En la mitologia grega, el ca Cèrber (en ; en ) era el guardià de les portes de l'Hades (l'infern). La seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. Era un gos gegantí de tres caps i cua de drac, i moltes altres serps li naixien del llom. A més, es diu que la seva mossegada era verinosa. Hesíode diu que tenia 50 caps, però altres autors indiquen que en tenia tres.
Era fill d'Equidna i Tifó, i germà d'Ortre. L'existència d'un gos infernal a l'entrada de l'infern sembla que ja estava present en la mitologia indoeuropea originària, ja que apareix en els mites d'altres pobles indoeuropeus, com és el cas del gos ensagnat Garm de la mitologia escandinava.
Això no obstant, dues vegades fou burlada la seva vigilància. La primera gràcies a la música de la lira d'Orfeu, que va amansir-lo. La segona, quan la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns, va adormir-lo donant-li un pastís.
En el seu onzè treball, Hèracles lluità amb ell i el va guanyar només amb la força dels seus braços; el portà davant d'Euristeu com li havia estat ordenat i el tornà després altre cop a l'Hades.
Etimologia miniatura|Cèrber i Hades/ Serapis. Museu Arqueològic d'Heraklion, Creta, Grècia. L'etimologia del nom de Cèrber és incerta. Ogden es refereix als intents d'establir una etimologia indoeuropea com a encara no reeixida. S'ha afirmat que està relacionat amb la paraula sànscrita सर्वरा sarvarā, utilitzada com a epítet d'un dels gossos de Yama, d'una paraula protoindoeuropea k̑érberos, que significa tacat. Lincoln (1991), entre d'altres, critica aquesta etimologia. Aquesta etimologia també va ser rebutjada per Manfred Mayrhofer,que va proposar un origen austroasiàtic per a la paraula, i per Beekes. Lincoln assenyala una similitud entre Cèrber i el gos mitològic nòrdic Garm, relacionant ambdós noms amb una arrel protoindoeuropea ger- grunyir (potser amb els sufixos -*m/*b i -*r). Tanmateix, com observa Ogden, aquesta anàlisi en realitat requereix que Kerberos i Garm derivin de dues arrels indoeuropees diferents ( ker- i gher- respectivament), i per tant no estableix realment una relació entre els dos noms.
Tot i que probablement no sigui grec, s'han ofert etimologies gregues per a Cèrber. Una etimologia donada per Servi (el comentarista de Virgili de finals del ) —però rebutjada per Ogden— fa derivar Cèrber de la paraula grega creoboros que significa devorador de carn. Una altra etimologia suggerida fa derivar Cèrber de Ker berethrou, que significa mal del pou.
Iconografia miniatura|Una de les dues primeres representacions de la captura de Cèrber (composta per les cinc últimes figures de la dreta) mostra, de dreta a esquerra: Cèrber, amb un sol cap de gos i serps que li emergeixen del cos, fugint cap a la dreta, Hermes, amb el seu barret característic (pètasos) i caduceu, Hèracles, amb el carcaj a l'esquena, una pedra a la mà esquerra i un arc a la dreta, una deessa, dempeus davant del tron d'Hades, mirant a Hèracles, i Hades, amb ceptre, fugint cap a l'esquerra. Dibuix d'una copa coríntia perduda (c. 590–580 aC) d'Argos.
La captura de Cèrber va ser un tema popular en l'art grec i romà antic. Les primeres representacions daten de principis del . Una de les dues primeres representacions, una copa coríntia (c. 590–580 aC) d'Argos (ara perduda), mostra un Hèracles nu, amb buirac a l'esquena i arc a la mà dreta, caminant cap a l'esquerra, acompanyat d'Hermes. Hèracles amenaça Hades amb una pedra, que fuig cap a l'esquerra, mentre una deessa, potser Persèfone o possiblement Atena, dempeus davant del tron d'Hades, impedeix l'atac. Cèrber, amb un sol cap caní i serps que li emergeixen del cap i del cos, fuig cap a la dreta. A l'extrem dret, una columna indica l'entrada al palau d'Hades. Molts dels elements d'aquesta escena (Hermes, Atena, Hades, Persèfone i una columna o pòrtic) són aparicions habituals en obres posteriors. Es creu que l'altra representació més antiga, un fragment de relleu de Pitos de Creta (c. 590–570 aC), mostra un sol Cèrber amb cap de lleó i una serp (amb la boca oberta) sobre l'esquena, conduït cap a la dreta.
