalment a l'extrem ample. La femella sola els incuba i desclouen al cap de 14 a 15 dies. Les cries s'alimenten d'insectes, aranyes i altres petits invertebrats; no hi ha constància que el mascle alimenti les cries al niu, però ho fa després que siguin volanderes, cosa que passa al cap d'uns setze dies. Normalment fan dues postes.
Els cargolets són molt polígams, és a dir, un mascle pot tenir, en qualsevol moment, més d'una femella amb un niu actiu al seu territori. Un niu actiu és aquell en què hi ha ous o cries. S'ha registrat un mascle amb quatre femelles criant alhora.
Dieta i alimentació Els insectes constitueixen la major part de la dieta; es tracta principalment de larves de papallones i arnes, com ara geòmetrids i noctúids, així com larves d'escarabats, larves de mosca, larves de tricòpters i pugons. Altres aliments dietètics inclouen aranyes, i també algunes llavors. Les cries s'alimenten principalment de larves d'arna, i s'ha identificat les de l'arna de la col i nematòcers.
Vocalitzacions miniatura|Cargolet eurasiàtic cantant, Texel, Països Baixos. El reclam més comú és un "tic-tic-tic" agut i repetit, similar però més ràpid i amb notes menys aïllades en comparació amb el d'un pit-roig. Quan l'ocell està molest o excitat, el reclam es converteix en un xiscle emfàtic, semblant a un rellotge no precís. El cant és un esclat efusiu de música dolça, clara, aguda i emfàtica. El mascle té vocalitzacions notablement llargues i complexes, amb una sèrie de trinats un darrere l'altre durant segons. Té una veu molt forta en comparació amb la mida, deu vegades més forta, pes per pes, que la d'un gall. El cant comença amb unes quantes notes preliminars, després es converteix en un trinat, lleugerament ascendent, i acaba amb notes clares i completes o un altre trinat. En qualsevol estació de l'any es pot sentir el cant, tot i que és més notable durant la primavera. Malgrat el comportament semblant al d'un ratolí, el mascle pot cantar des d'una perxa baixa i exposada mentre tot el seu cos tremola per l'esforç. El cant de vegades es pot confondre amb el del pardal de bardissa europeu (Prunella modularis), que té un trinat més curt i feble. El cant del cargolet també incorpora trinats repetits, mentre que el del pardal de bardissa no.
Estat de conservació miniatura|Cargolet jove a Noruega. El cargolet euroasiàtic està classificat com en risc mínim a la Llista Vermella de la UICN a causa de l'àrea de distribució extremadament àmplia, la tendència creixent de la població i una mida de població substancial a escala mundial.
S'estima que la població reproductora a Europa oscil·la entre els 32,7 i els 56,5 milions de parelles, cosa que es tradueix en entre 65,3 i 113 milions d'individus madurs.
Taxonomia miniatura|Subespècie Troglodytes troglodytes nipalensis amb el plomatge molt fosc a Sikkim, Índia. miniatura|Cargolet eurasiàtic a Alemanya. El cargolet eurasiàtic va ser descrit pel naturalista suec Carl Linnaeus el 1758 a la desena edició del seu "Systema Naturae" amb el nom binomial Motacilla troglodytes. L'espècie ara es troba dins del gènere Troglodytes, introduït per l'ornitòleg francès Louis Pierre Vieillot el 1809.
L'espècie va ser agrupada antigament amb el cargolet hivernal (Troglodytes hiemalis) de l'est d'Amèrica del Nord i el cargolet del Pacífic (T. pacificus) de l'oest d'Amèrica del Nord com a cargolet euroasiàtic hivernal.
Actualment la taxonomia del gènere Troglodytes no està resolta, ja que estudis moleculars recents han suggerit que el gènere Cistothorus i Thryorchilus es troben dins del clade actualment definit per Troglodytes.
