, nascut Albino Luciani Va morir la nit entre el 28 i el 29 de setembre, a una hora imprecisa. La pàgina oficial del Vaticà dona com a hora de la mort el 28 de setembre. va ser el 263è bisbe de Roma i papa de l'Església catòlica, 5è sobirà de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, juntament amb els altres títols propis del Romà Pontífex.
Va ser elegit el 26 d'agost de 1978 i el seu pontificat és el desè pontificat més curt de la història de l'Església catòlica: la seva mort es va produir només 33 diesH. Jedin, Storia della Chiesa, Jaca Book, Milano 1995, vol. X, p. xxxvii després de la seva elecció al tron de Pere. El 2017 va ser declarat venerable pel papa Francesc. El 13 d'octubre de 2021 el mateix pontífex va autoritzar la promulgació del decret que sancionava el miracle atribuït a la intercessió de Joan Pau I; aquest pas el va fer apte per a la beatificació, que va ser celebrada pel papa Francesc el 4 de setembre de 2022 a les 10:30 a la plaça de Sant Pere.
És recordat amb els noms afectuosos del Papa del somriure i el Somriure de Déu'''. Time i altres setmanaris anglosaxons l'anomenaren The September Pope, "El papa de setembre".The September Pope, cover story in Time, Monday, 9 Oct 1978, webpage found 3 April 2010 Se li ha dedicat un museu, situat en un edifici del al costat de l'església parroquial de Canale d'Agordo, el seu poble natal.
Biografia Els anys de Belluno
miniatura|Casa natal del papa Giovanni Paolo I miniatura|Foto d'Albino Luciani presa entre 1922 i 1923, quan tenia uns 10 anys Nascut de Giovanni Luciani (1872-1952) i Bortola Tancon (1879-1948), la seva segona esposa, va tenir tres germans: Tranquillo Federico (1915-1916), Edoardo (1917-2008) i Antonia, dita Nina, (1920-2009). Del primer matrimoni del pare amb Rosa, que va morir de tuberculosi l'any 1906, van néixer cinc fills: tres nois, que van morir tots immediatament després de donar a llum i que van rebre el mateix nom: Albino, i dues noies, sordes i mudes: Amalia. (1900 -1938) i Pia (1902-1969), que es va fer monja. El pare, d'idees socialistes, va emigrar més tard a Suïssa per treballar. Als deu anys, i després d'haver viscut en la pobresa durant la Primera Guerra Mundial, la seva mare va morir i el seu pare es va casar amb una dona molt devota. Va ser aleshores quan va començar la seva vocació sacerdotal, segons les seves declaracions, gràcies a les paraules d'un frare caputxí. L'octubre de 1923 Albino va entrar al seminari interdiocesà menor de Feltre i més tard, el 1928, al seminari interdiocesà major de Belluno . miniatura|El jove Albino Luciani el 1932 Va ser ordenat diaca el 2 de febrer de 1935 i prevere el 7 de juliol del mateix any a l'església rectoral de San Pietro Apostolo de Belluno (adjacent al Seminari Gregorià). De seguida fou nomenat capellà i vicari cooperatiu de Canale d'Agordo (9 de juliol), però ja el 21 de desembre fou traslladat a Agordo, d'on fou capellà fins al juliol de 1937, i on també ensenyava religió a l'institut miner. Després va ser professor al Seminari Gregorià de Belluno (1937-1958) i, a partir de l'1 d'octubre, vicerector (1937-1947).
El 27 de febrer de 1947 es va llicenciar en teologia sagrada a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre L'origen de l'ànima humana segons Antonio Rosmini: la de Luciani i els seus parlants va ser sens dubte una opció agosarada, ja que va ser un autor amb dos llibres posats a l'Índex, a l'època encara no totalment rehabilitats per l'Església. Al novembre va ser nomenat per monsenyor Girolamo Bortignon procanceller episcopal de la diòcesi de Belluno; el mes següent també va ser nomenat cambrer secret supernumerari i secretari del sínode interdiocesà (precisament per la redacció d'aquest text a la primavera de 1947) es retirà durant un mes a la Cartoixa de Vedana, a l'apartament del "bisbat"). A aquests nomenaments, el 2 de febrer de 1948 s'hi van afegir també els de provícar general de la diòcesi de Belluno i director de l'oficina catequètica diocesana.
