Afroporto-riquenysHistòria africana a Puerto Rico Afroporto-riquenys notables77px55px58px67px88px 80px Primera fila:Arturo Alfonso SchomburgJosé Celso BarbosaPedro Albizu CamposSegona fila:Juan Morel CamposJuano HernándezRoberto ClementeAfroporto-riquenys (nombre exclou afro-porto-riquenys que viuen fora de Puerto Rico) 761.997 - 1.713,862Jay Kinsbruner, Not of Pure Blood, Duke University Press 1996(34,4 - 46% de la poblacio porto-riquenya) (el primer representa la població negre "pura" de Puerto Rico, mentre que el segon representa tot el que té certa ascendència africana)Regions: Al llarg de l'illa però més fortament concentrada en les regions de l'est de la costa.Llengües: castellà, anglèsReligions: catòlica, protestantisme i religions afroamericanes, principalment santeria Els Afroporto-riquenys són els afroamericans de Puerto Rico. Es poden considerar afroporto-riquenys les persones que pertanyen al grup humà de les persones d'ascendència africana ciutadans de Puerto Rico. Com passa amb la majoria de grups afroamericans, els seus ancestres van ser portats al continent americà mitjançant el comerç d'esclaus transatlàntic.
Història La història dels negres a Puerto Rico comença amb els africans lliures que van arribar amb els conquistadors hispànics. Els espanyols van esclavitzar els taïnos, els indígenes de l'illa, però molts d'aquests van morir a causa del pèssim tracte que van rebre. Això va presentar un problema per a la Corona Hispànica, ja que depenien del treball esclau per a treballar en les mines i la construcció de forts. La seva solució fou importar esclaus d'Àfrica i, com a conseqüència, una vasta majoria dels africans que van ser portats a Puerto Rico ho van fer com a resultat del comerç d'esclaus des de moltes zones del continent africà.
Quan les mines d'or de Puerto Rico es van esgotar, la Corona Espanyola no va considerar a Puerto Rico com una prioritat, i l'illa va esdevenir un lloc de parada pels vaixells en trànsit. Els africans esclaus de les possessions britàniques i franceses del Carib, estaven encoratjats per a viatjar a Puerto Rico, on trobarien el suport de la població porto-riquenya. El decret espanyol del 1789 va abolir l'esclavitud, tot i que això no va provocar una millora substancial en la seva qualitat de vida. A l'esdeveniment conegut com el "Grito de Lares, molts esclaus es van revoltar i va provocar que el 22 de març del 1873 s'abolís l'esclavitud a Puerto Rico. Les contribucions dels afroporto-riquenys ha estat una de les bases principals de la formació de la cultura porto-riquenya, ja sigui en la música, en l'art o en el llenguatge.
Els primers africans a Puerto Rico miniatura|esquerra|Gravat del S. XIX sobre el transport d'esclaus a Àfrica Quan Ponce de León i els espanyols van arribar a l'illa de Borinken (Puerto Rico), es van posar d'acord amb el Cacic Agüeybaná, el líder suprem del poble Taino, de l'illa. Agüeybaná va ajudar a mantenir la pau entre els Tainos i els espanyols. Segons l'historiador Ricardo Alegria, el primer home negre lliure que va anar a l'illa ho va fer el 1509. Fou Juan Garrido, un conqueridor que seguia a Juan Ponce de León. Garrido va néixer a la costat de l'Àfrica Occidental, com a fill d'un rei africà. El 1508, va ajudar a Juan Ponce de Leon a explorar Puerto Rico i a buscar or i el 1511 va ajudar-lo a reprimir els caribs i els taïnos, que havien ajuntant forces en una gran revolta a Puerto Rico contra els espanyols.Aimery Caron. The First West African on St. Croix? University of the Virgin Islands , Retrieved May 9, 2008 Garrido també va anar a ajudar a Hernán Cortés a la conquesta de Mèxic."Africana: The Encyclopedia of the African"; By Henry Louis Gates; Page 815; Published 1999 by Basic Civitas Books; Un altre home negre que havia acompanyat a León fou Pedro Mejías, que es va casar amb una dona taino (una caciq) que es deia Yuisa. Yuisa fou batejada com Luisa (d'aquí prové el nom de la ciutat de Loíza).The First West African on St. Croix? , Retrieved July 20, 2007African Aspects of the Puerto Rican Personality by (the late) Dr. Robert A. Martinez, Baruch College(Archived from the original on May 10, 2008)
