El Níger, oficialment la República del Níger (Jamhuriyar Nijar en haussa, llengua oficial, République du Niger en francès) és un estat de l'Àfrica occidental. Limita al sud amb Nigèria i Benín, a l'oest amb Burkina Faso i Mali, al nord amb Algèria i Líbia i a l'est amb el Txad. La seva capital és Niamey. Amb una superfície d'1.267.000 km², la seva extensió és comparable a les àrees reunides de l'estat espanyol i Turquia. Les seves zones septentrional i central es troben a les àrees desèrtiques del Sàhara i el Sahel. La seva població, de 15.306.252 habitants, és majoritàriament musulmana i es concentra a la franja meridional, en particular a la regió sud-occidental a la vora del riu Níger. Està dividit en set departaments i el districte de la seva capital, Niamey.
El Níger va ser una colònia europea de l'Àfrica Occidental Francesa, que va accedir a la independència el 1960. La seva economia és una de les més pobres del món i dos terços de la població viu sota el llindar de pobresa. L'índex de desenvolupament humà el 2010 era el tercer més baix del món. És un estat ric en minerals, entre els quals destaca l'urani, un producte valuós el preu del qual, no obstant això, registra fortes fluctuacions. Amb prou feines el 3,9% del seu territori és apte per a l'agricultura, la qual cosa sumada a les sequeres i a la desertificació del territori, el fa vulnerable a les fams. El govern, així mateix, ha iniciat l'exploració i els projectes d'exploració de jaciments d'or i de petroli.
La seva democràcia és inestable i ha sofert diversos cops d'estat en les últimes dècades, l'últim el febrer del 2010, quan es va deposar el president Tandja Mamadou després de 10 anys en el poder. Fins a l'abril del 2011 l'estat va ser governat per una Junta Militar encapçalada per l'oficial Salou Djibo, fins al lliurament del poder al vencedor de les eleccions de l'any 2011, l'actual president Mahamadou Issoufu. http://www.bbc.co.uk/news/world-africa-13002902
Història
Prehistòria miniatura|Vestigis d'art rupestre a prop de Tiguidit El territori nigerí ha estat habitat des de fa més de 60.000 anys, segons ho demostra l'evidència arqueològica trobada. Aquest descobriment entronca amb l'evidència botànica, climàtica i geològica, que indica que en aquests temps el procés de desertificació de tota la regió nord de l'estat encara no havia començat o era tot just incipient. Grups que vivien del pasturatge van deixar pintures rupestres d'una abundant vida silvestre, animals domèstics i carretes, així com una complexa cultura que es remunta almenys al X mil·lenni aC, que va destacar per les seves obres en ceràmica així com per la tècnica en el desenvolupament d'arcs i fletxes. D'aquest període queden així mateix petjades d'una activa hidrografia, quan durant el Neolític el clima es va fer clement, i el riu Níger i el llac Txad van registrar els màxims nivells. Encara que fa sis mil anys les regions septentrionals situades al Sàhara seguien sent fèrtils, el desert ja havia avançat notablement a l'actual Níger cap al segle XXV aC.
Influència islàmica miniatura|Extensió de l'Imperi songhai (segles VII-XVI) Els primers contactes amb els musulmans es van produir al Kawar (a la frontera amb Fezzan) en temps d'Uqba ibn Nafi i després van continuar amb contactes comercials entre els ibadites del Magrib i la regió de l'Aïr. Els massufa (del grup amazic sanhadja) de Mauritània i Mali van crear establiments a Takadda (Teggidan, Tesemt/Azelik) i al massís de l'Aïr. El 1353 va visitar la regió Ibn Battuta, que esmenta el nom de dos cadis locals.
Des de principis del , els tuaregs van construir grans federacions, que van expandir la seva influència cap al sud, a les muntanyes d'Air, desplaçant els seus antics habitants cap a territoris encara més meridionals. En el seu moment de major poder, aquesta entitat va controlar l'actual Níger i exercia un gran pes a la zona septentrional de Nigèria.
