El País Valencià Minut 8:18Vegeu les referències externes emprades a l'article de Denominacions del País Valencià. Consulteu segons: diccionaris enciclopèdies bibliografia acadèmica l'Estatut d'Autonomia mitjans de comunicació partits polítics és un país d'Europa i de la Mediterrània situat a l'est de la península Ibèrica, amb capital a la ciutat de València. Amb la denominació oficial de Comunitat Valenciana, el 1982 es constitueix com una comunitat autònoma d'Espanya, després d'haver accedit a l'autogovern el 1978 amb el Consell del País Valencià, precursor de l'actual Consell de la Generalitat Valenciana. D'acord amb el seu Estatut d'Autonomia, els seus habitants, el poble valencià, són una nacionalitat històrica. El seu origen històric es remunta al Regne de València, entitat política, jurídica i administrativa fundada el 1239, i amb vigència fins al 1707.
Geogràficament, s'estén des del riu Sénia fins a Pilar de la Foradada, més enllà de la desembocadura del Segura, amb una delimitació terrestre de 834 km de longitud, i 644 km de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca, i dels Columbrets, així com altres illes menors adjacents, són també d'administració valenciana; també s'estén pel Racó d'Ademús, un enclavament valencià envoltat per municipis aragonesos i castellans.
Els seus orígens es remunten al , amb la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València, Alpont, Dénia, i part de Múrcia. Una vegada finalitzada aquesta conquesta, el rei Jaume I promulga els Furs de València el 1261 creant el Regne de València, amb dret territorial propi durant més de quatre segles. La independència foral del Regne s'aboleix el 1707 pel Decret de Nova Planta promulgat pel rei Felip V de Castella, també conegut com a Felip el Socarrat. Els primers intents de recuperar l'autogovern durant les acaballes del i les primeries del van ser frustrats per sengles dictadures. En la dècada dels anys 60 del la demanda d'autogovern des de diferents corrents ideològics desemboca en la constitució del Consell del País Valencià el 1978.El valencianisme polític del i el País Valencià del , Vicent Flor i Moreno a Finalment, el 1982 s'aprova formalment l'autogovern amb un Estatut d'Autonomia que ha estat reformat el 2006.
Administrativament, limita a l'oest amb Castella-la Manxa i l'Aragó, al sud amb Múrcia, i al nord amb Catalunya. Amb 5.051.250 habitants (any 2021), representa un 35,6% de la població total dels territoris de parla catalana encara que la xifra d'habitants és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 habitants són València (800.180 habitants en 2021), Alacant (337.482 habitants en 2020), Elx (234.765 habitants en 2020) i Castelló de la Plana (174.264 habitants en 2020).
Història
Edat antiga miniatura|Guerrer de Moixent, datat del o De la prehistòria, s'ha constatat la primera presència humana a les terres valencianes prop del , amb deixalles dels neandertals a la Cova Negra (Xàtiva), les coves del Salt (Alcoi) i del Cochino (Villena).Soler, J.M. (1956): «El yacimiento musteriense de la cueva del Cochino (Villena, Alicante)», en Serv. Invest. Preh. Dip. Prov. de Valencia. Diversos treballs, 19. València De l'època antiga, es considera el País Valencià com una part molt important de la civilització ibera. Aquest poble (o, millor, conjunt de pobles) té l'origen en les poblacions indígenes de l'edat del bronze que van mantenir uns intensos intercanvis comercials i culturals amb tartessos, grecs i fenicis, i culminaria amb la seua esplendor prop del , com reflectix la seua producció artística, la més important expressió de la qual és la Dama d'Elx.
Les guerres entre cartaginesos i romans, el resultat de les quals fou el sotmetiment de tot el litoral valencià a l'autoritat de Roma a principi del , no van eliminar la cultura ibèrica, perquè encara hi trobem importants manifestacions artístiques autòctones, com ara les terrisses pintades amb motius figuratius o narratius, fins al . L'aculturació, per tant, va ser progressiva. L'origen de la vertebració del País Valencià sorgeix durant la romanització, al voltant de la fundació de la colònia Valentia Edetanorum (València) l'any 158 aC i de la Colonia Julia Illici Augusta (Elx) al , i les divisions provincials de la Ilercavònia, al nord, l'Edetània, al centre i la Contestània, entre el Xúquer i el Segura, basant-se en l'anterior presència de pobles ibers.
Edat mitjana miniatura|esquerra|Penó de la Conquesta, conservat a l'Arxiu Històric Municipal de València Després de la desintegració de l'Imperi Romà, des de principi del fins a les primeries del , gran part del territori estigué subjecte al regne visigot de Toledo, i l'altra part, des de Dénia fins a Cartagena estigué sota dominació de l'Imperi Romà d'Orient primer, i del regne de Tudmir després, amb centre a Oriola. El pacte d'Abd al-Aziz amb Tudmir l'any 713 permeté l'entrada dels àrabs al territori, amb la qual comença una de les etapes més importants del País Valencià: l'època d'al-Àndalus. Malgrat que aquesta època encara no està suficientment estudiada i constitueix un dels períodes més foscs de la història del País Valencià, és generalment acceptada la importància de la influència de la seua cultura i la seua llengua sobre la cultura valenciana actual, que van fer del Xarq al-Àndalus un dels indrets més cultes d'Europa.Martínez, Francesc A. y Laguna, Antonio (2007): «De nómadas a ciudadanos», en La Gran Historia de la Comunitat Valenciana. València: Editorial Prensa Valenciana, S.A., 2007.