El 1954 esdevingué vicari general de la diòcesi de Belluno; mentrestant (1949) havia publicat el volum Catequesis en molles; sis edicions del llibre es publicaran a Itàlia i una també a Colòmbia. El 30 de juny de 1956 va ser nomenat canonge de la catedral de Belluno.
En aquells anys li van diagnosticar erròniament una tuberculosi incurable i per això es va veure obligat a abandonar la parròquia i anar al sanatori de Sondalo, a la Valtellina, on els metges van notar l'error dels seus companys, diagnosticant i tractant la veritable malaltia: la pneumònia. Luciani va ser proposat diverses vegades per al seu nomenament com a bisbe, però va ser rebutjat dues vegades a causa de la seva mala salut, veu feble, baixa estatura i aspecte humil. miniatura|Luciani el 1958
Després de l'ascens al tron de Pere de Joan XXIII, el 15 de desembre de 1958 va ser finalment promogut bisbe de Vittorio Veneto. En aquest sentit es diu que el papa Joan, rebutjant les diverses perplexitats sobre els motius pels quals no havia estat ascendit fins aleshores, relacionats principalment amb les seves precaries condicions de salut, va sentenciar amb bondat:
Va rebre la consagració episcopal a la Basílica de Sant Pere del Vaticà el 27 de desembre per la imposició de les mans de Joan XXIII, co-consagrant els bisbes de Pàdua i Belluno-Feltre, Girolamo Bartolomeo Bortignon i Gioacchino Muccin. Amb ell també va ser consagrat monsenyor Charles Msaklia,Scheda su catholic-hierarchy.org natural de Tanzània: els dos seguiran sent amics i serà gràcies a aquest prelat africà que Luciani començarà a conèixer la realitat de l'Església catòlica a l' Àfrica.Ido Da Ros, L'Africa di Albino Luciani e dei missionari vittoriesi, De Bastiani, 1996, p. 9-10.
Luciani bisbe de Vittorio Veneto miniatura|Albino Luciani bisbe de Vittorio Veneto Luciani va prendre possessió de la diòcesi l'11 de gener de 1959. El "període victorià" serà decisiu per a la seva formació. De seguida van començar les visites pastorals a les parròquies. Luciani, que no havia pensat mai en una carrera eclesiàstica en la seva vida, va abandonar de mala gana Belluno, agafant les regnes d'una diòcesi amb un estat financer en greu dèficit: de fet, aquells eren els anys en què l'IOR, més conegut com el Banc del Vaticà., havia entrat en crisi.
Luciani no va amagar que amb prou feines podia suportar la gestió econòmica de l'Església, sobretot en els anys en què l'IOR estava dirigit per l'arquebisbe nord-americà Paul Marcinkus, argumentant que l'Església hauria de tenir una conducta econòmica el més transparent possible i coherent amb els ensenyaments de l'Evangeli.
Durant els anys de l'episcopat a Vittorio Veneto va mostrar sobretot una capacitat insuperable com a catequista, per la seva capacitat de fer-se entendre per tothom, fins i tot per nens i persones de poca cultura, per la seva claredat en l'exposició, la seva capacitat de síntesi i la seva tendència. per evitar discursos i lectures difícils, malgrat la cultura profunda que tenia. Sempre va recomanar el mateix als seus sacerdots.
Es va mostrar intolerant amb el deure de residir al castell de San Martino, la residència històrica dels bisbes victorians, situada en una posició enfilada i apartada de la ciutat de Vittorio Veneto: hauria preferit un habitatge més proper a la seva gent. Va advertir per endavant els nous vents de la "protesta", reafirmant la importància de l'Acció Catòlica, que començava a sentir el pes dels anys.
Va dedicar molta atenció a la formació dels joves i va sol·licitar la participació dels laics en la vida activa de l'Església, que aleshores encara era força limitada.Autori vari, Storia religiosa del Veneto– Diocesi di Vittorio Veneto, Giunta regionale del Veneto – GregorianaLibreriaEditrice. El seu caràcter bondadós, però, no estava inclinat a les idees actuals de la moda i, per exemple, un cop esdevingut Patriarca, va lluitar obertament contra la institució del divorci durant el referèndum de 1974, oposant-se obertament com a bisbe a algunes associacions catòliques. que es basaven en la FUCI veneciana i en canvi van prendre partit a favor del divorci.
