miniatura|upright=1.2|Exemplar d'herbari de Vitellaria paradoxa adequadament fixat en un full de paper, amb una etiqueta d'identificació En botànica, un herbari és una col·lecció d'espècimens de plantes, o parts de plantes, preservades, dessecades, identificades i acompanyades d'informació crítica sobre el lloc de col·lecció, nom vulgar i usos. Aquesta col·lecció, en general, representa la flora, o patrimoni vegetal, d'un territori concret. També es coneix com a herbari l'espai on es troba aquesta col·lecció.
Sobre el material vegetal dipositat als herbaris es fonamenta una part important de la investigació botànica, sobretot aquella referida a la taxonomia, encara que també és útil per a estudis florístics, biogeogràfics i, fins i tot, moleculars. El material de l'herbari és el testimoni de les cites de plantes, de les descripcions de les mateixes i dels materials utilitzats per a proposar nous tàxons. El tipus nomenclatural de cada espècie de planta (és a dir, el material sobre el qual dona origen a un nom nou) és, en la majoria dels casos, una planta seca, dipositada i conservada en un herbari.
Aquest concepte d'herbari és relativament modern. De fet, als segles i , la paraula herbari tenia una doble accepció diferent de les actuals. En primer lloc, s'utilitzava per a designar un llibre en el qual s'enumeraven, descrivien i il·lustraven, principalment, plantes medicinals i els seus usos. En segon lloc, també s'utilitzava herbari per a referir-se a un conjunt de plantes vives el propòsit del qual era l'estudi o l'ensenyament de la botànica.
El concepte d'herbari durant l'edat mitjana
miniatura|Còpia àrab del de De Materia Medica de Dioscòrides miniatura|Il·lustració de la rosa de Nadal (Helleborus niger) al llibre Herbarium vivae Eicones d'Otto Brunfels
Durant l'edat mitjana la paraula «herbari» es referia a un llibre de botànica, específicament relacionat amb les plantes medicinals, on s'enumeraven els productes naturals produïts per les plantes, rarament dels animals i minerals, amb valor terapèutic. Era un llibre de medicaments simples, integrats per un únic component, procedents de la natura, especialment de les plantes.
Durant el període manuscrit, abans de la invenció de la impremta, els escrits s'il·lustraven per fer-los més intel·ligibles, i amb aquesta finalitat s'acompanyaven els texts amb il·lustracions acolorades. No obstant això, els successius copistes anaven afegint distorsions de forma progressiva (això va succeir al llarg de mil anys), de manera que les il·lustracions, en comptes de resultar d'ajuda, s'acabaven convertint en un obstacle per la claredat i precisió de les descripcions. Per altra banda, aquells autors que van renunciar a incorporar il·lustracions als seus textos, van comprovar que les descripcions eren insuficients per a permetre el reconeixement i identificació de les espècies en qüestió, especialment tenint en compte que les mateixes plantes rebien noms diferents segons el lloc i el llenguatge botànic no estava desenvolupat. Això va provocar que molts autors renunciessin també a descriure les seves plantes i es conformessin a enumerar tots els noms que coneixien de cada planta (els seus sinònims), així com les malalties per les quals resultaven beneficioses.
Durant aquest procés de copiat, els textos originals van anar variant de mica en mica a causa de traduccions, interpolacions de nous textos, influències del món àrab, jueu o romà d'Orient, fins al punt que, a partir d'uns quants texts originals, la varietat de textos resultants al final de l'edat mitjana, a l'època del naixement de la impremta, era molt gran. La informació d'un herbari s'ordenava d'una forma molt semblant en tots, amb més o menys extensió: el nom de la planta, una llista dels sinònims, la descripció de les característiques, la distribució geogràfica i l'hàbitat, l'enumeració dels primers autors que han citat la planta, les propietats curatives, la manera de recol·lectar-la i preparar-la, una llista de medicaments que se'n poden preparar, les malalties que cura i, per acabar, les principals contraindicacions. En el cas dels herbaris il·lustrats, la imatge de la planta acostumava a precedir la informació escrita.
L'estudi empíric de les plantes de cada país i de les exòtiques, portades pels exploradors europeus i cultivades als jardins, va començar de nou, i es van començar a publicar tractats i catàlegs que ja no es limitaven a reproduir o simplement comentar l'obra dels antics, sinó que, comprovada la insuficiència dels catàlegs antics, buscaven obtenir i presentar un coneixement el més exhaustiu possible de la diversitat de les plantes. L'esquema classificatori va quedar, en aquest període, deutor del de Teofrast. A principi del , un grup de botànics centreeuropeus van interessar-se particularment per les qualitats curatives de les plantes i es van esforçar a dibuixar i descriure amb fidelitat les plantes que creixien a la seva terra natal, que van publicar en llibres «sobre herbes» o «herbaris», de manera que se'ls coneix com a «herboristes». Aquests herbaris, que contenien un llistat i descripció de nombroses herbes, les seves propietats i virtuts, particularment referides a la utilització com a plantes medicinals, van tenir la virtut de suplementar i, més tard, reemplaçar el coneixement transmès oralment. Els primers herbaris d'aquest estil proveïen només informació sobre les propietats medicinals, reals o imaginàries, d'un grup de plantes.
