La Creu d'AlcoraçSobre la denominació "Alcoraç": o «Armes Daragó» és un senyal heràldic territorial que representa «les armes del regne d'Aragó». Heràldicament es defineix de la següent manera: en camper d'argent (blanc) una creu de gules (roig), amb 4 caps de reis sarraïns en els seus quarters. Aquest senyal heràldic aparegué per primer cop el 1281 en la butlla de plom del rei Pere II "el Gran" «el Gran» i es contraposa al senyal heràldic dels quatre pals, el «senyal reial», que representa al llinatge. Una llegenda del i divulgada al en remuntava l'origen a l'any 1096, fent-lo derivar de l'aparició de Sant Jordi durant la batalla d'Alcoraç (1096), motiu pel qual també reben la denominació de Creu d'Alcoraç. Actualment aquest senyal heràldic ocupa el tercer quarter de l'Escut de l'Aragó i constitueix l'Escut de Sardenya.
Origen Tota l'erudició actual està d'acordConde, Rafael"La bula de plomo de los reyes de Aragón y la cruz «de Alcoraz»" en el fet que la Creu d'Alcoraç fou creada pel rei Pere II "el Gran" a l'entorn del 1280. Aquestes armes, denominades a partir del segle XV Creu d'Alcoraç, apareixen per primer cop en la Butlla de plom de 1281 del rei Pere II "el Gran".
Segells de cera i butlles de plom miniatura|Butlla de plom que penja de la Butlla papal (document) d'Urbà VIII, 1637 Durant l'edat mitjana, un dels elements per certificar l'autenticitat d'un document oficial era el segell. El segell era una matriu, tòrcul o altre estri, generalment de metall, que portava gravat en relleu el símbol característic i propi d'una persona o institució. El segell es pressionava sobre cera blana deixant-hi una empremta que també rebia el nom de segell. En els regnes hispànics medievals s'emprà el segell penjant, una empremta tota feta de cera que, lligada d'un cordill, penjava del document oficial a autentificar. Donada la seva importància, a les antigues cancelleries reials hi havia un alt funcionari encarregat de custodiar els segells reials. Les evidències històriques més antigues que s'han conservat de segells de cera són les següents, en ordre cronològic: 1146 amb Alfons VII de Lleó, 1150 amb Ramon Berenguer IV de Barcelona, i 1154 amb Sanç VI de Pamplona.
Paral·lelament, la Santa Seu emprarà butlles (segells) de plom lligades als documents oficials, raó per la qual els documents mateixos acabaren sent coneguts pel nom de butlles. La difusió del sistema de butlles de plom pels territòris hispànics fou posterior a la dels segells de cera, es va adoptar a la Corona d'Aragó durant el regnat de Pere I "el Catòlic" (1196-1213), al Regne de Lleó durant el regnat d'Alfons IX de Lleó (1188-1230), al Regne de Castella en temps d'Alfons VIII de Castella (1158-1214), i a la Corona de Mallorca durant el regnat de Jaume II de Mallorca (1276-1313).
Les butlles de plom de la Corona d'Aragó A la cancelleria de la Corona d'Aragó l'ús d'una butlla de plom estava reservat en exclusiva al rei, tot i que també l'acabaren adoptant el monestir de la Trinitat de València, la ciutat de Barcelona i alguns nobles. El primer rei que va usar una Butlla de plom fou Pere I "el Catòlic" en un document de l'any 1210. Aquesta Butlla de plom mostra, a l'anvers, la figura del rei assegut en un tron i sobre els seus genolls una espasa; amb el braç dret sosté el ceptre reial, i amb el braç esquerre sosté el pom reial. En el revers torna a aparèixer la figura del rei, aquest cop a cavall, trocat amb un elm nasal i trascolls, mentre sosté amb el braç esquerre l'escut i amb el dret sosté una llança amb banderola; tant l'escut, com la banderola, com les gualdrapes del cavall, llueixen la Senyera Reial dels Quatre Pals. (Sagarra, 1915-1932: 13). En un altre document, també de l'any 1210, la Butlla de plom manté els mateixos símbols i estructura. Del seu fill, el rei Jaume I d'Aragó "el Conqueridor", ens han arribat 3 Butlles de plom; una d'un document del 1231, una altra del 1255, i la darrera del 1273. Totes tres tenen un disseny i estructura similars a les que feu el seu pare, i totes tres mostren el rei a cavall lluint la Senyera Reial dels Quatre Pals.
