miniatura| Dr. Philippe Pinel à l'hôpital de la Salpêtrière, 1795, de Tony Robert-Fleury.|300x300px La psiquiatria és una branca de la medicina especialitzada en els trastorns mentals.
Els psiquiatres no solament diagnostiquen i tracten aquests trastorns sinó que també realitzen investigacions per a comprendre'ls i prevenir-los. Un psiquiatre és un llicenciat en medicina que, després de completar el MIR, fa la residència en psiquiatria. Molts psiquiatres també s'especialitzen en psicoanàlisi, psiquiatria infantil o altres subespecialitats.
Els psiquiatres tracten als pacients en consultes privades, en hospitals generals, o en centres especialitzats per a malalts mentals (hospitals psiquiàtrics, clíniques ambulatòries, o centres comunitaris de salut mental).
El camp de la psiquiatria és molt ampli en comparació amb altres especialitats mèdiques. Els trastorns mentals poden afectar la majoria dels aspectes de la vida del pacient, com la seva activitat física, conducta, emocions, pensament, percepció, relacions interpersonals, sexualitat, treball i lleure. Aquests trastorns es produeixen per una combinació poc coneguda de determinants biològics, psicològics i socials. La tasca del psiquiatre consisteix a identificar les diferents fonts i manifestacions de la malaltia mental.
Teoria i enfocament
La psiquiatria fa referència a un camp de la medicina centrat específicament en la ment, amb l'objectiu d'estudiar, prevenir i tractar els trastorns mentals en humans. S'ha descrit com un intermediari entre el món des d'un context social i el món des de la perspectiva de les persones que pateixen malalties mentals.
Les persones que s'especialitzen en psiquiatria sovint difereixen de la majoria dels altres professionals de la salut mental i metges, ja que han d'estar familiaritzades amb les ciències socials i biològiques. La disciplina estudia el funcionament dels diferents òrgans i sistemes corporals classificats segons les experiències subjectives del pacient i la fisiologia objectiva del pacient. La psiquiatria tracta els trastorns mentals, que convencionalment es divideixen en tres categories generals: malalties mentals, discapacitats d'aprenentatge greus i trastorns de la personalitat. Tot i que l'enfocament de la psiquiatria ha canviat poc al llarg del temps, els processos de diagnòstic i tractament han evolucionat dràsticament i continuen fent-ho. Des de finals del segle XX, el camp de la psiquiatria ha continuat esdevenint més biològic i menys aïllat conceptualment d'altres camps mèdics.
Àmbit de pràctica miniatura|Any de vida ajustat per discapacitat per afeccions neuropsiquiàtriques per cada 100.000 habitants l'any 2002: Tot i que l'especialitat mèdica de la psiquiatria utilitza la recerca en el camp de la neurociència, la psicologia, la medicina, la biologia, la bioquímica i la farmacologia, generalment s'ha considerat un punt intermedi entre la neurologia i la psicologia. Com que la psiquiatria i la neurologia són especialitats mèdiques profundament entrellaçades, totes les certificacions als Estats Units per a ambdues especialitats i per a les seves subespecialitats les ofereix un únic consell, l'American Board of Psychiatry and Neurology, un dels consells membres de l'American Board of Medical Specialties. A diferència d'altres metges i neuròlegs, els psiquiatres s'especialitzen en la relació metge-pacient i estan formats en diversos graus en l'ús de la psicoteràpia i altres tècniques de comunicació terapèutica. Els psiquiatres també es diferencien dels psicòlegs en què són metges i tenen una formació de postgrau anomenada residència (normalment de quatre a cinc anys) en psiquiatria; la qualitat i la exhaustivitat de la seva formació mèdica de postgrau és idèntica a la de tots els altres metges. Per tant, els psiquiatres poden aconsellar pacients, receptar medicaments, demanar proves de laboratori, demanar neuroimatge i dur a terme exàmens físics. A més, alguns psiquiatres estan formats en psiquiatria intervencionista i poden oferir tractaments intervencionistes com ara teràpia electroconvulsiva, estimulació magnètica transcranial, estimulació del nervi vague i ketamina.
Ètica L’Associació Mundial de Psiquiatria emet un codi ètic per regir la conducta dels psiquiatres (com altres proveïdors d'ètica professional). El codi d'ètica psiquiàtrica, establert per primera vegada a través de la Declaració de Hawaii el 1977, s'ha ampliat mitjançant una actualització de Viena el 1983 i en la Declaració de Madrid més àmplia el 1996. El codi es va revisar durant les assemblees generals de l'organització el 1999, 2002, 2005 i 2011.
El codi de l'Associació Mundial de Psiquiatria cobreix assumptes com la confidencialitat, la pena de mort, la discriminació ètnica o cultural, l'eutanàsia, la genètica, la dignitat humana dels pacients incapacitats, les relacions amb els mitjans de comunicació, el trasplantament d'òrgans, l'avaluació de pacients, l'ètica de la recerca, la selecció del sexe, la coacció, la tortura, i l'actualització dels coneixements.
En establir aquests codis ètics, la professió ha respost a diverses controvèrsies sobre la pràctica de la psiquiatria, per exemple, al voltant de l'ús de la lobotomia i la teràpia electroconvulsiva.
Entre els psiquiatres desacreditats que van operar fora de les normes de l'ètica mèdica hi ha Harry Bailey, Donald Ewen Cameron, Samuel A. Cartwright, Henry Cotton i Andrei Snezhnevsky.
