El Palazzo Vecchio ('Palau Vell') es troba a la Piazza della Signoria, a Florència (Itàlia). En el seu interior, el palau acull un museu on s'exposen obres de Bronzino, Miquel Àngel, Giorgio Vasari i d'altres.
Anomenat, en origen, palau de la Signoria, nom de l'organisme principal de la República florentina, va anar canviant de nom: palau del Priori o palau Ducal, segons els diversos governs de la ciutat.
La primera construcció s'atribueix a Arnolfo di Cambio, que la va iniciar el 1299 incorporant l'antiga torre de Foraboschi a la façana. Després de la mort d'Arnolfo, el 1302, el palau va ser acabat, per altres artistes, el 1314.
La forma exterior de l'edifici és la d'un paral·lelepípede i a la façana principal es troba la torre d'Arnolfo, un dels emblemes de la ciutat.
El 1400, la torre i el jardí interior van haver de ser reconstruïts, ja que corrien el risc d'ensorrar-se.
Entre les estances més importants, sobresurt el saló dels Cinc-Cents, la decoració mural del qual es va encomanar a Leonardo da Vinci (La Batalla d'Anghiari) i a Miquel Àngel (La Batalla de Cascina). Lamentablement, cap d'ambdues pintures es va completar i les parets van ser recobertes per altres artistes.
Entre 1540 i 1550, l'edifici va ser utilitzat com a residència de Cosme I de Mèdici, i s'anomenà aleshores palau Ducal.
Precedents miniatura|La part posterior del palau mostra perfectament la successió d'ampliacions realitzades durant segles; En la cantonada superior la Terrassa de Saturn. A l'antiga ciutat romana de Florentia era el punt on se situava l'antic teatre romà, del qual la platea s'estenia sobre la Piazza della Signoria i l'escena on avui es troba la Via dei Leoni.
En les excavacions iniciades l'any 2000 han estat intervingudes una sèrie d'estades en els subterranis del palau, respectant els fonaments de l'edifici, que han tret a la llum diverses restes de diferents èpoques. Entre els més interessants hi ha tres sales, accessibles al públic des de 2008, on han estat oposades traces dels antics paviments de la llotja del teatre amb un tros de columna de l'escena. En excavacions posteriors s'han trobat pous, monedes, joies, àmfores i fins a l'esquelet d'un nen que encara es troba baix estudi, que hauria de pertànyer al S.I d.c.
En l'alta edat mitjana la zona estava densament edificada amb cases i cases-torre molt similars a les que encara avui es pot trobar en els blocs d'edificis propers a la via della Condotta.
El nou Palau dels Priors Al final del la ciutat de Florència decideix construir un edifici per procurar als magistrats o priors una eficaç protecció en aquells temps turbulents i al mateix temps celebrar la importància del seu govern. Aquesta primera construcció va ser encarregada a Arnolf da Cambio, constructor també del Duomo de Florència i la Basilica di Santa Croce, començant a construir-la en el 1299. El palau, en aquells temps anomenat Palau dels Priores, va estar construït sobre les estructures d'altres palaus: el Palazzo dei Fanti i el Palazzo dell'essecuttore di Giustizia pertanyent a la família gibelina dels Uberti. Arnolfo va incorporar l'antiga Torre della Vaca, utilitzant-la com a part baixa de la torre actual. Aquesta és la raó per la qual, aprofitant aquesta estructura anterior, la torre rectangular no és el centre de l'edifici. Després de la mort d'Arnolf en 1302 les obres es van concloure de mà d'altres mestres en el 1314. En aquesta primera construcció, les arcades de l'antic teatre romà van ser utilitzades com a presons.
El 26 de març de 1302 (inici de l'any segons el calendari florentí) el Palau es convertirà en seu de la Signoria (senyoria) i emplaçament del consell ciutadà presidit pels priors i pel gonfanoner de justícia, una figura a mig camí entre un alcalde i un cap de govern però amb un mandat de temps molt reduït. La primera fase constructiva es va concloure el 1315.