La butlla de plom de Pere III d'Aragó «el Gran» miniatura|«Les armes Daragó» (Creu d'Alcoraç) apareixen per primer cop en el revers de la botlla de plom de Pere II "el Gran" «el Gran» de 1281. Segons l'heraldista Menéndez Pidal de Navascués: «El caràcter territorial dels emblemes situats al revers dels segells restarà durant molt temps i s'evidencia quan no coincideix amb les armes personals. Són notables els exemples dels segells de Ferran III de Castella (...) y els segells reials aragonesos desde finals del , en els quals la creu cantonada, anomenada d'Alcoraç (armes del regne d'Aragó), ocupen sempre el revers, mentre que les figures eqüestres s'armaren invariablement amb els pals (armes familiars)». El canvi arribà l'any 1281, en la Butlla de plom del rei Pere II "el Gran", fill de Jaume "el Conqueridor" i net de Pere "el Catòlic". Aquesta Butlla de plom té lanvers similar a totes les anteriors: la figura del rei assegut en un tron, mentre amb el braç dret sosté el ceptre reial, i amb el braç esquerre sosté el pom reial; a la dreta del rei apareix l'estrella reial de sis puntes, creada per Jaume I, mentre l'espasa sobre els genolls ja no hi apareix. El canvi es produeix en el disseny del revers, on, en lloc de la Senyera Reial lluïda pel rei mentre cavalca, hi apareix «l'escut de la creu amb els 4 caps de sarraïns», conegut a partir del amb el nom de Creu d'Alcoraç. Un trasllat del 1327 d'un dels Furs del Regne de València, que s'havia acordat en les Corts del 1283 durant el regnat del rei Pere II "el Gran", descriu aquesta Butlla de plom de la següent manera:
Conde senyala que en la Butlla de plom els 4 caps presenten clares faccions negroïdes, tal com reflecteix l'actual escut de Sardenya. Aquestes faccions negroïdes es mantindran fins a la Butlla de plom del regnat de Ferran II d'Aragó "el Catòlic" (1468-1516), on són canviades per «4 caps de sarraïns», i a més, apareixen coronades i afrontades. (Sagarra 1915-1932: 111). Conde afegeix que pot ser per això que a "Crónica de Aragón" (1499), Vagad parla de "moros negros". Però pel que fa al simbolisme, Conde conclou que és indiferent que siguin els originals caps amb faccions negroïdes o els posterior caps de sarraïns, ja que en la simbologia europea del i , les faccions negroïdes i sarraïnes s'associaven indistintament a l'Islam, i per extensió al mal, representant a Mahoma com un diable. Per tant, els 4 caps representarien el mal.
Les «armes d'Aragó» (1344)
miniatura|Escut de Sardenya, que preserva la versió original amb faccions negroïdes, i sense coronar El rebesnet de Pere II "el Gran" fou Pere III "el Cerimoniós". Pere III inicià una nova ordenació per tota la simbologia, ceremonials i ordenacions de la Corona d'Aragó. Seguint les "Leges Palatinae" promulgades pel seu parent Jaume III de Mallorca "el Temerari", el 18 d'octubre del 1344, a Barcelona, promulgà les Ordinacions de casa e cort. En les Ordinacions de la Casa de Pere III "el Cerimoniós" del 1344 es descriu la Butlla de plom de la següent manera:
Pere III "el Cerimoniós" deixà palès en les seves Ordinacions que considerava que la Senyera Reial dels Quatre Pals era originària dels Comtes de Barcelona. Per això adoptà el "signum regis", el senyal reial de Ramir I d'Aragó "el Monjo", convertint-lo en la Creu d'Ènnec Aritza, a la que anomena «senyal antich del rey Daragó», com antic símbol del Llinatge propi dels Reis d'Aragó. D'aquesta manera, al el Regne d'Aragó tenia dos símbols propis: d'una banda la Creu d'Ènnec Aritza, que Pere III "el Cerimoniós" havia creat i era considerat per ell com el «senyal antich del rey Daragó», i la creu amb els caps de sarraïns que eren «les armes Daragó».
