miniatura|Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Els drets fonamentals són una categoria específica dels drets constitucionals als quals l'ordenament jurídic atorga el màxim nivell de protecció i garantia jurídica. Comprenen els drets i lliberats considerats essencials per a la dignitat humana, el desenvolupament de la persona i el funcionament d'un estat de dret i democràtic.
Es consideren drets inherents a la persona i indispensables per assegurar el benestar individual com la convivència col·lectiva, tant dins d'un estat com en l'àmbit internacional.
Comparteixen una base comuna amb els drets humans, tot i que els drets fonamentals es caracteritzen pel seu reconeixement i protecció dins un sistema jurídic concret.
Als sistemes jurídics d'estats de parla catalana:
al Principat d'Andorra, els drets fonamentals estan regulats principalment al títol II de la Constitució de 1993. L’article 4 estableix que «la dignitat humana és intangible» i garanteix els «drets inviolables i imprescriptibles de la persona», que constitueixen el fonament de l’ordre polític, la pau social i la justícia. Igualment, incorpora la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ordenament jurídic intern mitjançant l’article 5.
En sentit ampli, el títol I de la Constitució espanyola reconeix els «drets fonamentals». La secció primera del capítol segon del títol I anomenada: «Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques» es considera el nucli essencial de l'estatus jurídic de la persona a Espanya.
Història Els drets fonamentals tenen el seu origen en la doctrina dels drets naturals desenvolupada pels pensadors de la Il·lustració. Autors com John Locke, Jean-Jacques Rousseau, Thomas Paine, Emmanuel-Joseph Sieyès o Honoré Gabriel de Mirabeau defensaven l’existència de drets inherents a la condició humana, independents del reconeixement de l’Estat. Segons aquests autors, aquests drets tenien caràcter universal.
Aquesta concepció va influir en documents històrics com l'anglès Bill of Rights de 1689 o la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 a França. Posteriorment, la incorporació d’aquests principis a les constitucions modernes va transformar ideals filosòfics en normes jurídiques vinculants.
Durant el segle XX, després de les experiències dels règims totalitaris i de la Segona Guerra Mundial, la protecció dels drets fonamentals es va reforçar tant en l’àmbit estatal com internacional mitjançant constitucions democràtiques, tractats internacionals i sistemes jurisdiccionals de garantia.
Dimensió internacional miniatura|Eleanor Roosevelt amb la Declaració Universal de Drets Humans (novembre 1949) Els drets fonamentals tenen una dimensió internacional rellevant. L’article 10 de la Constitució espanyola estableix que les normes relatives als drets fonamentals i les llibertats públiques s’han d’interpretar de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats internacionals ratificats per Espanya.
Entre els principals instruments internacionals destaquen la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de 1966 i la Convenció Europea de Drets Humans de 1950.
En l’àmbit de la Unió Europea, la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea va adquirir caràcter jurídicament vinculant amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa.
Llista de drets importants Entre els drets universalment reconeguts que es consideren fonamentals, és a dir, continguts en la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de l'ONU, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l'ONU o la Convenció Europea de Drets Humans, s'inclouen els següents: Prohibició esclavatgeProhibició tota forma de torturaDret a la llibertatDret a la intimitatDret a l'autodeterminacióDret a la llibertat de culteDret al degut procés legalDret a la llibertat de movimentDret de reunió pacíficaDret a la llibertat d'expressióDret a la llibertat d'associacióDret a un entorn net, saludable i sostenible L'Objectiu de Desenvolupament Sostenible 16 de les Nacions Unides, establert el 2015, subratlla el vincle entre la promoció dels drets humans i el manteniment de la pau.
Concepcions doctrinals miniatura|Els drets de la dona són drets humans Els drets fonamentals solen expressar-se mitjançant fórmules generals o principis abstractes, com el dret a la vida, la llibertat d’expressió o la prohibició de la tortura. Tot i així, el seu contingut concret, els seus límits i les garanties efectives no es deriven únicament d’una interpretació literal de les normes jurídiques. La doctrina jurídica —entesa com el conjunt d’estudis teòrics i sistemàtics elaborats per la comunitat acadèmica— i la jurisprudència exerceixen un paper fonamental en la interpretació, delimitació i adaptació d’aquests drets als canvis socials, polítics i històrics.
Tot i que no existeix una classificació reconeguda de maneres d'interpretar els drets fonamentals, al llarg de la història del pensament jurídic han sorgit diverses tradicions doctrinals que han intentat fonamentar i explicar la seva naturalesa:
Iusnaturalisme Els drets fonamentals són inherents a la persona humana i anteriors a l’existència de l’Estat. Deriven de la naturalesa humana, de la raó o de la llei natural, i tenen un caràcter universal, inalienable i inviolable. En conseqüència, l’Estat no crea aquests drets, sinó que es limita a reconèixer-los i garantir-ne la protecció.
