miniatura|Dissolució del CIAM pel Team 10 l'any 1959 El Congrès International d'Architecture Moderne (Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna), altrament conegut com a CIAM, fou una coalició de grups avant- garde de tot Europa, integrats per arquitectes, artistes, urbanistes i intel·lectuals, que es reuniren regularment en diferents països europeus entre 1928 i 1959 per debatre i formular els elements bàsics d'una nova aproximació a l'arquitectura i l'urbanisme. Al voltant d'aquestes consecutives conferències i reunions, el col·lectiu enfocà les seves idees en el re-disseny i desenvolupament futur de les metròpolis del , basats en les necessitats biològiques, psicològiques i socials de les classes treballadores. L'objectiu últim era fer influents aportacions, tan teòriques com pràctiques, a l'arquitectura moderna.
El conjunt dels CIAM representa, per tant, el Think Tank del moviment modern (Estil internacional o Racionalisme arquitectònic) en arquitectura. El grup va ser fundat l'any 1928 i tingué una vigència de 31 anys, tot dissolent-se a finals de la dècada dels 50, concretament, l'any 1959.
Aquestes trobades duen a terme, al llarg de la seva trajectòria, grans estratègies d'anàlisi i reorganització urbana, incloent innovació tipològica, prefabricació i integració dels elements del paisatge amb els elements construïts, en un escenari de profunda divisió política, al llarg de la seva existència es veuran opacats per l'ascens dels grans feixismes de Hitler i Stalin, a més de l'adveniment de la Segona Guerra Mundial.
A partir de la fundació, el CIAM està dividit entre els arquitectes de parla germànica, influenciats per la Bauhaus i actius a Alemanya, Suïssa, els Països Baixos i Europa oriental i, d'altra banda, aquelles més partidaris del París de Le Corbusier. Així doncs, aquests congressos i reunions són un fenomen europeu molt occidental, mentre que, en realitats paral·leles, com la de l'URSS, estaven en plena revolució i, com a conseqüència a aquesta, o vinculat, a Moscou, es fundaren dues institucions d'arquitectura i disseny: l'Injuk, per Kandinski i Vkhutemas, per El Lissitzky.
El resultat és que, avui dia, és difícil reconstruir les circumstàncies culturals i polítiques de les quals els CIAM intentaven donar resposta en aquest període tan conflictiu.
Història Període d'entreguerres Es considera que, en el context d'entreguerres, la societat no necessitava arquitectura, sinó construcció. Bastant alineat amb el pensament expressionista. A partir de la idea de construcció, però, s'havien de superar els límits entre art i artesania i reivindicar la idea com a col·lectiva. Els arquitectes no havien de ser creadors, sinó pensadors, teòrics. Per tant, s'arriba a un plantejament certament utòpic de l'arquitectura.
Arquitectura del Moviment Modern L'Arquitectura del Moviment Modern, al tombant del 1900, després del moviment d'Arts and Crafts, Modernisme, Art Nouveau, De Stijl, estès per Europa amb grans referents com Otto Wagner i la seva escola (Hoffmann i Olbrich) a Viena; Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Muntaner, Josep Puig i Cadafalch a Barcelona, desemboca en una època de grans iquietuds, no només pel que fa a la pràctica, sinó també en el que es refereix a la teoria. Tot i que es continua donant la importància l'artesania, a causa (entre d'altres) de la Segona Revolució Industrial (mitjans del s. XIX), es comença a fusionar aquesta importància amb la indústria, i és d'aquesta manera com sorgeixen grups com la Bauhaus, la Deutsche Werkbund i moviments com l'Expressionisme i el Neoplasticisme.
Els arquitectes, davant del desastre que suposa la Primer Guerra Mundial, pensen en la població general i posen el món al dia. La indústria es posa al servei de la guerra i el progrés que s'aconsegueix per la indústria bèl·lica, l'aprofita, després, la societat. És així com es desenvolupen els primers moviments d'avantguarda i tenim, per una bada, els posicionaments més activistes o anarquitstes (pèrdua de fe en tot i en tothom) i la intenció de crear un art nou, i també sectors dins d'aquesta avantguarda que centren els seus esforços no tant en l’ activisme sinó en crear un nou llenguatge: és una època de manifestos.
Es fan propostes audaces que intenten renovar el repertori i ens trobem que els canvis i les innovacions tenen lloc en col·lectius i contextos molt concrets. Es fan molts treballs individualistes i cada arquitecte presenta les seves propostes com a alternativa al que, fins al moment, havia fet la tradició.
Es parla de tres generacions d'arquitectes que formen aquest Moviment Modern: Primera Generació, a partir de la dècada de 1880 i fins a la Primera Guerra Mundial, destaquen Adolf Loos, Peter Behrens i Frank Lloyd Wright. Segona Generació, just després de la Primera Guerra Mundial, des dels anys 20 i fins a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, destaquen Mies van der Rohe i Le Corbusier Tercera Generació, que són tots els que estan en actiu a partir de la segona postguerra mundial, dins dels esquemes del moviment modern, però amb un panorama molt més diversificat.
No hi ha una gran quantitat d'arquitectura del moviment modern, sinó que és minoria, no obstant, els arquitectes que treballen, generen molt seguiment. Així doncs, entre altres coses, és un moment en el qual es defensa que és més que tenir un sostre, sinó que a més és identificar-se amb un entorn físic i social, sensació de pertinença, a més, i de participació, de «Posesión de un mundo conocido y comprendido». Els «Gegants» de l'arquitectura moderna, amb l'estil internacional, formen una versió caricaturesca de l'arquitectura moderna familiaritzada amb els Estats Units, d'aspiracions utòpiques i universalistes de l'arquitectura moderna, infiltrat en les escoles d'arquitectura després de l'ascens de Hitler al poder i de la fugida d'aquest règim feixista.
