Transnístria (en rus Приднестровье, Pridnestróvie; en ucraïnès: Придністров'я, Prydnistròvia, Наддністрянщина, Naddnipriànsxyna; en romanès Transnistria o Stânga Nistrului), anomenada oficialment República Moldava de Transnístria (en moldau Република Молдовеняскэ Нистрянэ, Republica Moldovenească Nistreană segons l'escriptura llatina del romanès, no oficial a la regió; en rus Приднестровская Молдавская Республика, Pridnestróvskaia Moldàvskaia Respúblika; en ucraïnès Придністровська Молдавська Республіка, Prydnistrovska Moldavska Respúblika) és un estat independent no reconegut per la comunitat internacional, situat entre Moldàvia i Ucraïna, situat a la Transcaucàsia que només ha estat reconegut per altres tres estats no reconeguts per les Nacions Unides, Abkhàzia, Ossètia del Sud i República d'Artsakh. De iure, la totalitat del seu territori és moldau, malgrat que Moldàvia no el controla de facto. El nom prové de la situació geogràfica de la regió, és a dir, més enllà del riu Dnister o Dnièster. Fent referència al riu, en alguns mitjans ha rebut també el nom de Transdníster o Transdnièster.
Història Administració soviètica i romanesa esquerra|miniatura|L'RSS de Moldàvia (taronja) i Romania, 1924-1940 Transnístria es va convertir en una entitat política autònoma el 1924 amb la proclamació de l'RSS de Moldàvia, que incloïa l'actual Transnístria (4.100 km²) i una zona adjacent (4.200 km²) al voltant de la ciutat de Balta, a l'actual Ucraïna, però sense incloure cap part de Bessaràbia, que llavors formava part de Romania. Una de les raons per a la creació de l'RSS de Moldàvia va ser el desig de la Unió Soviètica d'incorporar Bessaràbia. L'RSS de Moldàvia es va formar a partir d'una part de Bessaràbia (arrabassada a Romania el 28 de juny, després del pacte Mólotov-Ribbentrop) i d'una part de l'RSS de Moldàvia aproximadament equivalent a l'actual Transnístria.
El 1941, després que les potències de l'Eix envaïssin la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, van derrotar les tropes soviètiques a la regió i la van ocupar. Romania va controlar tota la regió entre els rius Dnièster i Bug del Sud, incloent-hi la ciutat d'Odessa com a capital local.
El territori administrat per Romania, conegut com la Governació de Transnístria, amb una superfície de 39.733 km² i una població de 2,3 milions d'habitants, estava dividit en 13 comtats: Ananiev, Balta, Berzovca, Dubasari, Golta, Jugastru, Movilau, Oceacov, Odessa, Ovidiopol, Rîbnița, Tiraspol i Tulcin. En aquesta Transnístria ampliada vivien prop de 200.000 persones de parla romanesa.
L'administració romanesa de Transnístria va intentar estabilitzar la situació a la zona sota control romanès, aplicant un procés de romanització.
Durant l'ocupació romanesa de 1941-44, entre 150.000 i 250.000 jueus ucraïnesos i romanesos van ser deportats a Transnístria; la majoria van ser executats o van morir per altres causes en guetos i camps de concentració de la Governació.
Després de l'avenç de l'Exèrcit Roig a la zona el 1944, les autoritats soviètiques van executar, exiliar o empresonar centenars d'habitants de l'RSS de Moldàvia els mesos següents, acusats de col·laborar amb els ocupants romanesos. Una campanya posterior es va dirigir contra les famílies camperoles riques, que van ser deportades al Kazakhstan i Sibèria. En el transcurs de dos dies, el 6 i 7 de juliol de 1949, un pla anomenat “Operació Sud” va suposar la deportació de més d'11.342 famílies per ordre del ministre de Seguretat de l'Estat de Moldàvia, Iosif Mordovets.
