miniatura|El Dorífor de Policlet és el cànon estètic més conegut de l'antiguitat. Còpia romana de marbre del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols La bellesa (o bellea) és una característica d'una persona, animal, lloc, objecte o idea, que proporciona una percepció plaent, de valor personal i cultural, o de satisfacció. És una experiència subjectiva. La bellesa és objecte d'estudi en l'estètica, la sociologia, la psicologia social, i la cultura.
També es pot definir la bellesa com la percepció sensorial cognitiva que estimula un patró après d'harmonia en percebre una entitat física que ens produeix una sensació de plaer físic, normalment visual o auditiu. D'altra banda, no tot el que causa plaer ha de contenir necessàriament bellesa.
Experimentar la bellesa pot implicar interpretar que una entitat està equilibrada i en harmonia amb la natura, la qual cosa porta a trobar-se amb sentiments d'atracció i de benestar emocional.
Etimologia En grec clàssic, "bell" es deia κάλλος, kallos i l'adjectiu era καλός, kalos. En canvi, en la koiné grega, era ὡραῖος, hōraios,Matthew 23:27, Acts 3:10, Flavius Josephus, 12.65 que des del punt de vista etimològic prové de la paraula ὥρα ('hora'), ja que la bellesa estava relacionada amb el moment d'arribar a madurar el fruit, o de la saó de la terra. Es considerava, per aquest motiu, com una condició per a posseir la bellesa, que una persona no volgués aparentar ni més ni menys que l'edat cronològica que tingués.Euripides, Alcestis 515.
Història La bellesa ha estat objecte de culte des que va sorgir lHomo sapiens. En aquell temps, ja començaven a decorar les seves coves, creaven petits artefactes que simplement els servien per a ornamentar i no tenien cap altra finalitat útil.
De l'antiguitat clàssica, es troben dades més concloents sobre la bellesa, així com estudis i reflexions sobre aquesta. En aquell temps, la bellesa constituïa una qualitat que feia que alguna cosa ens semblés bella. A aquesta qualitat, se li va dir harmonia. També van aparèixer els primers cànons de bellesa, que indicaven quins havien de ser les proporcions idònies perquè un cos es veiés bell. En general, la bellesa es considerava que ho era des d'un punt de vista objectiu. La bellesa és una de les idees fonamentals de Plató en la jerarquia ontològica.
El cànon sobre les proporcions humanes més antic que es coneix es va trobar a les piràmides de Memfis cap al 3000 aC. Des d'aleshores, hi ha hagut diversos cànons coneguts: el dels faraons, el de Policlet, el de Ptolemeu (90-160 dC), el de Vitruvi (), el de Dürer (1471-1528), el de l'''Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci (1452-1519) i, més recentment, el de Zeising i el de Le Corbusier (1887-1965).
Aquesta percepció de la bellesa es va continuar mantenint a l'edat mitjana. A conseqüència de l'apogeu del cristianisme d'aquella època, la bellesa depenia de la intervenció de Déu. De manera que, si es considerava bella alguna cosa, és perquè havia estat una creació divina. Seguint les tesis platòniques, hi havia una equivalència entre el bell i el bé.
La bellesa material era externa, física o sensible. Aquesta qualitat es panseix amb el temps. En canvi, la bellesa espiritual no es panseix amb el temps, sinó que romania a l'interior de l'individu. Són qualitats com la bondat, l'amor, la simpatia, etc. Amb el pas del temps, va arribar una altra nova etapa en la història de la bellesa, el Renaixement. Molts autors estan d'acord que el concepte de bellesa va tornar a ser el de l'antiguitat clàssica, perquè es van començar a prendre valors d'aquella època que s'havien perdut en l'edat mitjana. Un d'aquests valors va ser la concepció més naturalista de la bellesa, que va servir d'inspiració als artistes de l'època.
En la modernitat, desapareix aquesta visió objectiva de la bellesa i es comença a subjectivar. En el , ja es percep la bellesa d'alguna cosa no per com és l'objecte per si mateix, sinó pel que aquest desperta en la persona. Aquesta concepció la tenien molt clara els empiristes i il·lustrats de l'època.
Amb Alexander Gottlieb Baumgarten, sorgeix la teoria específica de l'estètica que analitza conceptes com el gust personal, o facultat que permet jutjar quelcom com a bell. El gust es relaciona amb la intuïció i no solament amb la raó (Benedetto Croce), si bé parteix de judicis argumentats que busquen la màxima generalització possible.
Origen de la bellesa miniatura|Yangshuo, República Popular de la Xina Podria remuntar-se a la mateixa existència de l'ésser humà com una de les seves qualitats mentals. La bellesa es troba en treballs de filòsofs grecs, com Pitàgores, a partir del període presocràtic. L'escola pitagòrica va observar una forta connexió entre les matemàtiques i la bellesa. En particular, van notar que els objectes que tenen simetria són més vistosos. L'arquitectura grega clàssica està basada en aquesta imatge de simetria i proporció. La investigació moderna també suggereix que les persones amb uns trets facials més simètrics i que tenen les proporcions més equilibrades són més atractives.
La bellesa, generalment, ha estat associada amb el bé. De la mateixa manera, l'atribut contrari a la bellesa és la lletjor i sovint s'associa amb el mal. Les bruixes, per exemple, sovint són representades amb trets físics desagradables i personalitats malicioses. Aquest contrast és personificat en històries clàssiques com la de La bella dorment. De la mateixa manera, Johann Wolfgang von Goethe, en la seva obra Les afinitats electives (1809), manifesta que la bellesa és "un convidat que sempre és benvingut". Goethe va declarar que la "bellesa humana" actua amb molta més força sobre els sentits interiors que sobre els externs, de manera que el que la contempla està exempt del mal i se sent en harmonia amb ell i amb el món.
