Josep Tapiró i Baró (Reus, el Baix Camp, 7 de febrer de 1836 - Tànger, el Marroc, 4 d'octubre de 1913) fou un pintor català, conegut per les aquarel·les amb què retratà persones de Tànger.
Es va formar a Reus i Barcelona coincidint amb el també reusenc Marià Fortuny. Gràcies a nombrosos viatges a través d'Europa entre 1863 i 1870, consolidà el seu estil, compartint temàtica amb el seu amic. Van viatjar junts al Marroc per primera vegada el 1871, un fet decisiu en la vida dels dos artistes. Quan Fortuny va morir, Tapiró va decidir instal·lar-se a Tànger el 1877, on va romandre més de trenta anys, fins a la seva mort el 1913. A Tànger on s'especialitzà definitivament en la tècnica de l'aquarel·la, especialment retrats i escenes d'interior de la vida marroquina.
La seva pintura va evolucionar per tres períodes estilístics diferents. Una pintura de joventut vinculada a la seva formació bàsica a Reus i Barcelona; una fase de consolidació amb pintura romàntica durant la seva estada a Roma on va començar a adquirir un cert reconeixement. Per acabar, després de la mort d'aquest i el seu trasllat definitiu a Àfrica, començà la fase més madura i de major transcendència internacional, amb el seu orientalisme. Fou una figura cabdal en conformar una aproximació real al món marroquí, ja que va viure quasi tota la seva vida professional a Tànger.
Biografia Formació i primers anys a Reus miniatura|Vista dels terrats del Raval des de la seva finestra mentre estudiava a Barcelona
Va néixer a Reus el 7 de febrer de 1836 al número 6 del carrer Sant Pere d'Alcàntara, actual carrer Llovera número 10. Els seus pares, Josep Tapiró i Teresa Baró eren propietaris d'una ferreteria. S'havien casat el 3 de març de 1835 i van tenir nou fills, dels quals quatre van morir nadons; els altres cinc eren: l'artista, que n'era el primogènit, Francesc, Teresa, Dolors i Francesca.
Josep Tapiró va tenir una infantesa plàcida, estudiant i ajudant al comerç familiar mentre manifestava una clara inclinació pel dibuix. A la seva joventut percebia l'ofici de pintor com una vocació i una sensibilitat artística que porta cap al bé i la bellesa. En aquella època, l'ofici d'artista s'escollia per vocació, com un ideal, una elecció espiritual de generositat, sense aspectes heroics.
miniatura|El Sant Agustí que va presentar a la primera exposició, a Reus Estudià dibuix i pintura en companyia del seu amic d'infantesa Marià Fortuny, primer a Reus l'any 1849 sota la direcció del pintor afeccionat local Domènec Soberano (1825 - 1909). El juny de 1853, els dos joves artistes van tenir l'oportunitat de participar en la primera exposició artística col·lectiva organitzada pel Casino de Reus, a la qual Tapiró va presentar quatre olis: Retrat, Sagrada Família, Sant Agustí i Un pagès.
A la tardor de 1853 Tapiró marxà a estudiar a Barcelona i s'instal·là al carrer Robadors número 5. Es va inscriure a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, en aquell moment sota la direcció del retratista Vicenç Rodés (1791-1858). Va esdevenir deixeble del professor i pintor natzarenista Claudi Lorenzale (1815-1889), d'Agustí Rigalt i de Pau Milà i Fontanals. Els primers dibuixos d'aquesta època són apunts d'estil lineal amb temes històrics, religiosos i vistes arquitectòniques medievals, com ara castells, claustres o finestres gòtiques.
L'any 1857, Fortuny, Portusach, Nicolau i ell mateix es van presentar a la beca per anar a Roma a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts. La prova era una representació de Ramon Berenguer III clavant l'ensenya a la torre del castell de Fos. El jurat, format pels professors de la Llotja Lorenzale, Batlle, Roca, Rodés i Rigalt, va considerar unànimement que la millor obra era la de Fortuny, qui va guanyar i es va traslladar a Roma, on va estar fins al 1860. Tapiró va marxar a Madrid en el curs 1858-1859 on es va matricular a lEscuela Superior de Pintura y Grabado i a l'acadèmia particular de Federico de Madrazo, de qui deia ser deixeble quan es presentava a alguna exposició. El 1860 va tornar cap a Barcelona i junt amb Antoni Cuyàs i Rovira van preparar la decoració per la façana del Palau de la Generalitat per rebre triomfalment als voluntaris catalans de la guerra d'Àfrica.