Secessió miniatura|Igor Smirnov, primer president de Transnístria del 1991 al 2011 En la dècada de 1980, les polítiques de perestroika i glàsnost de Mikhaïl Gorbatxov a la Unió Soviètica van permetre la liberalització política regional. Això va conduir a la creació de diversos moviments informals en tot el país, i a un augment del nacionalisme en la majoria de les repúbliques soviètiques. En l'RSS de Moldàvia, en particular, es va produir un important ressorgiment del nacionalisme proromanès entre els moldaus. El més destacat d'aquests moviments va ser el Front Popular de Moldàvia. A principis de 1988, el FPM va exigir a les autoritats soviètiques que declaressin el moldau com a única llengua estatal, que tornessin a utilitzar l'alfabet llatí i que reconeguessin la identitat ètnica compartida de moldaus i romanesos. Les faccions més radicals del Front Popular van adoptar postures extremament antiminoritàries, etnocèntriques i xovinistes.Chechnya: Tombstone of Russian Power, Anatol Lieven, Yale University Press, 1999, , p. 246.Can Liberal Pluralism Be Exported?, Will Kymlicka, Magdalena Opalski, Oxford University Press, 2001, , p. 208. i van demanar que les poblacions minoritàries, en particular els eslaus (principalment russos i ucraïnesos) i els gagaüsos, marxessin o fossin expulsats de Moldàvia.
El 31 d'agost de 1989, el Soviet Suprem de l'RSS de Moldàvia va adoptar el moldau com a llengua oficial, conservant el rus només per a finalitats secundàries, va tornar el moldau a l'alfabet llatí i va declarar una identitat lingüística compartida entre moldaus i romanesos. Quan es van fer públics els plans de grans canvis culturals a Moldàvia, les tensions van augmentar encara més. Les minories ètniques es van sentir amenaçades per les perspectives d'eliminar el rus com a llengua oficial, que servia de mitjà de comunicació interètnica, i per la possible reunificació futura de Moldàvia i Romania, així com per la retòrica etnocèntrica del Front Popular. El Moviment Yedinstvo (Unitat), creat per la població eslava de Moldàvia, va pressionar perquè es donés el mateix estatus al rus i al moldau. La composició ètnica i lingüística de Transnístria diferia significativament de la major part de la resta de Moldàvia. La proporció de russos i ucraïnesos era especialment alta i la majoria de la població, alguns d'ells moldaus, parlaven rus com a llengua materna. El Front Popular nacionalista va guanyar les primeres eleccions parlamentàries lliures a l'RSS de Moldàvia a principis de 1990, i el seu programa va començar a aplicar-se lentament. El 2 de setembre de 1990, una assemblea ad hoc, el Segon Congrés dels Representants del Poble de Transnístria, va proclamar la República Socialista Soviètica de Moldàvia (RSPM) com a república soviètica, després de l'èxit d'un referèndum. La violència es va intensificar quan, l'octubre del 1990, el Front Popular va demanar als voluntaris que formessin milícies armades per impedir un referèndum d'autonomia a Gagaúsia, que tenia una proporció encara més gran de minories ètniques. En resposta, es van formar milícies de voluntaris a Transnístria. L'abril de 1990, torbes nacionalistes van atacar els diputats d'ètnia russa, mentre la policia moldava es negava a intervenir-hi o a restablir l'ordre.Modern Hatreds: The Symbolic Politics of Ethnic War, Stuart J. Kaufman, Cornell University Press, 2001, , p. 143.
Per tal de preservar una RSS moldava unificada dins de l'URSS i evitar que la situació s'agreugés encara més, el llavors president soviètic Mikhaïl Gorbatxov, alhora que citava la restricció dels drets civils de les minories ètniques per part de Moldàvia com a causa de la disputa, va declarar que la proclamació de Transnístria mancava de base legal i la va anul·lar mitjançant un decret presidencial el 22 de desembre de 1990.Kolsto, et al. "The Dniester Conflict: Between Irredentism and Separatism," Europe-Asia Studies, Vol. 45, No. 6 (1993): 108."Ukaz Prezidenta Soiuza Sovetskikh Sotsialisticheskikh Respublik O Merakh po Normalizatsii Obstanovki v SSR Moldova," Sovetskaia Moldova, no. 295 (17249), 1990-12-23, 1. No obstant això, no es va emprendre cap acció significativa contra Transnístria i les noves autoritats van poder establir lentament el control de la regió.