Una copa laconiana de mitjans del del Pintor Caçador afegeix diverses característiques noves a l'escena que també esdevenen habituals en obres posteriors: tres caps, una cua de serp, la cadena de Cèrber i la porra d'Hèracles. Aquí Cèrber té tres caps canins, està cobert per un pelatge espès de serps i té una cua que acaba en un cap de serp. Hèracles el sosté amb una corretja de cadena, que sosté la porra aixecada per sobre del cap.
En l'art grec, la gran majoria de representacions d'Hèracles i Cèrber apareixen en vasos àtics. Tot i que la copa corintia perduda mostra Cèrber amb un sol cap de gos, i el fragment de relleu del pitos (c. 590–570 aC) aparentment mostra un sol Cèrber amb cap de lleó, en la pintura de vasos àtics Cèrber sol tenir dos caps de gos. En altres arts, com a la copa laconiana, Cèrber sol tenir tres caps. Ocasionalment, en l'art romà, Cèrber es representa amb un gran cap de lleó central i dos caps de gos més petits a cada costat.
esquerra|miniatura|Hèracles amb una porra a la mà dreta aixecada per sobre del cap i una corretja a la mà esquerra impulsa davant seu un Cèrber de dos caps amb crinera al coll i l'esquena i una cua de serp. Una àmfora de coll (c. 530–515 aC) de Vulci (Múnic 1493). Com a les copes corínties i lacònies (i possiblement al fragment de relleu del pitos), Cèrber sovint es representa en part com una serp. En la pintura de vasos àtics, Cèrber se sol representar amb una serp per cua o una cua que acaba al cap d'una serp. També es mostren sovint serps que surten de diverses parts del seu cos, com ara el musell, el cap, el coll, l'esquena, els turmells i les potes.
Dues àmfores àtiques de Vulci, una (c. 530–515 aC) del pintor Bucci (Munic 1493), l'altra (c. 525–510 aC) del pintor Andòcides (Louvre F204), a més dels dos caps i la cua de serp habituals, mostren Cèrber amb una crinera al coll i l'esquena, una altra característica típica de Cerber de la pintura de vasos àtics. L'àmfora d'Andòcides també té una petita serp que s'enrosca a cadascun dels dos caps de Cèrber.
A més d'aquesta crinera semblant a la d'un lleó i del cap de lleó ocasional esmentat anteriorment, de vegades es representava Cèrber amb altres trets lleonins. Un càntir (c. 530-500) mostra Cèrber amb crinera i urpes, mentre que un camafeu d' Ònix del mostra Cèrber amb cos i potes lleonines. A més, un fragment de relleu de pedra calcària de Tàrent (c. 320-300 aC) mostra Cèrber amb tres caps semblants als d'un lleó.
Durant el segon quart del , la captura de Cèrber desapareix de la pintura de vasos àtics. Després de principis del , el tema esdevé rar a tot arreu fins al període romà. En l'art romà, la captura de Cèrber se sol representar juntament amb altres treballs. Hèracles i Cèrber solen estar sols, amb Hèracles liderant Cèrber.
Descripcions Les descripcions de Cèrber varien, inclòs el nombre dels seus caps. Cèrber normalment tenia tres caps, tot i que no sempre. Cèrber tenia diversos parents amb diversos caps: el seu pare era Tifó, amb potes de serp múltiples,Hesíode, Teogonia 300–314, Acusilau, fragment 6 (Freeman, p. 15), Gai Juli Higí, Faules d'Higí Prefaci, 151 , i Quint Esmirneu, Posthomèriques (o vaigida de Troia) 6.260–268 (p. 272–275) tots tenen Cèrber com a descendent de Tifó i Equidna, mentre que Baquílides, Ode 5.56–62, Sòfocles, Les traquínies 1097–1099, Cal·límac de Cirene, fragment 515 Pfeiffer (Trypanis, p. 258–259), i Ovidi, Les Metamorfosis 4.500–501, 7.406–409 tots tenen Cerber com a descendent d'Equidna sense nomenar un pare. i Cèrber era germà de tres altres monstres amb diversos caps, la Hidra de Lerna, amb diversos caps de serp; Ortros, el gos de dos caps que guardava el bestiar de Geríon; i la Quimera, que tenia tres caps: el de lleó, el de cabra i el de serp. I, com aquests parents propers, Cèrber tenia, amb només una rara excepció iconogràfica, diversos caps.