El palau actual és fruit d'altres construccions i ampliacions successives completades entre els segles XIII i XVI. El duc d'Atenes Gutierre VI de Brienne va iniciar les primeres modificacions en el període (1342-1343), engrandint-ho sobre via della Ninna i atorgant-li l'aspecte d'una fortalesa. Altres modificacions importants es van fer en el període 1440-1460 sota les ordres de Cosme el Vell amb la introducció de decoració renaixentista en la Saló dels Dos-cents i el Pati del Michelozzo. No obstant això el primer Saló dels Cinc-cents va ser construït el 1494 durant la república de Savonarola.
La residència del Duc Entre 1540 i 1565 va ser la residència del duc Cosme I de Mèdici, el qual va encarregar a l'artista Battista del Tasso l'ampliació del palau, creant una nova sèrie d'apartaments on poder allotjar a la cort, als hostes i a la pròpia família. La reestructuració de part del palau i la complexa decoració de les seves sales, incloent el Saló dels Cinc-cents va ser encarregada al polifacètic artista (pintor, escriptor, arquitecte i intel·lectual) Giorgio Vasari. En aquesta reforma van participar altres artistes com Baccio Bandinelli, Stradano o Salviati, entre d'altres, als quals va suposar una bona oportunitat de formació. Amb aquestes ampliacions el palau va duplicar el seu volum, quedant finalitzada la part posterior a la fi del .
El nom de Palau Vell va ser adoptat oficialment quan el duc Cosme I i la seva esposa Leonor Álvarez de Toledo es van traslladar a la seva nova residència, el Palazzo Pitti en el 1565. La Piazza della Signoria va seguir mantenint el seu nom malgrat els successius canvis de govern. En aquest moment es va encarregar a Vasari la creació d'un corredor, anomenat Corredor Vasariano que unia els tres edificis més importants per al govern de Florència: el Palazzo Vecchio, els Uffizi i el Palau Pitti. Aquest corredor discorria gairebé durant un quilòmetre per sobre de la ciutat, passant pel famós Ponte Vecchio. L'administració de la ciutat es va traslladar per la seva banda als Ufizzi (oficines).
Història Contemporània El palau va guanyar nova importància quan es va convertir en seu del govern en el període del 1865-1871, quan Florència es converteix en capital del Regne d'Itàlia. Encara que la gran part del palau és avui dia un museu dedicat a la pròpia història i obres del propi palau, encara es manté com a seu del poder toscà, albergant el Comune di Firenze (Ajuntament) i les oficines de l'alcalde (Il sindaco).
L'exterior del Palau miniatura|esquerra|Palazzo Vecchio des de la Galeria dels Uffizi La façana principal fa l'efecte de solidesa gràcies a l'acabat del mur en forma d'encoixinat en pietra forte, típica de la regió. Està dividida en tres nivells principals de cornises que sustenten dues files de finestres neo-gòtiques en marbre, decorades amb arcs trilobulats, que es van col·locar en el en substitució de les originals.
La part antiga, coronada per una balconada correguda sostingut per petits pilars i arcs, es caracteritza pels merlets de tipus güelf (quadrats), mentre que la Torre d'Arnolf té uns merletes de tipus gibelí (un bec invertit anomenat "Cua d'oreneta"). Cadascun dels pilars estava decorat amb caps esculpits, humanes i animals, de les quals encara es conserven alguns exemples en bronze. Mentre entre els pilars es troben els emblemes de les famílies senyorials de la ciutat, entre els arcs que sostenen l'estructura sortint es van dissenyar troneres per a la defensa del palau, pels quals es llançava aigua calenta i pedres. El David de Miquel Àngel, que estava col·locat sota un d'aquests forats, va ser danyat en un dels atacs en caure-li una pedra sobre un braç.
