fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava com a «poesia» tot el que feia. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del .
Fou un dels fundadors del grup artístic avantguardista Dau al Set (1948) i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana. La seva obra creativa abraçava tots els aspectes de l'art: la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. De fet, per a Brossa no existien diferències entre els diversos gèneres; afirmava que «els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica. Són els costats d'una mateixa piràmide que coincideix al punt més alt».
Poeta, dramaturg i artista plàstic, Joan Brossa va produir una extensa obra. Als anys quaranta va conèixer el poeta J. V. Foix, un dels seus referents literaris, i també el filòsof Arnau Puig i els artistes Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats. Amb ells va fundar el grup i la revista d'avantguarda Dau al Set (1948), en la qual va col·laborar amb textos surrealistes que consistien en l'escriptura d'imatges oníriques i hipnagògiques properes a l'automatisme psíquic. Va ser el començament d'una obra literària molt àmplia que utilitzava el llenguatge com a mitjà d'experimentació i que va portar el seu autor cap a la poesia visual, la dramatúrgia, l'escultura i la performance. Els elements de la seva poesia, com la ironia, l'associació, la descontextualització i el refús de la diferenciació entre paraula i objecte, van cristal·litzar en la confecció d'objectes. Si bé en els seus inicis surrealistes ja havia construït un parell d'objectes tridimensionals, a partir de 1967 Brossa es dedica de ple al món dels objectes, un camp sense les restriccions pròpies del llenguatge que ja no abandonarà mai. Els anys vuitanta i noranta van ser molt fèrtils quant a la seva producció visual, que palesa les inquietuds que s'havien anat acumulant al llarg del seu itinerari poètic: la recerca de la màgia quotidiana, la denúncia social i la transgressió. Al final de la seva vida, Brossa va rebre un ampli reconeixement amb nombroses traduccions de la seva obra escrita, exposicions de la seva producció artística i premis, que el van situar com una de les figures cabdals de l'avantguarda catalana.
A banda de la seva producció literària, la producció plàstica de Brossa es va poder veure en nombroses exposicions i retrospectives com la de la Fundació Joan Miró de Barcelona (1986), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1991), el Palau de la Virreina de Barcelona (1994), l'Institut Valencià d'Art Modern de València (1997), la Fundació Joan Miró de Barcelona (2001) o el MACBA (2018), entre d'altres. En l'àmbit internacional, cal remarcar la presència de Brossa a l'Art'20 de Basilea (1989), a les biennals de São Paulo (1994) i de Venècia (1997), i les exposicions individuals a Múnic (1988), Nova York (1989), Ceret-Cotlliure (1990), Houston (1990), Londres (1992), Marsella (1993), Malmö (1993), París (1995), Kassel (1998) i Mèxic i Monterrey (1998), entre d'altres. El 2019 se celebrà el centenari del naixement de l'artista.
Biografia Infància i joventut (1919 – 1940) Va néixer el 19 de gener de 1919 a la ciutat de Barcelona, concretament al desaparegut carrer de Wagner del barri de Sant Gervasi. Amb un pare gravador, Joan Brossa Clariana, i una mare mestressa de casa, Francesca Cuervo Prats, Brossa se sentí més identificat amb la família paterna que no pas amb la materna, nucli on imperava un ambient més conservador. La mort del pare, quan encara era un nen, l'obligà a viure amb la família de la mare.
Pel que fa a la seva vida d'estudiant, Brossa s'hi referia amb poc entusiasme. Creia que l'escola era una mena d'estafa on només s'ensenyava "cultura d'opereta", tal com es veu reflectit en una de les seves frases cèlebres: "les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen"."De la sordesa del laberint", pròleg a DD.AA. Art i expressió a l'escola. Barcelona / Vic, 1990,
Gràcies a la biblioteca personal del seu pare, de ben jove Brossa va poder llegir alguns autors catalans (entre d'altres, Josep Maria Folch i Torres, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà i Ignasi Iglésias) i, d'altra banda, hi descobrí en fotografies el transformista italià Leopoldo Fregoli, per qui Brossa sempre va sentir una admiració profunda, ben patent en la seva obra.
El primer text que va signar Brossa el va escriure en castellà durant la Guerra Civil espanyola al front republicà de la batalla del Segre, i el juny del 1938 es va publicar al butlletí Combate de la 30a Divisió. Quan era al front el van ferir en un ull i per aquest motiu passà la resta de la guerra a l'hospital i a la rereguarda. D'aquest episodi, l'any 1950 n'escriví una obra breu de quatre poemes titulada 30 Divisió.
Un cop acabada la guerra, va ser mobilitzat per fer el servei militar a Salamanca, on va conèixer Enric Tormo, a qui ensenyà els seus primers escrits literaris d'imatges hipnagògiques (alguns d'aquests poemes van ser publicats el 1995 per Ramon Salvo Torres sota el títol Poemes hipnagògics). Enric Tormo i el seu amic Manuel Viusà, un cop a Barcelona i en resposta a la petició de consell que els fa Brossa en relació amb les seves recerques literàries, van ser el vehicle perquè el poeta conegués, als primers quaranta, Josep Vicenç Foix, Joan Miró i Joan Prats. Amb el mestratge personal de tots tres, Brossa va orientar la seva carrera literària, i a través de les biblioteques personals de Foix i de Prats va poder aprofundir en la seva formació literària i artística. Com a testimoni documental de la relació i l'amistat que els va unir, al fons hi ha cartes de Foix i Miró, així com nombroses referències i textos literaris de Brossa dedicats a tots tres. Una mostra exemplar del lligam que Joan Brossa establí especialment amb Joan Miró i Joan Prats és el llibre d'artista Tres Joans (1978), realitzat per Miró i Brossa en homenatge a Prats.
