Leducació social és la ciència que ensenya a preparar els individus per la vida social i a intervenir educativament en algunes circumstàncies socials especialment conflictives per laqualitat bàsica de la vida humana de certs grups. Aquella que té el propòsit d'aconseguir un aprenentatge social que, partint de les condicions d'inserció dels participants, englobi el procés de confrontació amb les situacions quotidianes, conflictives o vitals, així com els resultats en persones adolescents i adultes. L'educació social està basada en la Declaració dels Drets Humans de l'ONU i disposa de la integritat i valor de qualsevol ésser humà, amb independència de raça, sexe, edat, creences i estatus socials, econòmic i intel·lectual, fent possible la incorporació de la persona en l'educació a la diversitat de les xarxes socials, entesa com en desenvolupament de la sociabilitat i la circulació social i la promoció cultural i social, entesa com una oberta a noves possibilitats de l'adquisició dels béns culturals, que ampliïn les perspectives educatives, laborals, d'oci i participació social.
Introducció Tradicionalment, la definició de l'educació social històricament s'ha plantejat en tres perspectives diferents: Atenent als àmbits de treball de l'educador social o a col·lectius amb els quals es dirigeix la seva actuació (educació de persones adultes, educació no formal, etc.) Atenent a les finalitats que es persegueixen amb l'acció socioeducativa. És la resposta educativa als reptes emergents de la societat i també els problemes persistents al llarg del temps. Proporciona respostes educatives a les persones més vulnerables i sobretot, ha de saber acompanyar a aquestes persones, promoure el millor d'elles i potenciar transformacions positives en les seves vides i en els seus entorns.
L'Associació Estatal d'Educació Social (ASEDES), intentant superar aquesta fragmentació, defineix l'educació social des d'un doble eix:
Com un dret de la ciutadania Com una professió de caràcter pedagògic
Així, s'entendria l'educació social com el dret de la ciutadania amb què es concreta en el reconeixement d'una professió de caràcter pedagògic, generadora de contextos educatius, d'accions mediadores i formatives que són d'àmbit de competència professional de l'educador social, fent possible:
La incorporació de la persona en l'educació a la diversitat de les xarxes socials, entesa com en desenvolupament de la sociabilitat i la circulació social. La promoció cultural i social, entesa com una oberta a noves possibilitats de l'adquisició dels béns culturals, que ampliïn les perspectives educatives, laborals, d'oci i participació social.
Petrus (1997) considera que són dues de les característiques distintives de l'educació social: per una banda, el seu àmbit social (el seu camp d'intervenció el constituirà l'espai sociocomunitari) i, per l'altre, el seu caràcter pedagògic.
Quintana (1997), per a la seva banda, parla de tres maneres d'entendre l'educació social:
L'educació social com a manera primordial i fins i tot exclusiva de l'educació, que acapara l'essència i la finalitat de la tasca educativa, entenent que aquesta es redueix a socialitzar perfectament l'individu. L'educació social com un aspecte important de l'educació general, juntament amb altres als que igualment s'han d'atendre: el seu objectiu és la socialització de l'individu, tot i que vista com un medi de perfeccionament integral L'educació social com una manera pedagògica del treball social, atenent els problemes de la marginació o de carències vitals o socials en què es troben diferents persones i/o col·lectius.
Aquest últim aspecte seria cap on es trobaria enfocada la diplomatura universitària d'educació social a l'estat espanyol, posant l'accent especialment a la intervenció amb persones o col·lectius en situació d'exclusió o marginació social. Quintana (1997) ressalta la importància de no deixar de banda la segona manera d'entendre l'educació social, en el sentit que l'educació general la de rebre tot individu.
Finalitats de l'educació social Ayerbe (2000) entén que les finalitats que exerceix l'educació social varien en funció de múltiples variables, entre les quals es trobarien les necessitats ateses, la ubicació institucional, l'encàrrec rebut, l'edat dels subjectes amb què es treballa, etc., però, seguint a Múgica (1991), cita les següents com les principals funcions de l'educació social:
Informar a la població en general de les prestacions i característiques dels serveis, centres i professionals que treballen amb els subjectes de la intervenció educativa. Observar contextos, actituds i comportaments i, detectar subjectes i grups que es troben en situació de risc o inadaptació. Contactar amb els subjectes de la intervenció i recopilar informació sobre els seus problemes, relacions, etc., per a poder adequar la intervenció a la realitat i moment que els subjectes travessen. Planificar, programar i implementar una intervenció educativa a fi de promoure objectius que potenciïn una progressiva maduració, una major inserció social, una millor qualitat de vida dels subjectes. Assolir una integració crítica dels subjectes en la realitat social, promovent per a això la reflexió, el coneixement dels límits i possibilitats, l'estudi d'alternatives i recerca de solucions, compartint moments i activitats amb els subjectes de la intervenció. Implicar als contextos socials que emboliquen al subjecte o grup en el procés educatiu, en les respostes a les necessitats i problemes que plantegen, considerant per a això al subjecte i a la comunitat com agents actius de canvi, potenciant els recursos dels quals es disposa. Coordinar el treball amb el d'altres professionals que treballen directament o indirecta amb els subjectes i amb els recursos comunitaris, utilitzant-los i participant en la recerca d'alternatives. Intervenir entre els subjectes de la intervenció i les institucions, facilitant l'accés normalitzat als recursos (escolars, socials, laborals, etc.) Possibilitar alternatives aportant recursos en aquells aspectes en què el subjecte sigui més deficitari. Dinamitzar les relacions de convivència: promoure-les, reforçar-les i potenciar els seus aspectes positius.