Alguns ornitòlegs situen el cargolet euroasiàtic, el cargolet hivernal i el cargolet del Pacífic en un gènere separat Nannus, introduït pel naturalista suec Gustaf Johan Billberg el 1828, amb el cargolet euroasiàtic com a espècie tipus.
Es va estimar que Troglodytes pacificus i T. troglodytes van compartir un avantpassat comú per última vegada fa aproximadament 4,3 milions d'anys, molt abans dels cicles glacials del Plistocè, que es creu que van promoure l'especiació en molts llinatges d'espècies que habitaven el bosc boreal d'Amèrica del Nord.
Subespècies La subespècie en disputa T. t. orii, es va extingir cap al 1940, si és que realment era un tàxon vàlid i no simplement basat en una anomalia. Així, a Escòcia, a més de la subespècie típica T. t. indigenus, hi ha tres subespècies insulars diferents: una, T. t. hirtensis, està confinada a l'illa de St Kilda; una altra, T. t. zetlandicus, a les illes Shetland; i la tercera, T. t. fridariensis, a Fair Isle. El cargolet de St Kilda és més gris per sobre, més blanc per sota, amb barres més abundants a l'esquena; el de Shetland i el de Fair Isle són més foscos.
Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.1, 2025) es reconeixen vint-i-vuit subespècies d'aquest ocell taxonòmicament complex.
T. t. islandicus (Hartert, 1907) ─ Islàndia. T. t. borealis (Fischer, 1861) ─ illes Fèroe. T. t. zetlandicus (Hartert, 1910) ─ illes Shetland. T. t. fridariensis (Williamson, 1951) ─ illa Fair (sud de les illes Shetland). T. t. hirtensis (Seebohm, 1884) ─ illa Saint Kilda (Hèbrides exteriors davant d'Escòcia). T. t. hebridensis (Meinertzhagen, 1924) ─ Hèbrides exteriors excepte Saint Kilda (a prop d'Escòcia). T. t. indigenus (Clancey, 1937) ─ Irlanda i Gran Bretanya. T. t. troglodytes (Linnaeus, 1758) ─ la major part de l'Europa continental. T. t. kabylorum (Hartert, 1910) ─ nord-oest d'Àfrica, Illes Balears i sud de la Península Ibèrica. T. t. koenigi (Schiebel, 1910) ─ Còrsega i Sardenya. T. t. juniperi (Hartert, 1922) ─ nord-est de Líbia. T. t. cypriotes ((Bate, 1903) ─ Xipre, oest i sud de Turquia fins al nord d'Israel. T. t. hyrcanus (Zarudny & Loudon, 1905) ─ Península de Crimea, Turquia, Caucas i Iran. T. t. tianschanicus (Sharpe, 1882) ─ nord-est d'Afganistan a les muntanyes del centre d'Àsia. T. t. subpallidus (Zarudny & Loudon, 1905) ─ de l'Iran al sud de l'Uzbekistan i al nord de l'Afganistan. T. t. magrathi ((Whitehead, 1907) ─ a l'Afganistan i al Pakistan. T. t. neglectus (Brooks, 1872) ─ oest de l'Himàlaia. T. t. nipalensis (Blyth, 1845) ─ centre i est de l'Himàlaia. T. t. idius (Richmond, 1907) ─ centre-nord de Xina. T. t. szetschuanus (Hartert, 1910) ─ centre-oest de Xina. T. t. talifuensis (Sharpe, 1902) ─ sud de Xina i Myanmar. T. t. dauricus (Dybowski & Taczanowski, 1884) ─ a Sibèria, a la Xina, Corea i Tsushima (sud-oest de Japó). T. t. pallescens (Ridgway, 1883) ─ Península de Kamtxatka i illes del Comandant. T. t. kurilensis (Stejneger, 1889) ─ nord de les illes Kuril. T. t. fumigatus (Temminck, 1835) ─ sud de les illes Kuril, Sakhalin i el Japó. T. t. mosukei (Momiyama, 1923) ─ illes Izu (Japó).