La batalla de Kosovo es va lliurar el 15 de juny (segons el calendari julià, 28 de juny pel calendari gregorià) de 1389, entre els exèrcits serbis i els seus aliats, i l'Imperi Otomà, en un camp situat a uns cinc quilòmetres al nord-oest de Pristina. Les fonts otomanes donen com a data el 4 de ramadà del 791 equivalent al divendres 27 d'agost de 1389.

Antecedents L'emperador Esteve Uroš IV de Sèrbia el Poderós va ser succeït pel seu fill Esteve Uroš V de Sèrbia el Feble, el regnat del qual es va caracteritzar pel declivi del poder central i l'auge de nombrosos principats pràcticament independents. Uroš V no va ser capaç de mantenir el gran imperi creat pel seu pare ni de repel·lir les amenaces estrangeres i limitar la independència de la noblesa.

El 1369 els turcs havien pres Adrianòpolis a l'Imperi Romà d'Orient i van seguir avançant en la seva conquesta de territori europeu, amb la captura de Sozòpol, però Vukašin i el seu germà Jovan Uglješa van pretendre detenir la seva marxa, pretenent atacar per sorpresa la capital, Edirne, mentre Murad I estava a l'Àsia Menor però gran part de la noblesa sèrbia fou destruïda pels otomans a la batalla del riu Maritsa a principis de 1371 marcant el començament de la llarga història de les Guerres serbo-otomanes que propicià la captura de les ciutats de Drama, Kavala i Serres, de manera que Macedònia i parts de Grècia van caure sota poder de l'Imperi Otomà, que va exigir un tribut, o el servei militar a la resta dels prínceps serbis. Esteve Uroš V va morir sense fills el desembre de 1371.

El fill de Vukašin, el príncep Marko, va heretar el títol reial del seu pare, però el poder real a la Sèrbia de Moràvia, al nord de Sèrbia el tenia Lazar Hrebeljanović, que no va assumir els títols imperials o reials i el 1377 va acceptar el rei Tvrtko I de Bòsnia com a rei titular de Sèrbia. El príncep Lazar era conscient de l'amenaça otomana i va iniciar els preparatius diplomàtics i militars per a una campanya contra ells.

La batalla La batalla va començar a trenc d'alba amb una pluja de fletxes dels arquers otomans, i la cavalleria pesant sèrbia va llançar una càrrega frontal devastadora que va aconseguir trencar el flanc esquerre otomà comandat per Yakub Çelebi. El flanc dret otomà, liderat per Baiazet, va resistir el cop i va començar a envoltar les forces aliades, gràcies a la seva superioritat numèrica i a la disciplina de la infanteria genísser. El príncep Lazar Hrebeljanović va ser capturat i executat, i les baixes en ambdós exèrcits van ser devastadores però va resultar en una victòria tàctica otomana.

Conseqüències La batalla va afeblir críticament la noblesa sèrbia, fet que va marcar l'inici de la dominació otomana als Balcans. Sèrbia es va quedar sense capacitat militar per resistir mentre els otomans tenien milers de reservistes a Anatòlia, i la vídua de Lazar Hrebeljanović, Milica, que va governar com a regent del seu fill adolescent Esteve Lazarević, successor de Lazar, va acceptar la sobirania otomana l'estiu de 1390.

Murat I fou assassinat per un presoner serbi anomenat Milosh Kobilovicz (probablement el 20 de juny de 1389). El fill de Murat, Baiazet I (que prendre les regnes de la batalla i va culminar la victòria otomana) el va succeir. L'anomenada tomba de Murat encara es troba al camp de batalla, al nord-oest de Pristina però el cos del sultà fou portat a Brusa i enterrat allí.

La batalla constitueix el tema de la secció final de la novel·la catalana titulada Història de Jacob Xalabín, d'autor anònim.

Notes

Referències

Categoria:Història de Sèrbia Categoria:Batalles de l'Imperi Otomà Categoria:Història de Kosovo Categoria:Batalles del segle XIV