La simetria és important perquè fa la impressió que la persona ha crescut amb salut, sense defectes visibles. En la percepció de la gent bella es donen certes concordances: ulls grans i pell clara, per exemple, són considerats formosos tant en homes com en dones de moltes cultures. Alguns investigadors han suggerit que trets neonatals són intrínsecament atractius. La joventut en general s'associa amb la bellesa.
Hi ha proves que fan intuir un rostre bell en el desenvolupament infantil, i que les normes d'atractiu són similars en cultures diferents. La mitjana, la simetria, i el dimorfisme sexual poden tenir una base evolutiva per a determinar la bellesa. Les metaanàlisis de la investigació empírica indiquen que tots tres són atractius tant en cares masculines com femenines i en una gran varietat de cultures. L'atractiu facial pot ser una adaptació per l'opció de company perquè la simetria i l'absència de defectes assenyalen els aspectes importants de qualitat de company, com la salut. És possible que aquestes preferències siguin simplement instints.
Els artistes grecs i romans també tenien l'estàndard de bellesa masculina en la civilització occidental. El romà ideal va ser definit com a alt, musculat, de cames llargues, amb un cap ple de cabells gruixuts, un front alt i ample, signe d'intel·ligència, ulls de joc ample, un nas fort i perfil perfecte, boca petita, i una mandíbula poderosa. Aquesta combinació de factors produiria una mirada impressionant de bella masculinitat. Amb les excepcions de pes de cos i estils de moda, les normes de bellesa són bastant constants en el temps i l'espai.
En el xinès antic, s'escriu un signe que significa "bell", però avui es combina amb altres dos signes que signifiquen "gran" i "ovella". Possiblement, l'ovella gran era representativa de bellesa.
La cultura maia considerava que tenir estrabisme era bell, i per aconseguir-ho, les mares posaven gerres davant dels nens perquè creixessin amb aquest defecte: el concepte de bellesa pot variar entre cultures.
Classes de bellesa Dins la primera classificació, podem trobar-nos dues classes de bellesa: la que provoquen els objectes naturals, o bellesa natural, i la que ens susciten les creacions artificials, o bellesa artística.
Al llarg de la història, la relació entre ambdós tipus de bellesa ha estat irregular, perquè la bellesa artística ha passat de tenir una relació de dependència amb la bellesa natural, a independitzar-se'n, a mesura que avançava el curs de la història.
Kant distingeix dos tipus de bellesa: Bellesa lliure: és el que percebem sense que sapiguem res de l'objecte a contemplar. És una bellesa pura, no es té cap mena d'idea que ens faci qüestionar la seua bellesa. Bellesa adherent: és el que depèn del concepte que tinguem sobre l'objecte que analitzem.
Bellesa humana miniatura|upright|La dona representada en Naixement de Venus de William-Adolphe Bouguereau (1879) Tot i que existeix l'expressió "bellesa interior", que fa referència a les virtuts de la personalitat que poden provocar atracció, usualment el terme bellesa s'usa en els éssers humans per a designar la bellesa física. Els cànons o ideals estètics han variat al llarg del temps, com proven les representacions en l'art, i perquè també són diferents segons la cultura analitzada. Els estàndards de bellesa canvien segons el que una cultura considera més valuós. Si s'analitzen pintures de diferents períodes de la història, s'observa una àmplia gamma de patrons diferents per a expressar la bellesa. No obstant això, els éssers humans que són relativament joves, amb la pell suau i trets fonamentalment regulars, han estat tradicionalment considerats bells.
Al , diferents experiments en psicologia han provat que hi ha trets considerats universalment bells.Buss, David (2003) (hardcover). The Evolution of Desire (segona ed.). Nova York: Basic Books, p. 38–40. Per als homes, un tors tendint a la forma de V, amb les espatlles més amples, es considera un atribut bell, així com la presència de músculs desenvolupats (més a Occident). L'alçada és també un tret positiu, i sovint s'associa en l'inconscient a més estatus social i poder. Per a les dones, els atributs jutjats com a bells són cara juvenil i simetria en el rostre. A l'edat mitjana, per exemple, es valoraven els pits alts i petits, i el ventre prominent.
Un clar indicador de la bellesa física és la "mitjania", o koinophilia. Quan es fa una mitjana d'imatges de rostres humans i a partir d'aquestes es genera una imatge composta, el resultat és una aproximació progressiva a la imatge "ideal" i es percep com a més atractiva. Això va ser observat per primera vegada el 1883, quan Francis Galton, cosí de Charles Darwin, superposà imatges fotogràfiques compostes de cares de vegetarians i delinqüents per veure si hi havia una aparença característica per a cada un. En fer això, es va adonar que, de manera comparativa, les imatges compostes eren més atractives que qualsevol de les imatges individuals. Els investigadors han replicat el resultat en condicions més controlades i s'han trobat que la imatge generada per ordinador, que era la mitjana aritmètica d'una sèrie de cares, era més favorable que els rostres individuals. Des del punt de vista evolutiu, té la seva lògica que, des de la perspectiva sexual, els individus s'han de sentir més atrets pels companys en els quals predominen les característiques comunes o més a prop de la mitjana.