La Creu Coberta és un barri de la ciutat de València que forma part del districte de Jesús, al sud de la ciutat. Té una àrea administrativa d'unes 37,5 hectàrees i una població el 2024 de 6.099 habitants. Pertany junt a la resta dels barris de Jesús i el districte de Patraix, a la Junta Municipal de Districte de Patraix.
Toponímia Pren el nom de la creu de terme del segle XIV bastida a l'antic camí real de València a Xàtiva i a Alacant. Entre 1432 i 1535 la creu, nomenada com de Xàtiva, es cobrí amb un edicle i des de llavors, seria coneguda amb el nom de Creu Coberta del Camí de Xàtiva. Restaurada el 1898 i i alçada de nou el 1943 després de la seua destrucció, marcava antigament el límit meridional de la ciutat.
El monument de la creu donà nom a la partida rural que l'envoltava i posteriorment, per extensió, a les construccions pròximes; com l'Alqueria de la Creu, que s'alçava a pocs metres —dels segles XIV-XV—, el Molí de la Creu —documentat ja al segle XV i conegut llavors, com Molí de Codonyer— i l'ermita de la Creu.
Segles més tard, al segle XX, el topònim donà nom al nucli urbà originat al seu voltant i, posteriorment, a la divisió administrativa quan es va convertir en pedania durant la dècada dels 40. També es perpetuà en la nova església del Santíssim Crist de la Providència de la Creu Coberta i en el forn de calç de la Creu Coberta (o del Camí Real) construït a la vora del barranc de la Rambleta, reforçant la continuïtat històrica i toponímica del lloc.
Geografia És travessat de nord a sud per l'històric eix central a l'entorn del qual es va articular el seu desenvolupament: l'antic Camí Real de Xàtiva, anomenat posteriorment Camí Real de Madrid. Durant la segona mitat del segle XIX, esta denominació fou substituïda per la de la nova carretera de Casas del Campillo a València i, cap a mitjan segle XX, el vial fou classificat tècnicament com a N-340.
No obstant això, arran de la construcció de la Pista de Silla el 1970 i de la seua definitiva integració en la trama urbana de la ciutat, el tram que discorria pel barri, ja havia passat a denominar-se oficialment carrer de Sant Vicent Màrtir. Esta nomenclatura, originària del tram situat intramurs de la ciutat, amb la desaparició de les muralles s'estengué progressivament cap al sud amb el creixement de la ciutat, consolidant de forma oficial el que popularment es coneixia en el seu tram extramurs més immediat, com carrer de Sant Vicent de fora.
Limita al nord amb el barri de la Raiosa; a l'est, separat per les vies del tren, amb el barri de Malilla (del districte de Quatre Carreres); al sud, amb els de Sant Marcel·lí i de Camí Real; i a l'oest amb el de l’Hort de Senabre.Oficina d'estadística València esquerra|miniatura|Mapa aproximat d'entre els anys 1840 i 1850, on es pot vore tota la part d'horta del terme de València al sud del nucli urbà de Patraix.|330x330pxA finals del segle XIX l'espai corresponent a la partida rural de la Creu Coberta, quedava integrat dins l'àmbit de l'Horta de Patraix, a la seua banda oriental i als voltants del monument de la creu. Este territori s'articulava a banda i banda del tram del Camí Real comprés entre el punt on era creuat pel Braç de Jesús —al Pont de Monroig— al nord i l'encreuament amb el Braç de la Gàbia al sud, a partir del qual començava l'horta que envoltava el nucli de la Torre. Les vies del ferrocarril València-Xàtiva ja definien clarament des de mitjans de segle el límit oriental, mentre que el límit occidental resultava un poc més imprecís, situant-se en les terres d'horta compreses entre el Camí Real de Madrid i el Camí de Vell Picassent. Amb la delimitació de la divisió administrativa actual de la ciutat a l’inici dels anys huitanta del segle XX, la partida de la Creu Coberta fou fragmentada en quatre unitats urbanes, que donaren lloc als barris de l’Hort de Senabre, Sant Marcel·lí, Camí Real i la Creu Coberta. D'este procés, el nom de Creu Coberta quedà restringit a l’àmbit territorial que ocupa actualment el barri i els seus nous límits serien l'adaptació al traçat dels carrers preexistents i els que s'anaren obrint posteriorment: el carrer de Tomàs de Villarroya al sud; el de la Pianista Amparo Iturbi al nord; les vies ferroviàries procedents de l'Estació del Nord a l'est; i, a l'oest, el carrer de Joaquín Navarro i el carrer dels Carters.
