miniatura|Compost inorgànic Un compost inorgànic és un compost químic format per elements que, entre ells, no es troba el carboni.
Tradicionalment un compost inorgànic es considera d'origen mineral no biològic. De forma complementària molts dels compostos orgànics es veuen tradicionalment com d'origen biològic. A partir del segle XX la classificació precisa dels compostos inorgànics oposats als orgànics ha passat a ser menys important pels científics, principalment a causa que la majoria dels compostos coneguts són d'origen sintètic i no pas d'origen natural. A més la majoria dels compostos de la moderna química inorgànica contenen enllaços orgànics. Els camps de la química organometàl·lica i la química bioinorgànica explícitament se centren en l'àrea entre els camps de la química orgànica, biològica i inorgànica.
Descripció dels principals grups de composts inorgànics Hidrurs esquerra|miniatura|Àcid clorhídric és el clorur d'hidrogen dissolt en aigua miniatura|Estructura cristal·lina de l'hidrur de sodi. En blanc els anions hidrur, H- i en lila els cations sodi, Na+
Els hidrurs són combinació de l'hidrogen amb un altre element, gairebé sempre metàl·lic. Els hidrurs iònics formen xarxes cristal·lines amb anions hidrur, H–, i cations dels metalls. Els hidrurs alcalins tenen una estructura cristal·lina de cares centrades, mentre que els alcalinoterris tenen una estructura cúbica de cares centrades. Són sòlids a temperatura ambient i amb les propietats característiques dels composts iònics. Els hidrurs moleculars són substàncies d'enllaç covalent del tipus B₂H₆, PH₃, AsH₃, obtingudes fent reaccionar l'hidrogen atòmic sobre el no metall. Alguns d'ells en dissolució aquosa s'anomenen hidràcids. A les molècules d'aquests l'hidrogen es troba enllaçat mitjançant un enllaç covalent a un àtom d'un element químic molt electronegatiu (halògens, sofre, seleni i tel·luri) per la qual cosa l'enllaç està molt polaritzat i es romp fàcilment en dissolució aquosa, donant lloc a la dissociació de l'àcid. Els hidràcids més importants són: àcid fluorhídric, HF(aq) - àcid clorhídric, HCl(aq) - àcid bromhídric, HBr(aq) - àcid iodhídric, HI(aq) - àcid sulfhídric, H₂S(aq). El més important és l'àcid clorhídric. S'empra en la indústria tèxtil, en la dels colorants, per a la neteja dels metalls en la indústria del galvanitzat i de l'estanyat, per a la manufactura de filferros, en el procés de gravat, en la fabricació de dextrosa, gelatina i sabons, en la purificació d'arenes i argiles per a la fabricació de porcellanes i en l'elaboració de clor, clorurs i derivats. Els hidrurs radicals són agrupaments diatòmics incomplets, identificats per l'anàlisi espectral, en l'atmosfera estel·lar; no han pogut ésser aïllats a causa de llur labilitat química i de llur curtedat de vida. Hom els considera com a radicals lliures. Els hidrurs d'inserció són composts obtinguts fent absorbir l'hidrogen per certs elements de transició, com el titani (TiH₂). Hom suposa que l'hidrogen s'introdueix en les fissures intersticials de la malla metàl·lica i en modifica les propietats.
Els hidrurs són emprats com a agents reductors, com a carburants molt energètics i com a intermediaris de síntesi, molts dels quals, però, tenen un interès exclusivament teòric.
Òxids miniatura|esquerra|Òxid de crom(III) miniatura|Estructura cristal·lina de l'òxid de rubidi
Els òxids inorgànics són combinació de l'oxigen amb qualsevol element, excepte el fluor. Els òxids inorgànics poden ésser denominats anteposant al nom de l'element el mot òxid, amb els prefixos numèrics escaients, o bé mitjançant el sistema de Stock.
Els òxids són generalment obtinguts per reacció directa de l'oxigen amb l'element a alta temperatura. També poden ésser obtinguts per descomposició tèrmica d'altres substàncies més complexes i per reacció amb l'oxigen de composts tals com hidrurs metàl·lics, sulfurs i halurs.
