La Indoxina és una extensa península situada al sud-est d'Àsia, la més oriental de les tres penínsules meridionals del continent.
Té una extensió de més de 2.270.964 km² (incloent-hi la península de Malaca), repartits entre els estats següents:
Myanmar (tradicionalment Birmània) (678.033 km²) Tailàndia (513.115 km²) Cambodja (181.035 km²) Vietnam (331.653 km²) Laos (236.800 km²) Singapur (581 km²) Malàisia (329.747 km²) (exclosos els estats de Sarawak i Sabah, situats a l'illa de Borneo).
S'anomena així per la seva posició a l'est de l'Índia i al sud de la Xina, de les quals ha rebut força influències al llarg de la història.
La península d'Indoxina no va poder escapar de l'expansionisme colonial europeu, i al va passar a formar part dels dominis de França (Vietnam, Laos i Cambodja) i del Regne Unit (Myanmar, Malàisia i Singapur), amb només Tailàndia que va mantenir formalment la independència.
La religió predominant és el budisme, tret de Malàisia, on és majoritari l'islam.
Etimologia miniatura|Mapa físic d'Indoxina.El terme Indoxina va ser utilitzat per primera vegada pel geògraf franco-danès Conrad Malte-Brun (1775-1826) a la seva obra «Resum de Geografia Universal» publicada a París el 1810. Això va ser per expressar la influència cultural definitòria de l'Índia i la Xina sobre les persones i països del sud-est asiàtic continental.Vimalin Rujivacharakul; et al., eds. (2013). Architecturalized Asia : mapping a continent through history. Hong Kong University Press. p. 89. Actualment se sol utilitzar com a sinònim Mainland Southeast Àsia (Sud-est Asiàtic Continental) en la bibliografia en anglès.
Geografia miniatura|Mapa lingüístic d'Indoxina i regions veïnes (subcontinent indi, món xinès).
miniatura|Els cinc països de la península d'Indoxina: en verd fosc, els tres que van formar una vegada la Indoxina francesa.
En geografia física, si sumem les zones dels cinc països de la península indoxina, excloent la Malàisia peninsular, obtenim una superfície total de per a relleu moderadament alt (excepte a l'extrem nord-oest) però sovint accidentat amb valls profundes, càrsts i plataformes carbonatades fortament retallades per les pluges del clima tropical. El riu principal és el Mekong.
Moltes espècies i subespècies animals o vegetals només es coneixen en estat salvatge a Indoxina, on els boscos tropicals encara ocupen grans extensions, especialment als vessants. Alguns d'ells van rebre l'epítet específic o el nom subespecífic indochinensis.
En geografia humana, si sumem les poblacions dels cinc països de la península d'Indoxina, excloent Malàisia, obtenim una població total d'aproximadament : els indoxinesos, parlen una trentena de llengües principals, les més parlades són el vietnamita, el tailandès, el birmà, el laosià i el khmer, i practiquen una desena de religions, la més estesa de les quals és el budisme, el mahayana al Vietnam i el theravada a la resta de països de la península.
Història Prehistòria La península d'Indoxina ha estat poblada des de la prehistòria, com ho demostren els descobriments de Saï Yok (Tailàndia), Bac Son i Hoa Binh (Vietnam) que revelen civilitzacions ja hortícoles de tallar i cremar i criar porcs des del IV mil·lenni aC. al II mil·lenni aC. L'agricultura i la sedentarització, en la forma de la civilització Longshan, estan testimoniades per diversos llocs, inclòs el de Phung Nguyen al Vietnam; tots aquests jaciments es troben a la plana, especialment als deltes fluvials o als turons baixos. Pobles de parla austroasiàtica (khmers i mons, en particular) es van establir a la península a partir del segle XI i hi va desenvolupar la Cultura Đông Sơn, practicant ja el conreu de l'arròs i caracteritzat pels seus grans tambors de bronze.. Cap al 1500 aC s'hi establiren tribus caçadores i pescadores, i grups austronesis i protomalais hi aportaren posteriorment la cultura neolítica.