No es pot oblidar, tampoc, la relació de l'arquitectura amb els mitjans de comunicació de masses i de la fascinació per la figura de Le Corbusier qui, utilitzant-los, com a vertader lloc de producció arquitectònica, duu l'arquitectura al s. XX. S'arriba així a conclusions com la següent: «tant si havien o no, molts clients encara poden permetre’s l'arquitectura a més de la construcció» referint-se, en temes de funcionalisme, a que «el món modern mai ha tingut ni el temps ni els diners necessaris per elevar la construcció a nivell d'arquitectura".
Urbanisme de Le Corbusier Es pot parlar, d'altra banda i, a més, d'una "Haussmanitació" de les capitals, que influencia els plànols del CIAM, com per exemple quan, a París, Le Corbusier, utilitza un esquema de grans avingudes per unir àrees isolades. Així doncs, Haussmann proporciona un model pel CIAM: tecnòcrata, enginyer, «cirurgià»; incorruptible i autocràtic, a més d'establir una racional pels plànols de gran escala, que el CIAM, temps més tard, adopta. Aquesta preocupació i dedicació a temes, no tan sols d'arquitectura, sinó també d'urbanisme, seran algunes de les bases més sòlides del grup.
Formació i membres Cal destacar el caràcter constantment canviant dels membres del CIAM, que varia al mateix temps que ho fan les seves prioritats.
Evolució històrica En el abunden els manifests en els quals el terme "arquitectura com un art social" es repeteix. El 1928, Helène de Mandrot, amb pretensió de ser mecenes, convoca arquitectes europeus al seu Castell de La Sarraz, a Suïssa, per tal que aquests, en consens, dugessin a terme un congrés per parlar de l'arquitectura moderna. Aquestes reunions, s'anirien repetint, a partir de l'any 28, fins a arribar a l'any 59, i s'anomenarien CIAM (Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna). Se’n faran 11 en total. Madame de Mandrot, qui amb anterioritat, havia fundat la Maison des Artistes i havia organitzat trobades de joves pintors, ara convidaba nous arquitectes de Bèlgica, Alemanya, França, Holanda, Itàlia, Àustria, Espanya i Suïssa a trobar-se en el seu punt neutral al centre d'Europa. dient que estava a punt de visitar Zúric, per proposar una trobada d'arquitectes connectats amb el nou moviment, al seu castell de La Sarraz, a pocs quilòmetres al nord del llac de Gènova, al cantó del Vaud. Aquesta, que ja havia parlat de les possibilitats amb Le Corbusier i altres amics (P. Chareau, G. Guevrekian i altres) a París. El terme «congrés» va ser utilitzat en el seu sentit original com «treballar plegats». Seria un congrés de col·laboració, no un en el qual cadascun defensés el seu camp en especial.
Altres membres fundadors van ser Karl Moser (primer president), Victor Bourgeois, Pierre Chareau, Josef Frank, Gabriel Guevrekian, Max Ernst Haefeli, Hugo Häring, Arnold Höchel, Huib Hoste, Pierre Jeanneret (cosí de Le Corbusier), André Lurçat, Ernst May, Fernando García Mercadal, Hannes Meyer, Werner Max Moser, Carlo Enrico Rava, Gerrit Rietveld, Alberto Sartoris, Hans Schmidt, Mart Stam, Rudolf Steiger, Henri-Robert Von der Mühll, i Juan Zavala.
En ells, els seus membres discutirien sobre arquitectura, habitatge i també sobre urbanisme, assentant-se sobre les bases dels plantejaments que havien fet amb anterioritat arquitectes i urbanistes com Le Corbusier, amb els seus 5 punts per una nova arquitectura, a més de les seves projeccions per la Ville Radieuse, Ville Contemporaine, amb els edificis disposats à redent i sempre envoltats de grans zones verdes, traslladant el centre administratiu, la City, al centre d'aquests nuclis urbans.
Teòricament, es considera que les variacions del CIAM s'articulen al voltant de tres fases:
Primera fase, els inicis En un inici, aquests congressos es duen a terme amb un gran optimisme, amb la idea de pensar i fer arquitectura amb els seus iguals. L'any 28, hi havia 28 arquitectes, dels quals, només 3, eren dones. També cal destacar que, la gran majoria dels membres que hi partivipaven eren europeus, a excepció d'aquells com El Lissitzky, Nikolai Kolli i Moissei Guínzburg, que en van ser els delegats soviètics, ja que per a la conferència de la Sarraz no van poder aconseguir visats. Altres membres notables que van entrar després van ser Alvar Aalto i Hendrik Petrus Berlage. El 1931, Harwell Hamilton Harris va ser triat secretari americà del CIAM. L'ímpetu inicial és provinent del mateix internacionalisme socialista de l'era de Weimar i dels intents de Le Corbusier per revertir el rebuig de la seva proposta en el concurs de la Lliga de les Nacions i la selecció d'un disseny estil Beaux- Arts. Així doncs, des del primer congrés, l'any 1928, fins a l'any 1933, coneguda com a fase doctrinària. El resultat dels congressos era una declaració, ja que estaven molt dominats, els tres primers, per arquitectes alemanys. Per tant, aquesta dominació, era d'avantguarda, nova objectivitat, pensament socialista. Treball molt centrat en l'habitatge i en racionalizar a l'extrem la idea d'aquest. Sorgeix, amb tot això, L' existenzminimum, que explica com ha de ser l'habitatge senzill i suficient per tal que la gent pugui viure amb el màxim comfort possible.
Segona fase, de creixement