Cabaret és una pel·lícula musical estatunidenca dirigida per Bob Fosse, estrenada el 1972 i basada en el musical de Broadway amb el mateix nom. Alhora aquest musical estava basat en l'obra de teatre I Am a Camera, de John Van Druten i en la novel·la de 1939 Goodbye to Berlin de l'escriptor anglòfon Christopher Isherwood.
El llargmetratge es va estrenar als Estats Units el 13 de febrer de 1972. A Espanya l'estrena va arribar el 6 d'octubre del mateix any.
Argument La pel·lícula situa l'espectador al Berlin de 1931, en plena República de Weimar. La Sally Bowles és una cantant estatunidenca que actua al Kit Kat Club. En Brian Roberts és un escriptor i estudiant de doctorat que acaba d'arribar a la ciutat des de la Universitat d'Oxford i que ha de donar classes d'anglès per sobreviure. Tots dos són hostes de la pensió de Fräulein Schneider. La Sally intenta sense èxit seduir en Brian i acaba concloent que és homosexual. La parella es fan amics i en Brian és testimoni de la caòtica i bohèmia vida de la Sally durant els últims dies de la República de Weimar. Després que el pare de la Sally cancel·li una altra cita amb ella, deixant-la emocionalment destrossada, en Brian la consola i es converteixen en amants.
Maximilian von Heune, un playboy i baró ric i casat, es fa amic de la Sally i la porta a ella i en Brian a la seva finca de camp on tots dos reben regals i intents de seducció. Després d'una experiència d'una forta tensió sentimental entre els tres i de que l'ascens del nazisme es faci cada vegada més evident, en Max abandona a la parella sobtadament. Durant una discussió, la Sally li diu a Brian que ha estat tenint sexe amb Max, i Brian revela que ell també ho ha fet. La parella es reconcilia més tard i la Sally revela que el baró els hi va deixar 300 marcs pels dos, pràcticament el preu del servei d'una prostituta.
La Sally se n'assabenta de que està embarassada i no té clar qui és el pare de la criatura. En Brian s'ofereix a casar-se amb ella i a emportar-se-la a viure amb ell a Anglaterra. Al principi celebren la ecisió d'iniciar aquesta nova vida junts, però després d'un pícnic en què en Brian actua de manera distant, la Sally es desanima i rebutja la idea de viure una vida avorrida rentant bolquers. En última instància, decideix avortar sense comunicar la seva decisió a en Brian. En una darrera discussió, la parella comparteix les seves pors. En Brian pren la decisió de tornar a Anglaterra, mentre que la Sally es queda a Berlín, integrant-se de nou al Kit Kat Club.
Paral·lelament, en Fritz Wendel, un jueu alemany que es fa passar per cristià protestant, s'enamora de la Natalia Landauer, l'hereva d'una rica família jueva de Berlín, que el menysprea. A través d'en Brian, la Sally l'anima a ser més agressiu i insistent amb ella, cosa que finalment permet que el Fritz es guany l'amor de la seva estimada. Tanmateix, per obtenir el consentiment dels Landauer per casarse, en Fritz ha de desvetllar que és jueu enmig dels primers atacs antisemites dels nazis. La parella es casa en una sinagoga poc després.
L'auge del feixisme a Europa i més concretament a Alemanya és el subtext present al llarg de tota la pel·lícula. El progrés dels personatges principals es pot seguir a través de les seves accions i de la seva actitud envers l'acceptació social cada vegada més evident del nazisme a la República de Weimar. Al començament de la pel·lícula, un membre del Partit Nazi és expulsat del Kit Kat Klub pel director del club, que després rep una pallissa alhora que a l'interior es desenvolupa un número musical que ridiculitza la visió germanofila de Hitler.
L'ascens dels nazis als anys trenta es va fent més evident a partir d'episodis de violència envers els comunistes o els jueus, però un dels moments culminants és l'escena rural en què un jove i ros canta un himne sobre la bellesa i la joventut ("Tomorrow Belongs to Me") fins que es desvetlla el seu uniforme de les Joventuts Hitlerianes. Aleshores, la balada es transforma en un himne nazi militant i, al final de la cançó, un a un gairebé tots els adults i joves de la cerveseria s'aixequen i s'uneixen al cant. Després d'aquesta escena en Brian s'enfronta a un nazi que reparteix propaganda al carrer i acaba rebent una pallissa.
