En la filosofia del jo, l'autoconsciència és l'experiència de la pròpia personalitat o individualitat. No s'ha de confondre amb la consciència en el sentit de qualia. Mentre la consciència és ser conscient del propi cos i l'entorn, l'autoconsciència és el reconeixement d'aquesta consciència. L'autoconsciència és com un individu experimenta i entén el seu propi caràcter, sentiments, motius i desitjos.
Biologia Neurones mirall Els investigadors estan investigant quina part del cervell permet que les persones tinguin consciència d'elles mateixes i com les persones estan programades biològicament per tenir consciència d'elles mateixes. VS Ramachandran especula que les neurones mirall poden proporcionar la base neurològica de l'autoconsciència humana. En un assaig escrit per a la Fundació Edge l'any 2009, Ramachandran va oferir aquesta explicació de la seva teoria: "[A]questes neurones no només poden ajudar a simular el comportament de les altres persones, sinó que també es poden 'girar cap a dins', per dir-ho així, per crear representacions de segon ordre o meta-representacions dels teus propis processos cerebrals anteriors. Aquesta podria ser la base neuronal de la introspecció i de la reciprocitat de la consciència pròpia i de la dels altres. Però... el punt principal és que ambdós processos van evolucionar conjuntament, enriquint-se mútuament per crear la representació madura del jo que caracteritza els humans moderns."
Cos La (auto)consciència corporal està relacionada amb la propiocepció i la visualització. En salut i medicina, la consciència corporal es refereix a la capacitat d'una persona per centrar-se en diverses sensacions internes amb precisió. Tant la propiocepció com la interocepció permeten que els individus siguin conscients de múltiples sensacions. La propiocepció permet als individus i als pacients centrar-se en les sensacions dels músculs i les articulacions, la postura i l'equilibri, mentre que la interocepció s'utilitza per determinar sensacions dels òrgans interns, com ara la fluctuació del batec del cor, la respiració, el dolor pulmonar o la sacietat. La consciència corporal excessiva, la consciència corporal subaguda i la consciència corporal distorsionada són símptomes presents en una varietat de trastorns i condicions de salut, com ara l'obesitat, l'anorèxia nerviosa i el dolor articular crònic. Per exemple, hi ha una percepció distorsionada de la sacietat en un pacient que pateix anorèxia nerviosa.
Psicologia L'autoconsciència s'ha anomenat "sens dubte el tema més fonamental de la psicologia, tant des d'una perspectiva evolutiva com des d'una perspectiva evolutiva".
La teoria de l'autoconsciència, desenvolupada per Duval i Wicklund en el seu llibre històric de 1972 A theory of objective self awareness, afirma que quan ens centrem en nosaltres mateixos, avaluem i comparem el nostre comportament actual amb els nostres estàndards i valors interns. Això provoca un estat d'autoconeixement objectiu. Ens tornem conscients de nosaltres mateixos com a avaluadors objectius de nosaltres mateixos. L'autoconsciència no s'ha de confondre amb la consciència de si mateix. Diversos estats emocionals s'intensifiquen amb l'autoconsciència. No obstant això, algunes persones poden intentar millorar la seva autoconsciència a través d'aquests canals. Quan les persones es tornen més conscients de si mateixes, tenen més probabilitats d'alinear el seu comportament amb els seus estàndards personals. Si no aconsegueixen complir aquests estàndards, poden experimentar efectes negatius. Diversos estímuls i situacions ambientals poden induir la consciència d'un mateix, com ara la presència de miralls, un públic o ser enregistrats en àudio o vídeo. Aquests indicis també poden augmentar la precisió de la memòria personal.
En una de les teories neopiagetianes del desenvolupament cognitiu d'Andreas Demetriou, l'autoconsciència es desenvolupa sistemàticament des del naixement fins al llarg de la vida i processos inferencials generals. La consciència d'un mateix sobre els processos cognitius contribueix a la intel·ligència general a la par funcions d'eficiència de processament, com ara la memòria de treball, la velocitat de processament i el raonament.
La teoria de l'autoeficàcia d'Albert Bandura descriu "la creença en les pròpies capacitats per organitzar i executar els cursos d'acció necessaris per gestionar situacions potencials". La creença d'una persona en la seva capacitat per tenir èxit estableix l'escenari per a com pensa, es comporta i se sent. Algú amb una forta autoeficàcia, per exemple, veu els reptes com a tasques a realitzar i no es desanima fàcilment pels contratemps. Aquesta persona reconeix tant els seus defectes com les seves habilitats i decideix aprofitar aquestes qualitats al màxim de les seves capacitats. En canvi, algú amb una baixa percepció de la seva autoeficàcia tendeix a evitar els reptes i es desanima fàcilment davant les dificultats. Pot ser que no siguin plenament conscients d'aquestes respostes negatives, fet que impedeix que se'ls plantegi la necessitat de canviar la seva actitud. Aquest concepte és fonamental en la teoria cognitiva social de Bandura, que subratlla la importància de l'aprenentatge per observació, l'experiència social i el determinisme recíproc en el desenvolupament de la personalitat..
Desenvolupament humà Etapes de desenvolupament Els individus prenen consciència de si mateixos mitjançant el desenvolupament de l'autoconsciència. Aquest tipus particular d'autodesenvolupament es refereix a prendre consciència del propi cos i del seu estat d'ànim, inclosos els pensaments, les accions, les idees, els sentiments i les interaccions amb els altres. "L'autoconeixement no es produeix de sobte a través d'un comportament en particular: es desenvolupa gradualment a través d'una successió de diferents comportaments, tots relacionats amb el jo". El seguiment dels propis estats mentals s'anomena metacognició i es considera un indicador que hi ha algun concepte del jo.