Primer mil·lenni En els primers segles de la nostra era, els pyu, un poble tibetobirmà del nord, es van establir a la conca de l'Irauadi mentre que el Regne de Funan, probablement fundat pels khmers, i el regne de Txampa, fundat per un navegant austronesi. Ells txams, apareixen al sud i a l'est de la península. En aquesta època, la influència de la civilització índia va impregnar els estats de la península amb l'hinduisme. Al , els Khmers de Chenla van absorbir Funan, mentre que els mons van fundar el regne de Dvaravati.
El Tonquín i el delta del riu Roig van caure en l'órbita xinesa, i ja al s. III aC van formar una província de l'imperi. Per contra, la resta de la península passà a l'àrea índia, que integrà particularment les classes altes. De resultes de la influència índia, cap al s. II es formaren dos regnes: el regne de Txampa a l'Annam central, format per tribus txam, i el regne de Funan, d'arrel monkhmer, a les actuals Cambodja i Cotxinxina. Una segona onada hindú arribà al regne de Funan (s. IV), el qual tingué bones relacions amb la Xina, al contrari dels txam, que disputaven constantment als xinesos el domini del Tonquín (s. III-VIII). Al s. VIII el regne de Txampa ocupà la part nord, mentre que els pirates javanesos implantaren a l'Annam, al Tonquín i a la vall del Mekong el regne Srivijaya de Sumatra, que estimulà la cultura índia. El regne khmer, escindit en Laos i baix Mekong, fou alliberat i reunificat (802) pel príncep Jayavarman II, que reforçà la influència bramàntica i establí la capital, Phnom Kulem, a la plana d'Angkor. Al mateix temps, tribus thai, procedents del Yunnan, ocuparen l'Alt Mekong i amenaçaren el regne khmer.
El , Chenla va donar pas a l'Imperi Khmer, que va prendre Angkor com a capital, i els birmans, també del nord, van substituir els pyu a la conca de l'Irauadi (Regne de Pagan). Paral·lelament, el budisme es va estendre a la península i, en la seva variant anomenada Theravada o Hinayana ('vehicle petit'), suplanta progressivament l'hinduisme,
Del al segle XV El 1257, el Kagan mongol Mongke, durant el període d'expansió de l'Imperi Mongol, va envair Tonquín. Aquesta darrera conquesta roman, però, segons Jean-Paul Roux, «incerta i precaria», sense el domini real de la regió.
Quan Marco Polo visità la Indoxina (vers 1275-91) el regne d'Angkor estava sota la pressió dels thai, que dominaven ja tot Siam, i a punt d'enfonsar-se a causa d'una crisi política i econòmica. El regne de Txampa, després d'un període de màxima esplendor (s. XIII), caigué definitivament en poder dels annamites (1471), els quals s'havien independitzat de la Xina (1428). A Laos, habitat per tribus monkhmer i fins aleshores sota control d'Angkor, es formaren una sèrie de regnes thai, més o menys aïllats, que cap al 1353 foren unificats en el regne Lan Xang, que arribà fins a l'alt Mekong i fou sempre una avançada de la cultura índia contra la influència vietnamita. Els portuguesos arribaren a Cambodja el 1555 i les relacions foren orientades cap al comerç i l'evangelització. Al , els tailandesos, procedents del sud-oest de la Xina, van fundar els regnes de Sukhothai i Lanna. A l'est, després d'un mil·lenni de dominació xinesa, els viets van aconseguir la seva independència al mateix temps i van començar la seva expansió cap al sud, absorbint Txampa i aclaparant els khmers del baix delta del Mekong. Al , el comerç marítim àrab, europeu i xinès es va desenvolupar al llarg de les costes: Les comunitats xineses (sobretot originàries del sud de la Xina) s'instal·len als ports, els pobles i els estats són islamitzats a Arakan (Birmania) i Malàisia; el cristianisme comença a arrelar als llocs comercials europeus (Malaca, Johor i Singapur, primer en la seva forma catòlica vehiculada per el portuguès, després en la seva forma protestant vehiculada pels neerlandesos).