A l'escena final de la pel·lícula al Kit Kat Klub es fa evident que entre els membres del públic hi ha persones vestint l'uniforme del partit nazi i que aquests ocupen els llocs a primera fila.
Repartiment Liza Minelli com a Sally Bowles. Michael York com a Brian Roberts. Helmut Griem com a Maximilian von Heune. Joel Grey com a Mestre de Cerimònies. Fritz Wepper com a Fritz Wendel. Marisa Berenson com a Natalia Landauer. Elisabeth Neumann-Viertel com a Fräulein Schenider. Helen Vita com a Fräulein Kost. Ralf Wolter com a Herr Ludwig. Sigrid von Richthofen com a Fräulein Mayr. Gerd Vespermann com a Bobby. Ricky Renée com a Elke.
Història La pel·lícula de 1972 està basada en anècdotes semi-autobiogràfiques de Christopher Isherwood viscudes durant la República de Weimar. El 1929, Isherwood es va traslladar a Berlín per viure la seva vida com a home obertament homosexual i per gaudir de la llibertat de la nit alemanya.
Mentre feia la seva estada a la capitar, l'escriptor va compartir allotjament amb Jean Ross, una una cantant de cabaret britànica i aspirant a actriu de cinema que venia d'una família anglo-escocesa acomodada que més tard va ser la inspiració per la Sally Bowles. Durant aquest temps van conèixer John Blomshield, un ric playboy que va inspirar el personatge del baró Maximilian von Heune a l'adaptació cinematogràfica. Blomshield va tenir una breu però intensa relació amb Isherwood i Ross i els va abandonar sobtadament.
Després de la desaparició de Blomshield, Ross es va quedar embarassada de l'actor Peter van Eyck. Després de l'abandonament, Ross es va sotmetre a un avortament que gairebé li va costar la vida i que li va facilitar Isherwood, el qual va fer el paper de pare de la criatura. Mentre Ross es recuperava de l'incident la situació política a Alemanya va degradar-se ràpidament, amb situacions de pobressa, precarietat i enfrontaments polítics on l'extrema dreta tenia un important paper. Isherwood i altres intel·lectuals europeus van abandonar el país ràpidament.
Quan el 1933 Adolf Hitler va prendre el poder i va fonamentar la seva dictadura, Isherwood ja feia temps que es refugiava a Anglaterra. Molts dels habitants de la nit berlinesa amb qui l'escriptor va fer amistat van acabar fugint a l'estranger o sent assassinats als camps de concentració. Aquests fents van ser claus per a que el 1937 Isherwood escribís la novel·la Sally Bowles, que es va adaptar posteriorment al teatre amb el títol I am a Camera i el 1966 va esdevenir el musical Cabaret.
Diferències entre la pel·lícula i el musical La pel·lícula difereix significativament del musical de Broadway. En la versió escènica, Sally és anglesa (com ho va ser a Goodbye to Berlin d'Isherwood), mentre que a l'adaptació cinematogràfica és nord-americana. Cliff Bradshaw va ser rebatejat com a Brian Roberts i es va convertir en britànic (com Isherwood, en qui es basava el personatge), en lloc de ser estatunidenc com en la versió teatral. Els personatges i les trames que involucren en Fritz, la Natalia i en Max van sortir de l'obra I Am a Camera i es van descartar per a la producció escènica de Cabaret i per a Goodbye to Berlin. El canvi més significatiu va implicar la desaparició de dos personatges clau per al musical: Fräulein Schneider, la mestressa de la pensió, i el seu interès amorós, el botiguer Herr Schutlz. La seva trama romàntica condemnada al fracàs i les conseqüències de l'amor entre una cristiana i un jueu en l'auge de l'antisemisime, així com tots els seus números musicals associats van ser retallats, malgrat que algunes cançons com ara "It Couldn't Please Me More (The Pineapple Song)" i "Married" van formar part de la banda sonora del muntatge, sent aquesta última interpretada per la cantant de cabaret Greta Keller.