La pau entre els espanyols i els tainos fou curta. Els espanyols es van aprofitar de la bona fe dels taïnos i els van esclavitzar, forçant-los a treballar a les mines d'or i en la construcció de forts. Molts taïnos van morir com a resultat del tracte cruel que van patir i a causa d'una epidèmia de verola. Altres tainos es van suïcidar o van abandonar l'illa després de la revolta taïno del 1511.Boriucas Illustres, Retrieved July 20, 2007
El frare Bartolomé de las Casas, que havia acompanyat a Ponce de León, va ajudar a fer el tracte entre els taïnos i els espanyols i, el 1512 va protestar davant el Consell de Burgos a la Cort Espanyola. ell lluitava per la llibertat dels nadius i per assegurar els seus drets. Els colonialistes espanyols, atemorits per por de perdre la seva mà d'obra, també havien protestat a les corts. Ells afirmaven que necessitaven mà d'obra per a treballar a les mines, a les fortificacions i a la indústria sucrera. Com una alternativa, Las Casas va suggerir la importació d'esclaus negres. El 1517, la corona espanyola va permetre la importació de dotze esclaus, que van ser l'inici del comerç d'esclaus a les colònies americanes.Bartolomé de las Casas. Oregon State University , Retrieved July 20, 2007
Segons l'historiador Luis M. Diaz, el contingent d'esclaus més important va venir de la Costa de l'Or, la regió de Nigèria i de Dahomey i la Costa dels Esclaus (Guinea). Així, la gran majoria eren Iorubes, Ibgos, pobles de Nigèria i bantus de les guinees. El nombre d'esclaus a Puerto Rico es va incrementar entre el 1500 i el 1530, fins als 15.000 al 1555. Els esclaus eren marcats amb un ferro candent amb una marca que prevenia la seva fuga.African Aspects of the Puerto Rican Personality by (the late) Dr. Robert A. Martinez, Baruch College. (Archived from the original on July 20, 2007)
Els esclaus africans foren enviats a treballar a les mines d'or per a reemplaçar la força de treball perduda dels tainos, o per a treballar als camps i a les factories sucreres. Podien viure en una cabana amb les seves famílies a la terra dels seus amos i se'ls donava una petita parcel·la de terra on podien plantar petits vegetals i fruites. Els negres tenien molt poques (o nul·les) possibilitats de pujar socialment i van rebre un tracte discriminatori per part dels espanyols. Els esclaus eren educats pels seus amos i ben aviat van aprendre a parlar l'espanyol, i van educar els seus fills en aquesta llengua. Els van enriquir l'espanyol de Puerto Rico afegint-hi lèxic africà. Els espanyols consideraven els negres com a superiors que els tainos, ja que aquests no s'assimilaven. Els esclaus, en contra, no tenien problemes per a convertir-se al cristianisme; eren batejats per l'església catòlica i van assumir els cognoms dels seus amos. Molts esclaus eren subjectes d'un dur tracte, que a vegades incloïa la violació. La majoria dels conqueridors i agricultors que es van assentar a l'illa havien arribat sense dones, i molts es van casar amb els africans i els tainos. Aquesta barreja formà la base de la població primerenca de Puerto Rico.
El 1570, les mines d'or van declarar-se esgotades. Després que s'acabés l'explotació de les mines a l'illa, la Corona Espanyola va abandonar relativament Puerto Rico, movent les rutes navals vers el nord. L'illa va esdevenir sobretot una guarnició pels vaixells que passaven cap a colònies més riques. L'edicte espanyol del 1664 va oferir la llibertat i terres als africans de les colònies no espanyoles, com Jamaica o St. Dominique (Haití), que van emigrar a Puerto Rico i van proveir una base de població per al suport a la fortalesa porto-riquenya i els seus forts. Aquests homes lliures que van colonitzar l'oest i el sud de l'illa ben aviat van adoptar la forma de viure i els costums dels espanyols. Alguns van formar part de les milícies locals que van lluitar contra els britànics en les múltiples ocasions en què aquests van intentar envair l'illa. Els esclaus escapats i els homes lliures que van emigrar des de les Índies Occidentals van prendre els cognoms dels seus amos, que normalment eren anglesos o francesos. Encara avui no és infreqüent que molts porto-riquenys tinguin cognoms que no són espanyols.