No obstant això, l'origen directe i més remot del País Valencià de hui dia es troba principalment vinculat amb la fundació del Regne de València, de caràcter feudal: l'any 1233, el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: Els regnes de taifes de València (Balànsiya), Dénia i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, s'hi feren repoblacions amb colons cristians d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquests cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts valencianes.Simó Santonja, Vicent Lluïs (1997): "Les Corts Valencianes". València, Corts Valencianes. L'any 1304 el regne s'estén fins a Oriola per la sentència de Torrelles, i ja estava proveït d'un estatus políticament independent amb els Furs de València des de l'any 1261, i la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa, tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó.
Edat moderna Entre 1519 i 1521, els gremis armats, amb l'aliança de la burgesia i dels camperols cristians, lluitaren contra la noblesa i l'aristocràcia (revolta de les Germanies). Però s'hi imposaren els nobles, assistits pels seus serfs mudèjars i ajudats per l'aristocràcia castellana. Llavors, la virreina, Germana de Foix, aprofità per a exercir una dura repressió, punt d'arrancada de la castellanització de la noblesa. També començà aleshores el "problema morisc", quan l'autoritat religiosa trobà vàlids els batejos forçosos que els agermanats havien aplicat als mudèjars, per la qual cosa esdevingueren cristians nous (1525). L'any 1563, Felip II va ordenar el desarmament dels moriscos valencians, en prevenció de possibles sublevacions, atesa la importància del col·lectiu morisc al regne de València.
Amb el virrei, arquebisbe i capità general Joan de Ribera, la Corona trobà un instrument magnífic per posar en pràctica el centralisme i els ideals de la Contrareforma. El 1609, Felip III (1598-1621) decretà l'expulsió dels 135.000 moriscos (nominalment "cristians nous"). La pèrdua sobtada d'un terç de la població suposà un greu perjuí econòmic, sobretot agrícola, perquè els moriscos treballaven el camp. No obstant això, Manuel Ardit demostrà que l'expulsió fou un estímul per a l'agricultura comercial de secà, i que els efectius demogràfics ja s'havien reposat cap a la fi del . Reedició de l'obra de 1993.
Pel que fa a la cultura i a l'art, a principis de l'Edat Moderna destacaren el filòsof Joan Lluís Vives i el pintor Joan de Joanes. Del període posterior cal nomenar els pintors Francesc Ribalta i Josep de Ribera, els escultors Ignasi i Josep Vergara i el músic Joan Baptista Cabanilles.
Després del prestigi econòmic, social i cultural del segle d'or propiciat per l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó al , i després dels susdits conflictes socials, la Guerra de Successió espanyola i el Decret de Nova Planta (1707) desmantellen el regne amb la derogació dels Furs; el país passà a formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l privà d'autonomia, llengua i cultura pròpies.
Edat contemporània i actualitat Durant el , el País Valencià amplia les àrees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu del raïm, l'arròs, els tarongers i l'ametller. El pas cap a la indústria el situarà en el quart lloc de l'Estat espanyol fins a l'actualitat. A principi del , la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República espanyola, seguit d'un període de totalitarisme del 1939 al 1975, finalment disposa d'autonomia el 1977 durant la Transició espanyola. Durant la segona meitat d'aquest segle, sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics: el turisme. Amb l'aprovació de l'Estatut el 1982, recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.
Al , a la dècada del 2010, hi sorgí un pensament convençut d'una discriminació financera cap a la Comunitat Valenciana al repartiment fet per l'Estat espanyol.
El maig de 2016, el Tribunal Constitucional tombà la Llei 10/2007, de 20 de març, de règim econòmic matrimonial valencià, que possibilitaria un Codi civil valencià propi, que està autoritzat per l'Estatut d'Autonomia.
Llinatges del País Valencià Amb la conquesta cristiana del , es va produir l'assentament al nou regne de nombrosos llinatges nobiliaris, sobretot procedents d'altres indrets de la Corona d'Aragó, els quals arraïlaren al territori, esdevenint llinatges valencians nobles. Tot seguit es mostren alguns dels més destacats en l'àmbit històric, amb membres importants en alguns casos:
Llinatge dels Arenós Llinatge dels Bertran de Lis Llinatge dels Boïl Ramon de Boïl i Dies Pere de Boïl i Castellar Jofré de Boïl i Codinats Pere de Boïl i d'Aragó Felip de Boïl i de la Scala Ramon de Boïl i Montagut Felip de Boïl i Soler Llinatge dels Borja (Família Borja) Roderic de Borja i de Castre-Pinós Carles de Borja-Centelles i Ponce de León Francesc de Borja Joan de Borja i d'Armendia Pere-Lluís de Borja i Cattanei Joan Borja i Cattanei Joan de Borja i de Castro Joan de Borja i Enríquez Carles de Borja-Aragó i Castro Francesc Tomàs de Borja-Aragó i Centelles Carles Francesc de Borja-Aragó-Centelles i Fernández de Velasco Francesc Pasqual Dídac de Borja-Aragó-Centelles i Doria Francesc Carles de Borja-Aragó-Centelles i Doria Llinatge dels Carròs Berenguer Carròs Francesc Carròs i de Cruïlles Llinatge dels Castellví Pere de Castellví Francesc de Castellví i de Vic Agustí de Castellví i de Llança Julià de Castellví i Lladró Josep de Castellví i d'Alagó Ricardo Castellví de Ibarrola Llinatge dels Català de Valeriola Bernat Català de Valeriola Josepa Domènica Català de Valeriola Llinatge dels Centelles
Llinatge dels Corella Llinatge dels Escrivà Jaume Escrivà Línia d'Escrivà de Romaní Gaspar Escrivà de Romaní Línia d'Escrivà d'Íxer Onofre Vicent Escrivà d'Íxer i de Montpalau Baltasar Escrivà d'Íxer i Montsoriu Llinatge dels Lladró