Luciani i l'Església africana miniatura|Albino Luciani, patriarca de Venècia, en una celebració a la basílica de Sant'Eufemia a Grado el 1972 El març de 1962 va rebre la visita de monsenyor André Makarakiza,Scheda su catholic-hierarchy.org membre d'una família noble de Burundi, que es va convertir al catolicisme i més tard esdevingué sacerdot i posteriorment bisbe de Ngozi. Monsenyor havia vingut a demanar a Luciani uns sacerdots per a la seva pròpia diòcesi. Aquest últim va consentir, conscient de la necessitat de sacerdots a les poblacions locals. L'elecció va recaure en el jove Don Vittore De RossoScheda del sito diocesano de Farra di Soligo, que estava destinat a la diòcesi de Kuntega, Burundi. Va marxar al desembre sense recursos econòmics per la greu situació financera de la diòcesi. Va ser el primer sacerdot missioner Fidei donum de la diòcesi de Vittorio Veneto ; dos més s'afegirien l'any següent.
Uns anys més tard, els tres missioners van demanar i aconseguir del seu bisbe que celebressin la missa no en llatí sinó en la llengua local, i que es comuniqués als fidels amb la mà i no per la boca, per motius higiènics: tot això abans de les disposicions introduïdes després del Concili Vaticà II. Del 16 d'agost al 2 de setembre de 1966, Luciani va fer una històrica visita pastoral a les missions africanes de la seva diòcesi, durant la qual va conèixer els costums i tradicions de les poblacions locals, va celebrar la missa en esglésies multitudinàries, va aprendre una mica de la llengua kirundi, i va lluitar amb el clima i els mosquits i va patir tota una sèrie d'esdeveniments inesperats, inclosa una paparra sota una ungla i l'empantanament del jeep en què viatjava: en aquella ocasió Luciani no va tenir cap problema per baixar del vehicle i empènyer el cotxe juntament amb els altres.Ido Da Ros, L'Africa di Albino Luciani e dei missionari vittoriesi, De Bastiani, 1996, pag. 13-14, 137-168. Si veda anche http://www.papaluciani.com/ita/fioretti/fioretti21.htm
Aquesta sèrie de trobades properes amb les realitats africanes, així com les posteriors a l'Amèrica del Sud, no van fer sinó augmentar la sensibilitat del futur papa davant els problemes dels pobles del tercer món.
El Cisma Montaner miniatura|Albino Luciani el 1966 Entre 1966 i 1967 el bisbe Luciani es va trobar davant d'una qüestió espinosa relativa a la parròquia de Montaner, una fracció del municipi de Sarmede, als vessants del Cansiglio. El 13 de desembre de 1966 va morir l'ancià rector don Giuseppe Faè, estimat per la població. En els dies següents es va desenvolupar entre els veïns la idea que el capellà Antonio Botteon, que s'havia ocupat de l'antic prebost durant els tres últims anys de la seva vida, podria fer-se càrrec. Tanmateix, Luciani va jutjar Botteon massa jove per administrar una parròquia en solitari i va nomenar Don Giovanni Gava com a nou rector de Montaner, la inauguració del qual hauria d'haver tingut lloc el 22 de gener de 1967.
Un grup de vilatans va desautoritzar l'elecció del bisbe i van formar un comitè, demanant la petició del nomenament del capellà com a pastor, o almenys la seva confirmació a Montaner com a pastor adjunt. La resposta de Mons. Luciani va ser negatiu: de fet va subratllar que el codi de dret canònic no contemplava l'elecció del prebost per part dels feligresos, llevat de certs casos de mecenatge especialment antics, en tot cas ja no instituïts arran d'una modificació legislativa de 1917, el nomenament d'un pastor ajudant, es considerava sobreabundant per a un poble tan petit. La fermesa del bisbe va provocar una reacció molt dura de la població: alguns feligresos van anar a tapiar les portes i finestres de l'església i la rectoria per evitar que el capellà Botteon marxés.