L'Imperi songhai es va expandir a l'actual Níger des de principis del , controlant fins a Agadez abans del seu col·lapse el 1591, entitat de la qual els pobles zarma i songhai guarden traces. Després de la caiguda, algunes parts de l'imperi i refugiats de l'actual Mali van conformar una sèrie d'estats Songhai, dels quals el Regne dendi va ser el més poderós.
Entre els segles i , va aparèixer el poderós Imperi hausa que creixia en controlar les rutes de les caravanes que creuaven el Sàhara i dominava la regió més fèrtil del sud del territori. L'apogeu d'aquesta cultura es va produir al voltant del 1400 per començar a decaure amb la conquesta europea del Níger en el . La fundació del soldanat d'Agades o de l'Aïr que va suplantar Tajadda va tenir gran importància i fou reconegut pel califat al ; va estar sotmès als askies i a Bornu, i fou el gendarme del comerç transaharià. La creació de la zawiya dels Kadiriyya a l'Aïr (a Agades i altres llocs) fou seguida de la dels Shahdiliyya, que tenien importància a mitjan . Els tuaregs van tenir-hi una confraria pròpia al fundada per Sidi Mahmud al-Baghdadí (mort com a màrtir a l'inici del segle). Altres confraries foren els Suhrawardiyya i els Khalwatiyya, probablement derivacions dels Mahmudiyya. Des de l'Aïr el sufisme es va estendre a l'Azawagh (territori veí) i després cap al territori d'Imanan al país de Zerma, i cap a una zawiya creada sota influència de Bornu a Kalumbardo, prop del llac Txad.
L'arribada dels europeus En el el contacte amb Occident va començar mitjançant les exploracions, en particular les del naturalista Mungo Park i l'explorador alemany Heinrich Barth al servei de l'Imperi Britànic. De fet, els poders colonials estaven interessats a connectar els seus enclavaments orientals i occidentals al continent africà, per la qual cosa l'existència d'una font d'aigua com el llac Txad va intensificar encara més l'interès per la regió.
Els britànics i els francesos es van dividir la regió sobre el paper, fixant el límit més al nord de la frontera final, que va ser estesa per l'oficial Parfait-Louis Monteil en els anys 1890. Encara que els esforços francesos per controlar la regió van començar abans del 1900, diversos grups no van ser sotmesos sinó fins al 1922, quan es va consolidar la colònia.
A la meitat del es va iniciar un moviment reformista a Agades dirigit per Djibril ibn Umar, nadiu de la ciutat, mort el 1784. Entre els seus deixebles hi va haver Osman Dan Fodio (Uthman ibn Fudi), que va acabar criticant el seu mestre; ja els tuaregs d'Iborkarayan o Aït Awari s'havien pronunciat per idees similars i havien atacat poblacions de l'Azawagh i de l'Aïr. Osman Dan Fodio va crear un imperi que va abraçar el Níger a Agades, Gobir, Aït Awari (on governava Muhammad al-Djaylani), tuaregs Kel Geres, tuaregs Iwellemmeden (Kel es-Suk) i d'altres. El 1870 hi van penetrar els senusites (Sanusiyya) pel nord. Kaussen es va revoltar contra els francesos a Agades i l'Aïr amb suport de turcs i alemanys que tenien base al Fezzan.