Després de l'intent de cop d'estat soviètic del 1991, l'RSS de Moldàvia va declarar la seva independència de la Unió Soviètica; el 5 de novembre de 1991 Transnístria va abandonar la seva ideologia socialista i va passar a anomenar-se «República Moldava de Pridnestrovia»."Postanovlenie verkhovnogo soveta Pridnestrovskoi Moldavskoi Respubliki ob izmenenii nazvaniia respubliki," Dnestrovskaia Pravda, 6 November 1991. En la seva declaració d'independència, la Moldàvia exsoviètica proclama solemnement l'anul·lació de tots els actes polítics i legals derivats del pacte Ribbentrop-Molotov, incloent-hi la incorporació forçosa de Transnístria al seu propi territori. Però els serveis secrets moldaus –fora de tot control polític– intenten impedir la separació de Transnístria segrestant el líder Igor Smirnov en territori ucraïnès. El govern transnistri de Tiraspol manté la seva posició i proclama ràpidament la seva independència. El nou estat exigeix a més l'alliberament immediat del seu president o, altrament, interromprà els seus lliuraments de gas i d'electricitat a la nova Moldàvia. En definitiva, Moldàvia i Transnístria confirmen cadascuna la seva pròpia independència a través d'un referèndum i designen els seus nous dirigents. Però hi ha enfrontaments armats entre les Unitats Especials del Ministeri de l'Interior de Moldàvia i la Guàrdia Nacional de Transnístria. Moldàvia no sols fracassa en l'intent de desplaçar la frontera cap a l'est sinó que Bendery, ciutat de llengua russa situada a la riba occidental del riu Dnièster, passa al costat de Tiraspol.
Guerra de Transnístria La Guerra de Transnístria es va produir després dels enfrontaments armats a escala limitada que van esclatar entre els independentistes de Transnístria i Moldàvia ja el novembre de 1990 a Dubăsari. Voluntaris, inclosos els cosacs, van arribar des de Rússia per ajudar el bàndol transnistri.Несколько хронологических данных о начале и эволюции войны A mitjans d'abril de 1992, en virtut dels acords sobre la divisió de l'equip militar de l'antiga Unió Soviètica negociats entre les antigues 15 repúbliques els mesos anteriors, Moldàvia va crear el seu propi Ministeri de Defensa. Segons el decret de la seva creació, la major part de l'equip militar del 14è Exèrcit Soviètic havia de ser conservat per Moldàvia. A partir del 2 de març de 1992, es va produir una acció militar concertada entre Moldàvia i Transnístria. Els combats es van intensificar a principis de 1992. L'antic 14è Exèrcit de Guàrdies soviètic es va incorporar al conflicte en la seva fase final, obrint foc contra les forces moldaves; hi van morir aproximadament 700 persones. Des d'aleshores Moldàvia no ha exercit cap control o influència efectiva sobre les autoritats de Transnístria. Un acord d'alto el foc, signat el 21 de juliol de 1992, s'ha mantingut fins ara.
Noves negociacions miniatura|237x237px|Igor Smirnov amb Vladimir Voronin i Dmitri Medvédev a Barvikha, 18 de març de 2009 L'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) intenta facilitar una solució negociada. Sota els auspicis de l'OSCE, el 8 de maig de 1997 el president de Moldàvia, Petru Lucinschi, i el president de Transnístria, Igor Smirnov, van signar el «Memoràndum sobre els principis de normalització de les relacions entre la República de Moldàvia i Transnístria», també conegut com a «Memoràndum Primakov», que sostenia l'establiment de relacions jurídiques i estatals, encara que les disposicions del memoràndum van ser interpretades de forma diferent pels dos governs.