Amb els no metalls formen composts moleculars, volàtils, amb enllaç covalent. Exemples són el monòxid de carboni, CO, el diòxid de carboni, CO₂, el diòxid de sofre, SO₂, el monòxid de nitrogen, NO, el triòxid de dinitrogen, N₂O₃, el diclorur de pentaoxigen, O₅Cl₂, etc. Amb els metalls l'oxigen forma sòlids cristal·lins, amb enllaç, generalment iònic, degut a la baixa polarització de l'anió òxid, O2–. Exemples són l'òxid de sodi, Na₂O, l'òxid de ferro(III), Fe₂O₃, l'òxid de calci, CaO, l'òxid de zinc, ZnO, etc. Tanmateix, els òxids de metalls d'alta valència són volàtils, amb enllaç amb marcat caràcter covalent.
Els òxids tenen un gran nombre d'aplicacions en la indústria (semiconductor, ciment, vidre, pintura, refractari).
Oxoàcids esquerra|miniatura|Àcid sulfúric miniatura|Molècula d'àcid sulfúric, H₂SO₄. En groc el sofre, en vermell els oxígens i en blanc els hidrogens miniatura|Molècula d'àcid nítric, HNO₃. En blau el nitrogen, en vermell els oxígens i en blanc l'hidrogen
Els oxoàcids són composts inorgànics on un àtom central electronegatiu es troba enllaçat mitjançant enllaç covalent a diversos oxígens que amb enllaços dobles i simples completant les valències de l'àtom central. Els oxígens que es troben enllaçats mitjançant un enllaç simple a l'àtom central s'enllacen també a un àtom d'hidrogen. Aquest enllaç està molt polaritzat la qual cosa fa que sigui bo de dissociar.
Oxoàcids més importants: Àcid arsènic, H₃AsO₄ - Àcid arsenós, H₂AsO₃ - Àcid bòric, H₃BO₃ - Àcid bròmic, HBrO₃ - Àcid carbònic, H₂CO₃ - Àcid clòric, HClO₃ - Àcid clorós, HClO₂ - Àcid cròmic, H₂CrO₄ - Àcid difosfòric, H₂P₂O₇ -Àcid fosfòric, H₃PO₄ - Àcid fosforós, H₃PO₃ - Àcid hipobromós, HOBr(aq) - Àcid hipoclorós, HOCl(aq) - Àcid hipofosforós, H₃PO₂ - Àcid iòdic, HIO₃ - Àcid nítric, HNO₃ - Àcid nitrós, HNO₂ - Àcid perclòric, HClO₄ - Àcid perdisulfúric, H₂S₂O₈ - Àcid periòdic, HIO₄ - Àcid permonosulfúric, H₂SO₅ - Àcid selènic, H₂SeO₄ - Àcid selenós, H₂SeO₃ - Àcid silícic, H₄SiO₄ - Àcid sulfàmic, NH₂SO₃H - Àcid sulfúric, H₂SO₄ - Àcid sulfurós, H₂SO₃ - Àcid tel·lúric, H₂TeO₄ - Àcid tel·lurós, H₂TeO₃
Aplicacions dels àcids inorgànics. Àcid sulfúric, H₂SO₄. L'àcid sulfúric és l'àcid que s'empra en major quantitat, s'empra en la indústria química per a la preparació d'altres àcids, de sulfats i de carbonats. En la producció de pintures, sulfonació de greixos, en la indústria tèxtil, en la refineria del petroli, en la producció de ferro i acer, en els acumuladors de plom i en la fabricació d'explosius. Àcid nítric, HNO₃. L'àcid nítric s'empra en la fabricació d'explosius, colorants, seda artificial, plàstics, fertilitzants i en la fabricació d'àcid sulfúric.
Hidròxids miniatura|esquerra|Hidròxid de sodi miniatura|Estructura cristal·lina de l'hidròxid de sodi, NaOH. En lila el sodis, en vermell els oxígens i en blanc els hidrògens
Els hidròxids estan constituïts per anions hidroxil, OH–, i cations metàl·lics. En augmentar la capacitat de polarització del catió s'accentua el caràcter parcialment covalent de l'enllaç metall-oxigen, i l'estabilitat de l'hidròxid disminueix. Els hidròxids dels elements més electropositius (alcalins, alcalinoterris…) poden fondre's sense descompondre's (els dels alcalins poden, fins i tot, vaporitzar-se). En canvi, no es coneixen hidròxids en molt alt estat d'oxidació.
Els alcalins són els únics solubles en aigua. Els més reactius són els alcalins i els alcalinoterris. La propietat més destacada és el caràcter bàsic, tant en dissolució aquosa com en estat fus.
