La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc a Europa i al Pròxim Orient entre 1914 i 1918. La política exterior cada vegada més agressiva d'Àustria-Hongria, Rússia i especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l'esclat de la guerra fou l'assassinat, el 28 de juny de 1914 a Sarajevo (Bòsnia), de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Després de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, la majoria d'estats europeus es van veure implicats en el conflicte. Rússia es va mobilitzar en suport de Sèrbia els dies 29 i 30 de juliol. Alemanya va declarar la guerra a Rússia el 1r d'agost i a França el 3 d'agost. Dels 32 països bel·ligerants, els principals estats involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «potències centrals»: l'Imperi alemany, l'Imperi Austrohongarès, l'Imperi turc i Bulgària. Espanya va romandre neutral durant tota la guerra.
Finalitzà amb la signatura de l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918, que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un status quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra Mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del . Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.
La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les colònies d'ultramar.
Les relacions internacionals (1870-1914) A finals del , un cop unificada Alemanya, el canceller Otto von Bismarck va desenvolupar una política destinada a consolidar el poder alemany a Europa. La seva estratègia va començar amb un potent pla diplomàtic per acabar amb l'hegemonia política que el Regne Unit exercia a Europa. Anglaterra, però, semblava més preocupada pel domini dels seus territoris colonials. Bismarck també va intentar aïllar França que, a part de ser l'enemiga tradicional, reivindicava el retorn dels territoris de l'Alsàcia i la Lorena, perduts el 1871 a conseqüència de la Guerra francoprussiana.
El 1873 Bismarck aconseguí que els tres emperadors europeus signessin una aliança: Guillem I d'Alemanya, Alexandre II de Rússia i Francesc Josep I d'Àustria. Posteriorment s'hi incorporà Itàlia. Aquesta aliança era poc realista, ja que l'Imperi austrohongarès i Rússia es disputaven la influència dels Balcans, i Alemanya es veié obligada a decidir-se. Finalment va renunciar a la participació de Rússia, però va aconseguir un compromís de neutralitat, i així va néixer la Triple Aliança (1882): Alemanya, Àustria i Itàlia.
Nogensmenys, en poc temps la relació russoalemanya es va anar deteriorant, i França ho aprofità oferint a Rússia un suport econòmic que l'ajudava a combatre el fort endeutament, a canvi d'establir un conveni militar (1892), i convencent alhora Anglaterra del perill que suposava el nou desenvolupament alemany. Va néixer així la Triple Entesa (1907): França, Anglaterra i Rússia, i els dos blocs que més tard s'enfrontarien van quedar definits.
Causes de la guerra miniatura|Situació política a Europa el 1914 Tot i que el desencadenant de la guerra va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, l'hereu de la corona austrohongaresa el 28 de juny de 1914, les causes indirectes de la guerra van ser la competència econòmica, les rivalitats colonials entre els estats europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans.
La guerra va començar com un enfrontament entre l'Imperi austrohongarès i Sèrbia, però després de la declaració de guerra austrohongaresa a Rússia l'1 d'agost de 1914, el conflicte es va transformar en un enfrontament militar a escala europea. Finalment es van incrementar les hostilitats fins a convertir-se en una guerra mundial en la qual van participar 32 nacions. 28 d'aquestes, denominades «aliats», i entre les quals hi havia França, Itàlia, el Regne Unit, Rússia i els Estats Units, van lluitar contra la coalició de les «potències centrals», integrada per Àustria-Hongria, Alemanya, l'Imperi Otomà i Bulgària.
Colònies, zones de comerç i ascens d'Alemanya A la fi del , Europa dominava el món des dels àmbits tecnològic, financer, econòmic i, sobretot, polític; Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així com l'Àsia meridional. La Xina va caient a poc a poc sota el domini europeu. Els EUA i Rússia tenen un domini eficient dels seus vasts territoris. Un conflicte entre França i el Regne Unit podia haver esclatat a causa de l'incident de Fachoda, però el ràpid ascens de la potència alemanya va unir els dos països per mitjà de lEntente cordiale. El Regne Unit especialment, però també França, tenien imperis immensos que gairebé els asseguraven l'exclusivitat del comerç i l'explotació de riqueses en aquests règims colonials. Alemanya, que no tenia gairebé cap colònia, va començar a reclamar-ne algunes a partir de 1870, i va aconseguir petits establiments colonials a la Xina (Tsingtao), a les illes del Pacífic i, sobretot, a l'Àfrica.
Les crisis marroquines La conferència de Berlín (1885) havia definit uns acords entre els imperis colonials per al control dels territoris, però al es van incorporar nous imperis, especialment Alemanya, i van sorgir conflictes un altre cop. El Marroc, encara per repartir, va ser el nou escenari dels conflictes.
El 1905 Alemanya va oferir suport al soldà del Marroc per fer front a les pressions franceses, que pretenien fer-hi un protectorat. Alemanya hi arribà fins i tot a desembarcar, però l'any següent, a la conferència d'Algesires, es va establir un pacte francoespanyol per a l'establiment d'un protectorat, frustrant així les aspiracions alemanyes.
Al cap de poc (1911) va haver-hi un nou conflicte, quan Alemanya va enviar vaixells de guerra al Marroc per protegir els seus súbdits d'una insurrecció ocorreguda al sud. Gran Bretanya es va posar al costat de França incondicionalment.