John Kander i Fred Ebb van eliminar i modificar algunes cançons. Així, "Don't Tell Mama" va canviar-se per "Mein Herr" i "The Money Song" va canviar-se per "Money, Money". Aquestes dues peces es van integrar més tard en el muntatge teatral al costat de la resta de números originals. La cançó "Maybe this time", escrita per Kander i Ebb per a Liza Minelli el 1964, es va incorporar al muntatge escènic de 1972 i finalment a la banda sonora de totes les versions.
Producció Pre-producció El 1968, la productora Cinerama va signar un acord per fer una versió cinematogràfica del musical de Broadway de 1966, però se'n va retractar el 1969. Finalment, el maig de 1969 la productora Allied Artists es va fer amb els drets per poder fer el llargmetratge. El cost total de la producció, xifrat en 4.570.000 dólars es va repartir amb ABC Pictures.
La productora de la pel·lícula volia que fos dirigida per un director de renom, com ara Billy Wilder, Joseph L. Mankiewicz o Gene Kelly. AIxò no obstant, van començar a treballar amb Bob Fosse, que havia insistit en poder estar al capdavant de la producció.
Guió El primer guió va ser elaborat per Jay Presson Allen i estava basat en la producció de Broadway. Fosse va contractar l'escriptor i amic personal d'Isherwood, Hugh Wheeler, per reescriure el muntatge. Wheeler es va adreçar a la font primària per obtenir més material per a la producció, doncs sabia que Isherwood havia estat molt crític amb el musical perquè considerava que part de la seva obra havia estat censurada. Així, Wheeler va recuperar l'argument del gigoló i l'hereva alemanya i també va posar el focus en la identitat sexual del protagonista, que reflectia l'homosexualitat de l'autor original. Així doncs, aquest va esdevenir un home bisexual en comptes d'un home heterosexual com al muntatge teatral.
El director també va decidir donar més importància a les escenes del Kit Kat Club com a metàfora de la decadència d'Alemanya. Va eliminar tots els números musicals fora d'aquest entorn excepte "Tomorrow belongs to me" i va incorporar noves cançons compostes per John Kander i Fred Ebb.
Càsting El productor de Cabaret, Cy Freuer, va escollir Liza Minelli per interpretar Sally Bowles i a Joel Grey com a Mestre de Cerimònies molt abans que Bob Fosse s'integrès en el muntatge. El director va incorporar Michael York com a protagonista masculí, una elecció que Minelli no considerava del tot encertada fins que finalment va poder assajar amb ell.
Per a la seva interpretació de Sally Bowles, Liza Minelli, a petició del seu mateix pare l'actor i director d'escena Vincente Minelli, va imitar deliberadament l'estil de Louise Brooks, una flapper i icona sexual de l'època del jazz."Liza Minnelli". Inside the Actors Studio. Temporada 12. Episodi 6. 5 de febrer de 2006. Bravo. Aquesta interpretació va ser guardonada el 1973 amb el premi Oscar a la millor actriu.
Banda sonora Totes les cançons van ser escrites i compostes per John Kander i Fred Ebb. +TítolIntèrpretDurada"Willkommen"Joel Grey4:29"Mein Herr"Liza Minnelli3:36"Maybe This Time"Liza Minnelli3:11"Money, Money"Joel Grey, Liza Minnelli3:04"Two Ladies"Joel Grey3:11"Sitting Pretty"Instrumental2:27"Tomorrow Belongs to Me"Mark Lambert3:06"Tiller Girls"Joel Grey1:41"Heiraten (Married)"Greta Keller3:45"If You Could See Her"Joel Grey3:54"Cabaret"Liza Minnelli3:34"Finale"Joel Grey2:28
Recepció Crítica Crítica cinematogràfica contemporània En general les opinions de la crítica van ser positives. El gener de 1972, Robert Ebert va dir del llargmetratge: "Aquest no és un musical normal. Part del seu èxit ve perquè no cau en el vell tòpic que els musicals han de fer feliços. En lloc d'abaratiar la versió cinematogràfica alleugerint la seva càrrega de desesperació, el director Bob Fosse ha anat directament al desolador centre del material i s'hi ha estat prou estona com per guanyar l'Oscar a la Millor Direcció".
El punt de vista de Christopher Isherwood