En la història de l'herbari medieval, doncs, es poden apreciar dos períodes ben diferenciats, i que a grans trets coincideixen amb l'alta i la baixa edat mitjana. En el primer període, els herbaris tenien una font predominant, el tractat mèdic de Dioscòrides, De Materia Medica, redactat en grec el . el qual es va disseminar en multitud de variants per tot Europa, fins a l'arribada de la impremta. A partir dels segles i es compilen nous herbaris, aquest cop sota la poderosa influència de l'Escola Mèdica Salernitana, establerta a la ciutat italiana de Salern que també aprofitava la proximitat del monestir de Montecassino. Les influències de l'Imperi Romà d'Orient i del món àrab en la Itàlia meridional, van fer que aquesta ciutat es convertís en un centre internacional d'activitat mèdica amb influència en tot l'occident medieval cristià. Amb el pas del temps, aquests herbaris van anar incloent un nombre més gran d'espècies, moltes mancades de valor medicinal però amb una descripció de certes característiques rares o ornamentals. No ho havia gaire de còpies d'aquests herbaris manuscrits. La invenció de la impremta no només va permetre multiplicar la quantitat d'aquestes obres, sinó també la reproducció de dibuixos amb una qualitat millor que la dels seus predecessors.
Origen de l'herbari actual Des de l'antiguitat, els botànics, particularment interessats en l'estudi de les plantes medicinals que eren anomenades «herbes», en mantenien col·leccions representatives, preparades i conservades amb la finalitat de tenir una referència. La paraula llatina herbarium per descriure col·leccions va ser introduïda o encunyada per Carl von Linné al . Aquest és l'origen del terme herbari que, gràcies al botànic francès Joseph Pitton de Tournefort, s'utilitza d'una manera àmplia per descriure qualsevol col·lecció d'espècimens vegetals preservats de forma permanent amb la finalitat de poder estudiar-los.
Es considera que el primer herbari del món va ser preparat a Itàlia per Luca Ghini, professor de Botànica a la Universitat de Bolonya, qui l'any 1551 va enganxar plantes seques sobre paper per a enviar-les per correu. El seu mètode, no molt diferent de l'actual, consistia a dessecar les plantes mitjançant la pressió exercida entre plecs de paper, permetent així la conservació de les mostres per a l'estudi posterior. Aquesta tècnica es va difondre a la resta d'Europa i va adquirir una gran importància durant els segles i , època en què es van realitzar exploracions a territoris llavors desconeguts pels europeus, amb l'objectiu de col·leccionar la quantitat més gran possible d'espècies noves. Com a resultat d'aquestes expedicions botàniques, es van descobrir un gran nombre de noves espècies, les que eren necessàries herboritzar per a un estudi posterior. D'aquesta manera es van crear els principals herbaris institucionals, associats a jardins botànics que gestionaven els recursos vegetals de les colònies. En l'actualitat existeixen centenars de grans herbaris que atresoren un immens arxiu vegetal que és el resultat —i a la vegada el testimoni científic— de la investigació en Botànica. S'han realitzat molts progressos en els materials, la conservació i la documentació dels herbaris, però la tècnica bàsica queda similar a la creada per Ghini.
Als segles i els herbaris eren fonamentalment col·leccions privades, però després van començar a dipositar-se en llocs específicament establerts per a contenir milers d'exemplars. És per això que actualment s'inclou en el terme "herbari" també al lloc físic on es dipositen els exemplars. D'altra banda, també s'usa el terme "col·lecció" per al·ludir el conjunt d'exemplars de plantes seques i premsades.
En l'actualitat, la majoria dels països posseeixen herbaris nacionals i es creu que existeixen al voltant de 1800 herbaris públics al món, associats a universitats, museus o instituts d'investigació. Aquests herbaris guarden, principalment els petits, col·leccions de plantes superiors i, i molt menys espècimens de plantes inferiors. En canvi, herbaris com els de Kew, Nova York, París i Estocolm, mantenen col·leccions notables de fongs i líquens procedents de diverses parts del món. Les primeres mostres seques de fongs s'atribueixen al micòleg Christiaan Hendrik Persoon que va iniciar la seva col·lecció a principi del . Aquest valuós material es conserva avui a l'Herbari de Leiden, als Països Baixos. Els herbaris micològics de forma independent, és a dir, herbaris dedicats exclusivament a la conservació de col·leccions de fongs, són força recents. Entre els herbaris micològics de més àmplia trajectòria es troba el de Commonwealth Mycological Institute, a Kew, Surrey, Anglaterra, fundat l'any 1922 i la Col·lecció Nacional de Fongs del Departament d'Agricultura dels Estats Units a Beltsville, Washington, fundada el 1955.
Objectius Els herbaris són eines de primordial importància per a la taxonomia, entre altres raons perquè proveeixen el material comparatiu que és fonamental per descobrir o confirmar la identitat d'una nova espècie, o determinar si la mateixa és nova per la ciència, és a dir, que no ha estat descrita amb anterioritat. Addicionalment, els herbaris són essencials per realitzar investigacions en àrees tals com la sistemàtica, l'ecologia, l'evolució, la morfologia, l'anatomia, l'etnobotànica i per proveir materials de referència en jardineria i educació. Els herbaris són una font d'informació sobre les plantes i el medi que l'habiten i suposen en si mateixos un registre permanent de la biodiversitat.
Els objectius de l'herbari són: (a) emmagatzemar materials de referència. Per això cal la preservació dels exemplars i un tipus d'ordenació que faciliti la seva ubicació; (b) facilitar el seu ús per part dels investigadors. Per això requereix un sistema àgil de préstec, bescanvi i donació dels exemplars; (c) educar formalment i informal. L'herbari compleix el rol educatiu en l'àmbit acadèmic (tant universitari com preuniversitari) i en el no acadèmic mitjançant exhibicions, mostres, publicacions, cursos, xerrades, volants i visites guiades.
Tipus d'herbaris i de col·leccions