Les quatre cantonades de la balconada correguda estaven rematades per quatre lleons Marzocco, símbol de la ciutat, tallats en pedra. Des d'aquesta ronda de guàrdia, es pot accedir a la Torre d'Arnolf, que compta amb una altura de 95 metres. Aquesta no solament servia per vigilar els exteriors de la ciutat sinó que també va servir com a presó per a reus importants com el propi Savonarola o Cosme el Vell. A la part alta de la torre, un lleó marzocco de bronze culmina la part més elevada del palau, fent alhora d'estendard i de penell. Vulgarment es deia que: "Quan el lleó pixa sobre el Arno plou en Florència".
Arengario i entrada miniatura|L'entrada principal amb el frontispici. La peanya elevada davant del Palau és l'anomenat arengari, zona on es feien les arengues públiques, que va ser eliminada durant les restauracions del de mà de Giuseppe Del Rosso. Des d'aquest lloc els priors assistien a les cerimònies ciutadanes que es realitzaven a la Plaça de la Senyoria. Durant el govern del Duc d'Atenes (1342-1343) es van afegir a l'arengario dues avantportas i altres elements. Al final del Quattrocento va ser decorat amb escultures que encara es poden admirar (la majoria són rèpliques de les originals). Les més antigues són El Marzocco i Judit i Holofernes (1455-1460), ambdues de Donatello; han estat substituïdes per còpies per preservar-les (el Marzocco es troba en el Museu del Bargello, mentre que Judit es guarda dins del Palau, concretament en la Sala dels Lliris.
El David de Miquel Àngel va ser col·locat a la plaça en el 1504, a l'any de la seva finalització, mitjançant un entramat i delicat enginy de l'artista que permetia transportar la pesada estàtua sense que aquesta toqués el propi carro que la portava, a causa del greu perill de fracturar-la. En el 1873 es va traslladar a la Galeria de l'Acadèmia, on s'exposa actualment, sent substituït per una còpia en 1910. Al costat d'aquesta està el Hèrcules i Caco de Baccio Bandinelli, obra molt criticada pels florentins per trobar-se al costat de l'obra mestra de Miquel Àngel.
Davant del portal, darrere del David i del Hèrcules, es troben dues escultures en marbre: una masculina feta per [Vincenzo de'Rossi] i una altra femenina de mà de Bandinelli, les quals sostenien antigament una cadena per delimitar la zona d'accés al Palau. Damunt del portal principal es va realitzar un frontispici decoratiu en marbre, datat del 1528, amb el monograma de Crist Rei flanquejat per dos lleons. Envoltant el monograma està escrit "Rex Regum et Dominus Dominantium" (Jesucrist, Rei de reis i senyor de senyors). Aquesta inscripció va ser encarregada pel gonfanoner Niccolò Capponi en el 1511, substituint una anterior inspirada per Savonarola.Encara que no totes les fonts estan d'acord sobre l'antiga transcripció, havia de sonar com "Iesus Christus Rex Florentini Populi S.P decreto electus" entenent així que Crist era el sobirà de la ciutat i que cap podia mai gosar superar a Crist prenent el poder de Florència. A la seva arribada, Cosme I la substitueix subtilment fent entendre que Crist és rei, però "Rei de reis i Senyor de senyors", podent així prendre el poder com a Duc.
Els escuts sobre la façana miniatura|esquerra|Els emblemes de la façana vists des de la Loggia dei Lanzi En 1353 van ser pintats una sèrie d'emblemes que simbolitzaven alguns aspectes particulars de la República de Florència que encara avui ens donen a entendre, en cert sentit, la situació política de l'època. La sèrie de nous emblemes es repeteix dues vegades sobre la façana i dos emblemes es retroben sobre el costat esquerre.
El primer, que es troba a l'esquerra, és una creu vermella sobre fons blanc, i representa al poble de Florència. Normalment s'utilitza per assenyalar les coses públiques de la ciutat.
Successivament es troba el lliri vermell florentí, també sobre fons blanc, actual símbol de la ciutat, adoptat dels güelfs en els temps de la "caça dels gibel·lins" en el 1266. L'emblema gibelí era al contrari: un lliri blanc sobre fons vermell, molt representat a les zones rurals de Florència.