Cèdula Reial de Gràcies del 1789 Després del 1784, es va permetre que els esclaus obtinguessin la seva llibertat sota les següents circumstàncies.
Un esclau podia ser alliberat en una església o al seu exterior, si un jutge n'era testimoni i amb la presència del seu amo. Un esclau es podia alliberar en contra dels designis del seu amo si demostrava que era crític contra el rei o si havia assassinat a algú. Amb el permís del seu amo, l'esclau esdevenia automàticament lliure. Si uns pares esclaus a Hispanoamèrica tenien deu fills, tota la família aconseguia la llibertat.(Spanish) Marley, David. Reales asientos y licencias para la introducción de esclavos negros á la América Española (1676–1789) Editorial Abeja, 1985, Retrieved July 20, 2007
El 1789, la Corona espanyola van crear el "Reial Decret de Gràcies del 1789, que contenia nous rols sobre la comercialització d'esclaus i afegia restriccions per a garantir l'estatus de llibertat. El decret garantia el dret a obtenir esclaus i a participar en el creixent comerç d'esclaus al Carib. També es va introduir un nou codi sobre els esclaus, conegut com El Código Negro.
Segons el Código Negro un esclau podia comprar la seva llibertat si pagava el preu pactat amb el seu amo. Els esclaus podien guanyar diners treballant en el seu temps lliure, fent teixits o venent el que cultivaven en la petita terra que els deixava el seu amo. També podien pagar per a la llibertat d'un infant acabat de néixer, abans que es bategés, pagant la meitat del que costava un nen batejat."El Código Negro", 1989. Sociedad de Amigos de la Historia de Puerto ¨Rico. Reeditat el 2008 Molts d'aquests homes lliures van començar a habitar a les zones conegudes com a Cangrejos (Santurce), Carolina, Canóvanas, Loíza, Loíza Aldea i Luquillo; alguns, al mateix temps, també van esdevenir propietaris d'esclaus. Els nadius porto-riquenys (criolls) van poder servir a l'exèrcit espanyol. El 1741, el govern espanyol va establir el Regimiento Fijo de Puerto Rico. Alguns afroporto-riquenys van jugar un rol molt important en la defensa de Puerto Rico davant la invasió britànica de Sir Ralph Abercromby, el 1797.(Spanish) La invasión británica a Puerto Rico de 1797. 1898 Sociedad de Amigos de la Historia de Puerto Rico, Retrieved June 25, 2008
Segle Afroporto-riquenys lliures notables 130px|miniatura|Rafael Cordero Rafael Cordero (1790-1868). Fou un home que va néixer lliure a San Juan. És conegut com el pare de l'Educació Pública a Puerto Rico. Es va educar a ell mateix i va procurar escola gratuïta per a molts nens d'ascendència africana. Entre els nombrosos nens que van anar a la seva escola, figuren els futurs abolicionistes Román Baldorioty de Castro, Alejandro Tapia y Rivera i José Julián Acosta. Cordero creia que la integració racial i econòmica era possible i acceptada a Puerto Rico. El 2004, l'església catòlica va començar el procés perquè el beatifiquessin.(castellà) Negron Hernandez, Luis. Rafael Cordero. PREB, Retrieved July 20, 2007 José Campeche (1751-1809). Afroporto-riqueny que va contribuir molt en la cultura de l'illa. El pare de Campeche, Tomás, va néixer esclau a Puerto Rico i María Jordán Marqués, la seva mare, era de les Illes Canàries. A causa de la seva ascendència mixta, s'identificà com un mulat. Campeche és el primer artista conegut porto-riqueny, així com és reconegut com un dels millors. El capità Miguel Henriquez (1680-?) era un pirata que va esdevenir el primer heroi militar negre quan va organitzar una força que va defensar l'illa de Vieques dels britànics. Quan va retornar a l'illa, fou rebut com un heroi nacional.