Revisió històrica Cap al 1960, la història de l'educació va deixar de banda l'ascendència filosòfica de la història de la pedagogia i va deixar pas a una història de l'educació que, renunciant expressament els continguts filosoficopedagògics, va adoptar els mètodes de la història -de "la nova història" per ser més exactes- que s'havien nodrit de la renovació que va produir l'escola dels Annales, a partir dels anys trenta. Si fins llavors la història de l'educació s'havia distingit per la seva dimensió legitimadora, a partir de llavors va adquirir una dimensió crítica sota la influència de la història social.
A Espanya aquests corrents nous no van penetrar fins a la dècada dels anys seixanta, una mica després que Vicens Vives assistís al IX Congrés Internacional de Ciències històriques feta a París el 1950. De fet, els mètodes i interessos temàtics que va desenvolupar l'escola dels Annales ja germinaven en els primers estudis de Vicens Vives, que, desgraciadament, es va allunyar de la història cultural, la qual només va ser conreada amb èxit – en aquells anys de franquisme- per José Antonio Maravall i Miquel Batllori. En qualsevol cas, va ser Jaume Vicens Vives qui va renovar la historiografia espanyola moderna – econòmica, social i política- amb la publicació el 1958 del llibre Industrials i polítics del , obra que va servir de punt de partida per a formar tota una generació nova d'historiadors generalistes i econòmics (Nadal, Fontana, Anés, Tortella, etc.) que ha influït en l'últim terç del .
Si la història de la pedagogia, es va construir amb el suport de la filosofia, la història de l'educació a estat una disciplina que es va articular segons els tòpics que emergien de la història general, amb la qual cosa actualment la majoria d'especialistes la consideren una història sectorial dins de les anomenades ciències històriques.
Anys més tard, la problemàtica no semblava resolta, de manera que el professor Ricardo Nasiff i va tornar per distingir entre la història de l'educació i la història de la pedagogia. Des d'aquest punt de vista, la història de l'educació se centraria en l'evolució de l'educació com a tasca desenvolupada per individus i institucions, en un marc social, econòmic i polític determinat a través d'una sèrie de processos susceptibles de ser historiats; mentre que la història de la pedagogia se centraria en el pla teòric, i estudiaria l'evolució de les idees, teories i doctrines pedagògiques proposades al llarg del temps.
D'aquesta manera es va obrir una divisió taxativa – a vegades un autèntic hiatus- entre la història de l'educació i la història de la pedagogia que va ser defensada – en el seu moment- per Rufino Blanco i el pare Ruiz Amado. Ara bé, aquesta separació – que a la llarga s'ha acostumat i instal·lat d'una manera gairebé definitiva amb els nostres àmbits universitaris- no era del tot desitjable, ni recomanable. No va ser per casualitat que la mateixa professora Galino va constatar que "una división que parecia impecable desde el punto de vista de los conceptos no puede mantenerse de hecho en toda su pureza lògica poque supone un falseamiento o almenos un empequeñazimiento de la compleja realidad objeto de nuestro estudio". En una línia d'argumentació semblant es manifestava la professora Guitiérrez Zuluaga, que declarava, en aquell temps, que "la Historia de la Educación se ocupa del fenómeno pedagógico, de la teoria educativa, però sin desligar demasiado estos polos de su extinsión, por que toda separación radical entre el estudio del echo pedagógico y los principios teóricos que los inspiran, mutila la comprensión integral del problema".
A partir dels anys 80, l'educació social va començar a experimentar una tremenda expansió. Aquesta expansió es va veure motivada per multitud de factors, que no sempre responien directament a aspectes pedagògics, i entre els quals es trobarien l'aparició de noves polítiques socials, la modificació del mateix context social, etc. En definitiva, sembla que l'eclosió de l'educació social, almenys en el que a l'àmbit català es refereix, va ser possible "[…] gràcies a la irrupció de la democràcia i a les noves formes de l'estat del benestar, a l'increment dels sectors de població marginal i, principalment, a la consciència de responsabilitat enfront dels nous problemes derivats de la convivència" (Petrus, 1997). Una dècada més tard, el reconeixement de l'educació social com a diplomatura universitària seria recollit en el Reial decret 1420/1991, de 30 d'agost.
L'Associació Internacional d'Educadors de la Joventut en Dificultat (AIEJI), París, Ginebra, 1995) va acceptar la definició d'educador especialitzat/social següent: S'entén la persona que, després d'una formació específica, afavoreix, mitjançant mètodes i tècniques pedagògiques, psicològiques i socials, el desenvolupament personal, la maduració social i l'autonomia de les persones joves o adultes incapacitades desadaptades o en perill de ser-ho. L'educador/a comparteix amb les esmentades persones les diferents situacions espontànies o provades de la vida quotidiana, sigui dins les institucions residencials o de serveis, sigui en l'ambient natural de la vida a través de l'acció contínua i conjunta amb la persona o amb l'ambient.
La intervenció socioeducativa La intervenció socioeducativa és entesa, en general, com el conjunt d'actuacions, de caràcter motivacional, pedagògic, metodològic, d'avaluació, etc. que es desenvolupen per part dels agents d'intervenció, bé siguin institucionals o personals, per a dur a terme un programa prèviament programat, i l'objectiu del qual és intentar que les persones o grup amb els quals s'intervé abast, en cada cas, els objectius proposats en dit programa.