Enfocaments Les malalties psiquiàtriques es poden conceptualitzar de diverses maneres. L'enfocament biomèdic examina els signes i símptomes i els compara amb els criteris de diagnòstic. La malaltia mental es pot avaluar, en canvi, a través d'una narrativa que intenta incorporar els símptomes en una història de vida significativa i emmarcar-los com a respostes a condicions externes. Per exemple, el Marc de Significat de l'Amenaça de Poder (PTMF) és un enfocament conceptual per comprendre el malestar mental que serveix com a alternativa als sistemes de diagnòstic psiquiàtric tradicionals. En lloc de veure el malestar principalment com un símptoma d'un trastorn mental subjacent, el marc emfatitza el paper de l'adversitat, el trauma, les desigualtats socials, les relacions i els contextos culturals en la configuració de les experiències de les persones, i proposa que moltes formes de malestar es poden entendre com a respostes significatives a circumstàncies difícils.
Ambdós enfocaments es consideren importants en el camp de la psiquiatria, però no s'han reconciliat prou per resoldre la controvèrsia sobre la selecció d'un paradigma psiquiàtric o l'especificació de la psicopatologia. El model biopsicosocial s'utilitza per explicar els orígens multifactorials del deteriorament clínic, reconeixent que els factors biològics, psicològics i socials tenen un paper en la salut i la malaltia.
Un cop un professional mèdic diagnostica un pacient, hi ha moltes maneres de tractar-lo. Sovint, els psiquiatres desenvolupen una estratègia de tractament que incorpora diferents facetes de diferents enfocaments. Les receptes de medicaments s'escriuen molt sovint per ser regulades pels pacients juntament amb qualsevol teràpia que rebin. Hi ha tres pilars principals de la psicoteràpia dels quals s'extreuen les estratègies de tractament més regularment. La psicologia humanista intenta posar la totalitat del pacient en perspectiva; també se centra en l'autoexploració. El conductisme és una escola de pensament terapèutic que opta per centrar-se únicament en esdeveniments reals i observables, en lloc d'extreure l'inconscient o el subconscient. La psicoanàlisi, en canvi, concentra els seus tractes en la primera infància, els impulsos irracionals, l'inconscient i el conflicte entre els corrents conscient i inconscient. En els darrers anys, les pràctiques de mindfulness que impliquen la consciència del moment present han guanyat popularitat i s'ha demostrat que són efectives en el tractament psiquiàtric.
Professionals Tots els metges poden diagnosticar trastorns mentals i prescriure tractaments utilitzant els principis de la psiquiatria. Els psiquiatres són metges formats que s'especialitzen en psiquiatria i estan certificats per tractar malalties mentals. Poden tractar pacients ambulatoris, pacients ingressats o ambdues coses; poden exercir com a professionals individuals o com a membres de grups; poden ser autònoms, membres d'associacions o empleats d'entitats governamentals, acadèmiques, sense ànim de lucre o amb ànim de lucre; empleats d'hospitals; poden tractar el personal militar com a civils o com a membres de l'exèrcit; i en qualsevol d'aquests entorns poden funcionar com a clínics, investigadors, professors o una combinació d'aquests. Tot i que els psiquiatres també poden rebre una formació significativa per dur a terme psicoteràpia, psicoanàlisi o teràpia cognitivoconductual, és la seva formació com a metges el que els diferencia d'altres professionals de la salut mental.
Recerca La recerca psiquiàtrica és, per la seva pròpia naturalesa, interdisciplinària; combina perspectives socials, biològiques i psicològiques en un intent de comprendre la naturalesa i el tractament dels trastorns mentals. Els psiquiatres clínics i d'investigació estudien temes psiquiàtrics bàsics i clínics en institucions de recerca i publiquen articles en revistes. Sota la supervisió de comitès de revisió institucionals, els investigadors clínics psiquiàtrics examinen temes com la neuroimatge, la genètica i la psicofarmacologia per tal de millorar la validesa i la fiabilitat del diagnòstic, descobrir nous mètodes de tractament i classificar nous trastorns mentals.
Una altra cosa a tenir en compte en la recerca i la realització de recerca en el camp de la psiquiatria són les necessitats i els valors dels pacients, tal com Brock esmenta el seu capítol sobre el consentiment informat pel que fa a la necessitat d'explicar i informar els participants sobre un estudi de recerca i també actuar en el seu millor interès, tal com expliquen Hellman i Hellman. Això pot afrontar reptes, com ara rols de doble conflicte en què els seus rols conflictius entre ser metge i investigador, especialment en la recerca que implica grups de control on alguns participants no reben tractament, on es tracta les persones com un simple mitjà per a un fi, tal com es discuteix en la moral kantiana, i no es prioritza el seu benestar i es garanteix que estiguin informats i que se'ls doni l'opció de tractaments disponibles, fins i tot aquells en recerca amb resultats previstos positius. A més, a l'hora de considerar els participants en la recerca, també és important tenir en compte l'etiquetatge i l'estigma associats, ja que la recerca publicada pot ser llegida i utilitzada pel públic i causar biaix, malgrat les limitacions de la recerca si no s'aborden i es reflexionen a fons pel lector, i fer que la gent posi etiquetes a la gent, tal com explica Voronka com la recerca es pot utilitzar i influenciar per convertir les persones sense llar en una condició de salut mental en lloc de ser el resultat de polítiques estructurals i capitalistes, així com pot crear un estigma al voltant de les persones considerades en risc, com expliquen Corcoran, Malaspina i Hercher, plantejant preguntes sobre quan intervenir i com la recerca pot ser perjudicial.
Història de la psiquiatria