Alsàcia i Lorena Per la seva banda, França desitjava obtenir la revenja del fracàs sofert en la Guerra francoprussiana de 1870 contra Alemanya. En les escoles s'encoratjava els nens, després de les reformes de Jules Ferry, a acolorir Alsàcia i Lorena en negre sobre el mapa de França (territoris que havia cedit a Alemanya en el tractat de Frankfurt). Aquesta generació va ser educada sota la idea de venjar l'afront de 1870. De tota manera, la recuperació de l'Alsàcia i la Lorena fou més una conseqüència de la guerra que no una idea plantejada seriosament pel govern i per l'estat major francès abans del conflicte.
Els Balcans Els països dels Balcans, alliberats de l'Imperi Otomà (el «malalt d'Europa»), són objecte de rivalitat entre les grans potències. L'Imperi Otomà, que s'enfonsa lentament, no té a Europa, abans de la guerra, més que Constantinoble i un petit territori al seu voltant. Tots els joves països nascuts d'aquesta descomposició (Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro, Albània) cerquen expandir-se a costa dels seus veïns.
Un punt especialment conflictiu era el de Bòsnia. L'Imperi austrohongarès havia ocupat la zona als otomans i n'havia fet un protectorat amb certa autonomia i un parlament propi. Nogensmenys, els intents de Sèrbia per controlar Bòsnia, amb la idea de reunir en un mateix país tots els serbis, provocaren continus conflictes a Bòsnia, de manera que el govern austrohongarès decidí suspendre'n l'autonomia i annexar directament el territori a l'imperi.
A més, els dos enemics seculars de l'Imperi Otomà continuen la seva política tradicional. L'Imperi austrohongarès desitja continuar la seva expansió en la vall del Danubi, fins al mar Negre. Rússia, que està lligada històricament i cultural als eslaus dels Balcans, de confessió ortodoxa, i que els ha brindat el seu suport ja en el passat, disposa d'aliats naturals en la seva política de conquesta d'un accés lliure a la Mediterrània, que passa pel control dels estrets (el Bòsfor i els Dardanels) i, en darrer terme, pel control de la capital otomana. Evidentment, aquestes dues polítiques entre una potència catòlica i una d'ortodoxa, provoquen enfrontaments a la zona dels Balcans.
El casus belli i la crisi de juliol
L'esdeveniment detonant del conflicte va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron de l'Imperi Austrohongarès, i la seva esposa, a Sarajevo el 28 de juny de 1914 a mans del jove estudiant nacionalista serbi Gavrilo Princip.
El govern i l'estat major de l'Imperi Austrohongarès aprofitaren l'esdeveniment per a intentar arreglar d'una vegada per totes la «qüestió sèrbia». Àustria-Hongria esperà tres setmanes abans de decidir una cursa d'acció i obtingué d'Alemanya un «xec en blanc» que li prometia suport a qualsevol decisió que prenguessin. Una vegada assegurat el suport, el 23 de juliol el govern austrohongarès envià un ultimàtum a Sèrbia, del qual Sèrbia acceptà totes les condicions excepte la que exigia que agents austríacs poguessin participar en la investigació de l'assassinat de l'arxiduc i que Sèrbia se'n declarés responsable. A partir d'aquest moment es trencaren les relacions diplomàtiques i Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia el dia 28 de juliol i mobilitzà el seu exèrcit el dia 30. Complint amb els compromisos de defensa mútua, Rússia també mobilitzà el seu exèrcit, tot i que encara no declarà la guerra a Àustria-Hongria.
Com a conseqüència de la mobilització russa, Alemanya envià un ultimàtum a Rússia el dia 31, exigint l'aturada de les operacions en 12 hores. Com que el dia 1 d'agost el govern alemany no havia rebut cap resposta, Alemanya declarà la guerra a Rússia. El dia 2 d'agost Alemanya ocupà Luxemburg, com a pas preliminar per a la invasió de Bèlgica i la posada en marxa del Pla Schlieffen. Tot i així, Alemanya encara envià un ultimàtum a Bèlgica exigint pas lliure pel seu territori cap a França. Com era previsible, els belgues refusaren i el kàiser Guillem II suggerí al cap d'estat major, Helmuth von Moltke, anul·lar la invasió de França, amb l'esperança de no globalitzar el conflicte, però finalment el Pla Schlieffen tirà endavant.
El 3 d'agost Alemanya declarà la guerra a França i inicià la invasió de França el 4. Aquest acte violava la neutralitat belga, que Alemanya, França i el Regne Unit s'havien compromès a respectar per tractat, i fou el casus belli ideal perquè el govern britànic declarés la guerra a Alemanya. El canceller alemany Bethmann-Hollweg reconegué al Reichstag que la invasió de Bèlgica era contrària a la llei internacional, però que Alemanya es trobava «en un estat de necessitat i la necessitat no sap de lleis». Finalment, el dia 4 d'agost el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya.
Front occidental miniatura|Alemanys a les seves trinxeres ben protegides a la frontera belga mostrant els homes en l'acte d'apuntar al seu enemic. ID: HD-SN-99-02292
Guerra de moviment: batalles en les fronteres