Segles XVIII i XIX Durant el s. XVIII el regne khmer, ja decadent, fou ocupat a Occident pels siamesos i a llevant pels vietnamites. Els siamesos, que consideraven Cambodja com un regne vassall, disputaren fins al 1853 la Cotxinxina i el vessant esquerre del Mekong als vietnamites, en plena expansió. El Vietnam, incorporat ja tot el regne de Txampa, perpetuà la divisió anterior i al s. XVI s'escindí en dos regnes, un al nord, amb capital a Hanoi i regit pels Trinh, i l'altre al sud, amb capital a Hué i regit pels Nguyen. Al s. XVII França substituí la influència portuguesa al Vietnam, però la seva oportunitat es presentà quan el rei Nguyen Anh de Hué fou derrotat i expulsat (1787) i sol·licità ajut al rei Lluís XVI a canvi de concessions territorials, comercials i religioses. Vencedor Nguyen Anh (Gia-Long), el 1802, reunificà el Vietnam, establí una monarquia absolutista i fou reconegut per l'emperador de la Xina.
miniatura|Mapa d'Indoxina el 1886. Al segle XVIII, mentre el regne tailandès de Siam s'expandia i s'enfortia al centre de la península, els regnes birmans (Ava, Pegu), Khmer i Viet (Tonkín, Annam) van decaure. Al , la colonització pels anglesos (Arakan, Divisió de Tanintharyi, Malàisia, Pegu, Ava) i pels francesos (Indoxina francesa) va crear nous espais: les economies locals es tornen a exportar en benefici de les potències colonials, posant en qüestió les estructures de les societats tradicionals. A més, la colonització va fer coexistir antigues religions amb les importades pels europeus (a les quals s'hi van afegir cultes sincrètics).
Indoxina, colònia francesa
miniatura|La Indoxina Francesa i les seves divisions Els francesos van prendre Saigon i els seus voltants el 1859, Cambodja el 1863, la Cotxinxina el 1867, Annam i Tonquín el 1883 i finalment Laos, establint una de les colònies de França.
La Indoxina francesa es va formar a l'octubre del 1887 amb Annam, Tonquín, Cotxinxina, i la República Khmer; Laos es va agregar el 1893. La federació va durar fins al 1954. La capital de la Indoxina era Hanoi. Cada territori va mantenir nominalment certa autonomia al tenir al seu davant diferents monarques, encara que el poder real estigués en mans de les autoritats franceses.
Època contemporània Al , el nacionalisme local, anticolonial però conservador, és gradualment suplantat per ideologies totalitàries: en primer lloc els vinculats a l'expansió japonesa i al seu projecte Gran Esfera de Coprosperitat d'Àsia Oriental; després al comunisme que, després de la Segona Guerra Mundial, monopolitzà la reivindicació d'independència. Aquesta afirmació té el suport de la Unió Soviètica en el context de la Guerra Freda, que, a Indoxina, va enfrontar França, Tailàndia i els governs conservadors vigents contra els exèrcits comunistes, el lideratge dels quals sovint s'entrenava a França: és el cas, entre d'altres, del vietnamita Ho Chi Minh format sota l'egida de Marcel Cachin i del cambodjà Saloth Sâr format sota l'egida de Jacques Duclos.Pierre Brocheux, « L'implantation du mouvement communiste en Indochine française: le cas du Nghe-Tinh (1930-1931) », Revue d’Histoire Moderne & Contemporaine Année 1977, n° 24-1 p. 49-77,.
Al setembre del 1940, durant la Segona Guerra Mundial, la França derrotada pel Tercer Reich va patir l'ocupació del territori per Japó després d'una breu resistència de les tropes franceses allà estacionades. Això va permetre al Japó un accés a la Xina pel sud en la Segona Guerra sinojaponesa, contra les forces de Chiang Kai-shek (vegeu Ocupació japonesa d'Indoxina). Addicionalment, això també era part de l'estratègia del Japó per a la dominació de l'oceà Pacífic. Els japonesos van mantenir la burocràcia francesa a Indoxina.