En la descripció més antiga de Cèrber, la Teogonia d'Hesíode (c. VIII - VII aC), Cèrber té cinquanta caps, mentre que Píndar (c. 522 - c. 443 aC) li va donar cent caps. Tanmateix, escriptors posteriors gairebé universalment donen a Cèrber tres caps. Una excepció és el Cèrber del poeta llatí Horaci, que té un sol cap de gos i cent caps de serp. Potser intentant reconciliar aquestes tradicions contraposades, el Cèrber d'Apol·lodor té tres caps de gos i els caps de tota mena de serps al llarg de l'esquena, mentre que el poeta romà d'Orient Joan Tzetzes (que probablement va basar el seu relat en Apol·lodor) dóna a Cèrber cinquanta caps, tres dels quals eren caps de gos, i la resta eren caps d'altres bèsties de tota mena.
esquerra|miniatura|Hèracles, amb la cadena a la mà esquerra i el garrot deixat de banda, calma un Cèrber de dos caps, que té una serp que sobresurt de cadascun dels seus caps, una crinera al coll i a l'esquena, i una cua de serp. Cèrber està sortint d'un pòrtic, que representa el palau d'Hades al món subterrani. Entre ells, un arbre representa el bosc sagrat de la dona d'Hades, Persèfone. A l'extrem esquerre, Atena està dreta, amb el braç esquerre estès. Àmfora (c. 525–510 aC) de Volci (Louvre F204).LIMC Herakles 2554 (Smallwood, p. 87, 98); Schefold 1992, p. 130–131, fig. 152; Beazley Archive 200011; Perseus Louvre F 204 (Vase).
En l'art, Cèrber es representa més sovint amb dos caps de gos (visibles), mai més de tres, però ocasionalment només amb un. En una de les dues primeres representacions (c. 590–580 aC), una copa coríntia d'Argos, ara perduda, Cèrber es mostrava com un gos normal d'un sol cap.LIMC Herakles 2553 (Smallwood, p. 87, 97–98); Gantz, p. 22; OgdEl 2013a, p. 106, with n. 184. A relief pithos fragment (c. 590–570 BC) LIMC Herakles 2621 (Smallwood, p. 92), sembla mostrar un sol Cèrber amb cap de lleó, amb una serp (amb la boca oberta) sobre l'esquena. La primera aparició d'un Cèrber de tres caps es produeix en una copa laconiana de mitjans del .LIMC Herakles 2605 (Smallwood, p. 91); Schefold 1992, p. 129; Gantz, p. 22; OgdEl 2013a, p. 106, with n. 185.
Els nombrosos Cèrbers amb caps de serp d'Horaci seguien una llarga tradició que Cèrber era en part serp. Això potser ja està implícit a la Teogonia d'Hesíode, on la mare de Cèrber és l'Equidna, mig serp, i el seu pare el Tifó, amb cap de serp. En l'art, Cèrber sovint es representa en part serp, per exemple, la copa coríntia perduda mostrava serps que sobresortien del cos de Cèrber, mentre que la copa laconiana de mitjans del dóna a Cèrber una serp per cua. En el registre literari, el primer indici cert de la naturalesa serpentina de Cèrber prové del relat racionalitzat d'Hecateu de Milet (fl. 500-494 aC), que fa de Cèrber una gran serp verinosa. Plató es refereix a la naturalesa composta de Cèrber, i Euforió de Calcis () descriu Cèrber com a posseïdor de múltiples cues de serp, i presumiblement en relació amb la seva naturalesa serpentina, associa Cèrber amb la creació de la planta verinosa de l'acònit. Virgili té serps que es retorcen al voltant del coll de Cèrber, el Cèrber d'Ovidi té una boca verinosa, colls vils de serps, i cabells teixits amb la serp amenaçadora, mentre que Sèneca dóna a Cèrber una crinera formada per serps i una sola cua de serp.
Cèrber va rebre diversos altres trets. Segons Eurípides, Cèrber no només tenia tres caps sinó tres cossos, i segons Virgili tenia múltiples esquenes. Cèrber menjava carn crua (segons Hesíode), tenia ulls que emetien foc (segons Eufòrion), una boca de tres llengües (segons Horaci) i una oïda aguda (segons Sèneca).
Hèracles captura Cèrber miniatura|Hèracles i Cèrber. Mosaic romà de Llíria (València)