Sals miniatura|esquerra|Cristall de sulfat de coure (II) pentahidratat miniatura|Estructura cristal·lina del clorur de sodi, NaCl. En verd els anions clorur, Cl- i en lila els cations sodi, Na+ miniatura|Estructura cristal·lina de la blenda de zinc, ZnS. En groc els anions sulfur, S2- i en gris els cations zinc, Zn2+
Les sals són composts iònics formats per combinacions d'anions amb cations metàl·lics. Tenen les propietats característiques dels composts iònics: són sòlids cristal·lins de punt de fusió elevat, presenten conducció de l'electricitat en l'estat líquid i conductivitat electrolítica en llurs solucions aquoses. Això no obstant, hi ha tota una gradació en el caràcter covalent o iònic de l'enllaç, el qual depèn fonamentalment de la diferència d'electronegativitat i de grandària dels ions que constitueixen la sal. Dos exemples extrems són el fluorur de cesi, CsF, que és totalment iònic, i el tetraclorur de titani, TiCl₄, que presenta un caràcter covalent molt accentuat. Quant a la solubilitat, les sals de caràcter iònic són generalment solubles en dissolvents de constant dielèctrica elevada, com és ara l'aigua, a desgrat de les que presenten una energia reticular molt gran, mentre que les de tipus més covalent se solubilitzen en dissolvents apolars (tetraclorur de carboni, etc.). D'altra banda, moltes sals iòniques formen hidrats, la tendència a la formació dels quals és donada pel guany energètic que suposa la solvatació, enfront de l'energia necessària per a trencar el reticle cristal·lí de la forma anhidra.
Segons llur constitució, les sals poden classificar-se en: Sals simples: són les sals formades pel catió d'una base i l'anió d'un àcid amb l'estequiometria adequada, com el clorur de sodi, NaCl, o el nitrat de potassi (KNO₃). N'hi ha de dos tipus: Sals binàries. Són sals simples constituïdes per anions d'un sol element químic. Exemples: fluorur de sodi, NaF, clorur de magnesi, MgCl₂, bromur de potassi, KBr, iodur de plom(II), PbI₂. Sals ternàries o oxisals. Són sals simples en les quals l'anió prové d'un oxoàcid. Exemples: nitrat d'argent, AgNO₃, dicromat de potassi, K₂Cr₂O₇, sulfat de ferro(III), Fe₂(SO₄)₃. Sals àcides: Són sals que contenen àtoms d'hidrogen àcids, com l'hidrogencarbonat de sodi, NaHCO₃. Sals dobles: Són sals que s'originen, en general, per cristal·lització de solucions que contenen mescles d'ions, com ara els alums, i les oxisals i hidroxisals, conegudes genèricament com a sals bàsiques, en les quals intervenen oxocations o hidroxications, com l'oxiclorur de bismut, BiClO, i l'hidroxiclorur de magnesi, MgCl(OH).
Quant a la nomenclatura, les sals són anomenades esmentant primer l'anió i després el catió, amb els prefixos numèrics corresponents. La presència d'hidrogen àcid és indicada mitjançant el prefix hidrogen- anteposat al nom de l'anió, mentre que en la nomenclatura de les oxisals i hidroxisals són emprats els prefixos oxi- i hidroxi- anteposats al nom de l'anió.
Complexos miniatura|esquerra|Nitroprussiat de sodiminiatura|Diaminargent(I). En cel la argent, en blau els nitrògens i en blanc els hidrògens miniatura|Tetracarbonilniquel(II). En blau el níquel i formant carbonils, CO, en negre els carbonis i en vermell els oxígens
Un complex o compost de coordinació és un compost químic que conté un àtom o un ió central, generalment d'un metall de transició, acceptador d'electrons, envoltat d'un grup d'ions o de molècules neutres (els lligands), donadors d'electrons.
El lligand pot unir-se a l'àtom central per un sol dels seus àtoms o per més d'un, en el primer cas s'anomena monodentat i en els altres polidentat (bidentat, tridentat, etc.). En els polidentats es formen estructures cícliques que reben el nom de quelats. Segons el nombre d'ions centrals, el complex és mononuclear, dinuclear, etc., o polinuclear. En alguns casos, els lligands contenen sistemes d'electrons π, més o menys deslocalitzats, que es poden unir amb metalls formant complexos π (com els de tipus sandvitx, com el ferrocè). També hi ha complexos dits de transferència de càrrega, que són d'enllaç dèbil, correntment moleculars, caracteritzats per passar, per absorció de llum visible, a un estat excitat amb una transferència de càrrega, que dona lloc a un augment de la participació de la forma amb covalència dativa en l'híbrid de ressonància.