Aquests són els pretendents carlins al tron d'Espanya:

Línia directa (1833–1936) Imatge Nom Pretendent com Pretendent des de Pretendent fins a90px|Carles Maria Isidre de BorbóCarles Maria Isidre de BorbóCarles V29 de setembre de 183318 de maig de 184590px|Carles Lluís de Borbó i de BragançaCarles Lluís de Borbó i de BragançaCarles VI18 de maig de 184523 d'abril de 186090px|Joan Carles de Borbó i de BragançaJoan Carles de Borbó i de BragançaJoan III23 d'abril de 18603 d'octubre de 186890px|Carles de Borbó i Austria-EsteCarles de Borbó i Austria-EsteCarles VII 3 d'octubre de 186818 de juliol de 190990px|Jaume de Borbó i de Borbó-ParmaJaume de Borbó i de Borbó-ParmaJaume III 18 de juliol de 19092 d'octubre de 193190px|Jaume de Borbó i de Borbó-ParmaAlfons Carles de Borbó i Austria-EsteAlfons Carles I2 d'octubre de 193129 de setembre de 193690px|Francesc Xavier de Borbó i Parma|Francesc Xavier de Borbó-Parma i BraganzaRegènciaDes de 1 d'octubre de 193620 de maig de 1952 miniatura|Arbre genológic de pretenents carlins al tron d'Espanya. Llegenda: Reis de España llegítims (Blau), Pretenens carlins de la rama principal (Groc), Rama de pretenens de la casa de Borbó-Parma (Vermell), Pretenets carloctavistes (Verd)

Divisió del carlisme Els Borbó-Parma Tot i el Decret d'Unificació de 1937 el sector majoritari del carlisme, liderat per Xavier de Borbó-Parma, es va mantenir al marge del partit únic. Així, durant la postguerra, sota la direcció de Fal Conde va ser reconstruïda l'organització de la Comunió Tradicionalista. Xavier de Borbó-Parma era nebot d'Alfons Carles de Borbó i Austria-Este (Alfons Carles I), el qual en el seu Reial Decret del 23 de gener de 1936 li va havia nomenat Príncep Regent de la Comunió Tradicionalista sense excloure l'opció de convertir-se en rei legitimista. No es va proclamar rei fins a 1952:

Nom Pretendent des de Pretendebt fins aFrancesc Xavier de Borbó-Parma i Braganzacom Xavier I20 de maig de 195220 d'abril de 1975

El 1970 l'organització de la Comunió Tradicionalista dirigida per Carles Hug es va reconvertir a Partit Carlista d'ideologia socialista autogestionària, el que va portar a una nova escissió. {| width="100%" |- valign=top | width="47%" | Imatge Pretendent des de Pretendent fins aCarles Hug de Borbó-Parma i Bourbon-Bussetcom Carles Hug I20 d'abril de 197518 d'agost de 2010Carles Xavier de Borbó-Parma i Orange-Nassaucom Carles Xavier I18 d'agost de 2010 | width="1%" |

| width="47%" |

{| width=90% class=wikitable ! width=30% | Nom ! width=20% | Pretendent des de ! width=20% | Pretendent fins a |- |bgcolor="#FBDDBD" align=center|Sixte Enric de Borbó-Parma i Bourbon-Busset |bgcolor="#FBDDBD" align=center|7 de maig de 1977|bgcolor="#FBDDBD" align=center|

Les posicions socialistes de Carles Hug van crear oposició en part del carlisme que amb el suport de grups d'extrema dreta que va formar les seves bases van donar suport a Sixte, segon fill de Francesc Xavier de Borbó i Parma, creant un nou partit polític amb la vella denominació de Comunió Tradicionalista (1975).

Els carloctavistes El pretendent Jaume III no havia tingut fills, però tenia una germana, Blanca de Borbó, casada amb el príncep de Toscana Carles Salvador d'Habsburg-Lorena. El fill d'ambdós, Carles Pius, des de principis de la dècada de 1930 va ser assenyalat com a possible successor per part de l'anomenat Nucli de la Lleialtat, un corrent formada per antics jaimins afins al periòdic El Cruzado Español, que es va caracteritzar tant per la seva negativa a qualsevol tipus d'aproximació a la dinastia alfonsina com pels seus enfrontaments amb els antics mellistes i integristes. Carles Pius es va proclamar legítim pretendent del carlisme com Carles VIII el 1943, pel que els seus seguidors van ser coneguts com a carloctavistes o octavistes. Crearan un partit polític amb la denominació de Comunió Catòlic Monàrquica (1943), també anomenat Comunió Carlista. A partir de la mort de Carles Pius el 1953, aquest corrent va entrar en decadència i de fet cap a 1962 la major part dels antics carloctavistes ja havien havien tornat a la Comunió Tradicionalista, reconeixent com a Rei a Xavier de Borbó i Parma. Nom Pretendent des de Pretendent fins aCarles Pius d'Habsburg-Lorena i Borbócom Carlos VIII29 de juny de 194324 de desembre de 1953Antoni d'Habsburg i Borbó com Carlos IX19531961Francesc Josep d'Habsburg i Borbó com Francesc Josep I19619 de maig de 1975Domènec d'Habsburg-Borbó i Hohenzollern com Domènec I9 de maig de 1975

El partit de la Comunió Carlista, que donava suport als octavistes es va integrar el 1986 en la Comunió Tradicionalista Carlista, però el 2011 la rama carloctavista es va reconstituir en la nova Comunió Catòlica-Monàrquica.

Juan de Borbón Degut a l'enfrontament entre els caps carlistes Conde de Rodezno i Fal Conde, els partidaris del primer foren acostant-se a Joan de Borbó, fins a arribar a l'acord de l'Acta d'Estoril del 20 de desembre de 1957. Seguint el que estableix la Pragmàtica de 1713, en extingir-se la línia masculina de Carles Maria Isidre de Borbó (Carles V'' pels carlistes), els drets passaven als descendents mascles del germà petit d'aquest, Francesc de Paula de Borbó. El primer fill mascle de Francesc de Paula, Francesc d'Asis de Borbó s'havia casat amb la seva cosina la reina Isabel II. Això va produir la circumstància que el fill comú reunia els drets del carlisme i el liberalisme, pels un del pare i pels altres de la mare. Per tant, Joan de Borbó, com a descendent directe d'Isabel II i Francesc d'Asis fou reconegut per una part del carlisme com a rei, com a descendent directe per línia recta masculina de Carles IV. Els drets històrics els va transmetre al seu fill Joan Carles I el 1977, quan ja era rei d'Espanya.

Nom Pretendent des de Pretendent fins aJoan de Borbó i Battenbergcom Juan IV20 de desembre de 195714 de maig de 1977

Notes

* Pretendents carlins