Valoracions i interpretacions de la significació del senyal heràldic miniatura|«Les armes Daragó» també foren representades en el revers de la botlla d'or de Martí I d'Aragó «l'Eclesiàstic». Segons l'heraldista Menéndez Pidal de Navascués: «La situación del escudo en el reverso del sello confirma el carácter territorial».
Hipòtesi: emblema personal Per a l'historiador aragonès Guillermo Redondo, Pere III d'Aragó "el Gran" creà la denominada Creu d'Alcoraç com a escut personal, i significava l'esperit de croada vencedora sobre l'islam.Redondo, Guillermo, "Aragón en sus escudos y banderas", pàg. 19-20
Hipòtesi: senyal de la Corona d'Aragó La historiadora sarda Luisa D'Arienzo introdueix la hipotèsi que Pere II "el Gran" creà la denominada Creu d'Alcoraç com a escut territorial d'una nova Corona d'Aragó unitària i unificada. Aquesta nova entitat política, caracteritzada per la indivisibilitat i la unitat interna del territori es reflectiria d'una banda en la titulació única que introduí Pere II "el Gran": "Rex Aragonum", deixant d'utilitzar i marginant la resta de títols; per altra banda, l'escut de la «creu i els 4 caps de sarraïns», seria, segons la historiadora sarda, l'escut únic que Pere II "el Gran" volia per a la nova Corona d'Aragó unificada. D'aquesta manera, els 4 caps de sarraïns representarien els 4 estats medievals nascuts de la conquesta sobre l'islam: Aragó, Catalunya, València i Mallorca; aquest darrer, Mallorca, s'havia separat de la Corona d'Aragó de resultes del testament de Jaume I, però Pere II "el Gran" en preparava la reanexió. Finalment, l'intent unificador de Pere II "el Gran" fracassaria. Les Corts Catalanes del 1283 l'obligaren a rectificar i a incloure en els documents oficials i els segells el títol de "Comte de Barcelona". Pere II "el Gran" s'hauria avingut a les exigències catalanes, però tot i així continuà emprant el títol únic de "Rex Aragonum", tant en els documents oficials com en els segells, només corregit a vegades pel títol de "Rex Aragonum et Sicilie". Per altra banda, la reanexió de Mallorca no es produiria fins un segle més tard.
Hipòtesi: senyal del rei d'Aragó
L'historiador Rafael Conde rebutja tant la hipòtesi d'un escut personal, és a dir, d'ús exclusiu per a la persona de Pere II "el Gran", com la hipòtesi d'un nou escut territorial per a una hipotètica Corona d'Aragó unitària i unificada. Per contra, planteja la hipòtesi que es tracta d'un escut de dignitat del Rei d'Aragó; és a dir, si el rei Pere era, simultàniament, Rei d'Aragó, Rei de Sicília, Rei de València i Comte de Barcelona, aquest nou escut el simbolitzava només pel fet de ser Rei d'Aragó, independentment de la resta de títols. D'aquesta manera, afegeix Conde, mentre la Senyera Reial dels Quatre Pals era el símbol de la dinastia, de la família, i el podien mostrar totes les branques del llinatge, l'escut de la "creu amb 4 caps de sarraïns" el distingia a ell, i només a ell, per la dignitat de ser Rei d'Aragó; d'aquesta manera, només aquells que el succeïssin com a Reis d'Aragó, el podien mostrar.
Respecte al significat propi de l'escut, Conde creu que l'explicació rau en la llegenda que acompanya la "creu amb els 4 caps de reis sarraïns" en la Butlla de plom. Si a lanvers de la Butlla de plom l'únic canvi respecte dels anteriors és el títol únic que introduí Pere II "el Gran": "+ S · PETRI · DEI · GRACIA · REGIS · ARAGONUM" ("Petri Dei Gratia Regis Aragonum"), la llegenda del revers que acompanya la "creu amb els 4 caps de reis sarraïns" és "+ SERPENS · DAMPNA · TULIT · CRUS · TAE · H · REPULIT.". La dificultat rau en la decodificació de les abreviacions d'aquesta llegenda; Sagarra i Montaner interpreten: «Serpens dampna tulit, crus tamen hoc repulit» on l'abreviació "CRUS" és "crustamen" (tronc de l'arbre); mentre Fluvià interpreta com "crux" (creu). Conde conclou que ja sigui "arbre" o "creu", la significaió és la mateixa dins de la simbología cristiana, ja que l'arbre salvador és per excel·lència la creu.