Segons Philippe Rochat, hi ha cinc nivells d'autoconsciència que es desenvolupen en el desenvolupament humà primerenc i sis perspectives potencials que van des del "Nivell 0" (que no té consciència d'un mateix) avançant en la complexitat fins al "Nivell 5" (autoconsciència explícita):
Nivell 0: confusió: la persona no és conscient de cap reflex d'un mirall ni de la pròpia reflexió; perceben una imatge mirall com una extensió del seu entorn.
Nivell 1: diferenciació: l'individu s'adona que el mirall és capaç de reflectir les coses. Veuen que el que hi ha al mirall és d'una naturalesa diferent del que els envolta. En aquest nivell poden diferenciar entre el seu propi moviment al mirall i el moviment de l'entorn circumdant.
Nivell 2: situació: l'individu pot vincular els moviments del mirall amb allò que es percep dins del seu propi cos.
Nivell 3: identificació : ara un individu pot veure que el que hi ha al mirall no és una altra persona, sinó que en realitat és ella.
Nivell 4: permanència: l'individu és capaç d'identificar-se en imatges anteriors amb un aspecte diferent o més jove. Ara s'experimenta un "jo permanent".
Nivell 5: consciència de si mateix o autoconsciència "meta": en aquest nivell no només es veu el jo des d'una visió en primera persona, sinó que s'adona que també es veu des de la visió d'una tercera persona. Una persona que desenvolupa l'autoconsciència comença a entendre que pot estar a la ment dels altres: per exemple, com es veu des d'un punt de vista públic.
Infància i primera infància Quan un nen humà ve al món, no té cap concepte del que l'envolta, ni del significat dels altres que l'envolten. Al principi "l'infant no pot reconèixer la seva pròpia cara". Amb només uns mesos, els nadons coneixen la relació entre la informació propioceptiva i visual que reben. Això s'anomena "autoconeixement en primera persona".
Quan un nen mitjà arriba als 18-24 mesos, es descobreix a si mateix i reconeix el seu propi reflex al mirall, però l'edat exacta varia segons els diferents nivells socioeconòmics i les diferències relacionades amb la cultura i la criança dels pares. Els que arriben a aquest nivell de consciència reconeixen que es veuen a si mateixos, per exemple, veient brutícia a la cara en el reflex i després tocant-se la cara per netejar-la. Poc després que els nens petits prenguin consciència reflexiva d'ells mateixos, comencen a reconèixer els seus cossos com a objectes físics en el temps i l'espai que interactuen i afecten altres objectes. Per exemple, un nen petit posat sobre una manta, quan se li demana que l'entregui a algú, reconeixerà que s'ha de baixar d'ella per poder aixecar-la. Aquesta és l'etapa final de l'autoconsciència corporal i s'anomena autoconsciència objectiva.
Als 18 mesos d'edat, un nadó pot comunicar el seu nom als altres i, quan se'ls mostra una imatge on es troba, es pot identificar. Als dos anys també acostumen a adquirir categories de gènere i categories d'edat, dient coses com "sóc una nena, no un nen" i "sóc un nadó o un nen, no un gran". A mesura que un nadó passa a la infància mitjana i posteriorment a l'adolescència, desenvolupa nivells més avançats d'autoconeixement i autodescripció. Als 24 mesos, el nen observarà i relacionarà les seves pròpies accions amb les accions d'altres persones i l'entorn que l'envolta.
Com a nens en edat preescolar, comencen a donar detalls molt més específics sobre les coses, en lloc de generalitzar. A aquesta edat, el nen es troba en el que Jean Piaget anomena l'etapa preoperacional del desenvolupament. L'infant és molt inexacte a l'hora de jutjar-se a si mateix. Per exemple, un nen en aquesta etapa no associarà que és fort amb la seva capacitat per creuar el gimnàs de la selva a la seva escola, ni associarà el fet que pugui resoldre un problema de matemàtiques amb la seva capacitat de comptar.
Al voltant de l'edat escolar, la consciència d'un nen sobre la seva memòria es transforma en una consciència més plena de si mateix. En aquesta fase, el nen comença a desenvolupar els seus interessos, preferències i aversions. Aquesta transició facilita el creixement de la consciència d'una persona sobre el seu passat, present i futur, ja que les experiències conscients es recorden amb més freqüència i claredat.
L'adolescència Un pren consciència de les pròpies emocions durant l'adolescència. La majoria dels nens són conscients d'emocions com la vergonya, la culpa, l'orgull i la vergonya als dos anys, però no entenen del tot com aquestes emocions afecten la seva vida.[ pàgina necessari ] Als 13 anys, els nens es posen més en contacte amb aquestes emocions i comencen a aplicar-les a les seves vides. Molts adolescents mostren felicitat i confiança en si mateixos al voltant dels amics, però desesperança i ira al voltant dels pares a causa de la por de ser una decepció. Els adolescents poden sentir-se intel·ligents i creatius amb els professors, mentre que poden sentir-se tímids, incòmodes i nerviosos amb persones que no coneixen.
A mesura que els nens arriben a l'adolescència, el seu sentiment agut de l'emoció s'ha ampliat fins a un estat metacognitiu en el qual els problemes de salut mental poden ser més freqüents a causa d'un major desenvolupament emocional i social. L'entrenament d'autoconeixement pot reduir els problemes de gestió de la ira i reduir les tendències agressives en els adolescents.
En el desenvolupament de l'adolescent, l'autoconeixement té un context emocional més complex que en la fase de la primera infància. Els elements poden incloure la imatge d'un mateix, l'autoconcepte i la consciència de si mateix entre altres trets que es relacionen amb el nivell final d'autoconsciència de Rochat, però l'autoconsciència continua sent un concepte diferent.
Mesurament