La concepció uisnaturalista va influir profundament en el desenvolupament de les declaracions de drets modernes i en la formulació contemporània dels drets humans. Entre els autors representatius d’aquesta tradició destaquen John Locke, Jean-Jacques Rousseau, Thomas Paine, Emmanuel-Joseph Sieyès o Honoré Gabriel de Mirabeau. miniatura
Positivisme jurídic El positivisme jurídic defensa que els drets fonamentals existeixen perquè han estat reconeguts per l’ordenament jurídic mitjançant els procediments establerts per l’Estat. Des d’aquesta perspectiva, només poden considerar-se drets fonamentals aquells que han estat positivament incorporats a normes jurídiques, especialment a la Constitució.
La seva condició de «fonamentals» deriva principalment de la seva posició jeràrquica superior dins del sistema de fonts del dret. Entre els principals representants d’aquesta corrent destaquen Hans Kelsen i Norberto Bobbio.
Naturalesa jurídica Pel que fa a la seva naturalesa jurídica, la Constitució andorrana configura els drets fonamentals amb una doble dimensió, subjectiva i objectiva:
Els drets fonamentals com a drets subjectius: l’article 39 de la Constitució estableix que els drets i llibertats reconeguts vinculen immediatament els poders públics com a dret directament aplicable i que el seu contingut és protegit pels tribunals. Això permet a les persones reclamar tutela judicial davant possibles vulneracions dels seus drets. Els drets fonamentals com a principis objectius: l’article 4 de la Constitució disposa que els drets inviolables i imprescriptibles de la persona constitueixen «el fonament de l’ordre polític, la pau social i la justícia». En aquest sentit, els drets fonamentals actuen també com a principis estructuradors de l’ordenament jurídic i orienten l’actuació dels poders públics.
El Tribunal Constitucional espanyol ha assenyalat reiteradament que els drets fonamentals tenen una doble dimensió:
Els drets fonamentals com a drets subjectius: Representen un conjunt de facultats que permeten a les persones reclamar la tutela dels poders públics en cas de vulneració tant per part d'altres particulars com pels mateixos poders públics. Entre els diferents tipus de drets subjectius - derivats de contractes, de la llei o de la Constitució - els drets fonamentals destaquen per gaudir d'una protecció singular i superior a la dels altres drets subjectius reconeguts únicament per la llei. Els drets fonamentals com a drets objectius: Representen un sistema objectiu de valors que fonamenta l'ordre públic i polític de la comunitat. En aquest sentit, actuen com a element estructurador de l'Estat i orienten l'actuació dels poders públics. D'aquesta funció també se'n deriva el caràcter irrenunciable de molts d'aquests drets.
Classificació
Els drets fonamentals es poden classificar segons la seva funció de protecció o segons el seu contingut material.
D’acord amb la seva funció, es poden distingir:
Drets de llibertat: imposen als poders públics obligacions d’abstenció i protegeixen àmbits d’autonomia individual. Drets de garantia: asseguren que l’actuació de l’Estat respecti principis com la igualtat, la legalitat o les garanties processals. Drets socials: impliquen prestacions positives per part dels poders públics, com ara l’accés a l’educació o a unes condicions mínimes d’existència.
Segons el seu contingut, és habitual distingir entre:
llibertats públiques; garanties de l’estat de dret; drets socials; drets polítics.
Efecte entre particulars Tradicionalment, els drets fonamentals s'han concebut com a límits imposats a l'actuació de l'Estat. No obstant això, la doctrina alemanya de la Drittwirkung (o efecte horitzontal dels drets fonamentals) defensa que aquests no només protegeixen els ciutadans dels poders públics (poder vertical), sinó que també han de protegir els ciutadans entre ells (relacions horitzontals), ja siguin particulars o entitats privades.
Restriccions miniatura|Manifestacions al Canadà en contra de l'obligació de vacunar-se durant la pandèmia del COVID19 Els drets fonamentals no tenen caràcter absolut i poden ser objecte de limitacions en determinades circumstàncies excepcionals, especialment per raons d’ordre públic, seguretat o salut pública. Tant el dret intern com el dret internacional exigeixen, però, que aquestes restriccions estiguin previstes per la llei, responguin a una finalitat legítima i siguin proporcionades.
La pandèmia de la Covid-19 va comportar restriccions temporals sobre drets com la llibertat de circulació, la llibertat de reunió o la llibertat de culte en nombrosos estats. .
Referències
Categoria:Dret constitucional