Segons la divisió en seccions censals establida per l'Ajuntament de València, l'àrea administrativa del barri de la Creu Coberta es reparteix en quatre seccions: CS26, CS28 i CS29 al sector occidental del carrer de Sant Vicent, i SC5 al sector oriental del mateix carrer.
Història La història de la Creu Coberta està estretament lligada a l'evolució del seu eix viari històric, l'origen del qual es troba en la mil·lenària Via Augusta d'època romana, percursora del posterior Camí Real de Xàtiva i de Madrid. Des dels seus orígens, el nucli urbà formà part del sector oriental de la històrica Horta de Patraix, un territori que quedava encaixat entre este gran eix de comunicació i el Camí Vell de Picassent. El desenvolupament de la zona s'articulà al voltant d'una creu de terme bastida l'any 1376 al bell mig d'este camí. Com que el monument s'alçava en la cruïlla estratègica amb el llit de la Rambleta i el seu camí paral·lel, l'encreuament acabà determinant el creixement d'un poblament que nasqué vinculat a la terra i al trànsit de viatgers.
El període romà: la Via Augusta La Via Augusta, coneguda ja anteriorment com Via Heràclia, fou una de les principals vies de comunicació de la Hispània romana i tingué un paper determinant en l’origen i el desenvolupament de Valentia Edetanorum. El traçat de la via aprofitava el millor gual natural del Túria per travessar-lo, en un punt estratègic pròxim a la seua desembocadura, fet que condicionà l’emplaçament de la ciutat. En este context, l’any 138 aC el cònsol romà Dècim Juni Brutus Gal·laic fundà l'assentament de Valentia Edetanorum a l'illa fluvial situada just al pas de la via, que prompte adquirí el rang de colònia romana i esdevingué un node clau dins la xarxa viària del litoral oriental peninsular.miniatura|Mil·liari modern de la Via Augusta, al carrer de Sant Vicent.
La Via Augusta era una de les més importants de l’Imperi, tenia una longitud de prop de 1.500 km i connectava la península Ibèrica amb el centre del món romà. Entrava travessant els Pirineus pel pas del Pertús fins a Gades, recorrent tota la costa mediterrània ibèrica de nord a sud, unint les principals ciutats de l'època.
La via romana creuava la colònia romana de Valentia Edetanorum de nord a sud, seguint el traçat del cardo maximus. La calçada hi accedia des del nord per l'actual entorn del carrer d'Alboraia i salvava el Túria mitjançant un gual o un pont situat aproximadament a l'altura de l'actual pont de la Trinitat. Ja dins del recinte urbà, continuava pel carrer del Salvador i el carrer de les Avellanes, abans d'eixir de la ciutat en direcció sud. A partir d'ací, el seu recorregut prosseguia més enllà de la Rambleta seguint un traçat paral·lel i aproximat a l'actual carrer de Sant Vicent Màrtir.
A l'altura de l'actual pont del Camí de Trànsits o de Giorgeta, està documentada la troballa el 1766 d'un miliari de l'emperador Hadrià (117-138 d.C.) durant les obres de condicionament i millora del Camí Real, possiblement entre les ruïnes d'una vil·la romana. Actualment la peça ha desaparegut. Com que no es conserva la menció de la potestat tribunícia, resulta impossible saber l'any exacte de la seua erecció.