Estada a Roma miniatura|Frare captaire (1860s) miniatura|Roma (1860s) L'any 1862 va dissenyar i dirigir els Jardins de l'Euterpe de Reus i va marxar a Roma on el seu amic Fortuny li va facilitar la seva instal·lació i el va integrar al seu cercle d'amics, entre els que hi figuraven Rosales, Moragas i, més tard, Pellicer que es reunien a lAntico Caffè Greco.
Des de Roma, ell i el seu amic viatgen plegats a Nàpols i Florència per a estudiar els grans clàssics. Entra en contacte amb la comunitat d'artistes espanyols i comparteix taller amb els pintors Moragas, Agrassot i el mateix Fortuny al palau Barromeu de la via Flamínia. En aquest període comparteix també pis al número 25 de la via Avignonesi i a l'antic palau Campanne, si bé Tapiró finalment se'n va anar a viure sol al 75 de la via Sixtina.
Assisteix a classes nocturnes a l'acadèmia de Giggi Talarici, un dels models més reconeguts dels artistes romans. S'especialitzà en la disciplina de l'aquarel·la, tècnica en la qual va esdevenir un gran mestre. Les obres de l'època romana són de temàtica costumista i descriuen l'ambient popular romà. Com també faria més tard amb la pintura de temàtica africana, és un treball detallista, en què apareixen personatges populars: camperols, indigents, religiosos, dames, dones amb vestits tradicionals... Aquestes obres van tenir un notable èxit entre els marxants i els visitants de Roma, que s'enduien una visió pintoresca de la ciutat.
La seva pintura de la segona meitat dels anys 1860 segueix afinitats temàtiques amb Fortuny com en el cas del Frare pidolant al Museu del Prado i el Calabrès al MNAC. Fins i tot segueix el deixant estilístic del seu amic, amb una factura més treballada i acurada, més colorista, però menys espontània, amb alguns trets identificables amb el luminisme de Domenico Morelli. Treballava temes d'època, una moda iniciada per Ernest Meissonier i que tenia alta demanda entre marxants i visitants. I també, com era costum en els pintors del final del XIX, va realitzar alguna obra més ambiciosa amb escenes històriques, que resultaven més apropiades per presentar a concursos oficials espanyols. Un exemple és Arribada dels dos poetes a la novena fossa inspirada en la Divina Comèdia amb la qual va obtenir una menció a l'exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona de 1866, on es conserva actualment.
De mica en mica es va consolidant la seva posició professional, tal com li va explicar en una carta al seu mestre barceloní Claudi Lorenzale el 1869, on li explicava «..haig de preparar algunes aquarel·les per si venen forasters, perquè cada hivern ho venc tot».
El 1871 interromp l'estada a Roma per tornar a Reus després de passar per Madrid per portar unes aquarel·les a l'establiment del litògraf Marquerie. Després de passar l'estiu a casa seva, es va traslladar a Granada per visitar Fortuny i el fill que havia tingut. Tots dos decideixen fer un viatge a Tànger junt amb el pintor Bernat Ferrandis a qui van recollir en passar per Màlaga. Va continuar residint a Andalusia fins a juny de 1872 quan retorna a Roma acompanyat de Fortuny. Durant el viatge en tren van fer escala a Madrid i Vitòria, on un escamot de carlins va sabotejar la via del tren. Van fer parada a Niça on van visitar el col·leccionista suís Walter Fol, mecenes habitual dels pintors novells a Roma., pàg. 122 El 1873 va exposar al Cercle Artístic Internacional de Roma, on presenta les primeres obres d'estil orientalista. L'any següent va exposar a la Pall Mall Picture Gallery de Londres l'obra Nens italians jugant a soldats. L'octubre d'aquell mateix any, va viatjar amb Fortuny, Bernat Ferrandis i Ricardo Madrazo a Revello a la recerca d'antiguitats, i van aprofitar per passar per Amalfi.