Anys 1940. Inicis literaris i Dau al set
Els inicis artístics i literaris de Joan Brossa se situen el 1941 amb uns poemes de caràcter visual que va anomenar «experimentals», com ara el Poema experimental(1947), i els seus primers sonets escrits a partir dels consells de J. V. Foix (La bola i l'escarabat, 1941-1943), així com un objet trouvé de 1943 titulat Escorça. Poc després, l'any 1944, va començar la seva producció teatral amb l'obra El cop desert, i el conreu de prosa breu. Des d'aquest moment la seva dedicació es reparteix entre aquestes disciplines fonamentals amb la idea que no existeixen els gèneres ni les fronteres entre les arts, sinó la poesia com a element comú de la seva obra; d'aquí ve que Brossa qualifiqués el seu teatre de «poesia escènica». En canvi, va deixar de banda l'escriptura d'un text en prosa, potser una novel·la, dels anys 1945 i 1946. miniatura|esquerra|Joan Brossa jove a Els Furiosos, 1947 L'any 1948 Brossa va fundar la revista Dau al Set juntament amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart, Arnau Puig i Joan Josep Tharrats, després de participar l'any 1946 en l'edició d'un únic número de la revista Algol amb Enric Tormo, Joan Ponç i Arnau Puig. D'aquesta època, es troba obra al fons del Museu Abelló.
L'època del grup Dau al Set va ser molt rica en tots els aspectes: Brossa va continuar les seves indagacions teatrals en una línia dadaista d'absurd i de destrucció del llenguatge (entre d'altres, en obres com El crim, Nocturns encontres o Esquerdes, parracs, enderrocs esberlant la figura, de 1947, publicades a Dau al Set); va explorar també altres terrenys dramàtics més accionals (com el Postteatre o accions espectacle, escrites entre 1947 i 1962, que va donar a conèixer cap als anys seixanta, o els ballets de Normes de mascarada, 1948-1954); prosseguí l'escriptura de prosa (per exemple amb Proses de Carnaval, 1949); va experimentar amb gèneres populars com el romanç (Romancets del Dragolí, 1948); va fer incursions en el guió de cinema (Foc al càntir o Gart, de 1948); i participà en la primera exposició del grup Dau al Set a la Sala Caralt l'any 1951, amb tres poemes experimentals, dels quals se n'ha conservat un (un martell amb un naip afaiçonat a partir de dues cartes), que es podria considerar l'inici dels poemes objecte de Brossa, concebuts com l'aparellament de dos objectes allunyats.
Anys 1950. Obertura al món: Cabral i París Durant aquest període, Joan Brossa (i al seu costat els altres membres del grup Dau al Set) va conèixer el poeta brasiler João Cabral de Melo Neto, que aleshores residia a Barcelona com a vicecònsol del seu país (1947-1950). Les converses amb ell contribuïren al tomb cap al compromís social de Brossa, com es reflecteix en els poemes dEm va fer Joan Brossa (1950), publicat l'any següent gràcies al mateix Cabral i a Rafael Santos Torroella. El llibre no va ser gaire ben rebut i, en defensa d'unes crítiques que pronuncià Eugeni d'Ors a Segòvia contra el realisme dels seus poemes en el marc del primer Congreso de Poesía (1952), Brossa li va escriure una carta.
Paral·lelament Brossa també va conèixer Antonio Saura i Manuel Millares, membres del que després seria el grup El Paso constituït a Madrid, amb els quals va intercanviar algunes cartes que ajuden a dibuixar la relació entre els artistes catalans i espanyols del moment. La relació va culminar el 1959 amb la publicació d'un monòleg breu de Brossa, Barbafeca, publicat en català al butlletí del grup El Paso. Hi ha moltes altres relacions que es remunten als anys cinquanta: per exemple amb Pere Portabella i Eduardo Chillida o amb Leopoldo Pomés, per a qui escriurà el text de presentació de la seva primera exposició l'any 1955.
Durant aquests anys Brossa s'aboca de ple a la seva poesia i al seu teatre. No deixa, però, de participar en la vida cultural de l'època, especialment en les sessions organitzades pel Club 49.
L'any 1956 va fer el primer viatge a París, on es va allotjar durant uns mesos a l'estudi de Joan Vila Casas. A part del rastre que la visita deixa en la seva poesia (Poemes de París i El poeta presenta quinze pantomimes, del mateix 1956), l'estada li va servir per veure molt de cinema i per assistir a espectacles de striptease, la qual cosa li va donar peu a escriure anys després el recull Striptease i teatre irregular (1966-1967).
L'any 1959 va reprendre el treball artístic iniciat el 1941 i va començar a crear un seguit d'obres de poesia visual concebudes dins una sèrie titulada Suites; és a dir, uns conjunts de poemes totalment experimentals, en collage o amb incorporació de diferents tipus de materials casolans molt pobres (per exemple, fils, agulles o cordills). Aquesta dedicació a l'obra plàstica va coincidir en el temps amb l'inici de les seves col·laboracions amb altres artistes: l'any 1960 participa, convidat per Miró, en l'exposició Poètes, peintres, sculpteurs a la Galeria Maeght de París; de l'any 1963 és Cop de poma, llibre d'artista en què s'apleguen Joan Miró, Joan Brossa, Josep Maria Mestres Quadreny, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Moisès Villèlia; i el mateix any 1963 Brossa i Tàpies col·laboren per primera vegada amb El pa a la barca.