Al segle IV, durant el Baix Imperi, al sud de la ciutat, a poc més d'un quilòmetre de les antigues muralles i sobre un aflorament rocós, es construí un martyrium que, segons la tradició cristiana, assenyalava el lloc on havia estat sepultat el diaca Vicent. Esta tradició, confirmada parcialment per l’arqueologia, ha documentat l’existència d’una necròpoli cristiana amb una cronologia que s’estén del segle IV al VII. Tot indica que els soterraments s’organitzaren al voltant d’un temple commemoratiu, les restes del qual podrien romandre al solar on s'alça l’actual temple de Sant Vicent de la Roqueta.
La calçada quedà progressivament incorporada al nucli urbà amb els suburbis i les necròpolis adjacents, especialment durant les diferents ampliacions històriques cap al sud, ja que el riu era la barrera natural pel nord. Al segle XI, amb la construcció de la muralla islàmica, la calçada travessava el recinte per baix d'una de les portes de l'urbs andalusina, coneguda com Bab Baytala, identificada amb el portal de la Boatella. Fora del recinte emmurallat i vora el camí, es desenvolupà el raval de la Roqueta, un dels principals nuclis extramurs de la ciutat islàmica. Més endavant, arran de la conquesta cristiana de València l'any 1238, es bastí una nova muralla més al sud. Esta nova fortificació, que ampliava l'àrea intramurs, desplaçava cap al sud el nou accés a la ciutat: el portal de Sant Vicent, situat en l'actual plaça de Sant Agustí.
Durant els segles posteriors, el camí mantingué una funció viària fonamental, convertint-se en camí carreter i en la principal via d'entrada i eixida de València pel sud, posteriorment esdevingué en camí real i la connectava amb Xàtiva i, més enllà del pas d'Albaida. El seu traçat era el nexe d'unió de la ciutat amb els caserius, pedanies i els pobles situats al sud més immediat.miniatura|400x400px|La Casa i Molí del Tell, situada al final de la Travessia del Cementeri. El període andalusí: la séquia de Favara Durant l'etapa andalusina, l'àrea immediata al sud de la ciutat de València, fora de les muralles, començà a ser poblada per grups clànics i tribals berbers procedents del Magrib. Este territori fou progressivament explotat amb finalitats agrícoles mitjançant la construcció d'una xarxa de séquies principals i canals menors, que recollien i desviaven l'aigua del Túria des de punts situats aigües amunt. D'esta manera es configuraren clapes d'horta i rahals dispersos i independents, vinculats a xicotetes aldees integrades per poques families de llauradors, generalment emparentades entre elles i organitzades en assemblees de caràcter comunitari.
Entre les primeres infraestructures hidràuliques va destacar la construcció de la Séquia Mare de Favara (de la tribu berber dels Hawwāra), de la qual derivaven diversos braçals que conduïen l'aigua fins a les hortes d'estos assentaments. Entre els segles VIII i IX es van establir als afores de les muralles de la ciutat i entre l'antic barranc de Patraix i el de la Rambleta, quatre espais irrigats de conreu vinculats a les seues respectives alqueries: Batraiyr al-Fawqiya (Patraix de Dalt), Batraiyr as-Safliya (Patraix de Baix), al-Tell (Altell) i Malila (Malilla). Immediatament al sud de la Rambleta se situava Bani Mas'ud (Benimassot).
En la cultura musulmana andalusí, una alqueria (de l'àrab al-qarya, 'el poblat' o 'llogaret') era una xicoteta comunitat rural d'unes quantes cases, conformada per una o diverses famílies, que es dedicaven a explotar les terres dels voltants, i també a les activitats ramaderes. L'alqueria feia referència a les xicotetes comunitats rurals que se situaven als voltants de les ciutats a al-Àndalus. Des del segle XV la cultura cristiana va heretar la paraula però amb un canvi de significat, l'actual, el d'un casalot rural autosuficient amb la una finca agrícola annexa.