Trasllat a Tànger miniatura|Estudi a Tànger (1892) amb Llovera darrere seu, a la dreta miniatura|Músics Gnawa (1890s) La mort sobtada de Fortuny va suposar per Tapiró una forta commoció que va influir en la decisió de deixar Roma tot i portar vivint a la ciutat quinze anys i haver-s'hi consolidat com a pintor aquarel·lista. Així, el 1876 Tapiró va acompanyar una missió diplomàtica que s'havia d'entrevistar amb el soldà Mulay Hassan i un cop allí, decideix instal·lar-se a la ciutat africana, més concretament, en una casa de nova planta al número 4 de la plaça de la Fuente Nueva, al bell mig de la medina tangerina on va ubicar el seu estudi, i on romandrà fins a la seva mort.
Comença un període en què combina les estades a Tànger durant l'hivern, viatjant a Londres en primavera per a vendre la seva producció i unes setmanes a l'estiu amb la seva família a Reus.
En el darrer quart de , Tapiró realitza exposicions cada any a Europa, principalment a Londres, però també a París, Roma, Berlín i Viena. Fora d'Europa va estar present a exposicions a Sant Petersburg, Montréal, Norwich i als Estats Units a la cèlebre galeria del multimilionari Vanderbilt, qui en tenia cinc aquarel·les.
Les seves obres foren considerades entre el bo i millor del gènere orientalista en el mercat artístic internacional, amb una elevada cotització a les galeries més prestigioses de Londres. A Tànger ben aviat fou considerat un personatge il·lustre, cosa que li facilitava l'accés als models i la venda d'obres. El seu taller era un lloc de visita obligada pels afeccionats a l'art i fins i tot va donar nom al carrer on s'ubicava a finals del , en reconeixement del seu prestigi.
El 21 de juny de 1886 es casa, a l'església de la Puríssima de Tànger, amb Maria Manuela Valerega Cano, natural de Tànger de pare italià. Ell tenia cinquanta anys i la seva esposa vint-i-set. La parella va adoptar Mesod Benitah, un nen jueu fill d'una amiga de Maria Manuela que havia mort deixant el nen orfe. Aquell any rep les crítiques de La Época, Francisco Alcántara Jurado, que considerava la seva pintura inexpressiva i mecànica. Tapiró era insensible a les crítiques i tan sols li interessava perseverar en el seu llenguatge pictòric.
A partir de 1905 el seu ascens professional s'atura i comencen els problemes econòmics. Als seus seixanta anys, va començar a tenir problemes de salut de tipus respiratori i cardíacs i es veu obligat a fer repòs. La inactivitat li impedeix viatjar per vendre la seva obra, una limitació que va durar prop de cinc anys. Aquest problema es va agreujar per la caiguda de les visites i turistes que anaven a la ciutat a causa del clima d'inseguretat generat pels aldarulls rebels de Bu Hmara i Ahmed al-Raisuni.
L'empenta del pintor fa que planti cara a la situació traslladant-se el 1907 amb la seva dona a Madrid amb part de la seva obra per exposar-la en un pis que va llogar al centre de la ciutat. Aprofita l'estada per presentar-se a l'exposició del Círculo de Bellas Artes, entitat de la qual va ser nomenat membre d'honor.
Mort Els problemes cardio-respiratoris que el van tenir apartat de l'activitat uns anys abans, van ser la causa de la seva mort el 4 d'octubre de 1913, a la una de la matinada a la ciutat de Tànger. Va ser una notícia molt sentida entre la població local, amb un ampli ressò als mitjans locals.. El seu marmessor, l'advocat Cándido Cerdeira, va iniciar una col·lecta entre la població tangerina per a fer un monument en la seva memòria a la ciutat. Es va realitzar una màscara mortuòria en escaiola del seu cap i de la seva mà dreta que es conserven al Museu d'Art i Història de Reus.
El seu estudi, amb moltes de les seves obres, va quedar obert durant uns anys com a museu regentat pel seu fill adoptiu. La seva esposa va donar a l'Ajuntament de Reus dos quadres com a record de qui va ser fill de la ciutat. Va ser enterrat a Tànger.