Ag Mohammed Wau Teguidda Kaocen o Kaussen (1880-1919) era l'amenokal (cap) d'Ikazkazan, de la secta dels sanusiyyes, la qual el mes d'octubre del 1914 havia declarat el gihad contra els francesos a l'oasi de Kufra al Fezzan. Kaocen va començar a preparar la rebel·lió a l'Aïr. Taghama, el sultà d'Agadès, d'acord amb els rebels, va convèncer els francesos que els tuaregs de l'Aïr romanien lleials i així foren sorpresos a Agadès per les forces de Kaocen (en francès Kaoussen) i del seu germà Mokhtar Kodogo (en total uns mil soldats) el 17 de desembre de 1916; deixà la guarnició assetjada al fortí; amb fusells capturats als italians a Líbia van derrotar les columnes franceses enviades a Agadès i es van apoderar de totes les viles de l'Aïr, incloent Ingall, Assodé i Aouderas. L'antic amenokal Firhoum es va escapar dels mateixos francesos durant el 1916 i ara es trobava al nord de Mali. El 3 de març de 1917 una força francesa important va arribar des de Zinder i va rescatar la guarnició per després recuperar les ciutats ocupades. Les represàlies franceses fores cruels i desproporcionades, especialment contra els marabuts locals, tot i que molts ni eren tuaregs ni havien donat suport a la rebel·lió; hi va haver nombroses execucions sumàries a Agadès i Ingall (unes 130). El soldà Taghama fou deposat i substituït per Ibrahim ad-Dusuqi ibn Ahmad ar-Raffa. Les poblacions de l'Aïr van emigrar i els centres islàmics foren abandonats durant uns anys. La colonització francesa es va concretar totalment en el , quan l'actual territori del Níger va passar a formar part de l'Àfrica Occidental Francesa, situació que va persistir fins al 1958.
Colonització francesa Articles detallats: Territori Militar de Zinder, Territori Militar del Níger, Territori del Níger i colònia del Níger.
miniatura|Vista de Zinder el 1906 La colonització francesa es va realitzar a la fi del . Les forces colonials van trobar més oposició de la que esperaven; llançaren l'expedició punitiva Voulet-Chanoîne, arrasaren el sud del país entre 1898 i 1899, deixant al seu pas tot un seguit d'atrocitats. El límit definitiu entre les colònies franceses i britàniques es va fixar el 1904, el qual seguia el curs del riu Níger, des de Timbuctú fins al llac Txad.
Durant el seu domini colonial, els francesos van afavorir l'ètnia zarma així com els practicants de la religió musulmana, doncs presentava més concordances amb el seu sistema que les estructures indígenes animistes. Algunes pràctiques religioses que van ser percebudes com a amenaçadores per l'administració local van ser suprimides.
Encara que les revoltes dels tuaregs van continuar, després del setge d'Agadès el 1916 i el 1917 els francesos van controlar la zona. A partir de llavors l'actual territori del Níger va passar a formar part de l'Àfrica Occidental Francesa. La capital se'n trobava a Dakar, Senegal, amb un governador local a Niamey. El 1931 desenes de milers de persones van morir a causa de la fam, que va portar molts altres habitants a fugir a Nigèria. Després d'un curt període de prosperitat, les condicions alimentàries difícils van tornar el 1937 i el 1940.
Després de la Conferència de Brazzaville de 1944, a més de concedir la nacionalitat francesa als habitants d'aquests territoris, el 1946 la constitució francesa va promoure la descentralització. El 1956 el sistema colonial va tractar una vegada més d'adaptar-se mitjançant la Llei de Reforma (Loi Cadre) del 23 de juliol. Després de l'establiment de la Cinquena República Francesa el 1958, el Níger va passar a ser un estat autònom dins de la Comunitat Francesa, quan va preferir aquesta possibilitat a la independència en un referèndum que, no obstant això, va despertar sospites de frau.
Independència miniatura|Niamey, la capital, el 1930 Dos anys després (1960) l'estat va obtenir la independència. El primer president va ser Hamani Diori, que va aconseguir la reelecció en les eleccions de 1965 i 1970, amb un govern tranquil i moderat. Tanmateix, les grans sequeres que es varen succeir a partir del 1968 començaren a generar un estat d'inquietud social i d'inestabilitat governativa, que conduïren a un primer cop d'estat militar el 1974 dirigit pel coronel Seyni Kountché, que va derrocar a Diori. Kountché va patir al mateix temps diversos intents colpistes que varen poder ser avortats, però el 1983 aconseguí formar un Consell Legislatiu de Ministres format per civils i presidit per Oumarou Maname.