Lacrofòbia (del grec ἄκρος “alt, elevat” i φόβος “por”) a la por irracional i irreprimible a les altures. Igual que unes altres fòbies, l'acrofòbia genera forts nivells d'ansietat en els individus que la presenten, el que indueix una conducta d'evitació de la situació temuda. En aquest cas, les situacions amb una altura notable, com treure el cap per una balconada, trobar-se a la vora d'un precipici o estar en un mirador elevat, són típiques d'aquest tipus de fòbia. Les persones amb acrofòbia poden patir un atac de pànic en llocs elevats i tornar-se massa agitades per baixar amb seguretat. Aproximadament entre un 2 i un 5% de la població general té acrofòbia, i el nombre de dones afectades és el doble que d'homes.
El vertigen d'alçada és causat per un conflicte entre la visió, els sentits vestibular i somatosensorial. Això passa quan els sistemes vestibular i somatosensorial perceben un moviment corporal que no és detectat pels ulls. Més investigacions indiquen que aquest conflicte condueix tant al mareig com a l'ansietat. Pot sorgir confusió a l'hora de diferenciar entre el vertigen d'alçada i l'acrofòbia a causa dels conjunts de símptomes superposats de les afeccions, com ara el balanceig corporal i els marejos. Pot sorgir més confusió a causa que el vertigen d'alçada és un símptoma directe de l'acrofòbia.
El tractament més comú per a aquesta, i en general, per a totes les fòbies, és una teràpia d'"habituació", en la qual el terapeuta ensenya al pacient a utilitzar tècniques de relaxació per a enfrontar les situacions estressants, i ho sotmet gradualment a les situacions en què la fòbia es presenta, perquè la por vaja disminuint.
El tractament tradicional de les fòbies encara s'utilitza avui dia. La seva teoria subjacent afirma que l'ansietat fòbica està condicionada i desencadenada per un estímul condicional. En evitar situacions fòbiques, l'ansietat es redueix. Tanmateix, el comportament d'evitació es reforça mitjançant el reforç negatiu. Wolpe va desenvolupar una tècnica anomenada dessensibilització sistemàtica per ajudar els participants a evitar "l'evitació". Els resultats de la investigació han suggerit que, fins i tot amb una disminució del contacte terapèutic, la dessensibilització continua sent molt eficaç. Tanmateix, altres estudis han demostrat que els terapeutes tenen un paper essencial en el tractament de l'acrofòbia. També van sorgir tractaments com la pràctica reforçada i els tractaments d'autoeficàcia.
Referències
Categoria:Fòbies