Lumma (, ‘comunitat’ o ‘nació’, amb la mateixa etimologia que , ‘mare’) designa, dins de l'islam, la «comunitat dels creients» més enllà de la seva nacionalitat, dels seus lligams familiars i de la divisió dels poders polítics que els governen. Va néixer l'any 622 amb l'hègira, moment en què els primers fidels renunciaren a l'organització clànica, prevalent fins aleshores, per adoptar una comunitat de fe.
Tanmateix, la noció d'umma mai no ha aconseguit transcendir completament les divisions degudes a les heterodòxies i a les rivalitats ètniques i polítiques.
La primera ruptura de l'umma data de l'any 910, quan el fatimita Ubayd-Al·lah al-Mahdí es proclamà califa contra el califa abbàssida de Bagdad. Dues lògiques de successió s'oposaren: d'un costat, segons els fatimites, el califa havia de ser un descendent d'Alí i de Fàtima; de l'altre, els que volien un califa eixit del clan quraixita. Aquesta divisió reprenia exactament la ruptura més antiga entre xiïtes i sunnites en el moment de designar el primer califa: d'un costat, Alí, gendre i fill adoptiu de Mahoma, i de l'altre, Abu-Bakr as-Siddiq, sogre de Mahoma, però parent més llunyà. En aquesta disputa, els kharigites van refusar qualsevol caràcter dinàstic al títol de califa, el qual havia d'escollir-se entre els millors musulmans.
El califat es mantingué fins al 1926, sota la forma del califat otomà, fins que Mustafà Kemal Atatürk el dissolgué.
Des del començament del , el terme umma ha estat reprès pels diferents nacionalismes del món àrab per designar la nació, així com per moviments politicoreligiosos panislamistes com els Germans Musulmans, conferint-li una connotació política.
Categoria:Pràctiques i creences de l'islam